Examen oficial de Zelador/a de l'ICS de 2018, torn lliure, resolt i explicat

El protocol de mobilització d'un pacient de decúbit supí a decúbit lateral del mòdul de mecànica corporal de l'IOC ho diu al primer pas: «situeu-vos al costat del pacient cap on el mourem», i descriu el gir «amb el moviment cap al costat del llit on estàs situat». Treballar des d'aquell costat és el que permet rebre el pacient, controlar el gir amb una mà darrere de l'espatlla i l'altra darrere del maluc, i evitar que caigui del llit; el mateix protocol demana deixar posada la barana del costat contrari. Col·locar-se al costat contrari obligaria a empènyer el pacient cap a un buit sense control, i el costat on es vol asseure el pacient no té res a veure amb el decúbit lateral.

El Reglament dels serveis de prevenció (RD 39/1997) reconeix quatre especialitats o disciplines preventives: medicina del treball, seguretat en el treball, higiene industrial i ergonomia i psicosociologia aplicada. La mobilització de pacients és manipulació manual de càrregues —una càrrega és, segons la norma, qualsevol objecte, persona o animal susceptible de ser mogut—, i el seu estudi correspon a l'ergonomia: la Guia tècnica de l'INSST sobre manipulació manual de càrregues hi dedica un apèndix propi, el de mobilització i transferència de persones. La seguretat s'ocupa dels riscos d'accident (caigudes, talls, electricitat) i la higiene industrial, dels agents físics, químics i biològics; per això no pot ser certa la resposta que les dona totes per bones.

La fèrula de Braun és un bastidor metàl·lic rígid que es fixa a la barra del llit i sosté el membre inferior en semiflexió; segons el diccionari mèdic de la Clínica Universidad de Navarra, «permite aplicar tracción esquelética continua mediante poleas y pesas». És, doncs, el suport que treballa amb les peses en una tracció de l'extremitat inferior. Les altres tres respostes són altres peces del mobiliari clínic amb una altra funció: el triangle és l'ansa suspesa del llit perquè el pacient s'incorpori pels seus mitjans, i un escambell és el banquet per pujar o baixar del llit. Nota d'OposICS: el quadern imprimeix «Brown»; el cognom del cirurgià que dona nom a la fèrula és Braun, i es reprodueix tal com surt al paper.

La taula d'idoneïtat d'agents extintors de la NTP 536 de l'INSST posa la regla en una nota: «en presencia de corriente eléctrica no son aceptables como agentes extintores el agua a chorro ni la espuma; el resto de los agentes extintores podrán utilizarse en aquellos extintores que superen el ensayo dieléctrico normalizado». L'aigua condueix el corrent, de manera que queda descartada. La pols polivalent ABC sí que és apta i és l'extintor d'ús general als centres. L'àcid sulfúric no és cap agent extintor —és un producte corrosiu—, i com que la pols polivalent sí que serveix, tampoc no pot ser certa la resposta que descarta totes les anteriors.

El matalàs d'aire, que el mòdul d'higiene del medi hospitalari de l'IOC anomena també matalàs antiescares, consta de tubs que un compressor infla i desinfla alternativament cada pocs minuts: «d'aquesta manera s'evita que els punts de pressió del pacient enllitat estiguin localitzats sempre en la mateixa zona del cos […]. Això evita l'aparició de les UPP». És, doncs, una superfície especial per al maneig de la pressió, de les que el pla de cures de prevenció de lesions per pressió de l'ICS descriu com a material complementari als canvis posturals. Els àcars, les cremades i els èczemes al·lèrgics no tenen res a veure amb el mecanisme d'aquest matalàs, que és redistribuir la pressió.

El mòdul d'operacions administratives i documentació sanitària de l'IOC defineix el material fungible com el «que es consumeix amb l'ús», i el contraposa al material inventariable, que és el de llarga durada o de caràcter definitiu. La resposta correcta reprodueix aquesta definició. Les dues respostes que parlen del contacte amb el sistema vascular o amb la pell descriuen una altra classificació, la de Spaulding, que ordena el material en crític, semicrític i no crític segons el risc d'infecció: és una classificació de tractament (esterilització o desinfecció), no de consum.

El contingut funcional de la categoria al Pacte de la Mesa sectorial de sanitat de l'ICS comença amb «controlar les dependències, així com les persones que accedeixen al centre, informant-les. Custodiar el material, mobiliari i instal·lacions». Informar qui accedeix al centre i custodiar el material, el mobiliari i les instal·lacions són, doncs, dues funcions pròpies de la categoria, i per això l'única resposta possible és la que les agrupa. La programació de quiròfans no ho és: el Pacte atribueix al zelador la recepció, l'atenció i la programació d'usuaris i, al quiròfan, les tasques que li encomani el personal del servei sota la seva supervisió, que no és el mateix que programar la llista quirúrgica.

El Pacte de la Mesa sectorial de sanitat de l'ICS redacta aquesta funció amb dues cauteles: «col·laborar, amb supervisió, en les tasques d'higiene personal als pacients quan sigui necessari». La supervisió del personal sanitari és, doncs, la condició, i per això no és ni «sempre» ni «mai». El nombre de zeladors present no hi té cap paper: el que el Pacte exigeix és la supervisió, no una segona persona de la categoria.

Totes dues tasques són del contingut funcional de la categoria segons el Pacte de la Mesa sectorial de sanitat de l'ICS: «recollir, traslladar i si s'escau, objectes, aparells o mobiliari que se sol·liciti» i «tasques relacionades amb magatzem i llenceria». Com que el Pacte les recull totes dues, la resposta correcta és la que les fa totes dues, i cauen tant la que ho nega tot com les dues que en trien només una. El Pacte tanca la llista amb una funció oberta —qualsevol altra tasca del contingut funcional encomanada pel superior jeràrquic o funcional—, de manera que la petició de la unitat de llenceria queda plenament dins de les funcions.

El preàmbul de la Llei 8/2007, de l'Institut Català de la Salut, enumera els valors en què es fonamenta l'actuació de l'empresa pública: «la competència dels seus professionals, unes condicions de treball adequades, la qualitat com a factor distintiu d'excel·lència dels serveis, la innovació, el respecte, la humanització i l'ètica en l'atenció als pacients i als usuaris, la responsabilitat, la confidencialitat, la integritat, l'equitat, la responsabilitat social, la igualtat d'oportunitats entre dones i homes i la integració de la perspectiva de gènere». Tres de les respostes hi surten literalment. Els períodes de descans no: són un dret del personal reconegut per l'article 17.1.g) de la Llei 55/2003 i regulats als articles 50 a 58, però no formen part de la llista de valors de la Llei de l'ICS.

La llista de deures del personal estatutari és l'article 19 de la Llei 55/2003, i la seva lletra ñ) obliga a «ser identificados por su nombre y categoría profesional por los usuarios del Sistema Nacional de Salud». La resposta correcta el reprodueix. Les altres tres són drets, no deures, i viuen a l'article 17: la percepció puntual de les retribucions és la lletra b), l'activitat sindical forma part dels drets col·lectius de l'article 18 i disposar de serveis de prevenció i d'òrgans de representació en seguretat laboral entronca amb el dret de l'article 17.1.d) a la protecció eficaç en matèria de seguretat i salut. El parany és que totes estan ben escrites: el que canvia és si l'article on viuen és el 17 o el 19.

El II Acord de la Mesa Sectorial de Sanitat de l'ICS publica, per al personal de gestió i serveis i de l'àrea sanitària de formació professional, la taula de temps mínim de serveis prestats per nivell de carrera: 5 anys o més per al nivell 1, 11 o més per al nivell 2, 18 o més per al nivell 3 i 25 o més per al nivell 4. La resposta correcta reprodueix la xifra del tercer nivell. Els onze anys són la del segon, i els tretze i els quinze no apareixen a la taula. El III Acord de 2024 manté aquesta escala i el que canvia és què compta com a temps treballat.

El II Acord de la Mesa Sectorial de Sanitat de l'ICS reparteix per al personal de gestió i serveis un màxim de 120 crèdits entre quatre factors —activitat 75, formació 20, docència, recerca i altres 5, i compromís amb l'organització 20— i publica la puntuació mínima que cal reunir per a cada nivell: 35 crèdits per al nivell 1, 50 per al nivell 2, 60 per al nivell 3 i 80 per al nivell 4. La resposta correcta reprodueix la xifra del segon nivell. Els 15 i els 25 crèdits no apareixen en aquesta taula, i els 40 tampoc: el llindar següent cap amunt és el de 60.

L'article 50 de la Llei 55/2003 diu literalment: «siempre que la duración de una jornada exceda de seis horas continuadas, deberá establecerse un período de descanso durante la misma de duración no inferior a 15 minutos», i afegeix que el moment de gaudir-lo se supedita al manteniment de l'atenció dels serveis. La xifra és, doncs, quinze minuts; deu, vint i trenta no apareixen en aquest article. Convé no confondre aquesta pausa amb el descans diari entre jornades de l'article 51, que és de dotze hores ininterrompudes.

L'article 72.1 de la Llei 55/2003 obre el règim disciplinari amb una frase: «las faltas disciplinarias pueden ser muy graves, graves o leves». Són tres graons, i la resposta correcta els enumera tots tres. Les altres tres respostes en deixen fora algun o s'inventen una categoria —«gravíssimes»— que la llei no coneix. L'article segueix amb el catàleg de cada graó als apartats 2, 3 i 4, i tanca amb els terminis de prescripció de l'apartat 6: quatre anys les molt greus, dos les greus i sis mesos les lleus.

El títol I del text refós de l'Estatut bàsic de l'empleat públic delimita l'àmbit d'aplicació, i l'article 5 hi obre una excepció amb nom propi: «el personal funcionario de la Sociedad Estatal Correos y Telégrafos se regirá por sus normas específicas y supletoriamente por lo dispuesto en este Estatuto». És l'únic dels quatre col·lectius de l'enunciat que no hi entra sempre. Els altres tres són àmbit general de l'article 2.1: les administracions de les comunitats autònomes i de Ceuta i Melilla, els organismes públics, agències i entitats de dret públic vinculats o dependents, i les universitats públiques.

El capítol IV de la Llei 55/2003 es titula «derechos y deberes» i separa els drets en dos articles: l'article 17, «derechos individuales», amb la llista que va de l'estabilitat en l'ocupació a l'acció social, i l'article 18, «derechos colectivos», amb la llibertat sindical, la negociació col·lectiva, la vaga, la reunió i la participació. La resposta correcta reprodueix aquesta divisió. Les parelles «generals i específics», «generals i individuals» i «col·lectius i específics» barregen etiquetes que la llei no fa servir per classificar els drets del personal estatutari.

La carrera professional del II Acord de la Mesa Sectorial de Sanitat de l'ICS es reconeix i es retribueix en quatre nivells: la taula de crèdits mínims per nivell del personal de gestió i serveis va del nivell 1 al nivell 4 (35, 50, 60 i 80 crèdits) i la de temps de serveis, de 5 anys o més a 25 o més. Per això la resposta correcta és la de quatre. Convé saber d'on surt la confusió: la taula d'imports imprimeix a més una fila «0» per a qui té menys de cinc anys de serveis, que no és cap nivell reconegut sinó l'absència de nivell, i és la que fa que en algun punt el text parli de cinc files. El III Acord de 2024 manté l'estructura de quatre nivells.

L'article 62.1 de la Llei 55/2003 enumera sis situacions administratives del personal estatutari fix: servei actiu, serveis especials, serveis sota un altre règim jurídic, excedència per serveis al sector públic, excedència voluntària i suspensió de funcions. La resposta correcta reprodueix exactament aquestes sis. Les altres tres fallen pel mateix costat: hi posen la jubilació, que no és una situació administrativa sinó una causa d'extinció de la condició de personal estatutari fix (article 21.e), i alguna deixa fora els serveis sota un altre règim jurídic o parla d'una «excedència» genèrica quan la llei en distingeix dues.

El permís per naixement de la mare biològica del text refós de l'Estatut bàsic de l'empleat públic tanca amb una regla que la resposta correcta reprodueix: durant el gaudi d'aquest permís es pot participar en els cursos de formació que convoqui l'Administració. Les altres dues respostes parcials no quadren amb la llei. El permís no és improrrogable: s'amplia dues setmanes més en cas de discapacitat del fill i una per cada fill a partir del segon en part múltiple, i encara més si el nadó queda hospitalitzat. I les setmanes de descans obligatori immediatament posteriors al part són sis, no cinc. Com que dues de les tres respostes parcials són falses, tampoc no pot ser certa la que les dona totes per bones. Precisió d'avui: la redacció vigent situa la participació en cursos «una vez finalizado el período de descanso obligatorio», i el permís ja no es diu «per part» sinó «per naixement per a la mare biològica».

El zelador no decideix mai si es cedeix o no una dada clínica: l'article 11.6 de la Llei 21/2000 el subjecta al deure de secret sobre tot allò a què accedeixi, i el contingut funcional de la categoria al Pacte de la Mesa sectorial de sanitat de l'ICS el situa sota la direcció del seu cap superior. Alhora, la confidencialitat no és un mur absolut: el dret 4.1.2 de la Carta de drets i deures admet excepcions objectivades, i el Reglament general de protecció de dades permet el tractament quan és necessari per complir una obligació legal del responsable. La conducta correcta és, doncs, la que ni nega ni lliura res pel seu compte: demanar la sol·licitud per escrit amb el número de diligències i traslladar-la a la direcció, que és qui pot valorar-la. Per això cauen la que facilita la informació immediatament, la que la nega en tot cas i la que fa dependre d'una autorització del pacient una petició que pot venir emparada per una obligació legal.

El preàmbul de la Carta de drets i deures de la ciutadania en relació amb la salut i l'atenció sanitària la defineix amb aquestes paraules: «es constitueix com un contracte social entre les persones i el sistema, que configura un marc de relació en el qual es defineix què esperen les persones del sistema sanitari (drets) i com aquestes es comprometen com a agents actius i centrals d'aquest (deures)». La resposta correcta la reprodueix. Les altres tres la redueixen a una sola cara: no és el formulari de les reclamacions escrites, ni un document només d'obligacions dels professionals, ni un document només d'obligacions dels usuaris. Precisament el que la Carta fa és posar drets i deures de les dues bandes en un mateix text.

L'article 39.1 del Reglament general de protecció de dades llista les funcions del delegat de protecció de dades, i la seva lletra c) és exactament la de l'enunciat: «ofrecer el asesoramiento que se le solicite acerca de la evaluación de impacto relativa a la protección de datos y supervisar su aplicación de conformidad con el artículo 35». Les altres tres respostes atribueixen la funció a qui no la té: l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades és l'autoritat de control, amb qui el delegat coopera i davant la qual actua com a punt de contacte (article 39.1.d i e), i ni la persona responsable de seguretat ni l'assessoria jurídica tenen encomanada aquesta funció pel Reglament.

El preàmbul de la Carta de drets i deures ho diu així: «la major part dels drets són d'aplicació a tots els àmbits d'atenció sanitària i tenen transcendència en la relació ciutadania-sistema sanitari, amb independència de la naturalesa pública o privada d'aquest sistema», i afegeix que només uns quants drets es refereixen exclusivament als serveis públics, els lligats al catàleg de prestacions públiques. L'abast és, per tant, tots els serveis sanitaris, sigui quin sigui el nivell i la titularitat. Per això cauen la que la limita a l'atenció primària, la que la limita als serveis de titularitat pública i la que en deixa fora les urgències.

El dret 4.1.2 de la Carta de drets i deures delimita qui pot accedir a les dades: «l'accés a les dades només el poden tenir aquells professionals sanitaris relacionats directament amb l'atenció de la persona, i no es poden facilitar a altres professionals o familiars o persones vinculades sense l'autorització de la persona interessada». La resposta correcta el reprodueix. Per això no hi accedeix qualsevol professional sanitari de primària pel sol fet de ser-ho, ni els familiars directes sense autorització de la persona titular, i com que aquestes dues són falses tampoc no pot ser certa la que les dona totes per bones. La Llei 21/2000 hi afegeix el mateix criteri per al personal d'administració i gestió, que hi accedeix només en allò relacionat amb les seves funcions.

L'article 12.4 de la Llei 21/2000 fixa un nucli de documents que s'han de conservar «com a mínim durant quinze anys des de la data d'alta de cada procés assistencial», i hi enumera els fulls de consentiment informat, els informes d'alta, els informes quirúrgics i el registre de part, les dades d'anestèsia, els informes d'exploracions complementàries, els de necròpsia i els d'anatomia patològica. Els tres documents de l'enunciat hi són. Els cinc anys de l'apartat 12.6 són el termini de la resta de documentació, la que no forma part d'aquest nucli, i que es pot destruir un cop transcorregut. Tampoc no és cert que la conservació arribi fins a la defunció ni que depengui del criteri del professional: el que la llei deixa al criteri clínic, per la via de l'apartat 12.7, és conservar més enllà del mínim, no menys.

L'article 12.1 de la Llei 21/2000 ho diu en una frase: «la responsabilitat de custodiar la història clínica recau en la direcció dels centres sanitaris, o bé en els professionals sanitaris que duen a terme llur activitat de manera individual». En un centre, doncs, la responsable és la direcció. No ho és el metge que atén la persona, ni el personal no sanitari —que accedeix només a les dades relacionades amb les seves funcions, article 11.4—, ni el pacient, que és titular de la informació i té dret d'accés (article 13) però no la custòdia del document. L'apartat 12.9 afegeix que qui custodia és també qui ha de destruir correctament allò que s'hagi decidit esporgar.

La Llei 55/2003, de 16 de desembre, es diu literalment «Estatuto Marco del personal estatutario de los servicios de salud» i el seu article 1 li dona per objecte establir les bases reguladores de la relació funcionarial especial del personal estatutari dels serveis de salut que conformen el Sistema Nacional de Salut. Aquesta és la norma que busca l'enunciat. L'Estatut bàsic de l'empleat públic és el marc general de la funció pública i s'aplica al personal estatutari de manera supletòria; els Estatuts de l'ICS (Decret 13/2009) organitzen una empresa pública concreta, i la Llei 44/2003 d'ordenació de les professions sanitàries regula l'exercici de les professions, no la relació estatutària.

La formació continuada surt dues vegades a la Llei 55/2003 i en dos calaixos diferents. L'article 17.1.c) la reconeix com a dret: «a la formación continuada adecuada a la función desempeñada y al reconocimiento de su cualificación profesional en relación a dichas funciones». I l'article 19.c) la imposa com a deure: «mantener debidamente actualizados los conocimientos y aptitudes necesarios para el correcto ejercicio de la profesión o para el desarrollo de las funciones que correspondan a su nombramiento, a cuyo fin los centros sanitarios facilitarán el desarrollo de actividades de formación continuada». És, doncs, les dues coses alhora, i no depèn ni de la voluntarietat ni que hi hagi promoció professional pel mig.

Les tres respostes parcials són tres lletres consecutives de l'article 19 de la Llei 55/2003, que és la llista de deures del personal estatutari: ser identificats pel seu nom i categoria professional pels usuaris del Sistema Nacional de Salut (lletra ñ), utilitzar els mitjans, instrumental i instal·lacions en benefici del pacient amb criteris d'eficiència i evitar-ne l'ús il·legítim en benefici propi o de tercers (lletra k) i emplenar els registres, informes i altra documentació clínica o administrativa (lletra l). Com que totes tres hi són, l'única resposta possible és la que les dona per certes.

L'article 2 del text refós de l'Estatut bàsic de l'empleat públic estableix un àmbit general que abasta l'Administració General de l'Estat, les administracions autonòmiques i locals, els organismes públics i les universitats públiques, i el seu apartat 3 hi inclou expressament el personal estatutari dels serveis de salut, que es regeix «por la legislación específica dictada por el Estado y por las comunidades autónomas […] y por lo previsto en el presente Estatuto». L'apartat 4 remata que, quan l'Estatut parla de personal funcionari de carrera, s'hi entén comprès el personal estatutari. Per això és falsa la resposta que l'exclou i ho són també les dues que redueixen l'àmbit a una sola administració.

El II Acord de la Mesa Sectorial de Sanitat de l'ICS exigeix, com a requisit general d'accés als nivells de carrera professional, «tenir un nomenament estatutari fix […] i estar en situació de servei actiu» durant tot el període de presentació de sol·licituds, i acreditar els anys de serveis prestats de la taula. Cap de les tres respostes parcials no quadra: el nomenament ha de ser fix, no temporal —el personal interí només hi entra per una porta excepcional amb cinc anys de serveis efectius i continuats—; la situació ha de ser la de servei actiu, no qualsevol de les situacions administratives previstes; i els anys que compten són els de serveis prestats a l'ICS en el grup professional de la categoria, no dos anys com a personal de l'Administració de la Generalitat. Per això la resposta correcta és la que les descarta totes.

L'article 2.1 del Reial decret 773/1997 defineix l'equip de protecció individual com «cualquier equipo destinado a ser llevado o sujetado por el trabajador para que le proteja de uno o varios riesgos que puedan amenazar su seguridad o su salud, así como cualquier complemento o accesorio destinado a tal fin». La resposta correcta li posa el nom. Les altres tres són conceptes d'un altre ordre: un equip de treball és la màquina o l'eina amb què es treballa (RD 1215/1997), les condicions de treball són les característiques del treball que poden influir en la salut (article 4.7 de la Llei 31/1995) i un conjunt de mesures disciplinàries no té cap relació amb la protecció davant d'un risc.

L'article 29.2 de la Llei 31/1995 enumera les obligacions de les persones treballadores en matèria preventiva, i les tres respostes parcials en són tres punts gairebé literals: usar correctament els mitjans i equips de protecció facilitats per l'empresari d'acord amb les seves instruccions, cooperar amb l'empresari perquè pugui garantir unes condicions de treball segures, i utilitzar correctament els dispositius de seguretat existents i no posar-los fora de funcionament. Com que totes tres hi són, l'única resposta possible és la que les dona per certes. L'article 29.3 hi afegeix que incomplir aquestes obligacions és incompliment laboral als efectes de l'article 58.1 de l'Estatut dels treballadors.

La còpia oculta és exactament això: una còpia que la resta de destinataris no veu. L'ajuda oficial de Microsoft descriu el camp CCO com el de la còpia de carbó oculta, i el que el distingeix del camp de còpia normal és que les adreces que s'hi posen no apareixen a la capçalera que reben els altres destinataris. Els destinataris en còpia oculta reben el missatge sencer, cos inclòs, i hi veuen el remitent com qualsevol altre: per això cauen les dues respostes que els amaguen el remitent o el cos del missatge. I tampoc no cal cap autorització de la resta de destinataris. En organitzacions sanitàries la còpia oculta és, a més, la manera correcta d'enviar un correu col·lectiu sense revelar les adreces dels altres.

Una adreça de correu electrònic és, segons l'apartat 3.4.1 de l'RFC 5322, una part local, el caràcter @ i un domini d'Internet, en aquest ordre. Si el domini és gencat.cat, la forma correcta és el nom de la persona usuària, l'arrova i gencat.cat. Les altres tres trenquen l'ordre o el domini: una posa el domini a l'esquerra de l'arrova, una altra no té arrova i la tercera hi afegeix un sufix que no forma part del domini corporatiu de la Generalitat.

La competència C3 de l'ACTIC, navegació i comunicació en el món digital, distingeix els cercadors —«els cercadors i les seves funcions»— de la resta de serveis d'Internet. De les quatre adreces de l'enunciat només una és un cercador web; les altres tres són serveis d'una altra naturalesa: un servei d'emmagatzematge de fitxers al núvol, un servei de correu electrònic i una botiga d'aplicacions. Per buscar informació sobre els hospitals de Catalunya, doncs, cal anar al cercador.

Un document d'Excel és un llibre, i un llibre conté fulls de càlcul que s'hi poden inserir i eliminar: l'ajuda oficial de Microsoft explica com afegir-ne i treure'n, de manera que el nombre no és fix ni és sempre un. Els fulls, a més, es poden relacionar entre ells amb referències que porten el nom del full davant de la cel·la, que és el que permet que una fórmula d'un full llegeixi dades d'un altre. Per això la resposta correcta és la que diu totes dues coses. La idea que sempre en són tres ve del nombre de fulls que algunes versions antigues creaven per defecte, que és una preferència, no una limitació.

Un tipus de lletra o font és el disseny del joc de caràcters que es tria al quadre de nom de font del Word, com descriu l'ajuda oficial de Microsoft: Arial, Times New Roman i Verdana ho són. Escriure en majúscules no és cap tipus de lletra: és un efecte o una transformació que s'aplica al text ja escrit i que es pot treure sense canviar la font, i de fet conviu amb qualsevol d'elles. Per això la resposta correcta és la que anomena les majúscules.

Per canviar el format amb què es guarda un fitxer cal passar pel diàleg d'anomenar i desar, que és on hi ha la llista de tipus de fitxer: l'ajuda oficial de Microsoft per a l'Excel explica que per guardar un llibre amb un altre format —per exemple el d'una versió anterior del programa— s'obre aquest diàleg i es tria el format a la llista. L'ordre de desar sense més reescriu el fitxer en el format que ja tenia, de manera que no serveix, i no existeix cap ordre que es digui transformar. Tampoc no és cert que la conversió sigui impossible: el que pot passar és que en desar amb el format antic es perdin funcions o formats que aquell format no coneix, i el comprovador de compatibilitat ho avisa.

Els filtres de nombre de l'Excel ofereixen comparadors literals, i l'enunciat en demana un de concret: veure només les cel·les amb un valor superior a 10.000. El comparador que fa exactament això és el de «més gran que». El de «més gran o igual que» inclouria també les cel·les que valen exactament 10.000, que l'enunciat no demana; el de «no és igual a» deixaria passar qualsevol valor diferent de 10.000, també els més petits; i el de «entre 1 i 10.000» faria justament el contrari del que es vol. L'ajuda oficial de Microsoft descriu aquesta llista de filtres de nombre al menú de filtre de la columna.

La distància entre la vora del full i on comença el text és el marge: l'ajuda oficial de Microsoft per al Word explica que els marges es canvien des de la pestanya de disposició, triant una configuració predefinida o escrivint mides pròpies. Les altres tres eines actuen sobre el text, no sobre la pàgina: els tabuladors fixen parades dins de la línia, l'interlineat és l'espai vertical entre línies i l'alineació decideix a quin marge s'ajusta el text —però sense moure el marge mateix. La sagnia també desplaça el text respecte del marge, però l'enunciat parla de la distància des de la vora del full, que és el marge.

L'ajuda oficial de Microsoft per a l'Outlook explica que els fitxers que arriben amb un missatge es guarden amb l'ordre de desar els fitxers adjunts, que permet triar la carpeta de destinació, i que quan n'hi ha més d'un es poden desar tots alhora. Desar sense més i anomenar i desar són ordres del document obert, no del missatge rebut, i per tant no és el camí per extreure un adjunt de la safata d'entrada. I evidentment és fals que un fitxer d'imatge no es pugui guardar: el mateix article explica també que es poden arrossegar del missatge a l'escriptori.

Per canviar el format d'un text ja escrit cal seleccionar-lo primer: l'ajuda oficial de Microsoft per al Word ho repeteix a cada operació de format —«selecciona algo de texto y, a continuación, […] elige un tamaño en la lista desplegable»—. Per això les dues respostes que només col·loquen el cursor al principi o al final del paràgraf no en canvien la mida: aplicarien la mida nova a allò que s'escrivís a partir d'aquell punt. I és fals que dins d'una mateixa secció només hi pugui haver una mida de lletra: la mida és format de caràcter i pot canviar paraula a paraula.