Examen oficial de Zelador/a de l'ICS resolt i explicat

L'article 3 de la Llei 8/2007 fixa la missió de l'ICS com a empresa pública: desenvolupar una organització sanitària pública de la Generalitat que sigui un referent i un model de provisió de serveis de salut a Catalunya. Les altres tres opcions descriuen finalitats reals del sistema —el suport tècnic a l'autonomia, la igualtat efectiva de dones i homes— però no són la missió de l'ICS, i la que parla d'un «sistema de salut nacional» que no és el marc de la llei catalana.

L'article 17 de la Llei 55/2003 llista els drets individuals del personal estatutari, i entre ells hi ha «la mobilitat voluntària, promoció interna i desenvolupament professional, en la forma en què prevegin les disposicions en cada cas aplicables». Les altres tres opcions són literalment DEURES de l'article 19 (exercir les funcions amb lleialtat i eficàcia, mantenir actualitzats els coneixements, complir les normes de seguretat i salut). El parany és que estan ben redactades: el que canvia és si l'article on viuen és el 17 o el 19.

L'article 2.1 de la Llei 55/2003 delimita l'àmbit: s'aplica al personal estatutari que presta serveis en els centres i institucions sanitàries dels serveis de salut de les comunitats autònomes o en els centres i serveis sanitaris de l'Administració general de l'Estat. Cau l'opció que parla de personal funcionari i de «províncies», la que parla de centres o institucions socials i la que situa el personal en institucions administratives i comercials, perquè aquestes no són centres sanitaris.

L'article 39 del RGPD assigna al delegat de protecció de dades les funcions d'informar i assessorar el responsable del tractament, supervisar el compliment del Reglament i de la resta de normativa de protecció de dades, cooperar amb l'autoritat de control i actuar-hi com a punt de contacte. Arxivar consentiments és una tasca del circuit assistencial, la seguretat informàtica és del responsable de sistemes i la representació del personal correspon als òrgans de representació.

La Carta de drets i deures de la ciutadania en relació amb la salut i l'atenció sanitària reconeix el dret a disposar d'informació escrita i en termes comprensibles dels informes assistencials —proves diagnòstiques, alta hospitalària, consulta i urgències—. Les opcions que hi afegeixen «la factura de l'atenció rebuda» hi introdueixen un element que no forma part d'aquest dret, i la que admet informació «escrita o verbal» rebaixa el dret a la informació verbal, que és precisament el que la Carta vol evitar.

La Carta de drets i deures reconeix el dret que la informació relativa a les dades dels actes sanitaris es mantingui dins del secret professional estricte i del dret a la intimitat. Les altres dues opcions inverteixen la titularitat: la família NO té dret «en tots els casos» a conèixer les dades (hi accedeix en la mesura que el pacient ho permet, d'acord amb l'article 3 de la Llei 21/2000) i no és el professional qui decideix a qui informa. Per tant, l'opció que dona totes les respostes per certes tampoc no ho és.

L'article 15.1 de la Llei 31/1995 enumera els principis de l'acció preventiva: evitar els riscos, avaluar els que no es puguin evitar, combatre'ls en l'origen, adaptar la feina a la persona, tenir en compte l'evolució de la tècnica, substituir el perillós, planificar la prevenció, anteposar la protecció col·lectiva a la individual i donar les instruccions oportunes. «Compensar econòmicament els treballadors pels riscos» no hi és, i a més contradiu la lògica de la llei: el risc s'elimina o es redueix, no es paga.

L'article 19.1 de la Llei 31/1995 diu que l'empresari ha de garantir que cada treballador rebi una formació «teòrica i pràctica, suficient i adequada» en matèria preventiva. El mateix article desmenteix la resta: la formació es dona en el moment de la contractació PERÒ també quan hi ha canvis de funcions, noves tecnologies o equips (per tant no «només» en contractar); ha d'impartir-se dins la jornada de treball o, si no pot ser, descomptant-ne les hores (per tant no «sempre» dins); i la pot impartir l'empresa amb mitjans propis o concertant-la amb serveis aliens (per tant no necessàriament el servei de prevenció propi).

L'article 29.2 de la Llei 31/1995 llista les obligacions del treballador: fer servir correctament màquines i equips, fer un ús correcte dels mitjans i equips de protecció, no posar fora de servei els dispositius de seguretat, informar immediatament el seu superior jeràrquic de qualsevol situació que comporti un risc, contribuir al compliment de les obligacions i cooperar amb l'empresari per garantir unes condicions segures. La vigilància de la salut NO és una obligació del treballador: l'article 22.1 la configura com un DRET i, amb caràcter general, la sotmet al seu consentiment, amb excepcions taxades.

L'article 22.5 de la Llei 31/1995 preveu que, en els supòsits en què la naturalesa dels riscos inherents a la feina ho faci necessari, el dret a la vigilància periòdica de l'estat de salut s'ha de perllongar més enllà de la finalització de la relació laboral, en els termes que es determinin reglamentàriament. Per això cau l'opció que fa acabar la vigilància «en tots els casos» amb la relació laboral, i també la que la fa dependre de l'estat de salut en lloc del tipus de risc; i la que perllonga els reconeixements fins als 70 anys inventa una edat que la llei no diu enlloc.

El Protocol de la Generalitat per a la prevenció, la detecció, l'actuació i la resolució de situacions d'assetjament sexual i per raó de sexe, orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere recull com a conductes no admissibles totes tres: els comentaris sobre l'aspecte físic, les maneres, la indumentària, l'orientació sexual o l'expressió de gènere; el xantatge sexual amb insinuacions de millores laborals a canvi d'intercanvis sexuals; i les paraules o expressions de connotació sexual en forma d'acudit o broma desagradables o ofensives, per qualsevol mitjà. D'aquí que la resposta sigui «totes són correctes».

L'article 1 de la Llei 17/2015 fixa entre les finalitats de la llei el reconeixement del dret de les dones al propi cos, el dret al lliure desenvolupament de la identitat i l'orientació sexuals i els drets sexuals i reproductius, i garantir la lliure decisió de les persones a l'hora d'exercir-los. Les altres tres opcions no són finalitats de la llei: el suport a la família tradicional i el sistema de permisos maternals reprodueixen models que la llei precisament vol superar, i l'opció sobre l'eliminació de la societat heteropatriarcal, tot i que fa servir vocabulari pròxim, no és el text legal.

L'article 3 de la Llei 5/2008 fixa les finalitats: reconèixer els drets de les dones que pateixen violència masclista a l'atenció, l'assistència, la protecció, la recuperació i la reparació integral; garantir la igualtat d'oportunitats, l'autonomia de les dones i l'efectivitat dels seus drets; i establir mecanismes de recerca, sensibilització i informació. El que la llei NO es proposa és «garantir la persecució dels homes» ni «l'execució de les condemnes màximes»: la persecució penal i la condemna són competència dels jutjats i tribunals, no d'aquesta llei autonòmica.

Pregunta sense font normativa. Chrome és un navegador web, és a dir, el programa que interpreta i mostra pàgines web. Microsoft Office és una suite ofimàtica, Adobe Reader un lector de documents PDF i Photoshop un editor d'imatges. La competència ACTIC C1 («cultura, participació i civisme digital») i C3 recullen l'ús del navegador com a eina bàsica, però cap norma defineix quin producte és un navegador: és una classificació tècnica verificable pel seu compte.

Pregunta sense font normativa. El correu brossa o spam és el correu electrònic d'enviament massiu no desitjat o no sol·licitat. Les altres tres opcions descriuen coses diferents i reals: la prioritat alta d'un missatge, un sistema de seguretat de dades i el xifratge o criptografia. Els continguts de la competència ACTIC C1 tracten el correu brossa dins de la seguretat i la higiene digital, però la definició no la fixa cap norma.

Pregunta sense font normativa. Una intranet és una xarxa interna d'una organització, accessible només des de dins o mitjançant accés autoritzat, i és on l'ICS publica procediments, circuits i eines de treball. No és una xarxa social pública, ni una pàgina web pública, ni un joc en línia. Els continguts de la competència ACTIC C1 situen la intranet dins de les xarxes d'àmbit restringit.

L'article 46.2 de la Llei 55/2003 defineix el temps de treball com «el període en què el personal està en el centre sanitari, a disposició d'aquest i en l'exercici efectiu de la seva activitat i funcions». Els tres elements han d'anar junts: ser al centre, estar-hi a disposició i estar exercint. Les opcions que sumen jornada ordinària i complementària descriuen la jornada, no la definició legal de temps de treball, i la que parla del període en situació administrativa de servei actiu confon temps de treball amb situació administrativa.

L'article 48.j) del Text refós de l'Estatut bàsic de l'empleat públic (RDLeg 5/2015) fixa el permís «per al compliment de deures inexcusables de caràcter públic o personal i deures relacionats amb la conciliació de la vida familiar i laboral» amb una durada del temps indispensable. No és un nombre tancat de dies precisament perquè el fet causant és variable: el que la norma reconeix és el temps que calgui per complir el deure, ni més ni menys.

L'article 73.1 de la Llei 55/2003 gradua les sancions i, per a les faltes lleus, preveu l'advertència, que ha de ser sempre per escrit, o la deducció proporcional de retribucions per incompliment de la jornada. La suspensió de sou i feina i la suspensió de funcions són sancions reservades a faltes greus o molt greus, i l'afirmació que una falta lleu no es pot sancionar contradiu el mateix article.

La missió 16 de l'article 14.2 de l'Estatut de personal no sanitari (Ordre de 5 de juliol de 1971) diu que «als quiròfans auxiliaran en totes aquelles tasques pròpies del zelador destinat en aquests serveis», i el traspàs del pacient de la llitera a la taula quirúrgica i la seva col·locació en la posició adequada n'és l'exemple central. Cau l'opció de preparar i col·locar el material tèxtil del camp quirúrgic, perquè és tasca del personal d'infermeria, i la d'identificar el pacient a través del seu historial clínic, perquè comprovar la identitat a través de la història clínica és una identificació activa que fa el personal sanitari responsable; el zelador verifica la identitat abans de moure el pacient, però no valida la història.

El zelador SÍ que trasllada la documentació que li lliura el personal sanitari de la unitat d'origen: és la missió 1 de l'article 14.2 de l'Estatut de 1971 («tramitaran o conduiran sense tardança les comunicacions verbals, documents, correspondència o objectes que els siguin confiats pels seus superiors»). El que exigeix la normativa de protecció de dades no és no portar-la, sinó portar-la de manera que la informació confidencial no quedi a la vista: el RGPD i la LOPDGDD imposen mesures de seguretat i el deure de confidencialitat, no la prohibició de transportar documents.

La missió 18 de l'article 14.2 de l'Estatut de 1971 ho diu literalment: «quan per circumstàncies especials concurrents en el malalt aquest no pugui ser mogut només per la infermera o ajudant de planta, ajudarà en la col·locació i retirada de les falques per a la recollida d'excretes d'aquests malalts». O sigui: el zelador ajuda a MOURE el pacient si cal, i no és ell qui col·loca el bolquer (per això cau l'opció que fa posar el bolquer al zelador), ni la seva intervenció es limita a la retirada, ni pot desentendre's del cas.

La missió 20 de l'article 14.2 de l'Estatut de 1971 acota amb precisió el paper del zelador a la sala d'autòpsies: «ajudaran a la pràctica d'autòpsies en aquelles funcions auxiliars que NO requereixin per part seva fer ús de cap instrumental sobre el cadàver», i «netejaran la taula d'autòpsies i la mateixa sala». Traslladar el cos i col·locar-lo a la taula són funcions auxiliars pròpies; fer una incisió, encara que sigui petita i només per marcar, és fer servir instrumental sobre el cadàver i queda expressament fora.

Les tres opcions són missions de l'article 14.2 de l'Estatut de 1971, per això la resposta és «totes les respostes són correctes»: ajudar a la contenció o mobilització dels pacients quan calgui (missions 13 i 18), tramitar o conduir la documentació i els objectes confiats pels superiors, incloent-hi el trasllat d'aparells i mobiliari (missió 1), i informar els superiors dels desperfectes o anomalies en la neteja i la conservació de l'edifici (que és la contrapartida de la missió 7 del cap de personal subalterna, exercida pel zelador que detecta el desperfecte).

Són certes dues de les afirmacions. L'acomodació de la pacient a la taula quirúrgica de la unitat de naixements entra dins de la missió 16 («als quiròfans auxiliaran en totes aquelles tasques pròpies del zelador destinat en aquests serveis»), i informar dels desperfectes detectats a les taules de quiròfan és la conducta esperada de qui té cura de l'ordre i la conservació de l'edifici. L'afirmació que, en no ser personal sanitari, no caldrà que tingui cura de les zones estèrils és falsa i és el parany del bloc: no ser personal sanitari NO eximeix de tenir cura de les zones estèrils; la barrera d'asèpsia obliga tothom qui entra al bloc quirúrgic.

La INCORRECTA és la que afirma que el trasllat d'un pacient monitorat es pot fer sense la supervisió de personal sanitari: el monitoratge és precisament l'indicador que hi ha una funció vital que cal vigilar durant el trajecte. Les altres tres són correctes i resumeixen el procediment: avisar el personal sanitari responsable de la sortida i de l'arribada, extremar la identificació inequívoca del pacient —el primer àmbit clau de seguretat del pacient del Departament de Salut— i, en tornar el pacient a l'habitació, tornar a endollar el llit, deixar el timbre a l'abast i connectar la presa d'oxigen si escau.

La que NO és pròpia del zelador és el control de la temperatura dels pacients: prendre i registrar una constant és una activitat assistencial i no apareix a cap de les 23 missions de l'article 14.2. Les altres tres sí que hi són: col·laborar en l'amortallament del difunt (missió 19), fer el rasurat prequirúrgic en absència del perruquer o per urgència del tractament (missió 15) i traslladar d'un servei a un altre els aparells i el mobiliari, deteriorat inclòs (missió 1).

La correcta és la que exigeix verificar, abans de moure una llitera, que bombes i sondes són al lloc adequat i que no entorpeixen el trasllat, perquè un tub atrapat és la causa més freqüent d'incident evitable durant un desplaçament. Cauen les altres tres: el mitjà de desplaçament el fixa la indicació sanitària i no «el criteri» del zelador; comunicar al pacient on se'l porta forma part del tracte degut i no està prohibit; i a l'ascensor la regla no és absoluta perquè depèn del dispositiu i de l'espai, de manera que el «sempre» d'entrar primer el pacient fa falsa aquesta opció.

La correcta és la que fa el zelador responsable de supervisar la capacitat de l'ampolla d'oxigen: comprovar que en té prou abans d'executar el trasllat és responsabilitat de qui el fa, perquè quedar-se sense oxigen a mig passadís és un incident greu i previsible. Cauen les altres: la rapidesa no és l'únic criteri —la seguretat i la identificació manen—; el zelador sí que trasllada les pertinences del pacient segons el circuit del centre; i la documentació la trasllada ell mateix, per la missió 1 de l'Estatut de 1971, de manera que el personal sanitari no n'és «l'únic responsable».

Totes tres afirmacions són certes i per això la resposta és la que les dona totes per certes. La Carta de drets i deures reconeix el dret de la persona a expressar la seva opinió sobre el sistema sanitari; les reclamacions abasten els aspectes d'assistència, tracte i informació; i es poden presentar tant al centre on s'ha rebut l'assistència com al Servei Català de la Salut. Aquest doble camí —centre i CatSalut— és el punt que més es pregunta.

La certa és la que deixa la decisió en mans de la persona atesa. La Carta de drets i deures atribueix a LA PERSONA el dret de decidir i explicitar quins familiars o persones vinculades poden ser presents en l'acte assistencial. Per això cauen les dues opcions que traslladen la decisió al professional sanitari —una hi afegeix, a més, un «sempre» per als menors que la Carta no diu—, i per tant també cau la que dona per certes totes les altres.

La correcta és la que diu que les reclamacions han de ser avaluades i contestades en temps i forma adequats, que és el compromís que dona sentit al circuit. Les altres tres són falses: la queixa assistencial es pot presentar al centre i al CatSalut, i el Síndic de Greuges no n'és la via «exclusiva»; haver fet millores no eximeix de respondre per escrit; i no existeix cap límit de reclamacions per persona.

L'element que NO ajuda a la confidencialitat és l'altaveu que crida els pacients pel nom i els dos cognoms: en una consulta d'oncologia, dir el nom en veu alta revela a tota la sala d'espera que aquella persona és pacient d'aquell servei, i això és una dada de salut. Les altres tres mesures hi ajuden: els codis alfanumèrics a la pantalla identifiquen sense revelar qui és, la mampara del taulell evita que se senti la conversa i la línia de distància a la cua impedeix que el de darrere escolti.

El deure de confidencialitat obliga qualsevol persona que intervingui en qualsevol moment de l'atenció, no només el metge responsable ni només el personal sanitari. La Llei 21/2000 configura el dret a la intimitat i el deure de reserva sobre les dades del procés assistencial com una obligació de tothom qui hi accedeix, i l'article 5 de la LOPDGDD estén el deure de confidencialitat a tots els qui intervenen en qualsevol fase del tractament. El zelador hi entra de ple: circula per tot el centre i sent i veu coses que no pot repetir.

El codi IBAN del compte bancari no forma part de la història clínica: és una dada econòmica, no assistencial. L'article 10 de la Llei 21/2000 fixa el contingut de la història clínica, que ha d'incloure les dades d'identificació del malalt i de l'assistència —entre elles la data de naixement, la data d'assistència o d'ingrés i el número d'habitació i de llit en cas d'ingrés— i tota la documentació del procés assistencial.

L'article 12.1 de la Llei 21/2000 diu que la responsabilitat de custodiar la història clínica recau en la direcció dels centres sanitaris o, quan el professional exerceix de manera individual, al professional mateix. Per això cau l'opció que situa la custòdia en el pacient mateix i els seus representants legals (el pacient té dret d'accés, no el deure de custòdia), la que l'atribueix «exclusivament» als responsables d'arxius i de sistemes d'informació (que executen, però no en són els únics responsables) i la que l'assigna al Govern de la Generalitat, que no custodia històries clíniques.

L'article 12.1 de la Llei 21/2000 obliga a conservar la història clínica com a mínim quinze anys des de la data d'alta de cada procés assistencial, i concreta que d'aquesta conservació mínima en formen part els fulls de consentiment informat, els informes d'alta, els informes quirúrgics i el registre de part, els informes d'anestèsia, els d'exploracions complementàries i els d'anatomia patològica. Deu anys és el termini d'una altra norma i no el d'aquest article; les opcions que deixen el termini obert contradiuen la llei.

L'article 9 de la Llei 21/2000 defineix la història clínica com el conjunt de documents relatius al procés assistencial de cada malalt, tot identificant els metges i la resta de professionals assistencials que hi han intervingut. La identificació dels professionals és part de la definició: per això cau l'opció que no identifica els professionals que hi han intervingut. I la història no la tria el professional segons què li sembli rellevant ni el pacient: recull el procés assistencial.

Pregunta sense font normativa. El subratllat és un format de caràcter que ressalta el text amb una línia inferior. No és una funció matemàtica, ni la negreta, ni el canvi de tipus de lletra —tots són formats diferents del mateix menú. Els continguts de la competència ACTIC C4 (tractament de la informació escrita) inclouen el format de caràcter, però quin efecte visual té el subratllat no ho fixa cap norma.

Totes tres són mesures preventives eficaces davant del risc biològic, i per això la resposta és la que les dona totes tres per correctes. L'article 6 del RD 664/1997 llista les mesures a adoptar quan hi ha exposició a agents biològics —entre altres, la reducció del nombre de persones exposades, les mesures d'higiene, els desinfectants i els mitjans de protecció— i l'article 8 preveu expressament l'oferta de vacunació eficaç als treballadors que no estiguin immunitzats. El rentat de mans és, a més, la mesura individual amb més evidència, seguint els cinc moments de l'OMS.

El mitjà d'extinció més adequat per a un foc en un equip d'electromedicina és el CO₂: no condueix l'electricitat, actua per sufocació i, sobretot, no deixa residu, de manera que no acaba de destruir un equip clínic que sovint es pot recuperar. L'aigua i l'escuma queden descartades perquè condueixen l'electricitat. La pols química també apagaria el foc i no condueix, però és molt més corrosiva i abrasiva per a l'electrònica: per això, entre dos agents vàlids, el que la pregunta demana —el «més adequat»— és el CO₂.

La mesura correcta d'aïllament de contacte és la que combina la higiene de mans en entrar i en sortir de l'habitació i llençar tot el material brut al contenidor corresponent DINS de l'habitació, de manera que el residu no travessi la barrera. Les altres tres són errors clàssics: els guants no substitueixen mai la higiene de mans; reutilitzar la bata trenca el sentit de la barrera i el fet de deixar-la penjada dins no la converteix en neta; i mantenir la porta oberta no dilueix res, sinó que anul·la l'aïllament.

El que NO és un factor de risc INDIVIDUAL per al zelador és la patologia del pacient que s'ha de mobilitzar: això és una característica de la càrrega, no de la persona que la manipula. L'annex del RD 487/1997 separa els factors de risc de la càrrega, de l'esforç, del medi de treball i de l'activitat, i tracta a part els «factors individuals de risc», entre els quals hi ha la inaptitud física per fer la tasca, la insuficiència o inadequació dels coneixements o de la formació i l'existència prèvia de patologia dorsolumbar. Les altres tres opcions són exactament aquests factors individuals.

La INCORRECTA és la que fa girar suaument el tronc per desplaçar la càrrega: girar el tronc amb pes és precisament el moviment que cal evitar, perquè combina flexió i rotació sobre la columna lumbar; el que s'ha de fer és moure els peus i reorientar tot el cos. Les altres tres són principis correctes de mecànica corporal: base de sustentació àmplia amb els peus separats i un en la direcció del moviment, fer l'esforç amb la flexió de les cames i la inèrcia del propi cos, i apropar la càrrega al centre de gravetat.

Per desplaçar cap al capçal del llit una persona amb mobilitat reduïda es fan servir llençols lliscants (o el llençol de trasllat): permeten LLISCAR la persona en lloc d'aixecar-la, que és el principi ergonòmic que redueix la càrrega lumbar. Els altres tres dispositius resolen problemes diferents: la posició d'antitrendelenburg o Morestin eleva el capçal i, de fet, tendeix a fer relliscar el pacient cap als peus; la taula de transferència serveix per passar el pacient d'una superfície a una altra (llit-llitera); i el disc giratori serveix per fer girar la persona que es pot posar dempeus.

El mètode Dotte és el mètode de mobilització ergonòmica que s'ensenya en aquest àmbit: sistematitza les maniobres de mobilització i transferència de manera que protegeixin alhora l'esquena del professional i la comoditat i seguretat del pacient. El «mètode Kominsky» no existeix com a mètode de mobilització i la RCP és una maniobra de reanimació, no de mobilització; per tant, l'opció que diu que cap de les respostes anteriors no és correcta tampoc no pot ser.

Són correctes dues de les respostes: l'ús adequat dels equips de protecció individual i una correcta higiene de mans són les dues actuacions indicades per prevenir les infeccions creuades. L'opció que proposa emprar ininterrompudament els guants és falsa i és el parany habitual: fer servir els guants ININTERROMPUDAMENT és exactament el contrari de la bona pràctica, perquè els guants s'han de canviar entre pacients i entre tasques i no eviten mai la higiene de mans; portar-los tota l'estona converteix el guant en el vehicle de la contaminació creuada.

La INCORRECTA és la que diu que no cal aplicar-la si s'utilitzen guants d'un sol ús: els guants d'un sol ús NO eviten la higiene de mans. El model dels cinc moments de l'OMS és independent de l'ús de guants —s'ha de fer higiene de mans abans de posar-se'ls i sempre després de treure-se'ls— perquè els guants es poden perforar i les mans es contaminen en retirar-los. Les altres tres afirmacions són correctes i corresponen als moments 5, 4 i 3 del model: després del contacte amb superfícies i estris contaminats, entre pacient i pacient, i després del contacte amb fluids corporals.

La correcta és la de la mascareta FFP2: la mascareta autofiltrant redueix el risc de transmissió per via aèria, perquè filtra les partícules que la mascareta quirúrgica no atura. Les altres tres són falses i cadascuna contradiu una mesura del RD 664/1997: la ventilació i el seu manteniment són mesures de control ambiental, no són irrellevants; l'article 7 prohibeix expressament menjar i beure a les zones on hi ha risc d'exposició a agents biològics; i l'article 8 preveu l'oferta de vacunació justament perquè és una mesura eficaç.

L'única funció pròpia del zelador de les quatre és traslladar un consentiment informat a la unitat d'arxius: és la missió 1 de l'article 14.2 de l'Estatut de 1971 («tramitaran o conduiran sense tardança les comunicacions verbals, documents, correspondència o objectes que els siguin confiats pels seus superiors»). Les altres tres estan expressament fora: informar els acompanyants del resultat d'una intervenció ho prohibeix la missió 22, mobilitzar pacients sense supervisió sanitària contradiu les missions 13 i 18, i administrar medicació és una activitat assistencial que no apareix en cap de les 23 missions.