Examen oficial de TCAI de l'ICS de 2018, torn lliure, resolt i explicat

La posició de Fowler consisteix a mantenir el pacient en decúbit supí amb la capçalera del llit aixecada uns 50 cm, de manera que l'esquena forma un angle d'uns 45° amb l'horitzontal i les extremitats inferiors queden lleugerament flexionades. El mòdul C03 de l'IOC hi associa unes indicacions molt concretes, i la primera és la respiratòria: pacients amb problemes respiratoris com l'asma, la MPOC o l'emfisema, a més de pacients amb problemes cardíacs, exploracions d'otorrinolaringologia i de cap, ulls, coll, oïda, nas, gola i pit, i relaxació dels músculs abdominals. Aquesta posició facilita l'expansió del tòrax i alleuja el treball respiratori, que és exactament el que demana la resposta oficial. Les altres tres corresponen a altres posicions del mateix apartat: en un politraumatisme el que mana és el decúbit supí amb alineació i immobilització, l'exploració de l'abdomen i la cirurgia genital es fan en posició ginecològica o de litotomia, i per al sondatge o l'examen rectal es fa servir el decúbit lateral esquerre o la posició de Sims. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Les tres afirmacions són literalment tres finalitats del model, i per això la resposta oficial és la que les dóna totes per bones. La notícia corporativa de l'ICS que presenta el nou model d'humanització de les unitats de cures intensives de l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova ho diu amb aquestes mateixes paraules: les UCI d'adults i de pediatria «aposten per un model de millora de la qualitat humana del servei, per la reducció dels nivells d'estrès que suposa per a pacients i familiars l'ingrés en aquestes unitats, per la importància de la participació de la família en la cura i l'atenció de la persona ingressada i per la facilitació de l'adaptació a l'ingrés hospitalari», i afegeix que «és necessari un treball conjunt i consensuat per part de tots els integrants del procés de l'ingrés: pacients, familiars i professionals». Entre les mesures ja implantades hi figura, textualment, «possibilitar que un acompanyant habitual pugui ser amb el pacient durant les 24 hores», a més d'ampliar fins a gairebé sis hores les visites dels acompanyants no habituals. Per tant, l'atenció integral que involucra pacients, familiars i professionals, la reducció dels nivells d'estrès i l'acompanyant durant les 24 hores no són alternatives entre elles: són tres peces del mateix model. La resta de mesures que s'hi descriuen van en la mateixa direcció i són les que el TCAI aplica cada dia: respectar la intimitat, prevenir el deliri fomentant el son nocturn i evitant l'excés de soroll i la llum artificial innecessària, la mobilització precoç i els elements d'orientació com el rellotge amb calendari. El projecte no s'ha quedat en un sol centre: el 2021 l'ICS el va estendre als seus vuit hospitals amb enquestes i grups focals de pacients, acompanyants i professionals. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Parafrasejar, fer pauses, respectar els silencis i mostrar interès són les conductes amb què es demostra que s'està escoltant: això és l'escolta activa. El mòdul C07 de l'IOC la defineix com «l'esforç físic i mental de voler escoltar amb atenció la totalitat del missatge que s'emet, tractant d'interpretar-ne correctament el contingut que es desprèn del llenguatge verbal i no verbal utilitzat per l'emissor», i afegeix que inclou fer saber a qui parla que l'estem escoltant i l'estem entenent; entre les conductes que la fan possible hi enumera mirar el pacient mentre parla, focalitzar-hi l'atenció, no interrompre'l i saber mantenir el silenci. Les altres tres opcions són conceptes veïns però diferents: l'empatia és posar-se en la pell de l'altre, i el mateix mòdul la presenta com una de les actituds que acompanyen l'escolta, no com el seu nom; l'assertivitat és la manera d'expressar el que un pensa respectant l'altre; i la proxèmica és l'ús de l'espai i la distància dins de la comunicació no verbal. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La pasteurització desinfecta amb calor, i per tant és un mètode físic. El mòdul C06 de l'IOC divideix els mètodes de desinfecció en físics i químics, i situa la pasteurització i les radiacions ultraviolades entre els físics: «la pasteurització és un medi físic de desinfecció per calor que redueix la càrrega d'agents patògens. El procés es realitza combinant temperatura i temps. La temperatura i el temps més utilitzats són de 65 °C a 75 °C durant deu minuts», amb els quals es destrueixen bacteris i bona part de fongs, virus i protozous. D'aquí surt per què les altres no s'aguanten: no és un mètode químic, perquè no fa servir cap desinfectant ni antisèptic; no serveix per esterilitzar, perquè no elimina totes les formes de vida microbiana ni les espores —la desinfecció i l'esterilització són processos diferents—; i no actua per sota de 65 ºC, sinó justament en la franja de 65 a 75 ºC. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La dentició permanent completa té 32 peces, repartides a parts iguals entre les dues arcades. El mòdul C09 de l'IOC ho detalla: «està constituïda per 32 dents, 16 de les quals es troben en el maxil·lar superior i 16 en el maxil·lar inferior», i en dona la composició per grups —4 incisives maxil·lars i 4 mandibulars, 2 canines maxil·lars i 2 mandibulars, 4 premolars maxil·lars i 4 mandibulars, i 6 molars maxil·lars i 6 mandibulars—, que sumades donen precisament setze dalt i setze baix. Les altres tres xifres no corresponen a cap dentició humana: la temporal en té vint, deu a cada arcada, i no existeix cap dentició completa asimètrica com les que proposen les opcions de 16 i 12 o de 14 i 12. Recordeu que parlem d'un adult sa amb la dentició completa: si falten els tercers molars per agenèsia o extracció, el compte baixa, però la dentició de referència continua sent la de 32 peces. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Els factors extrínsecs són els que actuen des de fora sobre la pell, i el primer de tots és la pressió. El mòdul C03 de l'IOC defineix la lesió per pressió com una lesió localitzada a la pell o al teixit subjacent, en general sobre una prominència òssia, «com a resultat d'una pressió, fricció o pressió en combinació amb cisallament», i anomena aquestes tres forces els agents causals primaris; la pressió és la força directa, perpendicular a la pell, que indueix anòxia, isquèmia i mort cel·lular. Això és exactament el que descriu la resposta oficial. Les altres tres opcions són factors intrínsecs, que el mateix apartat defineix com a factors predisposants propis de l'estat del pacient: la pèrdua de la funció sensitiva i motora per lesions cerebrals o medul·lars, les deficiències nutricionals com la hipoproteïnèmia, la deshidratació o el sobrepès, i la disminució de la percepció per alteració del nivell de consciència. Totes tres augmenten el risc, però no són forces externes. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El fòrceps dental té tres parts i la que agafa la dent són les valves. El mòdul C09 de l'IOC, el de tècniques d'ajuda odontològica, les descriu una a una: «Part passiva: zona que s'adapta a la mà, el mànec»; «Part intermèdia: zona constituïda per una articulació que uneix la part activa amb la part passiva»; i «Part activa: zona que s'adapta a la dent a la qual va destinada i permet agafar-la per a l'extracció. Té forma acanalada i la superfície és estriada». Que aquesta part activa són les valves es veu en la classificació del mateix apartat, que parla dels «fòrceps de premolars» amb «una lleugera curvatura de les valves», dels fòrceps de molar superior on «la valva en pic va a la cara vestibular i la valva llisa al palatí», dels fòrceps en baioneta «amb unes valves fines i en contacte en el seu extrem» i del bec de lloro, «amb les dues valves en pic». Les altres tres opcions són instruments o parts diferents: el botador és l'elevador, un instrument propi que actua com una palanca per luxar la dent i desinserir-ne els lligaments periodontals, i que té la seva pròpia part activa en forma de fulla; la cullereta és la cullereta de legrat o de Black, l'excavador que s'utilitza per netejar la cavitat; i «recte» no és cap part del fòrceps sinó una manera de descriure'n la forma, la dels fòrceps d'incisives i canines superiors, que «són molt rectes». Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

L'enunciat descriu el cas més favorable —pacient conscient, orientat, col·laborador i amb la sedestació indicada— i la resposta oficial és exactament el que mana el protocol: acostar la cadira al llit i ajudar el pacient un cop s'ha comprovat que no es mareja. El mòdul C03 de l'IOC, al protocol de mobilització d'un pacient del llit a la butaca o a la cadira de rodes amb pacient que col·labora, ho ordena així: «Col·loqueu la cadira al costat dels peus o del capçal del llit. Prepareu les sabatilles i la bata del pacient, i en el cas que sigui una cadira de rodes frena-la»; després es passa el pacient a la vora del llit i s'asseu amb les cames penjant, i aleshores «li pregunteu si es troba bé, i si es mareja el tornem a estirar de nou al llit»; només «si es troba bé li poseu les sabatilles i la bata» i es continua amb la transferència. Aquesta comprovació és la clau de la seguretat, perquè el pas de decúbit a sedestació pot provocar hipotensió ortostàtica. Les altres tres opcions cauen per motius diferents. No es pot fer «ràpidament i sense informar-ne el pacient»: la preparació del pacient comença per explicar-li el procediment i fomentar-ne la col·laboració, i les normes generals de mobilització afegeixen que si el pacient està marejat cal avisar la infermera, que decidirà. Tampoc no cal esperar la família: la seva col·laboració es fomenta, però la transferència la fan els professionals, i amb pacient que no col·labora es fa entre dos auxiliars o amb grua. I no és cert que no es pugui delegar al TCAI: la relació d'activitats dels TCAI de l'ICS en l'atenció hospitalària recull «col·laborar en la mobilització dels pacients segons el seu estat de salut», «fomentar, sota supervisió, la mobilització precoç» i «garantir la seguretat de les transferències (frenar llit i cadira)». Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La motivació intrínseca és la que neix de la persona mateixa; l'extrínseca ve de fora, en forma de recompensa. Per això l'única resposta que descriu una motivació intrínseca és la que parla del desig de superació i de millora que senten les persones mateixes. El mòdul C07 de l'IOC defineix la motivació com «el procés mental responsable d'iniciar, guiar i mantenir una determinada conducta orientada a assolir un objectiu o a satisfer una necessitat», és a dir, «com una força que ens fa actuar i ens permet seguir endavant, fins i tot en situacions difícils»; quan aquesta força és el mateix interès per la tasca o la voluntat de fer-la millor, la motivació és intrínseca. Les altres tres opcions no ho són. Les recompenses socials, materials o econòmiques són el cas de manual de motivació extrínseca: la conducta es manté per allò que s'obté a canvi, no per la tasca. La definició genèrica del procés psicològic que dirigeix i determina les aptituds no distingeix entre les dues dimensions, de manera que no respon la pregunta. I les actituds que engloben factors personals i habilitats interpersonals descriuen competències per treballar en equip, no el motor que fa que una persona s'hi impliqui. En el context de l'equip, la documentació vigent hi afegeix el vessant organitzatiu: la guia per a la gestió dels factors psicosocials de la Generalitat assenyala que millorar la claredat de rol, les demandes emocionals i les relacions interpersonals incrementa la cooperació, el treball en equip i el sentiment de pertinença al grup, i la relació d'activitats dels TCAI de l'ICS demana al professional participar en el foment d'un clima laboral que faciliti el treball en equip. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La pregunta demana l'actuació incorrecta, i la incorrecta és fer massatges amb fricció sobre la pell. El mòdul C03 de l'IOC, a les cures de la pell per prevenir les lesions per pressió, ho diu dues vegades i sense matisos: aplicar suaument àcids grassos hiperoxigenats a les zones de risc «sense fer massatge», i «no fer massatges sobre les prominències òssies»; i a l'algoritme de tractament, davant de pell íntegra amb eritema, torna a escriure «no fer massatges». El motiu és que la fricció sobre un teixit ja isquemiat afegeix dany en comptes de millorar-ne la circulació. Les altres tres actuacions sí que són correctes i figuren a les mateixes recomanacions: mantenir el llit sense restes de menjar ni objectes, com també sense arrugues i sempre net i sec; fer canvis posturals amb la freqüència pautada —cada dues o tres hores si la persona té limitada la capacitat de moure's, i com a mínim cada quatre hores en persones en risc—; i utilitzar superfícies i dispositius d'alleujament de la pressió, especialment sobre les prominències òssies. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

L'edat neonatal va del naixement als 28 dies de vida. El Protocol d'atenció i acompanyament al naixement a Catalunya, del Departament de Salut, ho diu en una sola frase: «Anomenem nadó a tot ésser humà fins els 28 dies de vida», i afegeix que «aquest període és un moment de molts canvis»; el mateix document fa servir aquest límit en definir la conjuntivitis neonatal com la que «s'inicia en els primers 28 dies de vida del nadó». El Protocol d'activitats preventives i de promoció de la salut a l'edat pediàtrica utilitza literalment la mateixa franja quan encapçala el grup d'edat «Nounats (0-28 dies)», i el Diccionari d'infermeria del TERMCAT defineix el nadó o nounat com l'infant «durant el període que abasta des del naixement fins a la fi del primer mes de vida». Les altres tres xifres —20, 25 o 30 dies— no corresponen a cap definició en ús: no són el primer mes natural ni cap altre límit reconegut. Convé no confondre aquest període amb els que vénen després: el període de lactant arriba fins als 12 mesos i la primera infància fins als 3 anys, que és com l'ordenen els documents de salut pública de Catalunya. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La pregunta demana la resposta FALSA, i la falsa és la que presenta la subjecció mecànica com a primera alternativa. És exactament al revés: la contenció mecànica és una mesura excepcional i d'últim recurs. Les recomanacions vigents a Catalunya sobre la prevenció i l'ús d'intervencions restrictives ho diuen literalment: «Són procediments que només s'han d'utilitzar com a últim recurs, en situacions d'emergència que impliquin un perill imminent i greu per a la vida o la integritat física de la persona o d'altres, i que no es puguin resoldre mitjançant altres alternatives terapèutiques», i insisteixen que «les restriccions mecàniques només s'han d'aplicar en situacions d'urgència que comportin un risc imminent per a la integritat física de la persona o de tercers, i sempre després d'haver intentat alternatives no restrictives». El mateix document classifica com a mala pràctica l'«ús rutinari o per conveniència organitzativa» i l'aplicació «en persones sense risc immediat, per controlar conductes o prevenir agitació». Les altres tres afirmacions són certes i per això no són la resposta. Evitar que la persona es lesioni és, efectivament, un dels objectius de la mesura: les indicacions clíniques justificades inclouen l'agitació psicomotriu severa amb risc d'autolesió o heteroagressió i garantir la seguretat durant procediments terapèutics urgents. Immobilitzar en posició anatòmica és la manera correcta d'aplicar-la, amb dispositius homologats i el nombre suficient de professionals per «evitar lesions». I alliberar les subjeccions a intervals freqüents per fer exercicis de mobilitat articular forma part de la vigilància: durant la contenció cal controlar les constants vitals, la perfusió distal i l'estat emocional amb la periodicitat establerta, habitualment cada 15-30 minuts, i la retirada s'ha de fer de manera progressiva. La relació d'activitats dels TCAI de l'ICS assigna al tècnic col·laborar i realitzar els controls posteriors de les persones amb contenció mecànica, precisament perquè la persona continguda queda més dependent i necessita més vigilància, no menys. Convé saber que la doctrina catalana actual ha anat més enllà del que demanava l'examen: l'objectiu declarat pel Departament de Salut i per la xarxa assistencial és la contenció mecànica zero, amb la prevenció com a eix central del model. Revisat el 13.09.2026.

El dolor és, abans que res, una experiència subjectiva: el sent qui el té i només ell el pot descriure. El mòdul C02 de l'IOC ho posa com a punt de partida —«la mateixa lesió no causa un dolor igual en persones diferents», cada persona té una experiència i un llindar del dolor diferents, i «el pacient és la persona que pot descriure i expressar millor el dolor»—, i precisament perquè és subjectiu s'han desenvolupat escales numèriques i iconogràfiques perquè sigui el pacient qui en valori la intensitat. Aquesta última frase desmunta l'opció que diu que el dolor no es pot mesurar sota cap circumstància: l'escala visual analògica, de 0 a 10, existeix i s'utilitza de manera habitual als centres d'hospitalització. Les altres dues confonen les definicions: el dolor agut sí que s'associa habitualment a una lesió identificable i té una funció d'alarma, i el dolor crònic és el que persisteix en el temps, per damunt dels tres o sis mesos segons la classificació, no el que dura menys de sis mesos. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La categoria II és la de la pèrdua parcial del gruix de la pell: afecta l'epidermis i part de la dermis, i es presenta com una úlcera oberta poc profunda de llit rosat o com una flictena. El document tècnic del GNEAUPP la defineix com «úlcera de espesor parcial. Pérdida de espesor parcial de la dermis que se presenta como una úlcera abierta poco profunda con un lecho de la herida normalmente rojo-rosado y sin la presencia de esfacelos», i el mòdul C03 de l'IOC recull la flictena entre les lesions que s'hi tracten. Les altres tres opcions són altres coses. Un eritema localitzat que blanqueja a la pressió no és ni tan sols categoria I, perquè la categoria I és l'eritema que NO blanqueja amb la pell intacta. L'abrasió produïda en retirar un apòsit adhesiu és una lesió cutània per adhesius, i el mateix document tècnic adverteix expressament que la categoria II «no debería usarse para designar a lesiones por adhesivos, excoriaciones o laceraciones cutáneas». I una placa necròtica de composició semblant a l'esfàcel correspon a les categories profundes o a la lesió no classificable, no a la II. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

En una traqueotomia recent l'aire inspirat es salta el filtre natural del nas i de la faringe, i la ferida quirúrgica és una porta d'entrada; per això les dues prioritats són humidificar l'aire i treballar amb la màxima asèpsia, que és el que diu la resposta oficial. El mòdul C04 de l'IOC ho recull en els dos vessants. Sobre la humitat: «en els pacients traqueostomitzats, l'aire inspirat pot tenir un important dèficit d'humitat, que pot augmentar el risc d'infecció respiratòria baixa i provocar l'obstrucció de les vies respiratòries per acumulació de secrecions en la mucosa intraluminal», i «el dèficit d'humidificació a la via aèria superior fa que les mucositats siguin més gruixudes i difícils d'expulsar espontàniament», de manera que cal beure abundants líquids i utilitzar humidificadors ambientals. Sobre l'asèpsia: «utilitzeu sempre una tècnica asèptica en la cura de l'estoma i la cànula de traqueotomia o laringectomia», i la sonda d'aspiració «ha de ser estèril per reduir el risc d'infecció». Les altres tres opcions no es corresponen amb el protocol. La neteja de l'estoma no es fixa en un rellotge de sis hores: es fa de manera regular i sempre que calgui, i el que el protocol pauta amb periodicitat diària és el canvi de la cànula interna, «diàriament, o més freqüentment si és necessari». Tampoc no es fan servir cànules sense baló els primers dies: precisament quan la via aèria s'ha d'assegurar i el pacient pot necessitar ventilació, la cànula porta maneguet inflable, i el mateix material descriu l'equip amb «cànula exterior amb mànec inflable». I la cànula no es fixa amb cinta adhesiva enganxada a l'estoma: es fixa amb la cinta de fixació al voltant del coll, mentre que la pell del voltant de l'estoma «s'ha de mantenir seca» i s'han d'evitar les cremes líquides. Recordeu que la cànula externa només l'ha de substituir el metge. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Per rentar el cap a un pacient enllitat el llit es posa horitzontal i el pacient s'acosta a la part superior del llit: és la posició de Roser o Proetz, i és la resposta oficial. El mòdul C03 de l'IOC, al procediment de neteja del cabell al llit, indica «poseu el llit en posició horitzontal retirant el capçal i el coixí» i, quan no es disposa de dispositiu de rentat, «col·loqueu el pacient en la posició de Roser o Proetz (en decúbit supí amb les espatlles al més a prop possible de la vora superior del llit i el coll en lleugera hiperextensió)», amb una tovallola enrotllada en forma de ferradura sota el coll i un plàstic que faci de canal cap a la palangana. En aquest pacient concret, amb cardiopatia isquèmica, ventilació mecànica i sedació, aquesta posició permet a més treballar sense moure el cap del respirador ni forçar el pacient. Les altres tres opcions són errònies. La posició de Fowler no serveix per rentar el cap: el llit ha d'estar pla, i la Fowler és la posició del pacient incorporat. L'aigua no ha de superar els 50 ºC, sinó que el mateix protocol demana «verifiqueu la temperatura de l'aigua a 37 ºC», i les normes generals d'higiene fixen l'aigua entre 35 i 37 ºC: a 50 ºC hi ha risc de cremada, encara més en un pacient sedat que no pot avisar. I l'afirmació que no cal rentar-se les mans perquè els cabells estan bruts no s'aguanta: el procediment comença i acaba amb higiene de mans i ús de guants d'un sol ús. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El sondatge rectal té contraindicacions, i la cardíaca és la que recull la resposta oficial. El mòdul C04 de l'IOC les llista de manera expressa: està contraindicat en pacients acabats d'intervenir del recte o la pròstata o amb patologia rectal, i en «pacients amb inestabilitat cardíaca per risc d'estimulació vagal (nervi vague), que produeix hipotensió i bradicàrdia, entre altres símptomes»; hi afegeix, com a complicació principal, la perforació intestinal, motiu pel qual no s'ha d'introduir la sonda a massa profunditat ni forçar-ne l'entrada. Les altres tres opcions es desmenteixen amb el mateix apartat: no és una tècnica indicada en el postoperatori de cirurgia colorectal —precisament la cirurgia recent del recte la contraindica—, no es fa de manera sistemàtica abans de totes les intervencions quirúrgiques, i la posició correcta és el decúbit lateral esquerre o Sims esquerre, no el dret, perquè així la sonda segueix el trajecte anatòmic del còlon. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Els nutrients tenen tres funcions i són, exactament, la plàstica, la reguladora i l'energètica. El mòdul C04 de l'IOC les enumera així: «Funció energètica: són els glúcids, lípids i proteïnes (secundàries). Aporten a l'organisme l'energia necessària per dur a terme les seves funcions»; «Funció plàstica: són les proteïnes i alguns minerals com ara el calci. Aporten a l'organisme els materials que necessita per formar i renovar les estructures corporals»; i «Funció reguladora: són l'aigua, les vitamines i la majoria de minerals. Aconsegueixen que les reaccions químiques del cos es produeixin en el moment i amb la velocitat adequats». Aquesta mateixa classificació es trasllada als grups d'aliments: la roda dels aliments els agrupa en plàstics —llet i derivats; carn, peix, llegums i ous—, energètics —patates, cereals i derivats— i reguladors —verdures, hortalisses i fruites. Les altres tres opcions barregen el terme correcte amb paraules que no són cap de les tres funcions: ni «metabòlica», ni «química», ni «fisiològica» apareixen en aquesta classificació, i cadascuna d'aquestes opcions en deixa fora una de les tres de veritat. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La ileostomia s'obre a l'ili, abans que el còlon hagi reabsorbit l'aigua i abans que els enzims pancreàtics s'hagin neutralitzat del tot; per això la femta surt semilíquida i molt agressiva per a la pell. El mòdul C04 de l'IOC ho descriu amb aquestes paraules: la ileostomia «es fa en diverses porcions de l'ili. La consistència de la femta és semilíquida amb poca quantitat de gasos, però amb un pH molt corrosiu per a la pell periostomal». La resposta oficial recull literalment les tres característiques: consistència semilíquida, pocs gasos i alt poder corrosiu. Les altres tres descriuen ostomies diferents del mateix apartat. La femta sòlida i poc corrosiva és la de la colostomia descendent o sigmoidal, on ja hi ha hagut absorció d'aigua a tot el còlon. La femta semilíquida però poc corrosiva correspon a la colostomia transversa. I la consistència líquida pura no és la de la ileostomia estàndard; el que la distingeix de les colostomies no és que sigui aigua, sinó la combinació de poc gas i pH molt irritant. La conseqüència pràctica és directa: en una ileostomia cal protegir la pell periestomal i ajustar bé el diàmetre del dispositiu —el mateix protocol demana que l'estoma d'ileostomia i urostomia sobresurti uns 2-3 cm—, perquè qualsevol fuita macera la pell en poques hores. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Les radiacions ionitzants esterilitzen perquè maten microorganismes de qualsevol mena, i «germicida» és precisament el terme que ho recull. El mòdul C06 de l'IOC explica que en l'esterilització per irradiació amb raigs gamma —generats per una font de cobalt 60— la radiació «actua sobre els microorganismes alterant les molècules d'ADN. Això ocasiona mutacions irreversibles en els nuclis que no són compatibles amb la vida dels microorganismes», amb un alt poder de penetració i una dosi mesurada en kilograys. Per això no és correcte limitar-ho a «fungicida», que només cobriria els fongs quan el mètode actua igualment sobre bacteris, virus i espores; «bacteriana» no és una propietat germicida sinó l'adjectiu del que es vol destruir, i «química» és el nom d'un altre grup de mètodes: la irradiació és un procediment físic, no químic. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La fricció amb solució alcohòlica és el mètode preferent quan les mans no estan visiblement brutes. El document «Precaucions d'aïllament per evitar la transmissió d'agents infecciosos als centres sanitaris» del Departament de Salut, que aplica el model dels cinc moments de l'OMS, ho delimita amb precisió: cal rentar-se les mans amb aigua i sabó —normal o amb antisèptic— si estan visiblement brutes, si s'han tacat amb sang o fluids corporals, si han estat en contacte amb superfícies potencialment contaminades amb espores, com les de Clostridium difficile, i després d'anar al WC; en la resta de situacions, el preparat de base alcohòlica és el procediment d'elecció, també perquè té més reducció bacteriana i millor tolerància cutània, com recorda el mòdul C06 de l'IOC. Les altres tres opcions són justament les excepcions on l'alcohol no basta: mans visiblement brutes, després d'anar al lavabo i sospita d'exposició a patògens esporulats. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Les secrecions d'un pacient amb tuberculosi respiratòria activa són residu sanitari de risc, és a dir, del grup III. El Decret 27/1999, de gestió dels residus sanitaris, defineix el grup III com els residus especials que exigeixen mesures de prevenció en la recollida, l'emmagatzematge, el transport i el tractament, i hi inclou «la resta de residus sanitaris infecciosos», entenent per tals «els residus capaços de transmetre alguna de les malalties infeccioses que figuren en l'annex d'aquest Decret»: aquest annex recull expressament la tuberculosi activa. Per això no és grup I, que són els residus assimilables a municipals sense relació amb l'activitat sanitària; ni grup II, que són els residus sanitaris no específics, com el material de cures o de un sol ús brut amb sang, secrecions o excrecions però sense capacitat de transmetre les malalties de l'annex; ni grup IV, que és el dels citotòxics, els medicaments caducats i altres residus especials de naturalesa química o radiològica. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

En parasitologia la mostra de femta no es refrigera: es manté a temperatura ambient i es porta al laboratori com abans millor, que és el que diu la resposta oficial. Les instruccions de recollida de mostres vigents del laboratori Catlab, a l'apartat de paràsits en femta, ho deixen escrit en una nota: «No cal guardar la mostra en nevera». El motiu és que el fred deteriora les formes vegetatives dels protozous i en dificulta la identificació, mentre que els conservants del contenidor ja estabilitzen la mostra. Les altres tres opcions fallen. No cal estar en dejú: el que demana el protocol és no utilitzar laxants ni supositoris i no fer servir femta contaminada amb aigua, orina o paper higiènic; el dejú és un requisit d'analítiques de sang, no de coprologia. Tampoc no es fa amb tècnica estèril ni cal que sigui a primera hora: «recollir la femta en un recipient net i sec sense restes de sabó ni desinfectant», i el que sí que compta és el nombre de mostres, «un total de 3 mostres de femta de dies diferents», perquè l'eliminació de paràsits no és constant. I l'opció sobre la tècnica de Graham inverteix el moment de la prova: no es fa a la nit en repòs, sinó al matí en llevar-se. Les mateixes instruccions són explícites: «El moment adequat per recollir la mostra és quan us lleveu, abans de rentar-vos i anar de ventre», pressionant la cinta adhesiva transparent «sobre tots els costats de l'anus sense introduir-la dins» i enganxant-la al portaobjectes «sense arrugues i sense femta». La femella d'oxiürs diposita els ous a la regió perianal durant la nit, i per això la mostra es recull just en despertar-se, abans de la higiene i abans de la primera deposició. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

De les quatre afirmacions, l'única compatible amb les guies és la que fixa el ritme de compressió entre 100 i 120 per minut. Aquesta xifra, que ja era la de les guies de 2015 que citava l'enunciat, continua sent la vigent: el capítol de suport vital bàsic de l'adult de les guies del Consell Europeu de Ressuscitació de 2025 (Olasveengen et al., Resuscitation 2025;215:110771) manté «comprimeix el tòrax a un ritme de 100-120 min-1 amb les mínimes interrupcions possibles» i una profunditat «d'almenys 5 cm i no més de 6 cm», tal com ho reprodueix el Resuscitation Council UK. Amb això cauen les altres tres: la relació correcta amb dos reanimadors és de 30 compressions per 2 ventilacions, no de 5 insuflacions per minut; les compressions no s'interrompen cada 5 minuts —el que es fa és canviar de reanimador aproximadament cada 2 minuts per evitar la fatiga, i sense aturar el massatge més del compte—; i una profunditat de menys de 4 cm és insuficient, perquè no arriba al mínim de 5 cm. ATENCIÓ: el mòdul C05 de l'IOC encara descriu 4-5 cm i unes 100 compressions per minut, xifres de guies anteriors; la referència vigent és la de 2025. Revisat el 13.09.2026.

L'article 197 del Codi penal castiga apoderar-se, utilitzar o modificar, en perjudici de tercer, dades reservades de caràcter personal registrades en fitxers o suports informàtics, i després preveu una llista tancada d'agreujants. Conèixer dades del pacient per l'activitat professional no hi és, i per això és la resposta oficial: accedir a la història clínica perquè la feina ho exigeix no agreuja res, senzillament perquè no és cap delicte; el que es castiga és l'accés no autoritzat i l'ús en perjudici del titular. Si un professional trenca el deure de reserva, el que entra en joc és la revelació de secrets del professional, que el Codi penal tracta en un article diferent, no com a agreujant d'aquest. Les altres tres opcions sí que són agreujants expressos del mateix article. Que les dades revelin la salut o la vida sexual és l'agreujant de dades sensibles: la llei imposa les penes «en su mitad superior» quan els fets «afecten a datos de carácter personal que revelen la ideología, religión, creencias, salud, origen racial o vida sexual, o la víctima fuere un menor de edad o una persona con discapacidad necesitada de especial protección» —és el cas típic de la història clínica. L'ànim de lucre també hi és: «si los hechos se realizan con fines lucrativos, se impondrán las penas respectivamente previstas... en su mitad superior», i si a més afecten dades sensibles la pena puja a presó de quatre a set anys. I difondre públicament les dades, per exemple penjant-les en un perfil professional, és l'agreujant de difusió: «se impondrá la pena de prisión de dos a cinco años si se difunden, revelan o ceden a terceros los datos o hechos descubiertos». Cal recordar que el mateix article agreuja els fets quan els cometen «las personas encargadas o responsables de los ficheros», que és una cosa distinta de simplement conèixer les dades per raó de la feina. Revisat el 13.09.2026 contra el text consolidat vigent del Codi penal (art. 197, redacció de la LO 1/2015 amb la modificació de l'apartat 7 per la LO 10/2022).

El tenesme vesical és aquella sensació d'haver d'orinar que no marxa ni tan sols després d'haver orinat. El mòdul C04 de l'IOC el defineix així: «el tenesme vesical o tenesme urinari és un desig imperiós d'orinar que obliga a fer-ho constantment, i que resulta una experiència desagradable per al pacient i l'obliga a anar al bany per orinar sense aconseguir-ho», i el situa dins de la síndrome miccional, al costat de la disúria, la pol·laciúria, la nictúria, l'enuresi i la incontinència. Aquesta llista permet descartar les altres opcions, perquè cadascuna té el seu nom propi: l'augment de la freqüència de les miccions és la pol·laciúria, la dificultat o el dolor en orinar és la disúria, i l'emissió involuntària d'orina durant la nit passats els tres anys és l'enuresi nocturna. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Les melenes són femtes negres i enganxoses per sang digerida. El mòdul C04 de l'IOC ho defineix així: «la melena és la presència d'excrements sanguinolents, producte del sagnat provinent de la part superior del tub digestiu, que abasta l'esòfag, l'estómac i la primera porció del duodè», i afegeix que la sang digerida a l'estómac els dona la coloració que se sol descriure com a enquitranada. Aquesta procedència alta és el que les diferencia de les altres opcions: unes femtes de color vermell viu procedents de la zona colorectal són una rectorràgia o hematoquèzia, no una melena, perquè la sang no ha estat digerida. Les altres dues descriuen coses diferents: les femtes molt compactades són pròpies del restrenyiment i no tenen res a veure amb el sagnat, i la presència de restes de cabell no digerit no és cap tipus de deposició descrita en aquest apartat. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Els elements del procés comunicatiu són sis, i el mòdul C07 de l'IOC els desglossa un per un en el bloc «Conceptes bàsics sobre comunicació»: emissor i receptor, missatge, codi, canal i context. L'emissor i el receptor són qui emet i qui rep; el missatge és la informació que es vol transmetre; el codi és el sistema de signes compartit —l'idioma, però també els codis no verbals com els gestos o els senyals—; el canal són les estructures materials que permeten emetre, transmetre i rebre el missatge; i el context és la situació en què es produeix la comunicació. L'opció correcta és l'única que els recull tots sis sense afegir-hi elements que no ho són. Les altres barregen conceptes: el telèfon i la línia són exemples de canal, no elements diferents; les paraules són una forma del missatge dins d'un codi concret; i «organització» no és un element del procés comunicatiu. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La cadena de supervivència té quatre baules i la segona és la reanimació cardiopulmonar precoç, amb èmfasi en les compressions toràciques. El mòdul C05 de l'IOC les enumera en aquest ordre: primera, reconeixement precoç i petició d'ajuda; segona, reanimació cardiopulmonar bàsica per part de qualsevol testimoni, amb la indicació que «s'han d'iniciar les compressions toràciques immediatament» i que fer només compressions és correcte si qui atén no està entrenat en ventilacions; tercera, desfibril·lació precoç, la mesura més eficaç davant d'una fibril·lació ventricular, que als primers 3-5 minuts pot donar supervivències del 50-70 %; i quarta, les cures postressuscitació. Per això les altres tres opcions ocupen un altre lloc de la cadena: el reconeixement i l'activació del sistema d'emergències són la primera baula, la desfibril·lació amb DEA és la tercera, i el suport vital avançat és la quarta. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El bec de lloro és un fòrceps, concretament un dels fòrceps de l'arcada inferior. El mòdul C09 de l'IOC el situa en la classificació dels fòrceps per arcada i tipus de dent: dins dels «fòrceps per a l'arcada inferior», que «tenen l'extrem actiu en la mateixa perpendicular al mànec amb un angle de 90º», hi enumera els d'incisius, canines i premolars, el de molars inferiors —«anomenat corn de vaca per les valves corbes i fines que presenta en la seva part activa»— i el «bec de lloro, amb les dues valves en pic. Per tant, és indiferent si es tracta d'un molar del tercer o quart quadrant». Aquest darrer detall és el que explica el nom i l'ús: com que les dues valves acaben en pic, el mateix instrument serveix per al costat dret i per a l'esquerre de la mandíbula. Les altres tres opcions són coses diferents. El botador, també anomenat elevador, és l'instrument que actua com una palanca per luxar la dent i desinserir-ne els lligaments periodontals, amb una fulla recta o corba de Winter com a part activa. La cullereta és la cullereta de legrat o de Black, l'excavador manual que s'utilitza per netejar la cavitat. I el bec de lloro no és el nom de cap tècnica: és, literalment, un instrument del capítol d'exodòncia. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La funció representativa simbòlica és la capacitat d'evocar mentalment una cosa que no es té al davant i de fer-la servir per representar-ne una altra, i apareix ben aviat: és pròpia de la primera infància, que a Catalunya s'entén com la franja de 0 a 3 anys. El mòdul C07 de l'IOC ho situa amb precisió: «Al voltant dels 18 mesos els nens adquireixen la capacitat de tenir una representació mental dels objectes», i «aquesta capacitat d'imaginar objectes sense necessitat de veure'ls directament permet un dels assoliments més importants de l'etapa sensoriomotriu, la permanència de l'objecte»; a l'etapa següent, la preoperacional dels 2 als 7 anys, els infants «són capaços de practicar el joc simbòlic, on un objecte s'utilitza per simular-ne un altre». La frontissa entre les dues etapes cau, doncs, dins dels tres primers anys. Els documents de salut pública de Catalunya ho confirmen des de l'altre costat: el Protocol d'activitats preventives i de promoció de la salut a l'edat pediàtrica vigent avalua el joc simbòlic com una fita dels 24 mesos —el signe d'alerta SA-13 és la «incapacitat per fer joc simbòlic (24 mesos)»— i situa de 2 a 3 anys l'etapa que anomena, literalment, «joc simbòlic»; la guia d'alimentació de l'ASPCAT defineix la primera infància com el període «de 0 a 3 anys». Les altres tres opcions cauen més tard: la infància precoç o preescolar, la intermèdia i la tardana corresponen a les etapes escolars, quan la funció simbòlica ja fa temps que està instaurada i el que es desenvolupa és el pensament lògic sobre continguts concrets, entre els 7 i els 12 anys segons el mateix esquema. Recordeu que aquestes franges són orientatives: cada infant té el seu ritme, i el que es valora en la consulta pediàtrica és la presència o l'absència dels signes d'alerta a l'edat corresponent. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

En un pacient enllitat i no col·laborador la deambulació no s'improvisa: primer cal comprovar que tolera la sedestació i, només després, provar la bipedestació i la marxa. Això és el que diu la resposta oficial i el que ordena el mòdul C03 de l'IOC. El protocol d'ajuda a la deambulació comença per la preparació del pacient —«comproveu el pols, la respiració i la tensió arterial abans de començar i en finalitzar l'activitat»— i les normes generals de mobilització manen assegurar-se que el trasllat no està contraindicat i que, «si el pacient està marejat», cal avisar la infermera, «que decidirà». El pas previ és la sedestació: al protocol de mobilització del llit a la butaca, un cop el pacient queda assegut a la vora del llit amb les cames penjant, «li pregunteu si es troba bé, i si es mareja el tornem a estirar de nou al llit». Les altres tres opcions no s'aguanten. No s'inicia amb llargues passejades: el mateix protocol demana tenir «previstos descansos intermedis per si fossin necessaris» i adaptar-se «al ritme de marxa del pacient», és a dir, progressió gradual i distàncies curtes. No és el TCAI qui decideix l'inici: és una activitat delegada des del pla de cures, i la relació d'activitats dels TCAI de l'ICS parla d'«ajudar en la deambulació» i de «fomentar, sota supervisió, la mobilització precoç». I no s'han d'evitar els mitjans auxiliars, sinó tot el contrari: la mateixa relació d'activitats inclou «proporcionar els estris necessaris per als desplaçaments (cadira de rodes, crosses o caminadors)» i «preparar i adequar els estris necessaris per a la deambulació», perquè són justament el que fa segura la primera marxa. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La fricció de mans amb solució alcohòlica dura de 20 a 30 segons. Així ho fixa el document «Precaucions d'aïllament per evitar la transmissió d'agents infecciosos als centres sanitaris» del Departament de Salut, que aplica les directrius de l'OMS: aplicar entre 3 i 5 ml de producte al palmell d'una mà, friccionar tota la superfície de les mans i dels dits fins que s'assequin, i «la durada d'aquest procediment és de 20-30 segons»; el rentat amb aigua i sabó, en canvi, dura de 40 a 60 segons. D'aquí surt també per què les altres tres són falses. No s'ha d'eixugar amb tovallola després d'aplicar la solució: el text ho diu expressament, «no feu servir tovallola de paper per agilitar-ne l'assecat», perquè el producte ha d'evaporar-se sol. No s'han de combinar rentat amb aigua i sabó i solució alcohòlica de manera rutinària, perquè són tècniques alternatives segons la situació. I un minut no és el mínim de la fricció, sinó una durada superior fins i tot a la del rentat complet amb aigua i sabó. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La cinèsica és el nom tècnic del llenguatge corporal, i per tant és el que s'observa en la comunicació no verbal. El mòdul C07 de l'IOC dedica un apartat a «la cinèsica: el llenguatge corporal» dins del bloc de comunicació no verbal, i hi analitza les expressions facials —que delaten pensaments, emocions i intencions, sovint de manera involuntària—, la mirada, el somriure, els gestos i la postura, al costat del parallenguatge i de la proxèmica. Les altres tres opcions pertanyen al costat verbal o conceptual del missatge: les idees del missatge són el seu contingut, la interpretació és el que en fa qui el rep —el mòdul ho descriu en la cadena de pèrdua d'informació entre el que l'emissor vol dir i el que el receptor acaba interpretant— i l'idioma és el codi. Cap d'aquestes tres no és una cosa que s'observi en el cos de l'interlocutor. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Desinfectar és eliminar microorganismes patògens, i el glossari d'antisèpsia i desinfecció del GEICS de l'ICS la defineix com el «procés físic o químic que destrueix o inactiva els microorganismes de material i superfície», amb els graus d'alt nivell —destrueix qualsevol forma de vida microbiana excepte algunes espores bacterianes— i de baix nivell. Aquesta definició explica per què les altres tres són falses. La desinfecció s'aplica justament sobre objectes inanimats i superfícies; el que s'aplica sobre la pell i les mucoses és l'antisèpsia, que el mateix glossari defineix a part com el procés que destrueix els microorganismes de la pell mitjançant substàncies químiques sense afectar sensiblement els teixits, de manera que tampoc no en són sinònims. I no és sinònim d'esterilització, perquè esterilitzar és destruir o eliminar qualsevol classe de vida microbiana, incloses les espores, i la desinfecció no hi arriba. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

L'Estatut marc separa en dos articles consecutius els drets individuals i els drets col·lectius del personal estatutari, i de les quatre opcions només una és de la llista col·lectiva: el dret de vaga. L'article 18 diu que «el personal estatutario ostenta, en los términos establecidos en la Constitución y en la legislación específicamente aplicable, los siguientes derechos colectivos», i n'enumera sis: la lliure sindicació, l'activitat sindical, «a la huelga, garantizándose en todo caso el mantenimiento de los servicios que resulten esenciales para la atención sanitaria a la población», la negociació col·lectiva, representació i participació en la determinació de les condicions de treball, la reunió, i disposar de serveis de prevenció i d'òrgans representatius en matèria de seguretat laboral. Fixeu-vos que la redacció de l'opció correcta reprodueix pràcticament la lletra de la llei, inclosa la garantia dels serveis essencials. Les altres tres són drets individuals de l'article 17: la percepció puntual de les retribucions i indemnitzacions per raó de servei és la lletra b; la mobilitat voluntària, la promoció interna i el desenvolupament professional «en la forma en que prevean las disposiciones en cada caso aplicables» és la lletra e; i la no-discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió, orientació sexual o qualsevol altra condició o circumstància personal o social és la lletra k. El criteri per distingir-los és senzill: el dret col·lectiu s'exerceix com a grup o a través de la representació, mentre que l'individual pertany a cada professional per la seva condició de personal estatutari. Cal saber que la lletra k de l'article 17 es va ampliar per la Llei 4/2023 i ara parla d'«orientación e identidad sexual, expresión de género, características sexuales»; això no afecta la resposta d'aquesta pregunta, perquè continua sent un dret individual. Revisat el 13.09.2026 contra el text consolidat vigent de la Llei 55/2003.

Una postura forçada és la que treu una articulació de la seva posició natural i la porta als extrems del seu recorregut; per això la resposta oficial és la que parla d'hiperextensió, hiperflexió o hiperrotació de les articulacions. La guia tècnica de l'INSST sobre manipulació manual de càrregues inclou les postures forçades entre els factors de risc que cal avaluar en la mobilització i la transferència de persones, i explica per què: «la resistencia que presenta la espalda al esfuerzo es mayor cuando se manipula una carga realizando movimientos de torsión o de flexión del tronco o se mantienen posturas inestables, pudiendo provocar lesiones y accidentes», ja que «los giros del tronco aumentan las fuerzas compresivas en la zona lumbar». El mòdul C03 de l'IOC ho diu en termes anatòmics: parlant del moviment d'extensió, «a vegades, una hiperextensió pot provocar traumatismes», i les normes generals de mobilització manen no traccionar l'espatlla d'un pacient hemiplègic i no provocar una excessiva rotació externa en una pròtesi de maluc. Les altres tres opcions no descriuen postures forçades. Desplaçar el carro de cures empenyent és, precisament, la manera recomanada de moure'l, perquè empènyer carrega menys la columna que estirar. Mantenir les cames flexionades, els peus separats i l'esquena recta és la postura correcta de mecànica corporal: augmenta la base de sustentació, baixa el centre de gravetat i fa treballar les cames en lloc de l'esquena. I fer tracció amb els braços en mobilitzar un pacient és una mala pràctica de maneig de càrregues —sobreesforç i risc per al pacient—, però no és una posició de treball articular: el que la pregunta busca són les posicions que treuen l'articulació del seu rang fisiològic. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La higiene no és només neteja: és una de les poques estones del dia en què el professional està a prop del pacient, amb temps i amb contacte físic, i per això el primer objectiu que el mòdul C03 de l'IOC enumera és, literalment, «afavorir la relació d'ajuda per la proximitat dels procediments d'higiene». La llista continua amb observar qualsevol signe indicador d'un problema de salut, conservar la integritat de la pell, evitar l'acumulació de secrecions i la proliferació bacteriana, eliminar les cèl·lules de descamació i la mala olor, millorar l'autoestima i el confort, i estimular la circulació i el to muscular; el mateix material hi afegeix que si el TCAI «té cura de la relació amb el pacient durant la seva intervenció, observant, respectant la seva intimitat i humanitzant les tasques, aconseguirà augmentar el benestar i l'autoacceptació del pacient». Les altres tres opcions contradiuen les normes bàsiques del procediment. Aprofitar l'estona per comentar resultats amb els companys va contra la intimitat i la confidencialitat, i contra la instrucció de preservar la intimitat del pacient i aprofitar l'estona per comunicar-se amb ell. Evitar sempre la col·laboració dels familiars tampoc no és correcte: el protocol demana «explicar al pacient i/o família/cuidador el procediment a realitzar» i educar-los en la tècnica. I dir que no cal estimular la col·laboració del pacient és exactament el contrari del que mana la norma bàsica: «estimular la col·laboració del pacient durant la realització de la neteja per afavorir la seva independència». Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

L'àcid peracètic esterilitza en forma líquida. El mòdul C06 de l'IOC té un apartat específic, «esterilització per líquids», que ho diu així: l'esterilització per líquids «utilitza com a agent esterilitzador un líquid. Són desinfectants d'alt nivell com el glutaraldehid i l'àcid peracètic, que poden actuar com a esterilitzadors sempre que es mantinguin les condicions òptimes per a aquest procés pel que fa a la concentració, la temperatura i el temps d'exposició», i descriu l'àcid peracètic en cambra tancada com un agent oxidant d'acció ràpida amb cicles de 18 a 22 minuts. Les altres opcions corresponen a mètodes diferents del mateix apartat: la calor humida és l'autoclau de vapor, la irradiació treballa amb raigs gamma o ultraviolats, i els mètodes per gasos són l'òxid d'etilè, el gas plasma de peròxid d'hidrogen i el vapor a baixa temperatura amb formaldehid. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Cada grup dental té la funció que li dona la forma. El mòdul C09 de l'IOC descriu les incisives com a dents de vora tallant, destinades a tallar els aliments; les canines com a dents amb una cúspide punxeguda «destinades a esquinçar els aliments»; i les premolars i molars, amb la cara oclusiva ampla i amb cúspides, com les encarregades de la trituració —el mateix mòdul defineix la cara oclusiva com la «utilitzada per a la trituració dels aliments», amb l'equivalent de la vora incisiva als incisius. Per tant, l'única combinació correcta és la que dona el tall als incisius, l'esquinçament als ullals i la trituració a premolars i molars. Les altres tres barregen les funcions: fer tallar les premolars i molars, triturar els incisius o esquinçar-los, o atribuir el tall als ullals, contradiu tant la morfologia com la descripció del mòdul. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Amb un adolescent, i encara més parlant de sexualitat, el que obre la conversa són les preguntes obertes. El mòdul C05 de l'IOC defineix els dos tipus amb claredat: «Preguntes obertes: no exigeix una resposta concreta. Permet reflexionar sobre el contingut ajudant a compartir emocions», mentre que les «Preguntes tancades: obliga a una resposta restringida i concreta. Només s'ha d'utilitzar per aclarir una informació puntual». La pregunta oberta convida a explicar-se amb les seves paraules; la tancada tanca la conversa en un sí o un no. El Protocol d'activitats preventives i de promoció de la salut a l'edat pediàtrica vigent treballa així tota l'entrevista amb adolescents: per explorar consums recomana «preguntes obertes de quantitat/freqüència», i el guió d'entrevista es construeix sobre qüestions com «Alguna vegada t'ha passat que busquessis una cosa i en trobessis una altra?», «Com t'hi has sentit?» o «Puc explicar-te com ho veig?», sempre demanant permís i sense culpabilitzar. En salut sexual el mateix protocol insisteix en l'acompanyament, l'escolta i la resolució de dubtes amb un enfocament positiu. Per això cauen les altres tres opcions. Les preguntes de sí o no i les preguntes tancades són la mateixa cosa dita de dues maneres i limiten la resposta al mínim, que és just el que no interessa quan el que es vol és que l'adolescent parli. I les preguntes tècniques hi afegeixen un problema més: un llenguatge que l'adolescent pot no entendre allunya en comptes d'acostar, quan el que cal és adaptar el llenguatge al seu nivell. Recordeu que l'entrevista amb l'adolescent demana, a més, garantir-li la confidencialitat i un espai on pugui parlar sense la família si ell ho vol. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El test d'Apgar es puntua dues vegades: al minut de vida i als cinc minuts. El mòdul C04 de l'IOC reprodueix la taula sencera del test de vitalitat del nounat —freqüència cardíaca, esforç respiratori, to muscular, resposta a estímuls i coloració, cadascuna amb 0, 1 o 2 punts, per a una suma d'entre 0 i 10— i indica que la valoració es fa al minut i als cinc minuts de néixer. La primera puntuació diu com ha tolerat el nadó el part; la segona, com s'està adaptant a la vida extrauterina i si les mesures aplicades han estat efectives, i per això, si la puntuació continua sent baixa, la valoració es repeteix. Les altres tres combinacions de temps —dos i cinc, tres i nou, sis i quinze minuts— no corresponen a cap protocol de valoració del nounat. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El fred mai no es posa directament sobre la pell: la resposta oficial és aplicar la bossa sempre amb una coberta protectora. El mòdul C02 de l'IOC, al protocol d'aplicació de bossa de gel, ho descriu pas a pas: comprovar que la bossa és hermètica, omplir-la amb gel picat o glaçons sense omplir-la del tot, assecar-la i «emboliqueu la bossa en una altra tovallola diferent i poseu-la damunt de la zona a aplicar»; després cal vigilar la zona «cada cinc minuts», sobretot buscant cianosi, pal·lidesa o color grisós. Amb una pacient de 86 anys aquesta precaució és encara més important. Les altres tres opcions són incorrectes i, en aquesta pacient, perilloses. Retirar la bossa als 60 minuts supera de llarg el límit: el mateix protocol diu que «el temps màxim d'aquesta aplicació és de 30 minuts», i el material afegeix que «el temps màxim de tractament no hauria de sobrepassar mai dels 40 minuts» per a qualsevol tècnica de crioteràpia. Dir que la gent gran tolera millor el fred és just al revés: «en nens i en persones grans, que tenen disminuïda la sensiblitat, cal fer una supervisió constant», i aquesta sensibilitat disminuïda és el que fa que no notin la lesió fins que ja s'ha produït; el mateix apartat recorda que s'han d'aplicar límits segurs perquè «es poden arribar a provocar lesions irreversibles», que és millor no baixar dels 5 ºC i que entre -4 i -10 ºC poden aparèixer congelacions. I la relació entre superfície i tolerància està invertida: com més gran és la superfície exposada al fred, menys el tolera la persona, no al contrari. Recordeu que qualsevol tècnica de crioteràpia s'ha d'aturar si apareix cianosi, i que està contraindicada en la hipersensibilitat al fred, les ferides o úlceres a la pell, la malaltia de Raynaud i les zones amb mala circulació. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Un adult amb la dentició permanent completa té vuit premolars. El mòdul C09 de l'IOC dona la composició exacta de la dentició definitiva: 4 incisives maxil·lars i 4 mandibulars, 2 canines maxil·lars i 2 mandibulars, 4 premolars maxil·lars i 4 mandibulars, i 6 molars maxil·lars i 6 mandibulars, que sumen les 32 peces. Quatre a dalt més quatre a baix són vuit premolars, és a dir, dues per hemiarcada: la primera premolar i la segona premolar, que en la nomenclatura de dos dígits ocupen les posicions 4 i 5 de cada quadrant. Les altres xifres no quadren amb cap comptatge: sis, quatre o dues premolars deixarien hemiarcades incompletes. Recordeu, a més, que la dentició temporal no té premolars, i que per això en la nomenclatura FDI de les dents de llet les posicions només arriben fins al número 5. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La postura que protegeix l'esquena és la de cames flexionades, peus separats i esquena recta. El material de mecànica corporal del mòdul C03 de l'IOC ho explica com un conjunt de regles que actuen juntes: ampliar la base de sustentació separant els peus, flexionar els genolls per baixar el centre de gravetat i fer treballar les cames en lloc de la columna, aproximar la càrrega al cos —com més lluny del centre de gravetat, més força de compressió a la columna— i «mantenir l'esquena recta», amb l'objectiu de reduir la pressió sobre la columna vertebral i mantenir l'alineació anatòmica, evitant girs del tronc i fent petits passos. Les altres tres opcions trenquen alguna d'aquestes regles: mantenir les cames estirades obliga a flexionar el tronc; els peus i les cames junts amb l'esquena flexionada sumen una base de sustentació estreta i una columna en flexió, que és la combinació de risc; i fer força només amb els braços amb les cames rectes desaprofita la musculatura potent de les extremitats inferiors. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Les cures pal·liatives no busquen curar, sinó fer viure el millor possible el temps que queda, i el primer instrument per fer-ho és el control dels símptomes. El mòdul C07 de l'IOC ho formula així: l'objectiu de les cures pal·liatives és millorar la qualitat de vida i disminuir el patiment físic, psicoemocional i espiritual, tant de la persona malalta com de qui en té cura, «és a dir, l'objectiu no és curar el pacient sinó cuidar, alleugerir o consolar el seu patiment», i això passa per controlar els símptomes, inclosos els refractaris. El Pla estratègic d'atenció pal·liativa de Catalunya treballa sobre aquesta mateixa definició de l'OMS. Per això les altres tres opcions no hi encaixen: el diagnòstic precoç és un objectiu de la prevenció secundària, la promoció de la salut és un altre àmbit de la salut pública, i administrar mòrfics és un mitjà concret del tractament del dolor —ni és l'objectiu ni és sempre necessari. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La Carta de drets i deures de la ciutadania en relació amb la salut i l'atenció sanitària té, a cada capítol, una part de drets i una de deures, i la pregunta demana precisament un deure. L'ús responsable de les instal·lacions i dels serveis sanitaris hi figura amb aquest nom: el deure d'utilitzar de manera responsable les instal·lacions i els serveis sanitaris, dins del capítol dedicat a l'accés al sistema sanitari. Les altres tres afirmacions són drets del mateix document, i es troben totes al capítol d'accés: el dret a conèixer i identificar els professionals que presten serveis en el context de l'atenció sanitària, el dret a rebre informació general sobre les prestacions i els serveis, i el dret a accedir a una segona opinió. Aquesta simetria entre drets i deures és el que la pregunta vol comprovar: la Carta no recull només allò que la ciutadania pot exigir, sinó també allò a què es compromet. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El reflex de Moro és el reflex de sobresalt: davant d'un estímul brusc i inesperat, el nadó obre els braços i després els torna a plegar. La resposta oficial el descriu així, i el mòdul C04 de l'IOC ho confirma en l'inventari dels reflexos del nounat: «Reflex de Moro o de sobresalt: el nadó separarà bruscament els braços i els tornarà a col·locar en la posició que estava si es canvia bruscament la seva posició o sent un cop fort». És un reflex arcaic que es valora en l'exploració neurològica del nounat i que desapareix en els primers mesos de vida; la seva absència, o una resposta asimètrica, és un signe que cal notificar. Les altres tres opcions descriuen reflexos diferents del mateix llistat. Tocar la cara del nadó perquè giri el cap cap al costat estimulat és el reflex de recerca: «si estimulem suaument els voltants dels llavis amb algun objecte, el nadó farà un moviment amb el cap seguint la direcció del punt estimulat», i és el que permet que trobi el mugró. Col·locar un objecte petit al palmell de la mà perquè la tanqui és el reflex de prensió palmar: «si estimulem el palmell de la mà amb un dit o un objecte, la reacció que tindrà el nadó serà flexionar i prémer amb força els dits». I acariciar la planta del peu perquè el dit polze s'aixequi i els altres dits s'obrin és el reflex de Babinski. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Les malalties periodontals són infeccioses, i el que les desencadena és la placa bacteriana acumulada al voltant de la dent. El mòdul C09 de l'IOC les descriu com «un grup de malalties infeccioses... d'etiologia bacteriana» que afecten els teixits que suporten i protegeixen les dents, amb lesions inflamatòries en la gingivitis i destructives en la periodontitis, i explica que la placa bacteriana és el conjunt de la placa dental i dels bacteris que s'hi adhereixen. Per això el protocol d'higiene bucal del mòdul C03 posa com a primer objectiu «evitar càries i infeccions o l'agreujament d'altres lesions en eliminar la placa bacteriana i restes alimentàries». Les altres opcions no s'aguanten: la dieta és un factor que hi contribueix —sobretot pels hidrats de carboni que alimenten els bacteris—, però no és la causa principal; l'ús diari del raspall dental és justament la mesura que elimina la placa, no una causa de malaltia; i mastegar xiclet no té cap paper en l'origen de la malaltia periodontal. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

En un pacient amb mala visió que camina habitualment, la mesura preventiva és treballar sobre l'entorn: mantenir-lo ordenat, lliure d'obstacles i sense canvis, de manera que el pacient pugui refiar-se de la representació mental que ja té de l'habitació. És la resposta oficial. El mòdul C06 de l'IOC ho recolza des de la unitat del pacient: una llum massa tènue que deixi espais en ombra o una llum massa intensa que produeixi reflexos «pot ocasionar caigudes accidentals per manca de visió o enlluernaments», i per això la il·luminació s'ha d'adaptar a les necessitats del pacient. El Departament de Salut situa la reducció del risc de dany per caigudes entre els àmbits clau de la seguretat dels pacients, amb mesures estàndard d'entorn: calçat adequat, timbre a l'abast, llit en posició baixa i espai endreçat. Les altres tres opcions augmenten el risc en lloc de reduir-lo. Les sabates obertes tipus xancles es descalcen i rellisquen; el calçat ha de ser tancat, subjecte i amb sola antilliscant, i el mateix material de l'IOC recorda que les sabates adequades «serveixen per evitar caigudes o patinades». Mantenir el llit en la posició més alta és exactament el contrari de la recomanació: la relació d'activitats dels TCAI de l'ICS demana «controlar la posició del llit/llitera si és necessari. Posar-lo a una alçada a prop del terra, i/o posar-hi baranes», perquè com més alt és el llit, més alta és la caiguda. I afegir sempre baranes i restringir la deambulació no és prevenció, sinó restricció: les baranes no estan indicades de manera sistemàtica —en un pacient que intenta sortir del llit poden convertir una caiguda en una caiguda des de més amunt—, i restringir la marxa d'un pacient que deambula habitualment li fa perdre força i equilibri, que és el que acaba provocant la caiguda. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

L'aïllament serveix per tallar la transmissió, no per permetre-la. El material del mòdul C06 de l'IOC ho diu literalment: «les mesures d'aïllament són un conjunt de procediments destinats a controlar i evitar la transmissió de les malalties contagioses», i «la finalitat dels aïllaments a l'hospital és prevenir la transmissió de les malalties contagioses, reconegudes o sospitades, dels pacients ingressats», creant barreres físiques entre la persona malalta, com a font d'infecció, i qualsevol individu sa susceptible, és a dir, trencant la cadena epidemiològica en qualsevol de les seves baules. Les dues opcions que parlen de «permetre» la transmissió, per contacte o per gotes, diuen exactament el contrari del que és un aïllament. I l'opció que el limita a protegir el pacient també falla, per dos motius: hi ha aïllaments protectors per a persones immunodeprimides, però la major part dels aïllaments protegeixen la resta de pacients, els professionals i les visites de l'agent que porta el pacient aïllat. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Les zones que cal vigilar són sempre les que suporten més pressió en la posició que té el pacient en aquell moment, i en decúbit lateral dret l'orella dreta n'és una. El mòdul C03 de l'IOC enumera les localitzacions més freqüents de les lesions per pressió posició per posició, i per al «pacient en posició de decúbit lateral» hi inclou «els mal·lèols, els trocànters, les costelles, les espatlles, les orelles, les crestes ilíaques i la cara interna i lateral dels genolls». L'orella és una zona d'especial risc perquè té molt poc teixit tou entre la pell i el cartílag, i perquè queda amagada sota el coixí i el cabell, de manera que és fàcil no mirar-la. Les altres tres opcions fallen. Dir que el trocànter major dret rep menys pressió és just al revés: en decúbit lateral dret el trocànter del costat de sota és un dels punts de càrrega màxima, i figura literalment a la llista del decúbit lateral. Els dits del peu són una zona de pressió del decúbit pron, juntament amb els genolls, els genitals masculins, les mames, els pòmuls, les orelles i el nas. I el sacre és la zona de pressió del decúbit supí, amb els talons, el còccix, els colzes, els omòplats i l'occípit: en girar el pacient de costat el sacre queda precisament descarregat, que és el sentit del canvi postural. Recordeu la recomanació del mateix material: el canvi postural s'ha de fer amb una inclinació de 30 graus, alternant costat dret, esquena i costat esquerre, i cal evitar el decúbit lateral de 90 graus, que augmenta la pressió de manera excessiva. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Quan el ronyó falla, els productes nitrogenats del metabolisme de les proteïnes s'acumulen a la sang; per això la dieta indicada és la hipoproteica. El mòdul C04 de l'IOC la defineix així entre les dietes segons els tipus i quantitats de nutrients: «Dieta hipoproteica: es disminueix o s'elimina el percentatge relatiu de proteïnes. Està indicada en afectacions renals. Es redueixen aliments com la llet, la carn, el peix i els ous». Les altres tres opcions corresponen a indicacions diferents del mateix apartat. La dieta hiperproteica «s'augmenta el percentatge de proteïnes» i «sol utilitzar-se en situacions de desnutrició i davant la necessitat de reparar teixits (cremades, úlceres per pressió)»: és, justament, el contrari del que necessita el pacient renal. La dieta hipocalòrica redueix l'aportació calòrica i està indicada en el sobrepès i l'obesitat, no en la insuficiència renal. I «dieta dislipèmica» no és una dieta: la dislipèmia és l'alteració dels lípids en sang, i el que s'hi indica és una dieta hipolipídica o baixa en greixos. Convé matisar-ho per a la pràctica: la restricció proteica es prescriu i es gradua individualment segons la funció renal, i en el pacient en diàlisi els requeriments canvien i les proteïnes s'acostumen a augmentar; la dieta renal també vigila el potassi, el fòsfor, el sodi i el volum de líquids. La pregunta, però, demana la dieta de referència en la insuficiència renal, i aquesta és la hipoproteica. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El grup de cereals, llegums i tubercles és el grup dels farinacis, i el que hi predomina són els glúcids complexos. El mòdul C04 de l'IOC, en descriure els sis grups d'aliments, el defineix així: «Aliments hidrocarbonats, com els llegums, cereals i tubercles: grup d'aliments que inclou diversos subgrups com llegums, tots els cereals i derivats (pa) i les patates. Els llegums són rics en proteïnes i fibra, la resta són aliments energètics, rics en hidrats de carboni de cadena llarga, especialment de midó». Aquests hidrats de carboni de cadena llarga són precisament els complexos: el mateix mòdul explica que «els HC complexos ja no tenen poder edulcorant i no són solubles» i que «el midó és la gran reserva d'energia en els vegetals, molt present en les llavors i en els tubercles, principalment». A la roda dels aliments, aquest grup és el dels aliments energètics: «Grup 3, aliments energètics: patates, cereals i derivats. Aporten glúcids». Les altres tres opcions corresponen a altres grups o a altres tipus de nutrient. Les vitamines i les sals minerals són el que caracteritza el grup regulador, el de verdures, hortalisses i fruites, on «l'aigua constitueix el 80-90% de la seva composició i són rics en sals minerals, vitamines i fibra dietètica». Els glúcids simples són els monosacàrids i disacàrids —la glucosa, la fructosa, la sacarosa o la lactosa de la llet—, solubles, d'absorció ràpida i amb poder edulcorant, que no són el que aporten els cereals i els tubercles. I dir «glúcids i lípids principalment» és inexacte, perquè aquest grup és pobre en greix; els llegums hi sumen proteïna vegetal i fibra, no lípids. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

L'ordre de la higiene va de la zona més neta a la més bruta i de dalt a baix: es comença per la cara, es baixa en sentit descendent i els genitals es deixen per al final. És la resposta oficial i és literalment el protocol d'higiene del pacient enllitat del mòdul C03 de l'IOC, que amb el pacient en decúbit supí mana «començar a rentar per la cara només amb aigua», després els ulls amb una gasa humida de l'extrem intern a l'extern i una de diferent per a cada ull, «continuar amb l'esponja sabonosa per coll i orelles», «continuar per braços, aixelles i mans», i «baixar pel tòrax, l'abdomen, les extremitats inferiors i els peus»; només aleshores es col·loca el pacient en decúbit lateral per netejar la part posterior del coll, les espatlles, l'esquena, les cuixes i les natges, i finalment la regió genital. Que el pacient tingui grip A no canvia l'ordre, sinó l'equip: cal afegir-hi les precaucions de transmissió per gotes. Les altres tres opcions trenquen aquesta lògica. Fer-ho en sentit ascendent porta la brutícia i els microorganismes de les zones baixes cap a la cara. Passar de la cara als genitals i tornar després al tòrax contamina zones ja netes amb la flora perineal. I començar per les extremitats i acabar per la cara inverteix la seqüència del protocol. Recordeu les normes bàsiques que l'acompanyen: dues persones sempre que sigui possible, destapar només la zona que es neteja, aigua entre 35 i 37 ºC, habitació entre 22 i 24 ºC sense corrents d'aire, i sempre el mateix ordre de gestos —ensabonat, esbandit, aclarit i assecat—, amb especial cura dels plecs cutanis, la zona submamària, el melic i els espais interdigitals. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Aquesta pregunta és el revers de la que demana un deure: aquí el que es busca és un dret, i el dret és el de decidir qui pot estar present durant els actes sanitaris. La Carta de drets i deures de la ciutadania en relació amb la salut i l'atenció sanitària el recull amb aquest nom dins del capítol d'intimitat i confidencialitat, com a concreció del dret a preservar la privacitat i la intimitat de la persona durant l'atenció. Les altres tres afirmacions són deures del mateix document, no drets: el deure de respectar i mantenir la intimitat i la confidencialitat de terceres persones en tots els àmbits assistencials, incloent-hi l'atenció domiciliària; el deure de respectar la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels altres; i el deure de deixar constància del rebuig a un tractament. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

En un pacient en coma el problema no és netejar la boca, sinó fer-ho sense que hi entri líquid: no pot glopejar ni escopir, i no té els reflexos de tos i de deglució que el protegirien d'una broncoaspiració. Per això la resposta oficial és el rentat de la cavitat bucal amb pinces i una turunda de gasa impregnada d'antisèptic: el material es controla en tot moment, la humitat és mínima i l'antisèptic fa la feina que en un pacient conscient faria el col·lutori. El mòdul C03 de l'IOC construeix la higiene bucal del pacient inconscient sobre aquest mateix principi: proporcionar cura oral cada sis hores o segons necessitat, col·locar el pacient «amb el cap cap a un costat i/o posició de semi-Fowler», aspirar les secrecions orofaríngies si cal, i netejar «amb hisop la cavitat oral, seguint la rotació de les agulles del rellotge, per eliminar el moc i residus»; quan s'utilitza raspall, mana fer-ho amb poca crema, «treure l'excés de pasta dental amb hisops humits, les vegades que sigui necessari», «comprovar que s'ha retirat tota la pasta dental» i administrar l'esbandida bucal també amb hisops, mai amb un got. Les altres tres opcions no respecten aquesta precaució. El raspallat amb dentífric i aigua, tal com es fa en el pacient conscient, deixa escuma i líquid que el pacient en coma no pot expulsar. La desinfecció amb col·lutori exigeix glopejar i escopir, cosa que aquest pacient no pot fer. I les dues opcions que proposen sabó, neutre o no, són incorrectes per una raó més bàsica: el sabó no s'utilitza mai dins de la cavitat oral. La preferència per un antisèptic no és una tria arbitrària: en el pacient crític i ventilat, la higiene de boca i orofaringe protocol·litzada amb solucions de clorhexidina és una de les mesures reconegudes per prevenir la pneumònia associada a la ventilació mecànica. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.