Examen oficial d'Infermeria de l'ICS de 2018, model A, resolt i explicat

Les tres primeres opcions descriuen el cicle clàssic de l'atenció primària orientada a la comunitat: conèixer la comunitat i detectar-ne les necessitats, prioritzar el problema i les intervencions, i caracteritzar epidemiològicament el problema abans d'actuar. Totes van de la comunitat cap a l'equip. La tercera opció inverteix la direcció: parteix de les necessitats de l'equip d'atenció primària i les planteja a la comunitat, que és exactament el contrari d'un abordatge orientat a la comunitat, i per això és la incorrecta. Contingut conceptual de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense trobar cap document oficial posterior que en modifiqui el sentit.

La frase reproduïda és la VISIÓ de l'Institut Català de la Salut: la visió és on l'organització vol arribar («ser l'organització de referència i líder…»), mentre que la missió és el que fa cada dia (proporcionar serveis de salut a la ciutadania). Aquesta era la formulació vigent el 2019 i és la que el tribunal va donar per bona. ATENCIÓ, el text ha canviat: la pàgina corporativa de l'ICS consultada el 10.09.2026 formula la visió com «ser reconeguts com una empresa de serveis de salut, confiable en la resolució de les necessitats de les persones, amb un model d'atenció adaptable, innovador i referent en l'àmbit dels serveis públics», i la missió com «proporcionar serveis de salut excel·lents per a la ciutadania de Catalunya, garantint la generació i la transferència del coneixement». La classificació que demana la pregunta (visió, no missió) continua sent la mateixa; la redacció literal de l'enunciat ja no és la vigent i no s'ha d'estudiar com a text actual.

Els quatre termes són alteracions neurològiques que es diferencien pel que es perd. L'atàxia és la incapacitat de coordinar els moviments musculars: el moviment hi és i la força hi és, però la seqüència i la mesura fallen. L'agnòsia és la incapacitat de reconèixer estímuls (objectes, cares, sons) tot i tenir intacta la via sensorial; l'afàsia és el trastorn del llenguatge (expressar-lo o comprendre'l), i l'apràxia és la incapacitat d'executar un moviment après malgrat entendre l'ordre i tenir-ne la força. Aquestes tres darreres són signes clàssics de l'ictus, i el material de referència de cures bàsiques les enumera juntes en el quadre neurològic de l'accident vascular cerebral. Terminologia clínica estable; revisada el 10.09.2026 sense canvis.

La xerostomia és un problema LOCAL de la mucosa oral, i per això les mesures que hi actuen són locals: netejar la boca amb un raspall suau, mantenir humides la mucosa i els llavis i estimular la salivació (mastegar pinya, que a més té bromelina i ajuda a netejar la llengua saburral). La hidratació parenteral no és una recomanació per a la xerostomia: no hidrata la mucosa oral de manera apreciable i, en una persona en fase terminal, forçar líquids per via endovenosa pot afegir edemes, secrecions bronquials i estertors sense millorar la sensació de boca seca. Per això és la incorrecta. Contingut clínic-assistencial de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense trobar cap guia posterior que en modifiqui la resposta.

La resposta del tribunal és que disminuir la velocitat de la infusió és la actuació INCORRECTA: davant d'una reacció transfusional el que s'ha de fer és aturar la transfusió, no alentir-la, mantenint la via permeable amb sèrum fisiològic per poder tractar la persona. Ara bé, aquesta pregunta depèn del protocol transfusional de referència i al nostre corpus no hi tenim cap document oficial —ni del Banc de Sang i Teixits ni del Departament de Salut— que fixi la seqüència d'actuació davant d'una reacció transfusional. Es reprodueix la resposta oficial del tribunal sense ancorar-la en cap font descarregada, abans que inventar-ne una. Queda pendent incorporar al corpus la guia de transfusió de components sanguinis.

L'escala analgèsica de l'Organització Mundial de la Salut té tres esglaons i el que els defineix és la potència de l'analgèsic, no el fàrmac concret. La guia de pràctica clínica de l'ICS «Maneig i tractament d'úlceres d'extremitats inferiors» els descriu així: esglaó 1, analgèsics no opioides; esglaó 2, opioides dèbils; esglaó 3, opioides potents, tots ells amb coadjuvants o sense. I concreta qui és qui: al primer esglaó hi ha el paracetamol i els antiinflamatoris no esteroides —per això les opcions a i b no serveixen—, i «els opioides dèbils són la codeïna i el tramadol», que és exactament el segon esglaó. La morfina és un opioide potent i pertany al tercer. Revisat el 10.09.2026: cap canvi de criteri.

A la cirrosi el fetge substitueix el teixit funcional per fibrosi i nòduls de regeneració, i aquesta desestructuració ofega la circulació que travessa l'òrgan: la sang de la vena porta troba resistència i la pressió del sistema portal puja. És la hipertensió portal. Quan la sang no pot passar pel fetge busca circulacions col·laterals cap a la circulació sistèmica, i una d'aquestes vies passa per les venes submucoses de l'esòfag, que es dilaten: això són les varius esofàgiques. Les altres tres opcions descriuen mecanismes que no expliquen aquesta dilatació: la trombosi de venes suprahepàtiques (síndrome de Budd-Chiari) és una causa poc freqüent i diferent, les anomalies congènites de la vena esplènica són excepcionals i la vasculopatia perifèrica afecta les extremitats, no el territori portal. Fisiopatologia estable; revisada el 10.09.2026 sense canvis.

El procés d'atenció d'infermeria té cinc fases i la pregunta demana la primera. El material de referència del cicle de cures auxiliars d'infermeria de l'Institut Obert de Catalunya ho diu literalment: les catorze necessitats bàsiques de Henderson «orienten les 5 fases del PAI: valoració, diagnòstic, planificació, execució i avaluació». Recollir informació sobre l'estat de salut de la persona és, per definició, la valoració; el diagnòstic és el judici clínic que se'n deriva, la planificació fixa objectius i intervencions i l'execució les duu a terme. Contingut metodològic estable; revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La pregunta busca l'afirmació FALSA i la trampa és barrejar les dues nutricions artificials. Comprovar el residu gàstric és una comprovació de la nutrició ENTERAL: el material de referència de cures bàsiques la descriu dins de les cures de l'alimentació per sonda («comprovar que no queden restes d'alimentació en l'estómac de dosis anteriors»), perquè allà l'aliment arriba a l'estómac i pot no tolerar-se. La nutrició parenteral no passa per l'aparell digestiu —entra directament al torrent sanguini per una via venosa—, de manera que no hi ha cap residu gàstric que comprovar. Les altres tres sí que són pròpies de la nutrició parenteral: iniciar la perfusió pujant volum i concentració de manera progressiva, mantenir tècnica estèril en tot moment i comprovar la permeabilitat de la via. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Cada escala mesura una cosa diferent i només una mira el cuidador. El test de Zarit és l'instrument de sobrecàrrega de la persona cuidadora, i així consta als plans de cures estandarditzats d'atenció primària de l'ICS, que el prescriuen com a intervenció («Test de sobrecàrrega de la persona cuidadora de Zarit reduït») quan cal valorar el cansament del rol de cuidador. Les altres tres valoren la persona atesa, no qui en té cura: el test de Pfeiffer cribra el deteriorament cognitiu, l'índex de Barthel mesura la independència en les activitats bàsiques de la vida diària i l'escala de Gijón valora el risc sociofamiliar. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La insuficiència renal aguda es classifica pel lloc on es trenca la cadena. La postrenal és, per definició, la que ve d'una obstrucció al flux d'orina un cop ja s'ha format: el material de referència de cures bàsiques la descriu així —«postrenal: conseqüència d'una obstrucció en el flux urinari», per exemple una hipertròfia benigna de pròstata—, i per això l'obstrucció del tracte urinari és l'única causa postrenal de la llista. La hipovolèmia i la isquèmia renal són prerenals (arriba poca sang al ronyó) i la glomerulonefritis aguda és renal o parenquimatosa (el dany és al teixit renal mateix). Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La pregunta busca l'afirmació que NO és certa, i és la primera: la febre no és un signe sempre present a la neutropènia. La neutropènia és una xifra de laboratori —el descens dels neutròfils—, no un quadre clínic, i de fet una persona neutropènica pot estar asimptomàtica; el problema és justament el contrari, que amb pocs neutròfils la resposta inflamatòria queda esmorteïda i la infecció pot avançar amb poca simptomatologia. Quan s'hi afegeix febre parlem d'una entitat diferent i molt més greu, la neutropènia febril, que els plans de cures hospitalaris de l'ICS tracten com un procés propi. Les altres tres són correctes: el llindar habitual és una xifra de neutròfils inferior a 2.000/mm³, el risc d'infecció és alt i l'anèmia aplàstica n'és una causa. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La paraula clau de l'enunciat és «l'experiència viscuda». Quan l'objectiu és comprendre el significat que una experiència té per a qui la viu, el disseny és qualitatiu i, dins del qualitatiu, fenomenològic: la fenomenologia estudia precisament el fenomen tal com és viscut i descrit pels protagonistes. L'etnografia, l'altra opció qualitativa, no busca l'experiència individual sinó la cultura d'un grup —els seus valors, rituals i normes compartides—, i aquí no es pregunta per la cultura de les famílies sinó pel que senten. L'assaig clínic aleatoritzat mesura l'efecte d'una intervenció i el disseny observacional quantifica freqüències o associacions; cap dels dos respon a una pregunta de significat. Metodologia de referència estable; revisada el 10.09.2026 sense canvis.

Les tres primeres xifres de l'enunciat són les del suport vital bàsic de l'adult i totes tres són correctes: compressions a 100-120 per minut, profunditat d'uns 5 cm sense superar els 6, i cap interrupció de més de 10 segons. La relació compressions/ventilacions, en canvi, no és de 15:2 sinó de 30:2 en l'adult amb un reanimador entrenat i capaç de ventilar; el 15:2 és la relació pediàtrica amb dos reanimadors professionals. Per això l'afirmació falsa és la tercera. Aquestes xifres nuclears es mantenen sense variació entre les recomanacions de l'European Resuscitation Council de 2015, 2021 i 2025, que és l'estàndard que adapta i acredita a Catalunya el Consell Català de Ressuscitació: la resposta del tribunal del 2019 continua sent vàlida el 2026. Revisat el 10.09.2026.

La vacuna dTpa s'administra en CADA embaràs, tant si la dona està correctament vacunada del tètanus com si no, perquè l'objectiu no és protegir-la a ella sinó transferir anticossos al fetus i protegir el lactant durant els primers mesos, que és quan la tos ferina mata. Això descarta les opcions c i d. La finestra és a partir de la setmana 27, no abans, i això descarta l'opció a. Sobre el marge concret: el Manual de vacunacions de Catalunya recull la forquilla «entre les setmanes 27 i 36 de gestació» que el tribunal va donar per bona, i per tant l'opció b continua sent la correcta. Ara bé, ATENCIÓ a la lletra petita: el mateix capítol, en la redacció consultada el 10.09.2026, precisa la recomanació general com «a partir de la setmana 27 de gestació, preferentment en les setmanes 27 o 28», i afegeix que la vacuna pot administrar-se en qualsevol moment de l'embaràs. El criteri de fons no ha canviat; el que s'ha estret és el moment preferent, que avui s'avança al començament de la finestra.

El deure de confidencialitat no s'acaba amb l'alta. El Codi d'ètica de les infermeres i infermers de Catalunya ho diu literalment a l'article 48: «La infermera manté la confidencialitat més enllà de l'acabament del procés assistencial, fins i tot després de la mort de la persona atesa». Això descarta d'una tirada les altres tres opcions: no s'acaba amb el procés assistencial (c), no s'acaba amb la mort (d) i no queda limitat a l'àmbit professional (a) —l'article 47 exigeix discreció «tant dins com fora de l'àmbit professional». Revisat el 10.09.2026: el Codi d'ètica de 2013 continua vigent.

Tres de les afirmacions són principis bàsics del tractament del dolor en cures pal·liatives: es poden combinar analgèsics perifèrics amb centrals —és el que fa l'escala de l'OMS quan associa un no opioide a un opioide—, la via oral és la d'elecció sempre que sigui possible, i la potència de l'analgèsic la marca la intensitat del dolor, no el pronòstic ni el tipus de tumor. La quarta és la falsa: el placebo no té lloc en el tractament del dolor pal·liatiu. Donar-lo implica enganyar la persona sobre el que se li administra, cosa que trenca el consentiment informat i el valor d'autonomia del Codi d'ètica, i a més retarda l'analgèsia efectiva d'algú que té dolor real. Revisat el 10.09.2026 sense trobar cap guia posterior que en modifiqui el criteri.

El cribratge de complicacions de la diabetis mellitus tipus 2 mira els òrgans que la hiperglucèmia crònica malmet, i la guia de pràctica clínica de l'ICS els enumera un per un: retinopatia (fons d'ull), nefropatia (quocient albúmina/creatinina en orina) i peu diabètic amb la seva exploració de sensibilitats i polsos, que és el cribratge de la neuropatia. Les opcions b, c i d hi són, doncs. La fenilcetonúria no hi pinta res: és una malaltia metabòlica congènita que es cribra al nadó amb la prova del taló, no una complicació de la diabetis de l'adult, i per això és la resposta. Revisat el 10.09.2026: el cribratge d'aquestes tres complicacions es manté.

El que orienta el diagnòstic és la combinació d'un focus infecciós evident amb signes de resposta sistèmica i, sobretot, amb hipotensió. La Instrucció 11/2015 del CatSalut, que ordena el Codi sèpsia greu, recull com a criteris de sospita justament aquest patró: hipotensió (TAS < 90 mmHg o TAM < 65), taquicàrdia, alteració del nivell de consciència i alteracions de la temperatura, en el context d'una infecció. Els altres xocs no encaixen: el cardiogènic cursa amb signes de fallada de bomba (ingurgitació jugular, edema pulmonar) i no amb infecció, l'hipovolèmic necessita una pèrdua de volum —hemorràgia, deshidratació— que l'enunciat no dóna, i el neurogen cursa amb bradicàrdia i pell calenta i seca, no amb taquicàrdia i hipertèrmia. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Anafilaxi i xoc anafilàctic no són sinònims, i aquesta és la clau. L'anafilaxi és una reacció d'hipersensibilitat sistèmica, greu i d'instauració ràpida després de l'exposició a un al·lergen; el xoc anafilàctic és la seva forma més greu, la que arriba a col·lapse circulatori amb hipotensió. Es pot tenir una anafilaxi amb urticària generalitzada i broncoespasme sense arribar mai al xoc, i la guia GALAXIA d'actuació en anafilaxi treballa precisament amb aquesta gradació. Per això l'opció c és la falsa. Les altres tres són certes i descriuen l'anafilaxi tal com la caracteritza la guia: reacció sistèmica d'hipersensibilitat, manifestacions cutànies d'eritema i angioedema i afectació respiratòria amb broncoespasme. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

El tribunal va donar per bona la periodicitat bianual, que era la recomanació clàssica del PAPPS per a l'adult sense factors de risc. AVÍS DE VIGÈNCIA: aquesta xifra ja no és la vigent. Les Recomanacions preventives vasculars del PAPPS en l'actualització de 2024 fixen el cribratge de la hipertensió arterial amb «periodicitat anual en ≥ 40 anys o si hi ha factors de risc per al desenvolupament d'HTA (sobrepès-obesitat, xifres de PA normal-alta, raça negra)» i «periodicitat del cribratge cada 3-5 anys en totes les altres situacions». Una persona de 52 anys entra de ple al primer supòsit pel sol fet de tenir més de 40 anys, de manera que avui la resposta correcta seria «cada any» i no «cada 2 anys». Es reprodueix la resposta del tribunal perquè és la que va publicar el patró oficial, però la pregunta no s'ha d'estudiar com a contingut vigent.

El calendari de dentició que publica el Protocol d'activitats preventives i de promoció de la salut a l'edat pediàtrica dona la xifra directament. A la taula de l'edició de 2008 —la vigent el dia de l'examen— la fila dels 6 anys diu «4 primeres molars» i «Total dents 24», i la fila dels 8-9 anys torna a dir 24: entremig, entre els 6 i els 8 anys, es recanvien les 8 incisives, que se substitueixen una per una i no fan variar el total. La clau és que les quatre primeres molars definitives, que surten cap als 6 anys, no substitueixen cap dent de llet: s'afegeixen a les 20 de la dentició temporal completa. 20 + 4 = 24. L'edició vigent, «Créixer amb Salut» (2a edició, juliol de 2025), descriu el mateix procés: «la primera [fase del recanvi] implica el recanvi de les 8 incisives entre els 6 i els 8 anys» i «els queixals definitius erupcionen en un lloc buit de l'arcada, no substitueixen cap dent». La xifra, doncs, continua sent 24. Amb les dues edicions al corpus des del 10.09.2026, la pregunta torna al banc de pràctica.

Les quatre opcions es resolen amb el mateix paràgraf del document del Departament de Salut «Precaucions d'aïllament per evitar la transmissió d'agents infecciosos als centres sanitaris». Diu que les precaucions estàndard «inclouen les mesures d'higiene respiratòria que cal aplicar als malalts amb tos, rinorrea o producció de secrecions respiratòries», i això fa certa l'opció c. El mateix text tomba les altres tres: «s'han d'aplicar en tots els pacients, sigui quin sigui el nivell de sospita o de confirmació d'una possible infecció» (per tant l'opció a és falsa); s'apliquen davant de qualsevol fluid corporal, secreció i excreció «exceptuant la suor» (l'opció b hi inclou la suor i per això és falsa); i el principi és que és la pell NO íntegra i les membranes mucoses les que poden contenir i transmetre agents infecciosos, no la pell intacta (l'opció d inverteix el principi). Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La guia de pràctica clínica de l'ICS sobre la malaltia pulmonar obstructiva crònica explica que l'oxigenoteràpia contínua domiciliària administrada més de 15 hores al dia en pacients amb MPOC greu i insuficiència respiratòria crònica «millora la supervivència i la qualitat de vida», i la seva taula de criteris d'indicació inclou expressament la hipertensió arterial pulmonar i la policitèmia (hematòcrit > 55 % en homes, > 47 % en dones) com a situacions que la justifiquen. Aquests dos criteris hi són perquè són les conseqüències de la hipòxia crònica que l'oxigen corregeix: administrar oxigen atura la vasoconstricció pulmonar hipòxica —i per tant preveu la hipertensió pulmonar— i frena l'estímul que produeix la policitèmia. Això fa correcta l'opció a i falsa la b, que diu just el contrari. Ni la pèrdua de pes ni la millora de la hidratació nasal són beneficis de l'oxigen: l'oxigen és un gas sec i, de fet, asseca la mucosa. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Cada opció descriu un terme diferent i només una és la disúria. El material de referència de cures bàsiques la defineix com «dificultat per orinar o dolor durant la micció», i n'assenyala com a causa habitual la infecció del tracte urinari; això és exactament l'opció d. Les altres tres tenen nom propi: l'augment del volum d'orina per una ingesta més gran és poliúria, la disminució de la quantitat d'orina emesa és oligúria i la necessitat d'orinar durant la nit és nictúria. Terminologia estable; revisada el 10.09.2026 sense canvis.

L'afirmació falsa és la dels fibrats, i ho és pel verb. La fitxa tècnica de l'acenocumarol llista els fibrats («àcid clofíbric, fenofibrat, gemfibrozil») entre els fàrmacs que POTENCIEN l'efecte anticoagulant, és a dir que fan pujar l'INR; dir que en són «inhibidors» és exactament el contrari. Les altres tres es defensen: l'alcohol dificulta el control perquè altera de manera irregular el metabolisme hepàtic de l'anticoagulant, i el mango és una interacció alimentària descrita que augmenta l'INR. Sobre l'ibuprofèn convé matisar el que diu la pregunta: és cert que els AINE no modifiquen de manera rellevant l'INR —no interfereixen en la via de la vitamina K—, però la mateixa fitxa tècnica adverteix que augmenten el risc d'hemorràgia digestiva i que, en general, no es recomana associar-los a l'acenocumarol. La resposta del tribunal continua sent vàlida perquè la pregunta parla del control de l'INR, no del risc hemorràgic. Revisat el 10.09.2026 contra la fitxa tècnica vigent.

La dosi de la prova de la tuberculina és de 0,1 ml, no de 0,2. La fitxa tècnica del PPD RT 23 de 2 UT/0,1 ml ho diu sense marge: «la dosis, en todos los casos, incluido la población pediátrica debe ser de 0,1 ml», per via intradèrmica al terç mitjà de l'avantbraç. Per això l'opció c és la falsa. Les altres tres són certes segons la mateixa fitxa: la lectura es fa «al cabo de 48-72 horas» i valora únicament la induració, l'ús es considera segur durant l'embaràs i la lactància, i el vial obert es pot conservar fins a un mes sempre dins de la data de caducitat. Revisat el 10.09.2026 contra la fitxa tècnica vigent.

Aquesta pregunta és literalment l'article 69 del Codi d'ètica de les infermeres i infermers de Catalunya, i les tres opcions correctes en són les tres conductes: «Si considera que alguna indicació que rep d'altres professionals de l'equip de salut és errònia i/o pot causar un dany a la persona atesa, procurarà que no es dugui a terme, s'abstindrà de participar-hi i informarà de la seva decisió a l'autoritat o persona que correspongui». Dur-la a terme i limitar-se a deixar-ne constància escrita a la història clínica és, doncs, l'única que NO forma part de l'actuació: documentar el desacord no eximeix de la responsabilitat d'evitar el dany. Revisat el 10.09.2026: el Codi d'ètica de 2013 continua vigent.

La incontinència d'esforç és, per definició, la pèrdua d'orina que apareix quan puja la pressió abdominal —tossir, esternudar, riure, aixecar pes— i es produeix «quan els músculs del sòl pelvià són febles», tal com la descriu el material de referència de cures bàsiques. Si la causa és la feblesa d'aquests músculs, el tractament rehabilitador d'elecció és reforçar-los. Les altres tres no s'hi corresponen: la incontinència per sobreeiximent ve d'una bufeta que no es buida (obstrucció o hipocontractilitat) i es tracta buidant-la, la funcional és la de qui no arriba al lavabo a temps per una limitació física o cognitiva i es tracta adaptant l'entorn i pautant miccions, i la incontinència fecal és un altre problema. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Les mesures per prevenir l'augment de la pressió intracranial busquen dues coses: que la sang venosa surti bé del crani i que no hi hagi maniobres que la facin pujar de cop. Evitar la rotació i la flexió del coll manté permeables les jugulars, prevenir el restrenyiment evita les maniobres de Valsalva de l'esforç defecatori i minimitzar els estímuls ambientals evita els pics de pressió associats a l'agitació: les tres són correctes. La primera és la falsa pel grau: el capçal s'eleva 30º, no 90º. Amb 30º s'afavoreix el drenatge venós sense comprometre la pressió de perfusió cerebral; asseure la persona a 90º flexiona el coll i el tronc, augmenta la pressió intraabdominal i intratoràcica i redueix la perfusió cerebral. Contingut clínic de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense canvis.

El Manual de vacunacions de Catalunya resol la pregunta sense ambigüitat: en persones amb alteracions de la coagulació o que reben teràpies anticoagulants, «la vacunació per via intramuscular és segura i eficaç i el risc d'hemorràgia significativa és mínim» si se segueixen unes recomanacions concretes —agulla de calibre màxim 23G i pressió forta al punt d'injecció durant 3-5 minuts, sense fregar ni fer massatge. Això fa correcta l'opció b i falses les altres: canviar a via subcutània «no té un fonament consistent» i, encara pitjor, «pot alterar l'efectivitat i la reactogenicitat de les vacunes» (per tant a i d són falses, i la d ho és doblement perquè afirma que la via no hi té relació), i en cap cas el tractament anticoagulant contraindica vacunar (opció c). Revisat el 10.09.2026 contra el capítol vigent del Manual.

El patró que descriu l'enunciat —crescendo i diminuendo amb apnea entre cicles— és el de Cheyne-Stokes. El material de referència de cures bàsiques el defineix així: «un patró de respiració anormal caracteritzat per l'alternança d'una respiració cada vegada més profunda i més ràpida, seguida d'un descens gradual de la profunditat i rapidesa fins a una parada temporal de la respiració (apnea)», amb cicles d'entre 30 segons i 2 minuts. Els altres tres patrons són diferents: la hiperpnea és un augment mantingut de la profunditat sense aquesta oscil·lació, la respiració de Biot és irregular i anàrquica amb apnees, sense el crescendo-diminuendo regular, i la de Kussmaul és profunda, lenta i dificultosa, típica de la cetoacidosi diabètica. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Cada antídot té la seva família de tòxics i només un és el de les benzodiazepines. La fitxa tècnica del flumazenil el defineix com el fàrmac indicat «para neutralizar total o parcialmente el efecto sedante central de las benzodiazepinas» i, expressament, «para el diagnóstico y tratamiento de intoxicaciones o sobredosificación con única o básicamente benzodiazepinas»: és exactament el cas del diazepam de l'enunciat. La naloxona és l'antídot dels opiacis, la neostigmina és un anticolinesteràsic que reverteix els bloquejadors neuromusculars no despolaritzants i la piridoxina (vitamina B6) s'utilitza en la intoxicació per isoniazida. Revisat el 10.09.2026 contra la fitxa tècnica vigent.

El virus de l'hepatitis C es transmet per via parenteral, per contacte amb sang. Les mesures que hi corresponen són les precaucions estàndard: higiene de mans abans i després del contacte, guants sempre que es prevegi contacte amb sang —com en una extracció— i notificació de qualsevol exposició accidental amb material potencialment contaminant, que és el que el document del Departament de Salut sobre precaucions d'aïllament recull dins de la prevenció de les exposicions accidentals a sang i fluids orgànics. Les opcions a, c i d són, doncs, necessàries. La mascareta quirúrgica no ho és: protegeix de la transmissió per gotes respiratòries, una via que el VHC no fa servir, de manera que posar-se'n per visitar la persona no aporta res. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Després d'una cirurgia de l'orella mitjana el que es protegeix és la reparació timpànica i ossicular, i per això les recomanacions van totes en la mateixa direcció: evitar els canvis bruscos de pressió a la caixa timpànica. Per això no s'ha de mocar durant dues o tres setmanes i, si cal tossir o esternudar, s'ha de fer amb la boca oberta; i per això és normal notar una pèrdua auditiva temporal mentre hi ha edema i material d'empaquetament al conducte. La secreció purulenta, en canvi, no és normal mai: és un signe d'infecció de la ferida quirúrgica i obliga a consultar. Per això és la que NO correspon a les recomanacions d'alta. Contingut clínic-assistencial de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense trobar cap guia posterior que en modifiqui la resposta.

El Decret 27/1999, de gestió dels residus sanitaris, separa els residus sense risc dels residus de risc. El grup II són «residus inerts i no especials que no plantegen exigències especials en la seva gestió fora del centre generador» i es consideren residus municipals: hi entra tot el material de cures i d'ús sanitari que no és tallant, punxant ni infecciós, com les bosses buides d'orina. El cartró i la matèria orgànica són residus assimilables a municipals però es classifiquen com a grup I —els que es generen fora de l'activitat assistencial, com els d'oficines, cuines o jardineria—, i les agulles són residus de risc del grup III, els que exigeixen mesures de prevenció en la recollida, l'emmagatzematge, el transport i el tractament. Revisat el 10.09.2026: el Decret 27/1999 continua vigent.

Totes les estratègies de promoció de la continència busquen reduir la irritació vesical i millorar el control del buidatge: deixar de fumar (la tos crònica del fumador és un esforç repetit sobre el sòl pelvià i el tabac és irritant vesical), orinar de manera regular per no acumular volums grans ni allargar les miccions, i evitar la cafeïna i l'alcohol, que són irritants i diürètics. La falsa és la restricció de líquids, i ho és per dues raons: una orina concentrada irrita més la mucosa vesical i augmenta la urgència, i beure poc afavoreix la infecció urinària i el restrenyiment, que empitjoren la incontinència. La guia breu de l'ICS sobre incontinència urinària situa la modificació d'hàbits i l'educació sanitària com a primer graó del tractament, no la restricció hídrica. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

El nom del quadre el dóna l'esdeveniment que el precedeix. El material de referència de suport psicològic al pacient el defineix així: «el trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT) és un trastorn mental que es pot desenvolupar després que una persona hagi estat exposada a un esdeveniment traumàtic», i afegeix que en l'àmbit sanitari el poden desenvolupar les persones ingressades per accidents greus, catàstrofes o agressions, i també les que han passat per una unitat de cures intensives amb ventilació mecànica. Les altres tres opcions no encaixen: «trastorn mental» és la categoria general i no diu res, i ni el trastorn depressiu ni l'obsessivocompulsiu es defineixen per l'exposició prèvia a un esdeveniment traumàtic. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La xifra que el tribunal dóna per bona és la de la guia de pràctica clínica de l'ICS sobre hipertensió arterial, que llista entre els factors de risc cardiovascular l'«obesitat abdominal (perímetre de cintura > 102 cm en homes; > 88 cm en dones)». Els plans de cures d'atenció primària de l'ICS fan servir exactament el mateix llindar en els criteris de síndrome metabòlica. Val la pena saber, però, que conviuen dos jocs de xifres: el de 102/88 prové del National Cholesterol Education Program i és el que fan servir les guies de l'ICS, i el de 94/80 prové de la International Diabetes Federation i és el que fa servir el PAPPS per definir obesitat central com a factor de risc de diabetis. No es contradiuen perquè no mesuren el mateix llindar de risc; a l'examen, la referència era la de l'ICS. Revisat el 10.09.2026.

Els nivells de prevenció es distingeixen pel moment en què s'actua respecte de la malaltia. El material de referència del cicle de cures auxiliars d'infermeria els ordena així: la prevenció primària evita els factors de risc abans que la malaltia aparegui, la secundària busca el diagnòstic i el tractament precoç, i la terciària «estableix mesures perquè la persona es recuperi o s'adapti a les seqüeles i incapacitats provocades per la malaltia». Aplicat a l'asma infantil, això és exactament l'opció d: evitar l'exposició als factors desencadenants una vegada la malaltia ja està instaurada, per prevenir-ne les aguditzacions. Les opcions a i c descriuen prevenció primària (abans de l'exposició i de la sensibilització) i la b, la prevenció secundària en algú ja sensibilitzat però sense malaltia persistent. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Els desinfectants químics només funcionen si arriben a la superfície del material, i tot el que s'hi interposi els resta eficàcia. Per això la resposta correcta és que els dispositius s'han d'assecar abans de submergir-los en desinfectant: l'aigua residual dilueix el producte i en baixa la concentració activa. Les Recomanacions per a l'esterilització del material sanitari del Departament de Salut insisteixen en el mateix ordre —eliminar les restes de matèria orgànica, eixugar rigorosament i assegurar-se que ha quedat ben sec— i el Glossari d'antisèpsia i desinfecció de l'ICS defineix la neteja com l'acció que «elimina tota la matèria orgànica i inorgànica alienes al material o superfície», que és el pas previ imprescindible. Això tomba les altres tres: la matèria orgànica inactiva els desinfectants en comptes d'activar-los, les característiques del material sí que condicionen la qualitat de la neteja, i el temps i la temperatura d'exposició són determinants de l'efectivitat, no indiferents. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

El suc pancreàtic és ALCALÍ, no àcid, i aquesta és tota la pregunta. El material de referència de cures bàsiques ho quantifica: se'n segreguen d'1,2 a 1,5 litres al dia i «el pH d'aquest suc és de 7,1 a 8,0, i això es deu a la necessitat de contrarestar l'acidesa del quim i permetre l'acció enzimàtica». Si el suc fos àcid no podria neutralitzar el contingut que arriba de l'estómac ni els enzims pancreàtics podrien treballar. Les altres tres són certes segons el mateix text: la lipasa digereix els greixos, la tripsina és una proteasa i el volum diari ronda el litre. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Les tres primeres opcions són causes reconegudes de diarrea per nutrició enteral i el material de referència de cures bàsiques les recull entre les consideracions generals de l'administració: cal donar el preparat a temperatura ambient o temperada a 37 ºC «ja que els aliments massa freds o calents poden ocasionar diarrees», cal respectar la velocitat pautada perquè una administració ràpida arrossega líquid cap a la llum intestinal, i cal comprovar que l'envàs està tancat hermèticament perquè el risc de contaminació bacteriana dels preparats és alt. La quarta és la falsa pel sentit contrari: una dieta baixa en residus deixa menys massa fecal i tendeix a l'restrenyiment, no a la diarrea; les fórmules amb fibra són precisament una de les estratègies per corregir-la. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La pericarditis és la inflamació del pericardi i pot tenir moltes etiologies: vírica —la més freqüent—, bacteriana, tuberculosa, urèmica en la insuficiència renal, postinfart (síndrome de Dressler), autoimmune, neoplàstica o postradioteràpia. Dir que «la causa és sempre una infecció bacteriana» és, doncs, la afirmació falsa, i el «sempre» ja hauria de fer sospitar. Les altres tres són certes: el símptoma més característic és el dolor toràcic, que típicament millora inclinant-se endavant i empitjora en decúbit i amb la inspiració; el taponament cardíac —l'acumulació de líquid al sac pericàrdic que impedeix l'ompliment ventricular— és la seva complicació més temuda, i hi ha pericarditis que cursen de manera asimptomàtica i es descobreixen per l'electrocardiograma. Contingut clínic de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense canvis.

El tribunal marca com a falsa l'afirmació que la sonda de silicona s'utilitza en sondatges de durada inferior a 15-20 dies: la silicona és precisament el material dels sondatges de llarga durada, perquè és més biocompatible i incrusta menys. Ara bé, les xifres concretes de permanència que fa servir la pregunta —15-20 dies per a un material, 45 dies per a un altre— depenen del protocol de sondatge vesical de referència, i al nostre corpus no hi ha cap document oficial de l'ICS ni del Departament de Salut que les fixi. Es reprodueix la resposta oficial del tribunal sense ancorar-la en cap font descarregada, abans que inventar-ne una. Queda pendent incorporar al corpus el procediment de sondatge vesical de l'ICS.

La hipocalcèmia dóna hiperexcitabilitat neuromuscular: el calci estabilitza la membrana de la cèl·lula nerviosa i, si baixa, la membrana es dispara amb facilitat. D'aquí surten les rampes musculars, la tetània, les parestèsies periorals i, en els casos greus, les convulsions i el laringospasme; el signe de Chvostek (contracció de la musculatura facial en percudir el nervi facial davant del pavelló auricular) i el de Trousseau (espasme carpopedal en inflar el maniguet) són les maniobres clàssiques per posar-la de manifest. La polidípsia no hi encaixa: és un símptoma d'HIPERcalcèmia —i també de diabetis mellitus o insípida—, perquè el calci alt interfereix en l'acció de l'hormona antidiürètica al ronyó i provoca poliúria i set. Per això és la resposta. Contingut clínic de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La paraula que decideix la resposta és «prevalença». El Glossari de termes tècnics de salut pública del Departament de Salut defineix l'estudi transversal com aquell «també anomenat estudi de prevalença o de vigilància», que «mesura el nombre de casos prevalents del fenomen estudiat, en un període de temps determinat, d'una població o d'una mostra de la població». Estimar la prevalença de maltractament en una població escolaritzada és exactament això: una fotografia en un moment concret. Les altres tres no serveixen: l'assaig clínic aleatoritzat avalua l'efecte d'una intervenció, la correlació ecològica treballa amb dades agregades de grups i no permet estimar la prevalença individual, i el disseny longitudinal segueix la població en el temps, que és el que caldria per mesurar incidència, no prevalença. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

El Codi d'ètica de les infermeres i infermers de Catalunya s'estructura a partir de cinc valors —responsabilitat, autonomia, intimitat i confidencialitat, justícia social i compromís professional— i el que descriu l'enunciat és el segon. El Codi encapçala el valor autonomia amb aquesta declaració: «Les infermeres reconeixem l'autonomia de les persones i, per tant, respectem el seu dret a ser informades i a prendre lliurement les seves decisions». Respectar la voluntat i la decisió d'una persona amb competència per comprendre i decidir és exactament això. La responsabilitat mira la pròpia actuació professional, la intimitat i la confidencialitat protegeixen la informació, i la justícia social té a veure amb l'equitat en l'accés a les cures. Revisat el 10.09.2026: el Codi d'ètica de 2013 continua vigent.

La resposta depèn dels temps d'infusió que fixa la guia de transfusió de components sanguinis, i aquest document no és al nostre corpus. El tribunal va donar per bo l'interval de 30-60 minuts per a una unitat de plaquetes en un adult estable, coherent amb el criteri general que un component transfusional no ha d'estar més de quatre hores fora de la cadena de fred i que les plaquetes es transfonen més ràpid que els hematies. Es reprodueix la resposta oficial sense ancorar-la en cap font descarregada, abans que inventar-ne una. Queda pendent incorporar al corpus la guia de transfusió de components sanguinis del Banc de Sang i Teixits.

La taula de Llevant —avui integrada a la taula Haizea-Llevant que incorpora el Protocol d'activitats preventives i de promoció de la salut a l'edat pediàtrica— és un instrument de CRIBRATGE, no de diagnòstic, i aquesta és tota la pregunta. El protocol vigent, «Créixer amb Salut» (2a edició, juliol de 2025), explica com es fa servir: es traça la línia vertical de l'edat cronològica de l'infant, es comprova quins elements té adquirits, i la falta d'adquisició en una o diverses àrees, o la presència de senyals d'alerta, «ens portarà a detectar una possible desviació en el neurodesenvolupament de l'infant». Detectar una desviació possible: exactament l'opció a. Cap taula de desenvolupament no dona un diagnòstic sindròmic, etiològic ni funcional —això demana l'estudi que ve després—, i per això les altres tres opcions cauen. Un matís que convé saber: la taula de Llevant original arribava als 2 anys i mig, l'edat que repeteixen les quatre opcions, mentre que la taula Haizea-Llevant que fa servir el protocol vigent cobreix de 0 a 5 anys. Amb el document al corpus des del 10.09.2026, la pregunta torna al banc de pràctica.

Les estratègies d'afrontament adaptatives són les que ajuden la persona a regular l'emoció o a actuar sobre el problema: distreure's amb activitats d'oci, expressar els sentiments —posar paraules al que passa és una de les vies més ben documentades per baixar la tensió— i relaxar-se. Totes tres redueixen el malestar sense generar-ne de nou. Autoculpabilitzar-se és la que no ho fa: no modifica el problema, no allibera l'emoció i hi afegeix un component de retret que alimenta l'ansietat i la simptomatologia depressiva. Per això és l'estratègia no adaptativa. Contingut conceptual estable, coherent amb el marc de Lazarus i Folkman que fa servir el material de referència de suport psicològic; revisat el 10.09.2026 sense canvis.

L'atelèctasi és el col·lapse d'una part del pulmó que no s'ventila prou, i en una persona gran enllitada ve de la immobilitat i de la respiració superficial: el material de referència sobre mecànica corporal i mobilització la llista entre les complicacions respiratòries de l'enllitament, al costat de la broncopneumònia per aspiració i la hipoventilació pulmonar. Per això les tres primeres opcions són correctes: els canvis posturals freqüents redistribueixen la ventilació, la mobilització precoç del llit a la cadira és la mesura més eficaç de totes, i l'espirometria d'incentiu obliga a inspiracions profundes i sostingudes que reexpandeixen els alvèols. Recomanar respiracions superficials fa exactament el contrari del que cal i per això és la falsa. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

En el dolor lumbar agut inespecífic la mesura no farmacològica amb més evidència és mantenir l'activitat dins del que el dolor permeti. El pla de cures «Dolor lumbar» dels plans estandarditzats d'atenció primària de l'ICS ho tradueix en intervencions d'educació sanitària de repòs RELATIU i d'adaptació de les activitats de la vida diària, no de repòs al llit. Això descarta l'opció c: el repòs al llit allarga la durada de l'episodi i afavoreix la pèrdua de força i la cronificació. Els suports lumbars no han demostrat eficàcia en el tractament de l'episodi agut, i dormir de bocaterrosa augmenta la lordosi lumbar i la rotació cervical, de manera que no és una recomanació postural. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

El puerperi comença quan el part s'ha acabat, i per això la dinàmica uterina —les contraccions rítmiques del treball de part— ja no es controla: el que es vigila és el contrari, que l'úter es contregui i disminueixi de mida de manera sostinguda. Això és la involució uterina, i el Protocol d'atenció i acompanyament al naixement a Catalunya la inclou entre els controls del puerperi hospitalari, juntament amb la valoració dels loquis —«s'observaran les característiques dels loquis (quantitat, color i olor)», i en cada torn de l'estada hospitalària— per detectar precoçment una endometritis o una retenció de restes placentàries. La valoració de l'estat emocional també hi és, per la freqüència de la tristesa puerperal i el risc de depressió postpart. Revisat el 10.09.2026: el Protocol de 2020 continua vigent.

En una estomatitis lleu la mucosa oral ja està inflamada i el que cal és protegir-la i no afegir-hi agressions. Per això es fa la higiene amb sèrum fisiològic —suau i no irritant—, s'hidraten els llavis amb un lubricant hidrosoluble i s'eviten els aliments molt condimentats, àcids o molt calents. Els col·lutoris amb alcohol són justament el contrari: l'alcohol asseca la mucosa, hi produeix escoïment i n'agreuja l'erosió, de manera que no s'han de fer servir en una boca ja lesionada. Per això és la recomanació que NO correspon. Contingut clínic-assistencial de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense trobar cap guia posterior que en modifiqui la resposta.

El tribunal dóna per bona la rotació diària de la sonda de gastrostomia, una maniobra que busca evitar que el disc intern s'adhereixi a la mucosa gàstrica (la síndrome del buried bumper). Les altres tres opcions són clarament incorrectes: la supuració a l'orifici es tracta, no obliga a retirar la sonda; en acabar l'alimentació cal mantenir el capçal elevat, no posar la persona en decúbit supí immediatament; i l'angle de col·locació no és de 30º. Ara bé, el detall concret que la pregunta demana —girar 180º cada dia i en quin sentit— depèn del procediment de cures de la sonda PEG, i al nostre corpus no hi ha cap document oficial de l'ICS ni del Departament de Salut que el fixi. Es reprodueix la resposta oficial del tribunal sense ancorar-la en cap font descarregada, abans que inventar-ne una.

La regla d'or de la prevenció de les punxades és taxativa i el document del Departament de Salut sobre precaucions d'aïllament la formula sense excepcions: «les agulles utilitzades no s'han de tornar a encaputxar mai». Encaputxar és precisament el gest en què es produeixen més accidents, perquè acosta la punta contaminada a la mà que subjecta el caputxó; per això l'opció a és la que NO s'ha de seguir. Les altres tres sí que hi són: el mateix document recomana introduir dispositius que minimitzin el risc —«fer servir dispositius sense agulles» i «agulles de sutura roma»—, i l'Ordre ESS/1451/2013, que desplega la protecció davant de lesions amb instruments tallants i punxants al sector sanitari, prohibeix expressament reencaputxar i exigeix contenidors segurs situats al més a prop possible del lloc on es fa la tècnica. Revisat el 10.09.2026: cap canvi normatiu.

Només una de les quatre escales mira la família com a unitat. El test d'APGAR familiar valora la percepció que la persona té del funcionament de la seva família a partir de cinc dimensions —adaptació, participació, gradient de creixement, afecte i resolució—, i és l'instrument habitual per detectar disfunció familiar a l'atenció primària. Les altres tres valoren l'individu i cadascuna una cosa diferent: l'índex de Barthel mesura la independència en les activitats bàsiques de la vida diària, l'escala de Braden estima el risc de lesions per pressió i l'escala de Gijón valora el risc sociofamiliar de la persona gran, que no és el mateix que la funció familiar. Contingut de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La xifra és directament la de la guia de pràctica clínica de l'ICS sobre l'abordatge de la diabetis mellitus tipus 2, que en l'apartat d'alimentació fixa «greixos: 20-30 % del total calòric diari», al costat de la recomanació d'augmentar la fibra soluble, limitar l'alcohol i reduir la sal a 6 g/dia si hi ha hipertensió. Les altres tres opcions queden fora d'aquest marge: un 40-50 % és el percentatge propi dels hidrats de carboni, no dels greixos; un 10-15 % correspondria a les proteïnes, i el consum lliure no és compatible amb cap pauta d'alimentació saludable, i encara menys en una persona amb diabetis i risc cardiovascular. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

El model de Patricia Benner descriu cinc nivells d'adquisició de competència i el que caracteritza l'últim és precisament la intuïció. La revisió publicada a Enfermería Global els enumera així: principiant, principiant avançada (pensament analític basat en normes de la institució), competent, eficient (es passa d'observador extern a una posició d'implicació total) i experta. L'experta ja no necessita recórrer a regles ni a l'anàlisi pas a pas: capta la situació com un tot i va directament al nucli del problema, que és exactament el que descriu l'enunciat. Revisat el 10.09.2026: model teòric sense canvis.

En el xoc hipovolèmic el problema és que falta volum dins del sistema circulatori, de manera que tot el tractament va en la mateixa direcció: reposar volum i aturar la causa que el fa perdre. Revertir la causa primària de la hipovolèmia —controlar l'hemorràgia, corregir la deshidratació— és el primer objectiu; el suport ventilatori manté l'oxigenació d'uns teixits que ja reben poca sang, i els fàrmacs vasoactius s'utilitzen com a suport quan la reposició de volum no és suficient per mantenir la perfusió. La restricció de líquids és la que NO hi encaixa: fer-la seria agreujar exactament el mecanisme que produeix el xoc. Contingut clínic de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La taula 3 de la guia de pràctica clínica de l'ICS sobre hipertensió arterial recull exactament tres de les quatre opcions com a modificacions de l'estil de vida amb més eficàcia per reduir la pressió arterial: «perdre pes, com a mínim, 4 kg si l'índex de massa corporal (IMC) > 27», «activitat física regular i isotònica tres dies a la setmana, de 45 a 60 minuts de durada» i «reduir la ingesta d'alcohol». La quarta modificació de la taula és «reduir la ingesta de sal < 6 g/dia», i per això mantenir-ne 8 g/dia no és una mesura eficaç sinó justament el contrari. Nota de vigència: la xifra s'ha fet més exigent. El PAPPS, en l'actualització de 2024, recomana no superar uns 5 g de clorur sòdic al dia (2,0 g de sodi) i afegir potassi a la dieta; el sentit de la resposta no canvia, però el llindar que s'estudia avui és més baix que el de la guia de 2012.

La guia de pràctica clínica de l'ICS «Maneig i tractament d'úlceres d'extremitats inferiors» descriu els tres esglaons de l'escala de l'OMS amb la fórmula que resol la pregunta: «esglaó 3: analgèsics opioides potents +/- no opioides +/- coadjuvants». És a dir, un opioide potent es pot i se sol associar a un analgèsic del primer esglaó, perquè actuen per mecanismes diferents i el no opioide permet estalviar dosi d'opioide. Per això l'opció c és la correcta. Les altres tres són falses: no es puja d'esglaó pel temps transcorregut sinó perquè el dolor no està controlat (opció a); l'escala de l'OMS classifica fàrmacs per potència mentre que l'escala visual analògica mesura la intensitat del dolor que refereix la persona, no són equivalents (opció b); i no s'associen mai un opioide dèbil i un de potent alhora, perquè competeixen pel mateix receptor (opció d). Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Les sutures adhesives són tires que uneixen les vores de la ferida des de fora, «sense tensió», tal com les descriu el material de referència de cures bàsiques, que també n'assenyala els inconvenients: es desenganxen amb la higiene i no s'adhereixen en zones amb pèl. D'aquí surten les tres opcions falses: no estan indicades en zones amb tensió (a), tampoc en ferides amb hemorràgia o secrecions que impedeixen que s'adhereixin (b), i no estan contraindicades en persones grans amb pell fina —al contrari, són l'alternativa que evita punxar una pell fràgil (c). La resposta del tribunal és la d: com que no travessen la pell, no deixen cap material dins de la ferida ni cap orifici de punció, i per això són preferibles quan el risc d'infecció és alt. Aquest darrer punt no consta literalment al document del corpus i s'exposa com a raonament, no com a cita. Revisat el 10.09.2026.

Les tres primeres opcions són la tècnica correcta i el material de referència de cures bàsiques les sosté: la pressió venosa central «descriu la pressió de la sang en la vena cava superior, prop de l'aurícula dreta», es mesura amb una columna d'aigua graduada connectada al catèter venós central, i la lectura només és vàlida si el punt zero de la columna s'alinea amb l'aurícula dreta —el quart espai intercostal a la línia mitjana axil·lar— amb la persona en decúbit supí. La quarta és la falsa: la PVC és una pressió mesurada dins del tòrax i qualsevol maniobra que augmenti la pressió intratoràcica la falseja. Tossir és exactament això, un Valsalva, i durant l'accés de tos la columna oscil·la i la lectura no serveix; per això cal esperar que la persona estigui tranquil·la. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La tríada de la intoxicació per opiacis és clàssica i és exactament la de l'enunciat: depressió del nivell de consciència i de la respiració, miosi pupil·lar bilateral i puntiforme, i hipotensió amb bradicàrdia per la depressió del to simpàtic. Les altres tres opcions donen un patró diferent: la reacció anafilàctica cursa amb hipotensió però amb taquicàrdia, urticària i broncoespasme; la sobredosi de cocaïna és simpaticomimètica i produeix midriasi, taquicàrdia i hipertensió, just al contrari; i l'infart agut de miocardi es presenta amb dolor toràcic i canvis a l'electrocardiograma, sense miosi. Recordeu que en aquesta intoxicació l'antídot és la naloxona, no el flumazenil. Contingut clínic de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense canvis.

L'exploració amb escales d'optotips a un mínim de cinc metres mesura l'agudesa visual de lluny, i el defecte de refracció que aquesta prova posa al descobert amb claredat és la miopia. El Protocol d'activitats preventives i de promoció de la salut a l'edat pediàtrica «Créixer amb Salut» (2a edició, juliol de 2025) contraposa els dos casos amb aquestes paraules: a l'ull miop «l'acomodació no compensa el defecte de visió i, com que no disposa de cap mecanisme de compensació que contraresti el defecte de refracció, l'agudesa visual de l'ull miop disminueix clarament en visió de lluny, i l'infant hi veu malament encara que els defectes siguin lleugers (1 diòptria)»; a l'ull hipermetrop, en canvi, «exàmens normals d'agudesa visual (AV) poden no detectar la presència d'hipermetropies lleugeres i mitjanes, ja que l'infant hipermetrop pot veure-hi normalment». L'astigmatisme no és el que aquesta prova identifica —el protocol no li atribueix la detecció per optotips de lluny—, i les anomalies de les parpelles es veuen per inspecció anatòmica, no amb una escala d'optotips. Amb el document al corpus des del 10.09.2026, la pregunta torna al banc de pràctica.

Les glinides es prenen ABANS dels àpats, no després, i per això l'afirmació c és la falsa. La guia de pràctica clínica de l'ICS sobre la diabetis mellitus tipus 2 n'explica el perquè: tenen «un inici d'acció i eliminació més ràpid que les sulfonilurees, cosa que permet controlar millor les hiperglucèmies postprandials i implica un risc menor d'hipoglucèmies», i les recomana en persones que no poden seguir un horari d'àpats regular. Un fàrmac que ha de tallar el pic de glucosa que segueix a l'àpat s'ha de prendre just abans; prendre'l després en desaprofita l'efecte i, si no es menja, no es pren. Les altres tres són certes: la metformina dóna trastorns gastrointestinals a l'inici, els inhibidors de la DPP-4 es poden prendre amb aliments o sense, i les sulfonilurees són el grup amb més risc d'hipoglucèmia. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

L'oli d'oliva verge no aporta menys calories que altres olis vegetals: tots els olis són greix pur i tots aporten unes 9 kcal per gram. La guia «Petits canvis per menjar millor» de l'Agència de Salut Pública de Catalunya ho diu de manera explícita quan el presenta: «és una font important d'energia, ja que està compost en la seva totalitat per greixos». El que fa que sigui la millor tria no és el contingut calòric sinó el perfil de greix i els seus components menors. Per això l'opció c és la incorrecta. Les altres tres són consells alimentaris correctes i recollits a les recomanacions d'alimentació saludable: enriquir les preparacions amb fruita seca triturada en la gent gran amb dificultats de masticació, reduir el consum de sal —que la mateixa guia relaciona amb més prevalença d'hipertensió, infarts, ictus i càncer d'estómac— i preferir els cereals integrals als refinats. Revisat el 10.09.2026 contra l'edició de 2024 de la guia.

La posició és el que decideix la resposta. El material de referència de cures bàsiques tanca les consideracions de l'administració de nutrició enteral amb una instrucció taxativa: «elevar el capçal del pacient entre 30 i 45 graus si no hi ha contraindicació». Administrar l'alimentació en decúbit supí és exactament el contrari i multiplica el risc de regurgitació i broncoaspiració, que és la complicació greu d'aquesta tècnica; per això és la que NO forma part de les cures. Les altres tres sí que hi són: el control del pes com a indicador d'eficàcia nutricional, la comprovació del volum residual abans de cada presa per detectar intolerància, i la valoració dels signes de deshidratació, perquè les fórmules amb densitat calòrica alta poden generar dèficit d'aigua lliure. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Els principis inspiradors del Pla de salut de Catalunya s'enuncien com a compromisos del sistema, i el vuitè és literalment el de la resposta: «planificar les seves actuacions des d'un vessant predictiu, preventiu i proactiu, més que no pas reactiu», amb la voluntat d'aprofitar les estratègies de salut en totes les polítiques i de desenvolupar plans interdepartamentals. La idea de fons és que el sistema no ha d'esperar que la malaltia arribi a la consulta: ha d'anticipar-se. Les altres tres opcions barregen adjectius que sonen bé però no són la tríada del Pla. Nota de vigència: aquest principi es manté sense canvis del Pla de salut vigent el 2019 al de 2021-2025 i als plans de salut territorials que el desplaguen; comprovat el 10.09.2026.

L'obstrucció de la via aèria per cos estrany té una seqüència escalonada mentre la persona està conscient: encoratjar la tos, i si la tos és ineficaç, fins a cinc cops interescapulars i després fins a cinc compressions abdominals. Aquesta és la seqüència que recullen les guies de primers auxilis de l'European Resuscitation Council de 2025 i la seva versió nacional del Resuscitation Council UK. Quan la persona perd la consciència, aquesta seqüència s'acaba: cal iniciar immediatament la reanimació cardiopulmonar amb compressions toràciques, que a més d'oxigenar generen pressions intratoràciques que poden desallotjar el cos estrany. Per això les tres primeres opcions ja no tenen sentit un cop la víctima és inconscient. Revisat el 10.09.2026: criteri mantingut a les guies ERC 2025.

Les espècies que s'han d'evitar pel mercuri són els peixos grans i depredadors, i la guia «L'alimentació saludable en la primera infància (de 0 a 3 anys)» de l'Agència de Salut Pública de Catalunya les llista una per una: «cal evitar servir peix espasa (emperador), tonyina vermella, tauró (caçó, marraix, agullat, gat i tintorera) i lluç de riu o luci en els menús per a la mainada menor de deu anys», i limitar-ne el consum a 120 g al mes entre els 10 i els 14 anys. El salmó, l'orada i el llobarro no hi són: són espècies de contingut baix en mercuri i es poden oferir. Per això l'opció c és la falsa. Les altres tres són recomanacions literals de la mateixa guia: evitar espinacs i bledes abans dels dotze mesos i limitar-los al 20 % del plat, oferir petites quantitats de iogurt i formatge tendre a partir dels nou o deu mesos, i evitar la mel abans de l'any pel risc de botulisme. Revisat el 10.09.2026 contra l'edició de 2022 de la guia, que substitueix la de 2016 vigent el 2019.

La categoria o estadi III d'una lesió per pressió és la pèrdua total del gruix de la pell amb afectació del teixit subcutani, sense arribar a la fàscia subjacent: clínicament es veu com un cràter profund de marges ben definits, que és exactament l'opció c. El document tècnic núm. II del GNEAUPP, que és la referència de classificació de les lesions relacionades amb la dependència, la descriu així, i la guia breu d'úlceres per pressió de l'ICS tracta l'estadi III juntament amb el IV precisament perquè totes dues tenen pèrdua de teixit i requereixen desbridament i cura en ambient humit. Les altres tres corresponen a estadis diferents: l'eritema que no es blanqueja amb pell intacta és l'estadi I, l'erosió i les flictenes són l'estadi II, i la necrosi amb afectació del teixit muscular és l'estadi IV. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

El Manual de vacunacions de Catalunya fixa el punt d'injecció per edats i el del lactant de sis mesos és inequívoc: «lactants < 12 mesos d'edat: es recomana la cara anterolateral de la cuixa (múscul vast lateral); no es recomana el múscul deltoide». El deltoide passa a ser el múscul recomanat a partir d'1-2 anys, i abans no té prou massa muscular. Les dues opcions glúties queden descartades per una regla general del mateix capítol que no admet excepcions: «les vacunes no s'han d'administrar a la zona glútia perquè poden causar una resposta subòptima». Revisat el 10.09.2026 contra el capítol vigent del Manual.

El que defineix l'entrevista motivacional és estar centrada en la PERSONA: no s'imposa el canvi ni s'hi arriba a força de consells, sinó que s'ajuda la persona a trobar les seves pròpies raons per canviar i a resoldre l'ambivalència. Per això l'opció d és la correcta i la c és falsa —el centre és la persona, no la família—, i les dues primeres descriuen justament el que l'entrevista motivacional evita: la confrontació i l'autoritat (opció a) i el consell unidireccional (opció b), que és l'estil directiu clàssic. Les Recomanacions preventives vasculars del PAPPS la situen, al costat de l'educació terapèutica, entre les estratègies per millorar l'adherència, i remeten al model d'etapes de canvi de Prochaska i DiClemente per ajustar-ne la intensitat segons la fase en què es troba la persona. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.