Examen oficial d'Administratiu/iva de l'ICS de 2009, torn lliure, resolt i explicat

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La clau oficial diu que cap dels tres casos de l'enunciat no es pot substituir, és a dir, que totes les respostes són correctes. El precepte és l'article 9 del Decret 324/2001, de 4 de desembre, relatiu a les relacions amb els ciutadans i altres administracions per mitjans electrònics, que sota el títol «Publicació oficial» deia literalment: «La informació administrativa facilitada a través d'Internet no substitueix la publicitat legal de les lleis, de les disposicions generals i dels actes que hagin de ser publicats formalment al DOGC i a altres diaris oficials, l'edició impresa dels quals és l'únic instrument que dóna fe de la seva autenticitat i contingut». Les tres opcions parcials —la llei, les disposicions generals i els actes que han d'anar al DOGC— són exactament els tres supòsits que enumera l'article, de manera que la resposta que les agrupa totes és l'única possible. Correcció vigent: el Decret 324/2001 ja no és al dret positiu i la part final de la frase tampoc no ho seria. Des de la Llei 2/2007, de 5 de juny, del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, l'edició electrònica del DOGC és la que té caràcter oficial i autèntic, i el suport paper ha deixat de ser l'instrument que dóna fe; l'administració electrònica catalana es regeix avui pel Decret 76/2020, d'Administració digital, i per la Llei 39/2015 en l'àmbit comú. El que no ha canviat és el fons: la publicació en un web no supleix la publicitat legal al diari oficial.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

Els serveis de prevenció propis de l'Administració de la Generalitat els crea el Decret 312/1998, d'1 de desembre, que en fixa l'organització i els mitjans. L'article 2.1 diu: «Els serveis de prevenció han de prestar, com a mínim, dues de les especialitats o disciplines preventives següents: medicina del treball, seguretat en el treball, higiene industrial i ergonomia i psicosociologia aplicada». Aquestes són les quatre disciplines preventives de l'article 34 del Reglament dels serveis de prevenció (Reial decret 39/1997). La resposta bona és la que reprodueix aquesta llista completa; les altres tres la trenquen: una canvia «seguretat en el treball» per «salut en el treball», una altra canvia la psicosociologia per «psicologia clínica» —que no és una disciplina preventiva— i la darrera deixa fora la higiene industrial. Atenció a una errata del paper: el quadern escriu «psicologia aplicada» allà on el Decret diu «psicosociologia aplicada»; l'enunciat oficial es reprodueix tal com es va imprimir. El Decret 312/1998 continua vigent i l'article 1.1 crea expressament un servei de prevenció propi per al personal d'institucions sanitàries de l'Institut Català de la Salut.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El crèdit horari del delegat o delegada de prevenció no el fixa la Llei de prevenció de riscos laborals amb una xifra pròpia: el seu article 37.1 remet al crèdit d'hores mensuals retribuïdes «previst en la lletra e) de l'article 68 de l'Estatut dels treballadors», perquè el delegat de prevenció és, abans que res, representant del personal. L'escala de l'article 68.e) comença així: «Fins a cent treballadors, quinze hores», i puja a vint, trenta, trenta-cinc i quaranta hores segons la plantilla. La xifra general —la del primer tram i la que la pregunta demana— és, doncs, quinze hores mensuals. Convé retenir dues precisions del mateix article 37.1: el temps de les reunions del comitè de seguretat i salut i de les altres convocades per l'empresa en matèria de prevenció, i el de les visites dels apartats a) i c) de l'article 36.2, es computa com a treball efectiu i NO es descompta d'aquest crèdit; i la formació preventiva també és temps de treball i no pot costar res al delegat.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 3.1 de la Llei 31/1995 fixa un àmbit d'aplicació deliberadament ampli: la llei s'aplica «tant en l'àmbit de les relacions laborals regulades pel text refós de la Llei de l'Estatut dels treballadors com en el de les relacions de caràcter administratiu o estatutari del personal al servei de les administracions públiques», i també a les societats cooperatives amb socis treballadors, sense perjudici de les obligacions dels fabricants, importadors i subministradors i dels drets dels treballadors autònoms. És a dir, cobreix el personal laboral, el funcionari i l'estatutari alhora, i per això la resposta és la que diu que l'àmbit és universal. Les altres tres restringeixen l'àmbit al personal de la funció pública de la Generalitat o al personal de l'Estatut dels treballadors, i cap d'aquestes limitacions no és a la llei. L'única excepció real és la de l'article 3.2, que deixa fora determinades activitats de policia, seguretat i resguard duaner, protecció civil i peritatge forense en casos de greu risc i de les Forces Armades, i encara així la llei n'ha d'inspirar la normativa específica.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La conducta de l'enunciat està tipificada literalment, i com a falta greu, al Reglament de règim disciplinari dels funcionaris de l'Administració de l'Estat: l'article 7.1.k) del Reial decret 33/1986 qualifica de falta greu «l'incompliment dels terminis o altres disposicions de procediment en matèria d'incompatibilitats, quan no suposi manteniment d'una situació d'incompatibilitat». La cua condicional és la clau de la pregunta: si l'incompliment sí que manté una situació d'incompatibilitat, el grau puja a molt greu —és el que diu avui l'article 95.2.n) del text refós de l'Estatut bàsic de l'empleat públic—, i per això la resposta no pot ser ni «molt greu» ni, evidentment, «cap falta». La llei catalana d'incompatibilitats (Llei 21/1987) no gradua les faltes: el seu article 23 es limita a dir que l'incompliment «ha d'ésser sancionat disciplinàriament», i remet, doncs, al règim disciplinari aplicable. Compte amb un matís territorial que la pregunta no recull: per al personal de l'Administració de la Generalitat, el text únic de la funció pública (Decret legislatiu 1/1997) qualifica de falta greu l'incompliment de les normes sobre incompatibilitats (article 116.h) i de falta lleu l'incompliment que no comporti executar tasques incompatibles (article 117.g).

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El termini el dona l'article 58.2 de la Llei 30/1992: «Tota notificació s'ha de cursar dins el termini de deu dies a partir de la data en què l'acte hagi estat dictat», i ha de contenir el text íntegre de la resolució, si exhaureix o no la via administrativa, els recursos procedents, l'òrgan davant el qual s'han de presentar i el termini per interposar-los. Les altres xifres de l'enunciat no surten d'aquest article, i la resposta que diu que la notificació s'ha de fer el mateix dia en què l'acte es dicta confon la data de l'acte amb el termini per cursar-lo. Correcció vigent: la Llei 30/1992 està derogada des del 2 d'octubre de 2016 per la disposició derogatòria única.2.a) de la Llei 39/2015, de manera que la norma per la qual pregunta l'examen ja no existeix. La regla, però, s'ha mantingut intacta: l'article 40.2 de la Llei 39/2015 repeteix que tota notificació s'ha de cursar dins el termini de deu dies a partir de la data en què l'acte hagi estat dictat, amb el mateix contingut mínim. La resposta d'avui seria la mateixa; el que ha canviat és la norma citada.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El cicle pressupostari té sempre el mateix ordre, i unes eleccions no l'alteren. El Text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya (Decret legislatiu 3/2002) el descriu pas a pas: l'article 31 regula la PREPARACIÓ —els departaments trameten els estats de despeses, el departament de finances elabora l'estat d'ingressos i formula el projecte de llei, que sotmet a l'acord del Govern—; l'article 32 disposa que, un cop aprovat pel Govern, el projecte s'ha de trametre al Parlament «amb prou antelació perquè, tenint en compte el procediment establert pel Reglament del Parlament, pugui entrar en vigor l'1 de gener», que és la DISCUSSIÓ i l'APROVACIÓ; i l'article 33 pressuposa la PUBLICACIÓ al DOGC. Les dues respostes que comencen per «pròrroga» inverteixen la lògica de l'article 33: la pròrroga no és una fase del cicle, sinó la conseqüència automàtica de no tenir pressupost aprovat l'1 de gener, i dura fins que els nous crèdits s'aproven i es publiquen. I la que posa l'aprovació abans de la discussió és impossible en un procediment parlamentari.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 8.2 de l'Estatut bàsic de l'empleat públic (Llei 7/2007, la redacció vigent el dia de l'examen) tanca la llista en quatre categories i en aquest ordre: «a) Funcionaris de carrera. b) Funcionaris interins. c) Personal laboral, ja sigui fix, per temps indefinit o temporal. d) Personal eventual». La resposta correcta és la que reprodueix aquestes quatre. Les altres tres hi colen el «personal directiu», que l'Estatut regula a part, a l'article 13, precisament perquè NO és una classe d'empleat públic sinó un règim especial aplicable a qui exerceix funcions directives professionals; o bé deixen fora els funcionaris interins o el personal laboral. El precepte es manté igual avui: l'article 8.2 del text refós aprovat pel Reial decret legislatiu 5/2015 el reprodueix paraula per paraula, de manera que el contingut de la pregunta continua essent bo encara que la llei de 2007 s'hagi refós.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'Estatut marc separa en dos articles consecutius els drets del personal estatutari. L'article 18 enumera els drets COL·LECTIUS i són sis: la lliure sindicació, l'activitat sindical, la vaga —«garantint-se en tot cas el manteniment dels serveis que resultin essencials per a l'atenció sanitària a la població»—, la negociació col·lectiva, la reunió i «disposar de serveis de prevenció i d'òrgans representatius en matèria de seguretat laboral». Tres de les quatre respostes són, literalment, drets d'aquesta llista. La que no hi és —i per tant la correcta, perquè la pregunta demana la que NO consta— és la que parla de mobilitat voluntària, promoció interna i desenvolupament professional: aquest és un dret INDIVIDUAL, el de la lletra e) de l'article 17.1, «en la forma que prevegin les disposicions en cada cas aplicables». El parany és de classificació, no de contingut: el dret existeix, però en l'altre article.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 37 de l'Estatut bàsic de l'empleat públic té dos apartats que s'han de llegir junts. L'apartat 1 llista les matèries que SÓN objecte de negociació, i entre elles, a la lletra i), «els criteris generals d'acció social»: aquesta és la resposta. L'apartat 2 llista les que en queden EXCLOSES, i és on cauen les altres tres opcions, perquè totes tres són manifestacions de la potestat d'organització i de la relació jeràrquica —lletres a) i d)— o bé pertanyen al règim disciplinari i estatutari que la llei reserva a la norma i no a la mesa: la responsabilitat disciplinària, la suspensió de funcions i el règim d'incompatibilitats no figuren enlloc de la llista de l'apartat 1. Convé fixar-se en l'encapçalament, que el paper reprodueix sencer: la negociació és «en el seu àmbit respectiu i en relació amb les competències de cada administració pública i amb l'abast que legalment escaigui en cada cas». L'article 37 del text refós de 2015 manté aquesta mateixa estructura. Nota de transcripció: la portada del quadern escriu «Estatut Bàsic de l'Empleat Púbic»; l'errata és del paper i es reprodueix.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La pregunta contraposa els dos criteris d'imputació temporal que hi ha en comptabilitat. El principi de MERITACIÓ (devengo) és el que recull el Pla general de comptabilitat: els efectes de les transaccions s'han de registrar quan ocorren, i s'imputen a l'exercici a què es refereixen els comptes anuals les despeses i els ingressos que l'afecten «amb independència de la data del seu pagament o del seu cobrament». El criteri de CAIXA és exactament el contrari, i és el que descriu l'enunciat: registrar la despesa i l'ingrés en el moment en què es paguen o es cobren. Per això la resposta és «caixa». La «gestió continuada» (empresa en funcionament) és un altre principi comptable: presumeix que l'activitat continuarà en un futur previsible i que els comptes no s'han de fer amb valors de liquidació; i «temporabilitat» —tal com el paper l'escriu— no és cap principi comptable. La comptabilitat pública combina els dos criteris: la comptabilitat pressupostària segueix el cicle d'autorització, disposició, obligació i pagament, i la financera, el principi de meritació.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La definició legal és taxativa: «Són contractes de subministrament els que tenen per objecte l'adquisició, l'arrendament financer, o l'arrendament, amb opció de compra o sense, de PRODUCTES O BÉNS MOBLES» (article 9.1 de la Llei 30/2007, de contractes del sector públic, vigent el dia de l'examen). D'aquí surt tot: el bé immoble queda fora —la seva adquisició o arrendament és un negoci patrimonial, no un contracte de subministrament—; la prestació de serveis de manteniment o reparació és, per definició, un contracte de serveis; i la idea que l'objecte «és inconcret» contradiu frontalment la llei, que fins i tot preveu expressament el cas del subministrament per preu unitari amb entregues successives subordinades a les necessitats de l'adquirent (article 9.3.a). El contingut continua essent bo avui: l'article 16.1 de la Llei 9/2017, de contractes del sector públic, repeteix la mateixa definició amb les mateixes paraules.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La clau és l'article 37.5 de l'Estatut marc, i el que hi importa és QUIN servei de salut declara la situació. El precepte diu: «S'entén que sol·licita l'excedència voluntària per interès particular com a personal estatutari, i serà declarat en aquesta situació PEL SERVEI DE SALUT EN QUÈ PRESTAVA SERVEIS, qui no s'incorpori a la destinació obtinguda en un procediment de mobilitat voluntària dins els terminis establerts o de les pròrrogues que legalment o reglamentàriament escaiguin». És el servei d'ORIGEN, doncs, no el de destinació: dues de les respostes diuen el mateix llevat d'aquest detall i només una encerta. El mateix article afegeix una vàlvula: si hi ha causes prou justificades, apreciades amb audiència de la persona interessada pel servei de salut que va fer la convocatòria, es pot deixar sense efecte l'excedència. Les altres dues opcions xoquen amb l'article 37: les destinacions obtingudes per mobilitat voluntària són irrenunciables llevat que la renúncia es fonamenti en haver obtingut plaça en una altra convocatòria de mobilitat (apartat 4), i el termini de presa de possessió quan hi ha canvi de servei de salut és d'un mes, no del dia següent a la publicació (apartat 3).

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La resposta surt de l'article 2.1 del text refós de la Llei general de la Seguretat Social de 1994: «El sistema de la Seguretat Social, CONFIGURAT PER L'ACCIÓ PROTECTORA EN LES SEVES MODALITATS CONTRIBUTIVA I NO CONTRIBUTIVA, es fonamenta en els principis d'universalitat, unitat, solidaritat i igualtat». Aquesta doble modalitat és el nucli de l'objectiu del sistema, i és el que diu la resposta bona. Les altres tres es desmenteixen amb l'apartat 2 del mateix article: l'Estat garanteix la protecció adequada «a les persones COMPRESES en el camp d'aplicació» —no a les que en queden fora, com pretén una de les opcions—; el sistema no promet cap «suficiència total», sinó una protecció adequada; i la Tresoreria General de la Seguretat Social és el servei comú que gestiona la caixa única, no l'òrgan que decideix el nivell de protecció ni quines contingències cobreix, cosa que fa la llei. El precepte es manté literalment a l'article 2.1 del text refós vigent, aprovat pel Reial decret legislatiu 8/2015.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

Formar part d'una mesa electoral és un deure públic i obligatori: la Llei orgànica del règim electoral general ho diu a l'article 27.3 («els càrrecs de president i vocal de les meses electorals són obligatoris»). La conseqüència en matèria de permisos és directa: el text únic de la funció pública de Catalunya concedeix permís «per a deures inexcusables de caràcter públic o personal, durant el temps indispensable per complir-los» (article 96.1.d del Decret legislatiu 1/1997), i el mateix permís és avui a l'article 48.j) del text refós de l'Estatut bàsic de l'empleat públic. Per això no encaixa cap de les altres tres respostes: la flexibilitat horària recuperable obliga a recuperar un temps que aquí no s'ha de recuperar; els assumptes personals són dies de lliure disposició que no exigeixen justificar cap causa i que no s'han de gastar en un deure imposat per llei; i dir que no es concedeix cap permís contradiu el precepte.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 64.1 de l'Estatut marc declara en serveis especials el personal estatutari «en els supòsits establerts amb caràcter general per als funcionaris públics», i hi afegeix dos supòsits propis: accedir a plaça de formació sanitària especialitzada mitjançant residència i accedir a un lloc directiu d'organitzacions internacionals, d'administracions públiques, de serveis de salut o de centres del Sistema Nacional de Salut. Els supòsits generals dels funcionaris són avui els de l'article 87 de l'Estatut bàsic de l'empleat públic, i entre ells hi ha ser elegit membre d'una assemblea legislativa autonòmica —el Parlament de Catalunya— i ser activat com a reservista voluntari a les Forces Armades. Per tant, tres de les opcions sí que donen lloc a serveis especials. La que no —i per això és la resposta, perquè la pregunta demana el supòsit en què NO correspon— és passar a prestar serveis a una empresa pública: això és excedència per prestació de serveis en el sector públic, la de l'article 66 de l'Estatut marc, que es declara quan la persona presta serveis en organismes públics i no li correspon quedar en una altra situació, i que no reserva plaça ni computa com a servei actiu.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 29.2 de l'Estatut marc enumera els sistemes de provisió de places: «La provisió de places del personal estatutari es farà pels sistemes de selecció de personal, de promoció interna i de mobilitat, així com per reingrés al servei actiu en els supòsits i mitjançant el procediment que en cada servei de salut s'estableixin», i l'apartat 3 hi afegeix que «en cada servei de salut es determinaran els llocs que puguin ser proveïts mitjançant lliure designació». La resposta bona és la que reprodueix aquesta llista sencera, inclosa la lliure designació. Les altres tres la retallen o la desfiguren: l'oposició, el concurs i el concurs oposició són els SISTEMES SELECTIUS de l'article 31, no la llista de sistemes de provisió, i dir «exclusivament» és fals; reduir-ho a mobilitat voluntària i mobilitat per raó de servei deixa fora la selecció, la promoció interna i el reingrés; i la comissió de serveis és una forma de provisió temporal que l'article 39 preveu amb caràcter excepcional, no un sistema de provisió amb «caràcter permanent».

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La pregunta demana la naturalesa de l'acte administratiu, i la resposta bona és la que el defineix com a declaració de voluntat. La caracterització clàssica de l'acte administratiu —declaració de voluntat, de judici, de coneixement o de desig feta per una administració en l'exercici d'una potestat administrativa diferent de la reglamentària— és doctrinal, però les tres respostes descartades es poden refutar amb norma a la mà. Els actes legislatius no són actes administratius: emanen del poder legislatiu i tenen rang de llei. Els actes polítics o de govern queden fora del dret administratiu i, en el nostre ordenament, del control ordinari de legalitat que la Llei 29/1998 reserva a l'actuació administrativa. I el reglament tampoc no és un acte administratiu: la Llei 30/1992 els tracta com a categories diferents —l'article 107.3 diu que «contra les disposicions administratives de caràcter general no escaurà recurs en via administrativa», precisament perquè no són actes—, i la Llei 26/2010 de Catalunya els regula en títols separats, el dels actes administratius d'una banda i el de les disposicions reglamentàries de l'altra.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

Consolidar un pressupost no és sumar-lo: és sumar i restar. La definició operativa que fa servir l'Administració catalana és aquesta: «El pressupost consolidat de dos o més organismes vinculats entre si és el resultat de sumar l'import del pressupost de cada organisme i restar la suma dels imports de les transferències que es poden fer entre si». D'aquí surt la resposta: l'ICS ha de consolidar amb TOTES les entitats amb les quals té relacions econòmiques, perquè el que s'elimina és cada transferència interna, vingui d'on vingui. La base legal de per què això s'ha de fer és l'article 29.1 del Text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya: «El pressupost de la Generalitat inclourà la totalitat de les seves despeses i ingressos, així com els de les entitats autònomes i empreses públiques»; si no s'eliminessin les operacions recíproques, els mateixos diners es comptarien dues vegades. Les altres tres respostes acoten el perímetre per criteris que la consolidació no fa servir: el departament d'adscripció, un únic ens finançador —el CatSalut, que és el principal però no l'únic— o la forma jurídica d'empresa pública.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

Les quatre fases de la despesa estan definides, una per apartat, a l'article 46 del Text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya. L'autorització «acorda la realització d'una despesa a càrrec d'un crèdit pressupostari determinat sense sobrepassar-ne l'import pendent d'aplicació calculada de manera certa o aproximada per excés»: encara no hi ha ni proveïdor ni import exacte. La disposició «acorda o concerta la realització concreta d'obres, la prestació de serveis o el subministrament» i és on «queda formalitzada la reserva del crèdit per un import i condicions exactament determinats». I l'obligació és «l'operació de contreure en comptes els crèdits exigibles contra la Generalitat perquè hagi estat acreditada satisfactòriament la prestació objecte de la disposició»: és aquí, i no abans, on hi ha un deute exigible amb un import real i un creditor identificat, i per tant on calen les dades identificatives i bancàries del proveïdor per poder proposar-ne el pagament. La «reserva» que apareix com a opció no és una fase autònoma de l'article 46: la reserva de crèdit és un efecte de l'autorització.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 53 de l'Estatut marc regula les vacances anuals: el personal té dret a una vacació retribuïda «la durada de la qual no serà inferior a 30 dies naturals», el període de gaudi es fixa segons la programació funcional del centre i, a l'apartat 3, la regla que la pregunta busca: «El període de vacació anual només podrà ser substituït per una compensació econòmica EN EL CAS DE FINALITZACIÓ DE LA PRESTACIÓ DE SERVEIS». És l'única excepció que la llei admet, i per això les altres tres respostes fallen: ni les necessitats del servei ni la petició de la persona interessada permeten canviar vacances per diners —la finalitat del descans és preventiva i indisponible—, i dir que les vacances no són mai motiu de liquidació nega justament l'excepció que l'article reconeix. En la mateixa línia, l'article 109.1 de la Llei general de la Seguretat Social preveu expressament que les vacances meritades i no gaudides que es retribueixen en finalitzar la relació són objecte de liquidació i cotització complementàries.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La tipologia de documents administratius distingeix els documents de gestió o de tramitació dels documents protocol·laris, que són els que acompanyen actes institucionals i de cortesia i no produeixen cap efecte jurídic en un expedient. El saluda és el document protocol·lari per excel·lència: escrit en tercera persona, sense signatura autògrafa al peu —hi va el nom del càrrec imprès—, sense datació completa i amb una fórmula fixa de cortesia, serveix per felicitar, agrair, oferir un càrrec o convidar. Les altres tres opcions són documents de gestió amb efectes de tràmit: la citació convoca una persona a comparèixer davant un òrgan, la convocatòria de reunió obre la sessió d'un òrgan i en fixa l'ordre del dia, i la invitació —quan és de tramitació— forma part d'un procediment. El manual de referència de l'Administració catalana per a aquesta tipologia és «Documentació jurídica i administrativa», de la Direcció General de Política Lingüística.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La regla general de l'article 111.1 de la Llei 30/1992 és que interposar un recurs NO suspèn l'execució de l'acte impugnat. L'apartat 2 admet la suspensió, prèvia ponderació raonada entre el perjudici a l'interès públic o a tercers i el perjudici al recurrent, quan concorri alguna d'aquestes dues circumstàncies: «a) Que l'execució pogués causar perjudicis d'impossible o difícil reparació. b) Que la impugnació es fonamenti en alguna de les causes de NUL·LITAT DE PLE DRET previstes a l'article 62.1 d'aquesta Llei». La resposta bona és la primera d'aquestes dues. La segona opció del paper hi afegeix l'anul·labilitat, que l'article 111.2.b) no esmenta: només la nul·litat de ple dret. La tercera canvia el termini del silenci positiu: l'article 111.3 el fixa en TRENTA dies des que la sol·licitud entra al registre de l'òrgan competent, no en deu. I la quarta nega la possibilitat mateixa de suspendre. Correcció vigent: la Llei 30/1992 està derogada; la matèria és avui a l'article 117 de la Llei 39/2015, que manté la regla general i les dues circumstàncies, amb un canvi rellevant que convé saber: el termini del silenci favorable a la suspensió ha passat a UN MES.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La resposta és l'article 33.3 de l'Estatut marc, que permet sotmetre el personal estatutari temporal a un període de prova durant el qual qualsevol de les parts pot resoldre la relació: «El període de prova no podrà superar els TRES MESOS de treball efectiu en el cas del personal previst als articles 6.2.a) i 7.2.a) d'aquesta llei i els dos mesos per a la resta del personal», i en cap cas pot excedir la meitat de la durada del nomenament. Els articles 6.2.a) i 7.2.a) són, respectivament, el personal sanitari i el de gestió i serveis amb títol de llicenciat —d'aquí que la pregunta parli de llicenciats amb títol d'especialista en ciències de la salut. Per això falla dir que el personal temporal no està subjecte a període de prova. També falla dir que no cal complir els requisits de nacionalitat: l'article 33.1 exigeix que el personal temporal reuneixi els requisits de l'article 30.5, entre els quals hi ha els de nacionalitat. I la darrera opció, que la matèria no està regulada a l'Estatut marc, es desmenteix amb el mateix article 33. Nota de transcripció: el paper escriu «no pot superar el tres mesos»; l'errata és del quadern oficial.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'escala de l'article 35.2 de la Llei 31/1995 comença exactament aquí: «De 50 a 100 treballadors: 2 delegats de prevenció», i continua amb 3 delegats de 101 a 500, 4 de 501 a 1.000, i així fins a 8 a partir de 4.001. El mateix apartat resol per sota dels 50: «A les empreses de fins a trenta treballadors el delegat de prevenció serà el delegat de personal. A les empreses de trenta-un a quaranta-nou treballadors hi haurà un delegat de prevenció que serà elegit per i entre els delegats de personal». Amb això cauen les altres tres respostes: no hi ha cap tram de «fins a 50» amb un delegat —els trams són fins a 30 i de 31 a 49—, no existeix cap tram «de 49 a 99», i el segon tram comença a 101, no a 101 comptat des de 50 a 101. Convé recordar l'article 35.3: els contractes de durada determinada superior a un any computen com a personal fix, i els de fins a un any es computen a raó d'un treballador més per cada dos-cents dies treballats o fracció.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El dret a l'autonomia del pacient és, a Catalunya, el que dibuixen la Llei 21/2000 i, en l'àmbit estatal, la Llei 41/2002: dret a rebre informació assistencial i a consentir lliurement després de rebre-la, dret al respecte de les voluntats anticipades atorgades per endavant per al moment en què la persona no pugui expressar-se, i dret del menor a ser escoltat i consultat segons la seva maduresa. Tres de les respostes són exactament aquests continguts. La que no ho és —i per tant la correcta, perquè la pregunta demana el dret que NO integra— és l'eutanàsia activa: el dia de l'examen no era un dret reconegut per cap norma espanyola i, de fet, provocar activament la mort d'una altra persona a petició seva estava tipificat a l'article 143.4 del Codi penal. Correcció vigent: aquesta resposta ha deixat de ser certa en els seus termes. La Llei orgànica 3/2021, de 24 de març, de regulació de l'eutanàsia, va reconèixer el dret a sol·licitar i rebre la prestació d'ajuda per morir amb les condicions i les garanties que hi estableix, i va modificar el mateix article 143 del Codi penal per despenalitzar la conducta feta d'acord amb la llei. La prestació no es configura com una manifestació del dret a l'autonomia del pacient de la Llei 21/2000 sinó com un dret autònom amb procediment propi, però avui aquesta pregunta ja no es podria formular igual.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 38 de la Llei 30/1992 organitza l'activitat registral sobre tres idees, i són les tres que recull la resposta bona. UNITAT registral: «Els òrgans administratius portaran un registre general en què es farà el corresponent assentament de tot escrit o comunicació que sigui presentat o que es rebi», i el sistema ha de garantir la integració informàtica al registre general de les anotacions fetes en els registres auxiliars. INTERCOMUNICABILITAT: l'apartat 4 permet presentar escrits als registres de qualsevol òrgan de l'Estat, de les comunitats autònomes, de les diputacions i de determinats ajuntaments, i preveu convenis per establir «sistemes d'intercomunicació i coordinació de registres». AUTOORGANITZACIÓ: l'apartat 2 deixa que cada òrgan creï els registres auxiliars que li convinguin, i l'apartat 6 que cada administració fixi els dies i l'horari dels seus registres. Les altres tres respostes substitueixen la intercomunicació per la «independència» dels registres —que és justament el contrari— o hi afegeixen una «jerarquia processal» que l'article no coneix. Correcció vigent: la Llei 30/1992 està derogada. La matèria és avui als articles 16 i 31 de la Llei 39/2015, que va molt més enllà: registre electrònic general de cada administració, interoperabilitat obligatòria entre registres i seu electrònica.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 42.2 de la Llei 30/1992 diu que el termini màxim en què s'ha de notificar la resolució expressa és el que fixi la norma reguladora del procediment, i hi posa un sostre: «Aquest termini no podrà excedir de SIS MESOS llevat que una norma amb rang de Llei n'estableixi un de més gran o així vingui previst en la normativa comunitària europea». L'enunciat reprodueix aquesta excepció amb les mateixes paraules, i per això la resposta és sis mesos. El parany habitual és confondre aquest sostre amb el termini supletori de l'apartat 3: quan la norma del procediment no en fixa cap, el termini és de TRES mesos. Els deu dies de la primera opció són el termini per cursar la notificació un cop dictat l'acte (article 58.2), no per resoldre. La regla continua essent la mateixa avui: l'article 21.2 de la Llei 39/2015 manté el sostre de sis mesos llevat que una norma amb rang de llei n'estableixi un de superior o ho prevegi el dret de la Unió Europea, i l'apartat 3 el supletori de tres mesos.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La frase és taxativa: «Contra les disposicions administratives de caràcter general no escaurà recurs en via administrativa» (article 107.3 de la Llei 30/1992). El motiu és de naturalesa: el recurs administratiu s'adreça contra actes, i un reglament no és un acte. El mateix apartat obre l'única porta: els recursos contra un acte administratiu que es fonamentin únicament en la nul·litat d'una disposició general es poden interposar directament davant l'òrgan que va dictar aquella disposició; i, fora de la via administrativa, el reglament sempre es pot impugnar davant la jurisdicció contenciosa administrativa, per via directa o indirecta. Per això no valen les respostes que ofereixen l'alçada, la reposició o qualsevol de les dues segons l'òrgan emissor. La regla es manté intacta a l'article 112.3 de la Llei 39/2015, amb la mateixa redacció.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'Estatut d'autonomia és una llei orgànica de l'Estat. Ho diu la Constitució per dues vies convergents: l'article 81.1 inclou entre les lleis orgàniques «les que aprovin els Estatuts d'Autonomia», i l'article 147.3 afegeix que la reforma dels Estatuts «requerirà, en tot cas, l'aprovació per les Corts Generals, mitjançant llei orgànica». Aquesta és la naturalesa formal; materialment, l'article 147.1 el defineix com «la norma institucional bàsica de cada Comunitat Autònoma», que l'Estat reconeix i empara com a part integrant del seu ordenament. D'aquí que les altres respostes no encaixin: no és una llei ordinària —requereix majoria absoluta del Congrés en una votació final sobre el conjunt—, no és una «llei marc» —les lleis marc són les de l'article 150.1, un instrument completament diferent— i tampoc una llei de bases, que és la tècnica de delegació legislativa de l'article 82.2 per formar textos articulats. L'Estatut vigent a Catalunya és la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El II Acord de la mesa sectorial de sanitat defineix, dins el nou model d'atenció continuada i urgències de base territorial, tres tipus de dispositiu dins de cada àmbit territorial (ACUT), i els distingeix per horari, entorn i àrea d'influència. El centre d'urgències d'atenció primària (CUAP) és el dispositiu «en què el ciutadà podrà accedir, o bé directament, o bé telefònicament, i que funcionen 24 hores/dia i 365 dies/any», són d'entorn bàsicament urbà i tenen «una àrea d'influència determinada que, depenent del grau de concentració poblacional, pot ser entre 6 i 12 ABS», amb una isòcrona màxima de 30 minuts. Aquesta és la resposta. Les altres tres descriuen els altres dos dispositius o cap: el que funciona fora de l'horari ordinari dels EAP de referència amb una àrea d'entre 1 i 6 ABS és el punt d'atenció continuada (PAC), en entorns rurals i semiurbans; el que funciona fora de l'horari ordinari en entorns aïllats o de muntanya i té un abast d'1 ABS és el dispositiu d'atenció continuada d'entorns aïllats, amb atenció localitzada; i la que parla d'una àrea que no ultrapassa un servei d'atenció primària no correspon a cap definició de l'Acord. Nota de transcripció: el quadern escriu «un àrea d'influència»; l'errata és del paper.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La Llei 13/1989 classifica els òrgans administratius de la Generalitat «en centrals i territorials o perifèrics i en consultius i actius». Són consultius els que tenen assignades funcions d'informe, consulta, assessorament o proposta. I l'article 24.1 tanca la llista dels actius: «Als efectes d'aquesta Llei, llevat dels òrgans superiors i dels alts càrrecs, són òrgans actius de l'Administració de la Generalitat les SUBDIRECCIONS GENERALS, els Serveis, les Seccions i els Negociats», i qualsevol altre òrgan actiu s'ha d'assimilar a algun d'aquests. La clàusula d'exclusió inicial és el que resol la pregunta: el president de la Generalitat, el conseller i el director general són òrgans superiors o alts càrrecs i, per això, queden fora de la llista; el subdirector general n'és el primer esglaó. El mateix article afegeix que la direcció dels òrgans actius l'han d'exercir funcionaris de carrera, i l'article 25 reparteix entre el Govern i el conseller la creació i la supressió d'aquests òrgans segons siguin iguals o superiors al nivell de secció.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El II Acord de la mesa sectorial de sanitat va implantar la carrera professional a l'ICS i en va definir l'accés amb una frase que la pregunta reprodueix quasi literalment: «la carrera professional és d'accés voluntari i ha de ser sol·licitada personalment per l'interessat, tant pel que fa al moment d'entrada com als possibles canvis a nivells superiors». Aquesta voluntarietat és el que fa caure les altres tres respostes: no és obligatòria per a qui compleixi els requisits, no és automàtica en adquirir la condició de personal fix —el mateix Acord fixa una convocatòria anual amb presentació de sol·licituds durant el darrer trimestre de cada any— i no és reversible en qualsevol nivell, perquè el nivell assolit es consolida. Convé tenir present que aquest model ha estat substituït: el III Acord de la mesa sectorial de sanitat, publicat al DOGC el 2024, és el que regula avui la carrera professional i la direcció per objectius del personal de l'ICS, mantenint el caràcter voluntari de l'accés. Nota de transcripció: el quadern escriu «personal estatuari fix»; l'errata és del paper.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La resposta és que no se'n pot interposar cap, i el precepte és l'article 115.3 de la Llei 30/1992: «Contra la resolució d'un recurs d'alçada no escaurà cap altre recurs administratiu, llevat del recurs extraordinari de revisió en els casos establerts a l'article 118.1». La raó de fons és que la resolució de l'alçada exhaureix la via administrativa: a partir d'aquí el camí és el contenciós administratiu. Les dues opcions que donen un termini d'un mes o de tres mesos confonen aquesta pregunta amb la del termini per interposar la reposició contra actes que sí que exhaureixen la via, que l'article 117.1 fixa en un mes si l'acte és exprés i tres mesos si no ho és; però aquí el problema no és el termini, sinó que el recurs no escau. El règim vigent és idèntic: l'article 122.3 de la Llei 39/2015 repeteix que contra la resolució d'un recurs d'alçada no escau cap altre recurs administratiu, llevat del extraordinari de revisió.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El conjunt mínim bàsic de dades (CMBD) és el registre del CatSalut que recull, per a cada contacte assistencial, un nombre reduït de dades normalitzades. Les variables s'agrupen en blocs, i el bloc que la pregunta busca és el de les variables relacionades amb el PROCÉS: la unitat proveïdora, el tipus d'activitat, el règim econòmic, la circumstància d'admissió —si l'ingrés és urgent o programat— i la circumstància d'alta, juntament amb les dates d'ingrés i d'alta. Les variables que identifiquen el pacient són les de filiació —codi d'identificació, sexe, data de naixement, municipi de residència—; les clíniques són els diagnòstics i els procediments codificats; i les «específiques de cada sistema» no són un bloc del CMBD sinó de l'aplicació que el notifica. Les especificacions completes, amb la definició i la codificació de cada variable, són als manuals de notificació que el CatSalut publica per a cada línia (hospitalització d'aguts, atenció intermèdia, salut mental, atenció primària, urgències).

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 9 de la Llei 8/2007, de l'Institut Català de la Salut, és curt i ho diu tot: el director o directora gerent «té la representació legal de l'Institut Català de la Salut, n'assumeix la direcció de la gestió ordinària i és NOMENAT I SEPARAT PEL GOVERN a proposta del conseller o consellera del departament competent en matèria de salut, un cop escoltat el Consell d'Administració». La resposta és, doncs, el Govern. Les altres tres confonen qui proposa o qui informa amb qui nomena: el conseller o consellera de Salut fa la proposta, el Consell d'Administració és escoltat abans, i el departament d'Economia no intervé en aquest nomenament. El Decret 13/2009, pel qual s'aproven els Estatuts de l'Institut Català de la Salut, desplega aquest mateix règim.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

Aquesta pregunta té una trampa de dret transitori. L'article 76 de l'Estatut bàsic de l'empleat públic classifica els cossos i escales per la titulació exigida i crea un Grup B per a qui té títol de tècnic superior de formació professional; llegit tot sol, un tècnic de grau superior sanitari hi aniria. Però la disposició transitòria tercera de la mateixa llei diu: «Transitòriament, els grups de classificació existents a l'entrada en vigor del present Estatut s'integraran en els grups de classificació professional de funcionaris previstos a l'article 76, d'acord amb les equivalències següents: Grup A: Subgrup A1 — Grup B: Subgrup A2 — GRUP C: SUBGRUP C1 — Grup D: Subgrup C2 — Grup E: Agrupacions Professionals». Les categories de tècnic especialista de grau superior sanitari estaven al grup C de l'antiga classificació i, per aquesta equivalència, passen al subgrup C1; el Grup B no s'ha arribat a desplegar. Aquesta és la classificació que recull el pacte de categories de l'ICS i la que fa servir la mateixa institució. El subgrup C2 és el dels tècnics de grau mitjà, i el grup A1 i el B no corresponen a aquesta titulació.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El Reglament del Congrés dels Diputats ho diu al primer apartat de l'article 39: «Les persones designades per a les portaveus dels grups parlamentaris constitueixen la Junta de Portaveus, que es reunirà SOTA LA PRESIDÈNCIA DEL PRESIDENT O PRESIDENTA DEL CONGRÉS, que la convocarà, a iniciativa pròpia o a petició de dos grups parlamentaris o de la cinquena part dels membres de la Cambra». La presidència de la Junta és, doncs, del president de la Cambra, no del president del Govern —el Govern només hi envia qui el representi si ho considera oportú, segons l'apartat 2— ni del portaveu del grup majoritari, i tampoc no s'elegeix entre els seus membres. El mateix article recorda dues regles útils: a les reunions hi han d'assistir com a mínim una vicepresidència, una secretaria de la Cambra i el secretari o secretària general, i les decisions de la Junta s'adopten sempre amb vot ponderat.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La frase és de l'article 26.2 de la Llei 11/2007, d'accés electrònic dels ciutadans als serveis públics: «Els registres electrònics permetran la presentació de sol·licituds, escrits i comunicacions TOTS ELS DIES DE L'ANY DURANT LES VINT-I-QUATRE HORES». No hi ha ni restricció a dies hàbils ni horari d'oficina: és la diferència essencial amb el registre presencial, l'horari del qual fixa cada administració. Això no vol dir que el còmput de terminis sigui indiferent: el mateix article precisa que els registres electrònics es regeixen per la data i l'hora oficial de la seu electrònica, que la presentació en dia inhàbil s'entén feta a la primera hora del primer dia hàbil següent i que cada seu determina quins dies considera inhàbils. Correcció vigent: la Llei 11/2007 està derogada per la Llei 39/2015. La regla, però, s'ha conservat literalment: l'article 31.2 de la Llei 39/2015 diu que el registre electrònic de cada administració permetrà la presentació de documents tots els dies de l'any durant les vint-i-quatre hores, amb les mateixes precisions sobre dies inhàbils.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 27 de la Constitució separa dues coses que la pregunta barreja. L'apartat 4 diu literalment: «L'ensenyament BÀSIC és obligatori i gratuït». Per això la resposta bona és la que hi posa l'adjectiu «bàsic»: l'obligatorietat i la gratuïtat no cobreixen tot l'ensenyament, sinó el tram bàsic. També cau la primera opció, perquè l'apartat 5 diu que «els poders públics garanteixen el dret de tots a l'educació, mitjançant una programació general de l'ensenyament, amb participació efectiva de tots els sectors afectats i la creació de centres docents»: l'obligació de garantir-lo existeix i és expressa. I cau la que parla del professorat, per dues raons: l'apartat 7 atribueix la intervenció en el control i la gestió als professors, els pares i, si escau, els alumnes —no només al professorat— i només «de tots els centres SOSTINGUTS PER L'ADMINISTRACIÓ AMB FONS PÚBLICS», no de tots els centres.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La Llei 8/2006, de mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboral del personal al servei de les administracions públiques de Catalunya, delimita el seu àmbit subjectiu amb una excepció nominal que és exactament el que la pregunta busca. L'article 2.2 diu: «Les mesures establertes per aquesta llei també són aplicables: a) Al personal funcionari interí, LLEVAT DE L'EXCEDÈNCIA VOLUNTÀRIA PER AL MANTENIMENT DE LA CONVIVÈNCIA, regulada per l'article 6». Aquesta excedència és la que es pot demanar, per una durada mínima de dos anys i màxima de quinze, quan el cònjuge o convivent ha de residir en un altre municipi perquè hi ha obtingut un lloc de treball estable; té sentit que se'n reservi el gaudi al personal amb vincle permanent. Les altres dues excedències que apareixen a l'enunciat sí que són aplicables al personal interí: la de violència de gènere (article 7), que a més computa a efectes de triennis i reserva el lloc, i la de cura de fill o filla. I la darrera opció, que el personal interí no pot ser declarat en cap situació administrativa, és falsa per al mateix article 2.2.a).

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La conducta de l'enunciat estava tipificada com a infracció LLEU, i amb aquestes mateixes paraules, a l'article 44.2.a) de la Llei orgànica 15/1999: «No atendre, PER MOTIUS FORMALS, la sol·licitud de l'interessat de rectificació o cancel·lació de les dades personals objecte de tractament quan legalment escaigui». La cua «per motius formals» és la que gradua: si el que hi ha és un impediment o obstaculització de l'exercici dels drets d'accés i oposició o la negativa a facilitar la informació sol·licitada, la infracció puja a greu per l'article 44.3.e); i mantenir dades inexactes o no fer les rectificacions o cancel·lacions procedents quan en resulten afectats drets de les persones també és greu per l'article 44.3.f). Correcció vigent: la Llei orgànica 15/1999 està derogada des del 7 de desembre de 2018. Avui la matèria és al Reglament general de protecció de dades —dret de rectificació a l'article 16 i de supressió a l'article 17— i a la Llei orgànica 3/2018, que a l'article 74.c) qualifica de lleu «no atendre les sol·licituds d'exercici dels drets reconeguts als articles 15 a 22 del Reglament (UE) 2016/679, llevat que resulti d'aplicació el que disposa l'article 72.1.k)». El grau de la resposta oficial coincideix amb el de la norma actual, però la llei citada ja no existeix i el règim sancionador és un altre.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'Estatut bàsic de l'empleat públic tanca la llista de faltes molt greus amb tipus taxats, i un d'ells és exactament aquest: l'article 95.2.m) qualifica de MOLT GREU «l'incompliment de l'obligació d'atendre els serveis essencials en cas de vaga». La rellevància del bé jurídic explica el grau: el dret de vaga és constitucional, però la Constitució mateixa el condiciona al manteniment dels serveis essencials de la comunitat, i en el sector sanitari això és atenció a persones. Per la mateixa raó, la lletra l) del mateix apartat considera molt greu «la realització d'actes encaminats a coartar el lliure exercici del dret de vaga». Cap de les altres respostes s'aguanta: l'apartat 3 de l'article 95 deixa les faltes greus a la determinació per llei de les Corts o de l'assemblea autonòmica o per conveni col·lectiu, i l'apartat 4 les lleus a les lleis de funció pública de desplegament; ni unes ni altres poden rebaixar un tipus que l'Estatut bàsic ja ha qualificat de molt greu. El precepte és idèntic a l'article 95.2.m) del text refós de 2015.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El límit el fixa l'article 51.1 de l'Estatut marc: «El temps de treball corresponent a la jornada ordinària NO EXCEDIRÀ DE 12 HORES ININTERROMPUDES». La mateixa norma admet una excepció taxada: mitjançant la programació funcional dels centres es poden establir jornades de fins a 24 hores per a determinats serveis o unitats sanitàries, amb caràcter excepcional i quan ho aconsellin raons organitzatives o assistencials, i llavors els períodes mínims de descans ininterromput han de ser ampliables. Les dues opcions de deu hores no surten de la llei, i la de vuit hores «a l'àmbit de la Comunitat Autònoma de Catalunya» tampoc: l'Estatut marc és norma bàsica i el límit és el mateix a tot el Sistema Nacional de Salut. Per completar el quadre, els dos descansos que acompanyen aquest límit són el diari —dotze hores ininterrompudes entre el final d'una jornada i el començament de la següent, article 51.2— i el setmanal —una durada mitjana de 24 hores, article 52—, i quan no es poden gaudir s'apliquen els descansos alternatius de l'article 54.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'acreditació de centres sanitaris és competència del departament competent en matèria de salut de la Generalitat. La Llei d'ordenació sanitària de Catalunya ho atribueix al departament a l'article 10.k), que li reserva «l'autorització de la creació, la modificació, el trasllat i el tancament dels centres, els serveis i els establiments sanitaris i sòcio-sanitaris, si escau, i la cura del seu registrament, catalogació i ACREDITAMENT, si n'és el cas». El desplegament d'aquesta previsió va ser, el dia de l'examen, el Decret 5/2006, que va establir el model d'acreditació dels centres d'atenció hospitalària aguda i el procediment d'autorització d'entitats avaluadores, i que recorda expressament en el preàmbul que «la competència en matèria d'acreditació correspon al Departament de Salut». Per això no valen les altres tres respostes: el Ministeri no acredita centres a Catalunya —la sanitat és competència assumida per la Generalitat—, l'ICS és un proveïdor de serveis, no l'autoritat acreditadora, i els centres no s'acrediten a si mateixos: les entitats avaluadores verifiquen els criteris tècnics, però l'acreditació l'atorga el Departament.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

Convocar les sessions d'un òrgan col·legiat és una facultat del president, i la llei ho diu sense matisos. L'article 23.1 de la Llei 30/1992 enumera què li correspon i a la lletra b) hi posa: «Acordar la CONVOCATÒRIA de les sessions ordinàries i extraordinàries i la fixació de l'ordre del dia, tenint en compte, si escau, les peticions dels altres membres formulades amb prou antelació». El secretari, en canvi, té les funcions de l'article 25: efectuar materialment la convocatòria per ordre del president, rebre els actes de comunicació dels membres, preparar el despatx dels assumptes, redactar i autoritzar les actes i expedir certificacions. Per això no serveix cap de les altres respostes: ni el vocal primer, ni el secretari per iniciativa pròpia, ni una opció indistinta entre president i secretari. En cas de vacant, absència o malaltia, el president és substituït pel vicepresident que correspongui i, si no n'hi ha, pel membre de més jerarquia, antiguitat i edat, per aquest ordre. La regla vigent és la mateixa: l'article 19.2.b) de la Llei 40/2015 atribueix al president acordar la convocatòria i fixar l'ordre del dia.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'estructura de la Constitució de 1978 és: un títol preliminar, deu títols numerats (del I al X), quatre disposicions addicionals, nou disposicions transitòries, una disposició derogatòria i una disposició final. La resposta correcta és, doncs, la que diu deu títols, quatre disposicions addicionals i nou disposicions transitòries. Les altres tres fallen en un sol número cadascuna, i val la pena saber per què: no són nou títols —el títol preliminar no es numera, però els numerats arriben fins al X, «D'Organització Territorial de l'Estat» el VIII, «Del Tribunal Constitucional» el IX i «De la reforma constitucional» el X—; les disposicions transitòries són nou, no deu; i les addicionals són quatre, no cinc. La part final es completa amb la disposició derogatòria —que deroga, entre altres, la Llei per a la Reforma Política i les Lleis Fonamentals— i la disposició final, que ordena la publicació del text en les altres llengües d'Espanya.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

Les cartes de serveis són documents de compromís amb la ciutadania, i el seu contingut està taxat. El Reial decret 951/2005, que és el model del qual beuen les cartes de les administracions espanyoles, el detalla a l'article 9 en quatre blocs: de caràcter general i legal —dades identificatives i fins de l'òrgan, principals serveis que presta, drets concrets dels ciutadans i usuaris, fórmules de col·laboració o participació, relació de la normativa reguladora i ACCÉS AL SISTEMA DE QUEIXES I SUGGERIMENTS—; de compromisos de qualitat —nivells o estàndards, terminis, canals i horaris d'atenció, mesures d'igualtat i accessibilitat, sistemes de gestió de la qualitat i indicadors—; de mesures d'esmena en cas d'incompliment; i de caràcter complementari. Tres de les opcions de l'enunciat són contingut típic: la descripció entenedora del servei, la identificació del responsable de la carta i el sistema de reclamació i queixes. La que no ho és —i per això és la resposta— és el diagrama de PERT: és una eina interna de planificació i control de projectes, útil per programar tasques i camins crítics, però no diu res a la persona usuària sobre què pot esperar del servei. A Catalunya l'obligació de disposar de cartes de serveis és avui a l'article 59 de la Llei 26/2010.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El pressupost té dues meitats que no tenen la mateixa força jurídica, i el Text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya ho diu en dos articles. L'estat d'INGRESSOS conté, segons l'article 29.2.b), «les ESTIMACIONS dels diversos drets econòmics a reconèixer i liquidar durant l'exercici»: són una previsió, i recaptar-ne més o menys no altera la validesa del pressupost. L'estat de DESPESES, en canvi, està sotmès a l'article 35: «Els crèdits per a despeses es destinaran a la finalitat exclusiva que en motiva la dotació» i «els crèdits consignats als estats de despeses del pressupost tenen un ABAST LIMITATIU i, en conseqüència, no es podran adquirir compromisos en quantia superior als seus imports», fins al punt que les disposicions de rang inferior a la llei i els actes administratius que ho vulnerin són nuls de ple dret. Per això la resposta és que només els ingressos són previsió estimativa, i cauen les tres opcions que hi afegeixen despeses, inversions o liquidacions.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El sistema general de gestió de la documentació administrativa de la Generalitat classifica la documentació per fases i li assigna un tipus d'arxiu a cadascuna. El Decret 76/1996 ho diu a l'article 8: la documentació «es conserva, segons la data de la seva generació i el seu nivell d'utilització, en els arxius de gestió, en els arxius centrals administratius i en els arxius històrics». I l'article 9.1 concreta la fase activa: «Són arxius de gestió els constituïts per la DOCUMENTACIÓ ACTIVA de la unitat administrativa que l'ha generada o rebuda. Es considera documentació activa la que la unitat utilitza habitualment per a la realització de les seves activitats», amb una permanència màxima de cinc anys llevat que passat aquest termini encara sigui activa. Els arxius centrals administratius són per a la documentació SEMIACTIVA, que el departament utilitza freqüentment, i s'hi conserva com a norma general fins al quinzè any (article 10); els arxius històrics acullen la semiactiva d'ús molt infreqüent i la històrica de conservació permanent (article 11). L'Arxiu Nacional de Catalunya, per tant, no és on va la documentació activa.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La Llei 8/2007 distingeix amb claredat tres famílies d'òrgans a l'article 6. Els òrgans de DIRECCIÓ són dos, i només dos: «Els òrgans de direcció de l'Institut Català de la Salut són el Consell d'Administració i el director o directora gerent» (apartat 1). Els òrgans de PARTICIPACIÓ COMUNITÀRIA són el Consell General de Participació, els consells de participació dels centres, serveis i establiments i els altres que es creïn (apartat 2), configurats com a òrgans col·legiats d'assessorament, consulta, seguiment i supervisió. Per això la resposta bona és la que aparella el director o directora gerent amb el Consell d'Administració, i falla la que hi posa el Consell General de Participació, que és d'una altra família. Les dues respostes que citen departaments de la Generalitat confonen l'adscripció amb la direcció: l'ICS és una empresa pública adscrita al departament competent en matèria de salut, però un departament no és un òrgan de l'Institut. El Decret 13/2009, que aprova els Estatuts de l'ICS, desplega aquesta estructura.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 17 de la Llei 8/2007 fa un mapa de què exhaureix la via administrativa a l'ICS i què no, i el recurs d'alçada només escau contra el que NO l'exhaureix. Exhaureixen la via: els acords del Consell d'Administració (apartat 2) i, «en tots els casos», els actes dictats en matèria de personal estatutari i laboral, les resolucions dels procediments de responsabilitat patrimonial i la resta d'actes que estableixi la normativa del sector públic de la Generalitat (apartat 3). NO l'exhaureixen —i per això admeten alçada davant el director o directora gerent— «els actes dictats pels SERVEIS CORPORATIUS, per les unitats de gestió i per les gerències territorials de l'Institut» (apartat 4). Aquesta és la resposta. Les altres tres són, punt per punt, els supòsits que la llei tanca: responsabilitat patrimonial, acords del Consell d'Administració i personal estatutari i laboral. El mateix article afegeix que els actes del director o directora gerent que no exhaureixin la via van en alçada davant el Consell d'Administració.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 26 de l'Estatut marc obre dient que la jubilació pot ser forçosa o voluntària, i l'apartat 2 fixa l'edat: «La jubilació forçosa es declararà en complir l'interessat l'edat de 65 anys». D'aquí surt la resposta. Els 70 anys que apareixen com a opció són el sostre de la prolongació de la permanència en servei actiu que el mateix apartat 2 permet sol·licitar voluntàriament, sempre que quedi acreditada la capacitat funcional i ho autoritzi el servei de salut. Els 67 anys són l'edat ordinària de jubilació del sistema de Seguretat Social després de la reforma de 2011, però no l'edat de la jubilació forçosa estatutària. I la primera opció barreja dues coses que no van juntes: els 25 anys de serveis prestats no són cap requisit d'aquest article. Convé retenir també l'apartat 3: escau la pròrroga en el servei actiu, a instància de la persona interessada, quan en complir l'edat de jubilació forçosa li restin sis anys o menys de cotització per causar pensió de jubilació.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El supòsit de l'enunciat és exactament el de l'article 66.1.a) de l'Estatut marc: «Escaurà declarar el personal estatutari en excedència per prestació de serveis en el sector públic quan prestin serveis en una altra categoria de personal estatutari, COM A FUNCIONARI o com a personal laboral, en qualsevol de les administracions públiques, llevat que hagués obtingut l'oportuna autorització de compatibilitat». La persona de la pregunta passa a ocupar un lloc de funcionari de la Generalitat: la situació que li correspon com a personal estatutari és aquesta excedència, i ho és tant si la categoria coincideix com si no, perquè el precepte no distingeix per categoria sinó per règim jurídic del nou vincle. Per això falla la resposta que diu que no es pot declarar en cap situació per tractar-se de la mateixa categoria. L'excedència voluntària per interès particular té un altre supòsit —a petició pròpia, amb les condicions de l'article 67— i els «serveis sota un altre règim jurídic» de l'article 65 són la situació del personal estatutari que passa a prestar serveis en institucions sanitàries transformades en una altra forma jurídica, que no és el cas. El mateix article 66 recorda que en aquesta situació no es meriten retribucions però el temps es reconeix a efectes de triennis i carrera professional en reingressar.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 71 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 2006 fixa els principis d'organització i funcionament de l'Administració de la Generalitat, i l'enunciat demana quin dels quatre NO hi consta. L'apartat 3 diu: «L'Administració de la Generalitat actua d'acord amb els principis de COORDINACIÓ i TRANSVERSALITAT, amb la finalitat de garantir la integració de les polítiques públiques». L'apartat 4 afegeix el de TRANSPARÈNCIA: «d'acord amb el principi de transparència, ha de fer pública la informació necessària perquè els ciutadans en puguin avaluar la gestió». La paraula que no apareix en aquest article és «economia»: el que sí que hi ha, en altres apartats, són l'objectivitat, la submissió plena a les lleis i al dret, la proximitat i l'orientació a resultats. Convé no confondre aquest article amb els principis de la gestió econòmica o amb l'eficiència en la despesa, que són d'altres normes. L'article 71.1 recorda, a més, una definició important: l'Administració de la Generalitat «té la condició d'Administració ordinària».

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El patró oficial dona per bo que l'autorització de compatibilitat queda suspesa d'ofici mentre duri la reducció de jornada. Aquesta conseqüència automàtica NO apareix amb aquestes paraules a cap norma d'accés obert consultada el 14.09.2026, i per això l'ítem queda declarat com a pendent de font i fora del banc de pràctica; la resposta del tribunal no es toca. El que sí que està en norma és la premissa de què parteix. La Llei 21/1987, d'incompatibilitats del personal al servei de l'Administració de la Generalitat, només permet reconèixer la compatibilitat amb una activitat privada en tres casos (article 12.1): «a) Si hom ocupa un sol lloc de treball en el sector públic EN RÈGIM DE JORNADA ORDINÀRIA i no se supera el límit establert per l'apartat 2; b) Si el càrrec ocupat en el sector públic requereix la presència efectiva de l'interessat durant un horari igual o superior a la meitat de la jornada ordinària, només quan aquest càrrec té la consideració de prestació a temps parcial; c) Si hom té autoritzada la compatibilitat d'un segon lloc o activitat públics i no superessin entre tots dos la jornada màxima de l'Administració». I l'apartat 2 hi posa el sostre: la suma de la jornada pública principal i la privada no pot superar mai la jornada ordinària incrementada en un 50%. Una reducció de jornada per cura d'un familiar fa desaparèixer la premissa de la lletra a) —ja no hi ha jornada ordinària— i no encaixa a la lletra b), que parla de llocs configurats com a prestació a temps parcial. D'aquí que les dues respostes que mantenen la compatibilitat vigent no s'aguantin, i que tampoc no s'aguanti la que nega en absolut que es pugui autoritzar cap activitat privada, perquè l'article 12 sí que ho permet en les condicions que fixa. Queda pendent localitzar la instrucció o el criteri de la funció pública catalana que estableix la suspensió d'ofici; quan aparegui, es paga el deute i l'ítem pot passar a vàlid.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 43.2 de l'Estatut marc enumera les retribucions complementàries i en dona la finalitat una a una. La lletra d) defineix el complement d'atenció continuada com el «destinat a REMUNERAR EL PERSONAL PER ATENDRE ELS USUARIS DELS SERVEIS SANITARIS DE MANERA PERMANENT I CONTINUADA», que és literalment la resposta correcta. Les altres tres descriuen complements diferents o conceptes que no ho són: retribuir hores extraordinàries per necessitats del servei no és aquest complement —l'atenció continuada no és hora extra, sinó una modalitat de prestació del servei—; assolir mèrits per percebre la carrera professional és el complement de carrera de la lletra e), destinat a retribuir el grau assolit; i la referència a dotze hores diàries no apareix a l'article 43 sinó, i amb un altre sentit, al límit de jornada de l'article 51. Els altres complements del mateix article són el de destinació (lletra a), l'específic (lletra b) i el de productivitat (lletra c).

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 57 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya regula l'estatut dels diputats i acaba amb una frase d'una sola línia: «Els diputats no estan sotmesos a mandat imperatiu» (apartat 3). És la traducció al Parlament de Catalunya del principi de representació que la Constitució recull a l'article 67.2 per a les Corts Generals: el representant ho és de tot el poble i no queda vinculat per instruccions dels seus electors ni del seu partit. Per això no serveix cap de les altres tres respostes, que afirmen el mandat imperatiu, el condicionen a la constitució de la cambra o el limiten als diputats que compaginen Parlament i Senat —una figura que, a més, l'Estatut no preveu. Els altres dos apartats del mateix article completen l'estatut del diputat: inviolabilitat pels vots i les opinions emesos en l'exercici del càrrec, immunitat limitada a no poder ser detingut llevat de flagrant delicte, i aforament davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 87 de la Llei 30/1992 tanca la llista de les formes de terminació del procediment: «Posaran fi al procediment la RESOLUCIÓ, el DESISTIMENT, la RENÚNCIA al dret en què es fonamenti la sol·licitud, quan aquesta renúncia no estigui prohibida per l'ordenament jurídic, i la declaració de CADUCITAT», i l'apartat 2 hi afegeix la impossibilitat material de continuar-lo per causes sobrevingudes, que exigeix resolució motivada. Tres de les opcions són, per tant, formes de terminació. Les qüestions incidentals no ho són: són incidents que sorgeixen durant la tramitació i que, com a regla, no suspenen el procediment —l'article 77 ho diu per als incidents no suspensius— sinó que es resolen dins d'ell. La llista vigent és pràcticament la mateixa: l'article 84 de la Llei 39/2015 hi afegeix expressament la terminació convencional de l'article 86.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La subhasta electrònica no està prohibida: està regulada. L'article 132 de la Llei 30/2007, de contractes del sector públic, la defineix com «un procés iteratiu, que té lloc després d'una primera avaluació completa de les ofertes, per a la presentació de millores en els preus o de nous valors relatius a determinats elements de les ofertes que les millorin en el seu conjunt, basat en un dispositiu electrònic que permeti la seva classificació a través de mètodes d'avaluació automàtics». Es pot emprar en els procediments obert i restringit i en el negociat de l'article 154.a), sempre que les especificacions del contracte es puguin establir de manera precisa i que les prestacions no tinguin caràcter intel·lectual, i mai de manera abusiva o que falsegi la competència. Per això la resposta bona és la que la presenta com un sistema introduït per la normativa vigent que afavoreix la modernització i dona agilitat a l'adjudicació, i cauen les dues que la donen per prohibida i la que diu que la llei en desaconsella l'ús per problemes tecnològics. La figura continua existint avui a l'article 143 de la Llei 9/2017.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 6.1 de la Llei 10/2001, d'arxius i gestió de documents, enumera qui produeix o rep documents públics, i la llista té onze lletres. Hi són, entre altres, el president, el Govern i l'Administració de la Generalitat (lletra a), les administracions locals (lletra c) i «els òrgans amb seu a Catalunya de la Unió Europea i d'institucions públiques internacionals» (lletra e). Tres de les respostes de l'enunciat són, doncs, supòsits de la llista. La que no hi és —i per això és la correcta— parla de «corporacions públiques de dret privat». La llei diu just el contrari a la lletra i): «Les corporacions PRIVADES DE DRET PÚBLIC». No és un joc de paraules: les corporacions de dret públic són ens de base associativa privada als quals la llei atribueix funcions públiques —col·legis professionals, cambres—, i per això els seus documents són públics. La categoria «corporació pública de dret privat» no existeix a la llei. Per completar, la lletra j) hi afegeix les persones i entitats privades que exerceixen funcions públiques, pel que fa a aquestes funcions, i la g) les concessionàries de serveis públics pel que fa a la concessió.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 38.4 de la Llei 30/1992 tancava la llista de llocs on es podien presentar sol·licituds, escrits i comunicacions: els registres de l'òrgan al qual s'adrecen; els registres de qualsevol òrgan de l'Administració General de l'Estat, de les comunitats autònomes, de les diputacions, cabildos i consells insulars, dels ajuntaments de municipis de gran població i de la resta d'entitats locals si hi havia conveni; les oficines de Correus; les representacions diplomàtiques i oficines consulars; i «QUALSEVOL ALTRE QUE ESTABLEIXIN LES DISPOSICIONS VIGENTS». Aquesta última clàusula és la que dona entrada a les oficines de gestió unificada creades a Catalunya per a procediments determinats, i per això és la resposta bona. Les altres tres generalitzen el que la llei acotava: no valia qualsevol òrgan administratiu, ni qualsevol ajuntament —només els de gran població o els que tinguessin conveni—, ni qualsevol consell comarcal. Correcció vigent: la Llei 30/1992 està derogada i l'article 16.4 de la Llei 39/2015 ha reescrit la llista en clau electrònica: registre electrònic de l'administració a què s'adrecen i dels altres subjectes de l'article 2.1, oficines de Correus, representacions diplomàtiques i consulars, oficines d'assistència en matèria de registres i qualsevol altre que estableixin les disposicions vigents. Amb aquesta redacció, el mapa de llocs de presentació és força més ampli que el de 2010.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La prolongació de la permanència en servei actiu és possible, però no automàtica ni per a tothom. L'article 26.2 de l'Estatut marc diu, després de fixar la jubilació forçosa als 65 anys: «No obstant això, l'interessat podrà sol·licitar voluntàriament prolongar la seva permanència en servei actiu fins a complir, com a màxim, els 70 anys d'edat, sempre que quedi acreditat que reuneix la capacitat funcional necessària per exercir la professió o desenvolupar les activitats corresponents al seu nomenament. AQUESTA PROLONGACIÓ HAURÀ DE SER AUTORITZADA PEL SERVEI DE SALUT CORRESPONENT, EN FUNCIÓ DE LES NECESSITATS DE L'ORGANITZACIÓ ARTICULADES EN EL MARC DELS PLANS D'ORDENACIÓ DE RECURSOS HUMANS». Aquesta condició organitzativa és la que fa correcta l'última resposta i incorrecta la que diu que s'autoritza «a tothom». Tampoc no val dir que no és possible, perquè el mateix apartat la preveu. I la que parla de personal emèrit confon institucions: l'emèrit és una figura de nomenament per a activitats docents, de consultoria i d'assessorament, no la prolongació del servei actiu. Convé recordar l'apartat 3, que és un supòsit diferent: la pròrroga per completar el temps de cotització necessari per causar pensió quan resten sis anys o menys.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La pregunta demana la resposta INCORRECTA, i el precepte és l'article 23.1 del Reglament del Congrés dels Diputats, que preveia dues vies per constituir grup parlamentari: la general —diputats «en nombre no inferior a quinze»— i l'excepcional, per a qui integri una o diverses formacions polítiques que, sense arribar a aquest mínim, «haguessin obtingut un nombre d'escons no inferior a cinc i, almenys, el 15 per 100 dels vots corresponents a les circumscripcions en què haguessin presentat candidatura O EL 5 PER 100 dels emesos en el conjunt de la Nació». Les dues referències percentuals són, doncs, a les circumscripcions on es va presentar candidatura i al conjunt de l'Estat. La resposta incorrecta és la que substitueix aquest àmbit per «una comunitat autònoma»: aquest criteri no ha existit mai en aquest article. L'apartat 2 hi afegeix dues prohibicions útils de recordar: no poden constituir grup separat els qui pertanyin a un mateix partit ni els qui, en el moment de les eleccions, pertanyessin a formacions que no s'hagin enfrontat davant l'electorat. Nota de vigència: una reforma del Reglament de 23 de juliol de 2026 canvia aquests percentatges —passen a una mitjana del 10 per 100 dels vots vàlids de les circumscripcions on s'hagi obtingut representació o el 3 per 100 dels vots vàlids del conjunt de la Nació—, però la seva disposició final ajorna l'entrada en vigor a la XVI legislatura, de manera que el dia d'avui la redacció aplicable continua essent la que l'examen reprodueix.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La resposta és una remissió: l'article 16.1 del text refós de la Llei general de la Seguretat Social de 1994 diu que «les bases i els tipus de cotització a la Seguretat Social seran els que estableixi cada any la corresponent Llei de pressupostos generals de l'Estat». Per això els dos imports que la pregunta esmenta no es fixen a la llei de Seguretat Social sinó, any rere any, a la llei de pressupostos i a l'ordre de cotització que la desplega. Les altres opcions confonen la base amb els seus límits o amb la seva definició: la base de cotització del règim general és, segons l'article 109.1, la remuneració total que mensualment tingui dret a percebre el treballador —no exactament el «còmput total de les remuneracions mensuals», i amb les exclusions taxades de l'apartat 2—, i mai no pot ser inferior al tope mínim ni superior al màxim, que el mateix article 16.2 i el 110 fixen. El precepte segueix igual: l'article 19.1 del text refós vigent de 2015 repeteix la remissió a la llei de pressupostos.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

Els medicaments i els productes sanguinis que un centre sanitari compra i consumeix són EXISTÈNCIES, i el compte que en recull la compra i el consum és el d'aprovisionaments. El Pla general de comptabilitat defineix el grup 6 com «Compres i despeses» i el descriu com «aprovisionaments de mercaderies i altres béns adquirits per l'empresa per revendre'ls o sotmetre'ls a processos d'adaptació, transformació o construcció», i al compte de pèrdues i guanys la partida 4 es diu literalment «Aprovisionaments», amb els desglossaments de consum de mercaderies i de consum de matèries primeres i altres matèries consumibles. Les altres tres respostes són d'altres masses comptables: les inversions són immobilitzat (grup 2) i no despesa de consum; els clients sanitaris són un dret de cobrament, és a dir, actiu del grup 4; i els creditors són una obligació de pagament, passiu del mateix grup 4. El fet que la factura del medicament estigui pendent de pagar no el converteix en «creditors»: el compte de creditors reflecteix el deute, no el consum.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

Pregunta sense font normativa directa: cap norma descriu el caràcter que ha de tenir el personal d'atenció al ciutadà. El raonament, però, no és lliure. La resposta bona —amable i assertiu, capaç de cercar solucions a problemes no previstos— és la que tradueix a conducta professional els deures que sí que estan en norma. L'Estatut d'autonomia de Catalunya reconeix a l'article 30.2 que «totes les persones tenen dret a ser tractades pels poders públics de Catalunya, en els assumptes que els afecten, de forma imparcial i objectiva», i la Llei 26/2010 desplega el dret a una bona administració a l'article 22: actuació proporcional a la finalitat perseguida, dret a participar i a ser escoltat, i decisions motivades «en llenguatge clar i comprensible». Les altres tres opcions xoquen frontalment amb això: fer acudits banalitza la relació i no resol res; intimidar i imposar-se a la voluntat de la ciutadania vulnera el tracte imparcial i objectiu; i no immutar-se davant les sol·licituds i els requeriments és, literalment, desatendre'ls. L'assertivitat és, en aquest context, la capacitat de dir que no quan cal sense faltar al respecte i de reconduir la conversa cap a la solució possible.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La llista és literal i tancada. L'article 2.1 del text refós de la Llei general de la Seguretat Social de 1994 diu: «El sistema de la Seguretat Social, configurat per l'acció protectora en les seves modalitats contributiva i no contributiva, es fonamenta en els principis d'UNIVERSALITAT, UNITAT, SOLIDARITAT I IGUALTAT». Són quatre i només quatre. Les altres tres respostes hi introdueixen un principi que no és a l'article: la proporcionalitat, la suficiència i la sostenibilitat. Val la pena precisar que la suficiència i la sostenibilitat sí que són idees presents al sistema —la Constitució parla a l'article 41 de prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, i la normativa d'estabilitat pressupostària i les reformes de pensions han incorporat la sostenibilitat financera—, però no formen part d'aquesta enumeració. La redacció s'ha conservat: l'article 2.1 del text refós vigent de 2015 repeteix els mateixos quatre principis.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'afiliació és l'acte administratiu d'entrada al sistema, i té dues notes que la distingeixen de l'alta. L'article 12 del text refós de 1994 les diu totes dues: «L'afiliació a la Seguretat Social és OBLIGATÒRIA per a les persones a què es refereix l'apartat 1 de l'article 7 d'aquesta Llei, i ÚNICA PER A LA VIDA de les mateixes i per a tot el sistema, sens perjudici de les altes i baixes en els diferents règims que l'integren, així com de les altres variacions que puguin produir-se amb posterioritat a l'afiliació». El Reglament general sobre inscripció d'empreses i afiliació (Reial decret 84/1996) hi afegeix el número d'afiliació, únic i vitalici. Aquesta és la resposta. Les altres tres confonen afiliació i alta: no cal repetir-la en canviar d'empresa o de feina —això és una alta nova, no una afiliació nova—, ni canviar-la en passar de compte aliè a compte propi o a l'inrevés, i tampoc no és un acte «vàlid mentre es treballa», perquè l'afiliació subsisteix encara que la persona deixi de treballar.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La titularitat de la potestat reglamentària a Catalunya és del Govern. L'Estatut d'autonomia ho diu al primer apartat de l'article 68: «El Govern és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix l'acció política i l'Administració de la Generalitat. EXERCEIX LA FUNCIÓ EXECUTIVA I LA POTESTAT REGLAMENTÀRIA d'acord amb el present Estatut i les lleis». El president de la Generalitat i els consellers poden dictar disposicions —decrets del president i ordres dels consellers—, però ho fan en l'àmbit de les seves competències i per habilitació legal o per delegació, no com a titulars originaris de la potestat; i el Parlament no la té en absolut, perquè la seva funció és la legislativa. El mateix article 68.5 afegeix la regla de publicitat que tanca el cicle: els actes, les disposicions generals i les normes que emanen del Govern o de l'Administració de la Generalitat s'han de publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, i aquesta publicació és suficient a tots els efectes per a l'eficàcia dels actes i l'entrada en vigor de les normes.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La pregunta és de classificació econòmica de la despesa. L'estat de despeses del pressupost de la Generalitat s'ordena, segons l'article 30.2 del Text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya, per classificació orgànica, funcional, econòmica i per programes. En la classificació econòmica, els capítols 1 a 4 són DESPESES CORRENTS —capítol 1, remuneracions del personal, que inclou els sous i salaris i les quotes socials a càrrec de l'ocupador; capítol 2, despeses de béns corrents i serveis; capítol 3, despeses financeres; capítol 4, transferències corrents—, i els capítols 6 a 9, despeses de capital i operacions financeres. Les remuneracions de personal són, doncs, despesa corrent, i NO són despesa financera: la despesa financera és la del capítol 3, interessos i altres càrregues del deute. Per això la resposta bona és la que diu «corrents i no financeres», i cauen les dues que les qualifiquen de financeres. La darrera opció, «sense limitació pressupostària», contradiu l'article 35.2: els crèdits de despesa tenen abast limitatiu.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La competència per contractar a l'Administració de la Generalitat és del conseller o consellera del departament: la Llei 13/1989 li atribueix, a l'article 12.k), «signar, en nom de la Generalitat, els contractes relatius a assumptes propis del Departament, en els termes establerts per la legislació vigent», i a la lletra l) exercir «les altres facultats que li atribueix la legislació vigent o que li deleguin». Aquesta competència és delegable amb les regles generals de la delegació, i en els contractes menors la pràctica ordinària dels departaments és delegar-la en el secretari o secretària general, que és qui, segons l'article 13.j) de la mateixa llei, supervisa «l'adquisició de subministraments, béns i serveis, i també els expedients de contractació de qualsevol tipus» i autoritza les despeses dins els límits reglamentaris. La resposta bona és, per això, la que combina les dues idees: els secretaris generals o l'òrgan en què es delegui. Les altres tres es refuten amb la mateixa norma: els contractes menors no han desaparegut —els regulaven l'article 122.3 i el 95 de la Llei 30/2007 i avui l'article 118 de la Llei 9/2017—, no hi ha cap prohibició expressa de delegar en òrgans inferiors, i la Junta Consultiva de Contractació és un òrgan consultiu, no d'adjudicació.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'article 54.1 de la Llei 30/1992 enumera els actes que han de ser motivats «amb succinta referència de fets i fonaments de dret», i la lletra b) diu: «ELS QUE RESOLGUIN PROCEDIMENTS DE REVISIÓ D'OFICI de disposicions o actes administratius, RECURSOS ADMINISTRATIUS, RECLAMACIONS PRÈVIES A LA VIA JUDICIAL I PROCEDIMENTS D'ARBITRATGE». Aquesta és, literalment, la resposta correcta. Les altres tres inverteixen el precepte: la lletra a) obliga a motivar els actes que LIMITIN drets subjectius o interessos legítims —no els que els ampliïn—, i la lletra c) els que SE SEPARIN del criteri seguit en actuacions precedents o del dictamen d'òrgans consultius —no els que s'hi ajustin—; i dir que els actes no han de ser motivats en cap cas nega tot l'article. Correcció vigent: la Llei 30/1992 està derogada des del 2 d'octubre de 2016. La regla és avui a l'article 35.1 de la Llei 39/2015, amb la mateixa estructura i les mateixes lletres, i la llista s'hi ha ampliat: s'hi han afegit, entre altres, els actes que acordin la terminació del procediment per impossibilitat material de continuar-lo i les propostes de resolució en procediments de caràcter sancionador.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

L'autonomia parlamentària inclou la potestat d'autoorganització, i el reglament n'és la manifestació més clara. L'article 58 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya ho diu en tres apartats: «1. El Parlament gaudeix d'autonomia organitzativa, financera, administrativa i disciplinària. 2. EL PARLAMENT ELABORA I APROVA EL SEU REGLAMENT, el seu pressupost i fixa l'estatut del personal que en depèn. 3. L'aprovació i la reforma del Reglament del Parlament corresponen al Ple del Parlament i requereixen el vot favorable de la majoria absoluta dels Diputats en una votació final sobre el conjunt del text». Per això no intervé ni el Govern de la Generalitat —que no pot regular el funcionament de la cambra que el controla— ni el Congrés dels Diputats ni el Senat, que tenen els seus propis reglaments i cap competència sobre el del Parlament de Catalunya. L'article 59.2 hi afegeix què regula aquest reglament: els drets i deures dels diputats, els requisits per formar grups parlamentaris i la intervenció d'aquests grups en l'exercici de les funcions parlamentàries.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La pèrdua de la condició de personal estatutari fix per jubilació és una de les causes de l'article 21 de l'Estatut marc, i la declaració d'incapacitat permanent en grau de total, absoluta o gran invalidesa la produeix segons l'article 27. Però no és irreversible, i això és el que la pregunta busca. L'article 28.2 diu: «Escaurà també la recuperació de la condició de personal estatutari quan s'hagués perdut com a conseqüència d'incapacitat, si aquesta és revisada conforme a les normes reguladores del Règim General de la Seguretat Social. SI LA REVISIÓ ES PRODUEIX DINS ELS DOS ANYS SEGÜENTS A LA DATA DE LA DECLARACIÓ D'INCAPACITAT, L'INTERESSAT TINDRÀ DRET A INCORPORAR-SE A PLAÇA DE LA MATEIXA CATEGORIA I ÀREA DE SALUT EN QUÈ PRESTAVA ELS SEUS SERVEIS». La resposta és, per tant, la que reprodueix aquesta regla. Cauen les altres tres: no és cert que no es pugui recuperar la condició, ni que la incapacitat permanent absoluta no sigui causa de pèrdua —ho és per l'article 27—, ni que impedeixi reincorporar-se, perquè fora del termini de dos anys la recuperació continua essent possible, encara que aleshores sense el dret preferent a la mateixa plaça i àrea.