Examen oficial d'Auxiliar administratiu/iva de l'ICS, model A, resolt i explicat

La classificació econòmica de la despesa agrupa els nou capítols en tres blocs: els capítols 1 a 5 són les despeses corrents, els capítols 6 i 7 les de capital i els capítols 8 i 9 les financeres (variació d'actius i de passius financers). Els cinc primers són, en ordre: remuneracions del personal, despeses corrents de béns i serveis, despeses financeres, transferències corrents i fons de contingència. El parany de les opcions que hi inclouen el capítol 6 és precisament aquest capítol, que és inversions reals i pertany a les despeses de capital; i la que agrupa els capítols 6, 7, 8 i 9 reuneix justament els dos blocs que NO són despesa corrent.

L'article 10.1 de la Llei 39/2015 diu què ha d'acreditar una signatura: l'autenticitat de l'expressió de la voluntat i el consentiment, i també la integritat i la inalterabilitat del document. El certificat electrònic és justament el que fa possible aquesta segona part, perquè lliga el document signat a una empremta criptogràfica que canvia si el contingut canvia; per això qualsevol modificació posterior es detecta. Les altres tres opcions confonen la signatura amb serveis de transport o de custòdia: que un missatge arribi, que el destinatari l'obri o que es conservi depenen del canal i de l'arxiu electrònic, no del certificat.

La competència digital que hi ha darrere aquesta pregunta és la d'actuar cívicament en l'entorn digital: alertar de notícies falses i difondre la versió verídica de la informació no contrastada que circula per la xarxa. En un servei de salut això no és una qüestió d'imatge sinó de salut pública, perquè una informació errònia sobre un tractament, una vacuna o un brot canvia el comportament de la població. Les altres tres opcions desplacen el motiu cap a interessos que no són el del professional sanitari: estar al dia dels temes de moda, la popularitat de les plataformes o l'entreteniment personal.

El consorci és la figura amb què dues o més administracions (o una administració amb entitats privades) fan conjuntament una activitat d'interès comú, i la Llei 40/2015 el defineix sense marge de dubte com a entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada (art. 118.1). Aquesta doble nota —dret públic i personalitat pròpia— és el que descarta les altres tres opcions d'un cop: dues el qualifiquen d'entitat de dret privat i l'última nega directament que sigui de dret públic. Fixa't també que el consorci forma part del sector públic institucional (art. 2.2.a), i que aquesta condició és el que li permet ser part en convenis i tenir pressupost propi.

La funció COMPTA (COUNT en anglès, COMPT a la versió del full que fa servir l'enunciat) compta només les cel·les que contenen NOMBRES dins l'interval, i ignora les buides i les que contenen text. L'interval A1:D1 té quatre cel·les, però només tres contenen xifres (A1, B1 i D1), de manera que el resultat és 3. El 4 és el nombre de cel·les de l'interval, que és el que retornaria COMPTAA (COUNTA), la funció que compta totes les cel·les no buides; el 5 no correspon a res; i el 0 seria el resultat si no hi hagués cap valor numèric.

L'article 24.2 de la Llei 39/2015 tracta els dos silencis de manera deliberadament asimètrica. El silenci positiu és un acte administratiu de ple dret que posa fi al procediment: l'Administració ja no pot dictar després una resolució contrària, només confirmatòria (art. 24.3.a). El silenci negatiu, en canvi, és una simple ficció processal amb «els únics efectes» d'obrir la porta al recurs administratiu o contenciós. Les opcions que atribueixen a la desestimació per silenci la consideració d'acte que posa fi al procediment, o que redueixen l'estimació als «únics efectes» de permetre recórrer, intercanvien els dos règims; i la que parla d'un recurs «improcedent» hi afegeix un error propi, perquè la llei diu exactament el contrari, el que resulti procedent.

L'article 3.1 del Decret 125/2007 tanca en quatre lletres els supòsits que donen dret a una segona opinió: malaltia degenerativa progressiva del sistema nerviós central sense tractament curatiu o malaltia neoplàsica maligna (llevat dels càncers de pell que no siguin melanoma); prescripció d'una intervenció quirúrgica d'una llista tancada —cirurgia ortopèdica amb risc de limitació funcional important, neurocirurgia, cardiocirurgia, cirurgia vascular i cirurgia oftàlmica—; necessitat d'un trasplantament; i diagnòstic de malaltia rara. Les altres tres opcions reprodueixen tres d'aquests supòsits: la malaltia degenerativa o neoplàsica, el trasplantament i la cirurgia vascular. La prova diagnòstica invasiva no hi apareix: per molt agressiva que sigui, no és cap dels supòsits, i per això és la resposta.

La regla de l'article 30.5 de la Llei 39/2015 només s'activa quan el darrer dia cau en dia inhàbil, i sempre trasllada el venciment cap endavant, al primer dia hàbil següent. Un termini que acaba en dia hàbil no es prorroga: venç aquell mateix dia. Les opcions que parteixen d'un últim dia hàbil no tenen res a prorrogar, i la que prorroga fins al primer dia inhàbil següent allargaria el termini fins a un altre dia inhàbil, que és justament el que la norma vol evitar perquè cap venciment no caigui en un dia en què el registre no compta.

El preàmbul de la Llei 39/2015 (apartat III) fixa l'objectiu amb aquestes paraules: «una Administración sin papel basada en un funcionamiento íntegramente electrónico», perquè la tramitació electrònica deixi de ser una forma especial de gestió i passi a ser l'actuació habitual. Això explica per què les altres tres opcions no ho són: la a deixaria l'elecció a cada Administració, quan la llei la hi imposa; la b converteix en obligatòria per a tothom una relació electrònica que l'article 14.1 configura com a dret de la persona física, obligatòria només per als subjectes de l'article 14.2 (persones jurídiques, entitats sense personalitat, professionals col·legiats, empleats públics...); i la d defensa el paper com a suport, que és exactament el que la llei vol substituir.

L'Estatut marc separa dos blocs retributius i els posa en articles diferents, i aquesta és tota la clau de la pregunta. Les retribucions bàsiques són només tres —sou, triennis i pagues extraordinàries— i tenen la mateixa quantia a tots els serveis de salut, fixada cada any a les lleis de pressupostos (art. 42). Les tres opcions descartades (complement específic, d'atenció continuada i de productivitat) són retribucions complementàries de l'article 43.2, que retribueixen les condicions del lloc, la disponibilitat o el rendiment i, per tant, varien d'un servei de salut a un altre.

El recurs extraordinari de revisió té quatre causes taxades i dos terminis diferents, i aquí és on es juga la pregunta. Per l'error de fet que resulti dels documents mateixos de l'expedient (art. 125.1.a) el termini és de quatre anys des de la notificació de la resolució impugnada; per a les altres tres causes és de tres mesos (art. 125.2). Les opcions que redueixen el termini a un mes prenen el del recurs d'alçada i el de reposició, no el d'aquest; i la que nega qualsevol recurs administratiu contra els actes ferms en via administrativa oblida que justament aquest recurs n'és l'excepció que la llei preveu.

La Guia de xarxes socials de la Generalitat descriu aquests canals com «un canal més de relació amb la ciutadania» i hi dedica un apartat sencer a escoltar i atendre les persones. Aquesta és la funció que recull l'opció correcta: millorar la interacció amb els pacients i la comunitat. Les altres tres van en direcció contrària a tot el document: limitar la difusió d'informació, ignorar les plataformes o reduir l'accessibilitat als recursos educatius en salut són, precisament, els efectes que una presència ben gestionada vol evitar.

L'article 7 de la Llei 39/2015 estableix una regla d'economia: hi ha un sol procediment i un sol interlocutor. Les actuacions s'entenen amb el representant o l'interessat que hagin assenyalat expressament i, si no n'han assenyalat cap, amb el que figuri en primer terme. La resposta correcta recull aquesta segona regla, la supletòria, que és la que s'aplica quan la sol·licitud no designa ningú. Les opcions que entenen les actuacions amb totes i cadascuna de les persones interessades multipliquen interlocutors o procediments, cosa que la norma evita precisament; i la que exigeix requerir l'esmena perquè en designin una inverteix la lògica: no designar representant no és un defecte esmenable, perquè la llei ja hi posa una solució automàtica.

L'article 34.4 de l'Estatut marc enumera els requisits per participar en un procés selectiu de promoció interna: tenir la titulació exigida, estar en servei actiu i tenir nomenament de personal estatutari fix durant almenys DOS anys en la categoria de procedència. L'opció que demana un nomenament fix durant almenys un any hi és per veure si el lector recorda el número: la llei en demana dos. La que exigeix estar inscrit a la borsa de treball hi afegeix un requisit inexistent, perquè la borsa de treball és la via de la contractació temporal i no té res a veure amb la promoció interna. I la que reclama cinc anys de serveis en la categoria d'origen generalitza («en tots els casos») un termini que l'article 34.5 reserva a un supòsit molt concret: l'accés a les categories de l'article 7.2.b) quan no s'exigeix titulació.

La norma catalana d'accés ja NO és la Llei 21/2010, que la disposició derogatòria, lletra a, de la Llei 9/2017, del 27 de juny, d'universalització de l'assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del CatSalut, va derogar expressament. La clau no canvia: la Llei 9/2017 reconeix el dret a tots els residents a Catalunya (art. 1) i considera residents les persones empadronades en un municipi de Catalunya (art. 2.3.a) i, amb caràcter subsidiari, les que acrediten arrelament segons els criteris que s'han de desplegar per reglament per a persones i col·lectius en risc d'exclusió social (art. 2.3.b); l'empadronament és, doncs, l'única de les quatre opcions que la norma exigeix amb caràcter general. La targeta sanitària individual és el document administratiu que facilita l'accés a les prestacions i acredita les dades bàsiques del titular (art. 57 de la Llei 16/2003). El NASS no és requisit —hi ha titulars sense cap relació d'alta amb la Seguretat Social— i un rebut de subministraments no acredita per si sol la residència, de manera que tampoc no val el «totes són correctes». Nota de vigència: el marc estatal també ha canviat des de l'examen; el Reial decret llei 7/2018 va tornar a definir com a titulars totes les persones amb nacionalitat espanyola i les estrangeres amb residència a l'Estat (art. 3.1 de la Llei 16/2003, redacció vigent des del 31.07.2018).

L'article 51 de l'Estatut marc fixa dues xifres bessones que és fàcil confondre: la jornada ordinària no pot excedir de 12 hores ininterrompudes (ap. 1) i el descans mínim entre el final d'una jornada i el començament de la següent també és de 12 hores (ap. 2). Per això la resposta són 12 hores i no 8 ni 10. L'opció que nega qualsevol període mínim és la que la llei descarta amb més claredat, perquè el descans és un dret. Sí que hi ha excepcions taxades a l'apartat 3 —treball a torns amb canvi d'equip, i encavalcament de jornada ordinària amb complementària o especial—, i quan s'apliquen l'article 54 obliga a compensar-les amb descansos alternatius.

Cal distingir l'acte administratiu de la disposició general. Els recursos d'alçada i de reposició es dirigeixen contra resolucions i actes de tràmit qualificats (art. 112.1); contra un reglament o qualsevol disposició de caràcter general, en canvi, l'article 112.3 tanca la via administrativa i obliga a anar directament a la jurisdicció contenciosa. Això descarta alhora les tres primeres opcions, que ofereixen l'un, l'altre o tots dos recursos. El mateix precepte deixa una porta oberta que sovint es confon amb un recurs contra el reglament: es pot impugnar un acte d'aplicació fonamentant-lo només en la nul·litat de la disposició general, i aquest recurs es pot presentar directament davant l'òrgan que la va dictar.

L'article 9.1 de la Llei 8/2006 combina dos elements i les quatre opcions els barregen de totes les maneres possibles. Els dies són quinze NATURALS consecutius (no hàbils), i el moment de gaudir-los no és forçosament l'endemà del casament: es poden agafar dins el termini d'un any a comptar de la data del casament o de l'inici de la convivència. Aquesta flexibilitat és deliberada, perquè la mateixa llei equipara el matrimoni i la parella estable acreditada (art. 1.3), i l'inici de la convivència no sempre coincideix amb una data de cerimònia.

El dret sancionador està sotmès a reserva de llei: només una llei pot definir infraccions i determinar sancions, i el reglament es limita a especificar o graduar el que la llei ja ha establert, sense crear-ne de noves ni alterar-ne la naturalesa o els límits (Llei 40/2015, art. 27.1, 27.2 i 27.3). Això explica per què cauen les opcions que permeten al reglament tipificar faltes o infraccions administratives i establir tributs: ni tipificar infraccions ni establir tributs són coses que un reglament pugui fer per si sol, perquè totes dues matèries estan reservades a la llei. L'opció que permet al reglament establir exaccions parafiscals fa el mateix amb unes prestacions patrimonials de caràcter públic que comparteixen aquesta reserva.

L'article 137 de la Llei general de la Seguretat Social conté només tres exclusions del règim general, i la lletra c és la que dona la resposta: els treballs fets pels professors universitaris emèrits (i pel personal llicenciat sanitari emèrit nomenat a l'empara de l'Estatut marc). Les altres tres opcions són, al contrari, casos d'inclusió: els treballadors per compte aliè són el nucli mateix del règim general (art. 136.1) i, dins l'assimilació de l'article 136.2, hi figuren expressament els conductors de vehicles de turisme al servei de particulars (lletra j) i els càrrecs representatius de les organitzacions sindicals amb dedicació exclusiva o parcial retribuïda (lletra p).

El principi de meritació (o de devengo) diu que les transaccions es reconeixen quan es produeix el corrent real de béns i serveis que representen, i no quan es produeix el corrent monetari; és a dir, la despesa es comptabilitza quan neix l'obligació, encara que el pagament arribi després. Així el defineix el marc conceptual del Pla general de comptabilitat pública de la Generalitat, i el mateix criteri el recull el text refós de la Llei de finances públiques com a norma general d'imputació temporal de drets i obligacions. La gestió continuada és el principi veí de la mateixa llista, però diu una altra cosa: es presumeix que l'activitat de l'entitat continua per temps indefinit. La prudència tampoc no hi encaixa (fa referència a la valoració) i la urgència no és cap principi comptable. Nota de vigència (17.08.2026): el pla comptable que dona suport a la resposta ja no és el que aprovava l'Ordre VEH/137/2017, derogada per la disposició derogatòria, lletra a, de l'Ordre ECF/119/2025, de 4 de juliol, aplicable a partir de l'exercici comptable iniciat l'1 de gener de 2026. La definició de la meritació al marc conceptual (primera part, apartat 3r.1.b) és literalment la mateixa, de manera que la resposta correcta no canvia.

Les opcions que parlen d'actes constitutius d'infracció penal, d'actes que lesionen drets susceptibles d'empara constitucional i d'actes de contingut impossible reprodueixen literalment tres de les causes de nul·litat de ple dret dels actes administratius (art. 47.1, lletres d, a i c). La que parla de la retroactivitat de disposicions sancionadores no és cap d'aquestes: és una deformació de l'article 47.2, que declara nul·les les disposicions —no els actes— que estableixin la retroactivitat de disposicions sancionadores NO favorables o restrictives de drets individuals. L'enunciat de l'opció ha caigut el «no», i amb això diu just el contrari del que prohibeix la llei: una norma sancionadora favorable sí que pot tenir efectes retroactius, principi que ve de l'article 9.3 de la Constitució.

L'article 3.1.a de l'Ordre ECF/119/2025 no deixa lloc a la interpretació: esmenta l'Institut Català de la Salut pel seu nom, al costat de l'Administració de la Generalitat, les entitats autònomes administratives i el CatSalut, com a entitats la comptabilitat de les quals es regeix pel Pla general de comptabilitat pública de la Generalitat de Catalunya. Les altres opcions apunten a plans que el mateix article 3 assigna a entitats diferents: el pla de l'empresa a les societats mercantils i a algunes entitats de dret públic finançades en règim de mercat (lletres b i c), i el de les entitats sense ànim de lucre a les fundacions (lletra d). Tampoc no hi ha llibertat d'elecció: aplicar un pla diferent exigeix l'aprovació expressa de la Intervenció General (art. 3.2). Nota de vigència (17.08.2026): l'Ordre VEH/137/2017, vigent el dia de l'examen, va ser derogada per la disposició derogatòria, lletra a, de l'Ordre ECF/119/2025, de 4 de juliol (DOGC 9459, de 22.07.2025), aplicable a partir de l'exercici comptable iniciat l'1 de gener de 2026. L'article 3.1.a de la norma nova manté la mateixa redacció i continua anomenant l'ICS: la resposta correcta no canvia.

La frontera entre nul·litat i anul·labilitat és tancada per un costat i oberta per l'altre. L'article 47.1 llista taxativament els vicis que fan un acte nul de ple dret, i el contingut impossible n'és un (lletra c); l'article 48.1, en canvi, és la regla general residual: és anul·lable qualsevol altra infracció de l'ordenament, inclosa la desviació de poder. Per això l'afirmació incorrecta és la a, que baixa a anul·lable un vici que la llei situa entre els de nul·litat radical. Les altres tres reprodueixen correctament l'article 48.1 i les lletres a i b de l'article 47.1.

El text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya atribueix a la Intervenció General de la Generalitat la condició de centre directiu de la comptabilitat pública de Catalunya, amb les funcions de dirigir i gestionar la comptabilitat, aprovar-ne els plans i dictar les instruccions que han de seguir les entitats del sector públic. La confusió habitual és amb la Sindicatura de Comptes, que és l'òrgan FISCALITZADOR extern i que rep els comptes, però no dirigeix la comptabilitat. El departament d'Economia i Hisenda és el departament d'adscripció de la Intervenció, i el Govern aprova el projecte de pressupost, però tampoc no és el centre directiu comptable.

Els modes de visualització d'un processador de textos són maneres de veure el mateix document segons què s'hi vulgui fer: la vista de lectura amplia el text i amaga les eines d'edició, la de disseny d'impressió mostra el document tal com sortirà per la impressora amb marges i salts de pàgina, i la d'esquema el mostra plegat pels nivells de títol per reorganitzar-lo. «De referència» no és cap mode de visualització; les referències són una pestanya d'eines (notes, citacions, índexs), no una manera de veure el document.

El pressupost de l'ICS no és un pressupost separat: s'integra en el de la Generalitat i, per tant, s'aprova amb la llei anual de pressupostos, que aprova el Parlament de Catalunya (Llei 8/2007, art. 26.1 i 26.2). Les altres opcions descriuen passos previs, no l'aprovació: el Consell d'Administració aprova el PROJECTE de pressupost i el presenta al departament competent en matèria de salut perquè l'incorpori al seu (art. 26.3 i art. 12.f), i el Govern aprova el projecte de llei de pressupostos, però qui l'aprova definitivament és la cambra.

La Llei 40/2015 divideix el sector públic en quatre peces (art. 2.1): l'Administració General de l'Estat, les de les comunitats autònomes, les entitats que integren l'Administració local i el sector públic institucional. Els ajuntaments són Administració local, és a dir, administració territorial, i per tant queden fora del sector públic institucional per definició. Les altres tres opcions són precisament les tres lletres de l'article 2.2, que és qui defineix aquest sector: organismes i entitats de dret públic vinculats o dependents, entitats de dret privat vinculades o dependents, i les universitats públiques.

La norma bàsica de la contractació pública espanyola és la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic, que transposa les directives europees 2014/23/UE i 2014/24/UE. Té caràcter de legislació bàsica a l'empara de l'article 149.1.18a de la Constitució, de manera que vincula també la Generalitat i el seu sector públic, l'ICS inclòs. Les altres tres opcions són instruments de rang inferior o inventats per a l'ocasió: una ordre, un reial decret llei i una instrucció no poden desplaçar una llei bàsica en aquesta matèria.

L'article 3.2 de la Llei 40/2015 imposa el mitjà electrònic com a canal ordinari de relació entre administracions i amb els seus organismes i entitats, i hi afegeix una condició tècnica que és la clau de l'opció correcta: que asseguri la interoperabilitat i la seguretat dels sistemes. No n'hi ha prou, doncs, amb enviar un correu: la relació ha de passar per solucions que puguin entendre's entre si i protegir les dades personals. Les altres tres opcions descriuen canals que la llei ha desplaçat: el correu postal, el trasllat físic de documents i la publicació al butlletí, que continua sent instrument de publicitat però no de relació interadministrativa.

L'article 18.1 de la LCSP defineix el contracte mixt exactament amb aquestes paraules: aquell que conté prestacions corresponents a un altre o altres de classe diferent. La categoria no és merament descriptiva, perquè el mateix article diu com se'n determina el règim d'adjudicació: quan les prestacions no són separables, s'atén al caràcter de la prestació principal; i quan hi ha serveis i subministraments barrejats, la prestació principal es determina pel valor estimat més alt. «Complexos» i «híbrids» són denominacions que la llei no fa servir, i l'opció que sosté que aquests contractes no existeixen nega una figura que la llei regula amb detall.

La pregunta demana un DEURE, i l'Estatut marc separa els drets (art. 17) dels deures (art. 19) en dos articles consecutius. L'única opció que surt de la llista de deures és la b, que reprodueix la lletra g de l'article 19: complir el règim d'horaris i jornada, atenent la cobertura de les jornades complementàries establertes per garantir de manera permanent el funcionament dels centres. Les altres tres són drets: la c és el dret a rebre assistència i protecció de les administracions, i la d el dret al respecte a la dignitat i la intimitat. La a és un cas a part: la vaga és un dret constitucional, mai una obligació, i el que està sotmès a límits són els serveis essencials.

En un full de càlcul, el resultat apareix on s'escriu la fórmula, i la fórmula ha d'apuntar a l'interval que es vol sumar. Com que el resultat ha d'anar a D22, cal situar-s'hi; i com que els valors són a la columna C, de la fila 10 a la 20, l'interval és C10:C20. Les dues coses juntes només es donen en l'opció que se situa a D22 i escriu =SUMA(C10:C20). Les altres tres fallen per un dels dos costats: dues escriuen la fórmula a C20 i dues sumen la columna A. Aquest tipus de referència és relativa, de manera que copiar la fórmula a una altra columna desplaçaria l'interval; per fixar-lo caldrien els dòlars de la referència absoluta.

La Carta de drets i deures situa aquesta previsió al capítol d'intimitat i confidencialitat, i la formula com un DEURE, no com un dret: qui actua en representació d'un menor o d'una persona amb incapacitat té el deure d'acreditar-ne la representació i comunicar-la al centre sanitari, i també el de notificar qualsevol circumstància que suposi una limitació o un canvi en les seves facultats de representació. Les opcions que el formulen com un dret cauen per això, i la que hi afegeix la finalitat d'obtenir una justificació d'assistència del representat hi suma a més un propòsit aliè. La que només l'exigeix quan es tracta d'un familiar fins al segon grau inventa un límit de parentiu que la Carta no estableix: el que compta és la representació acreditada, vingui de qui vingui.

Convé no confondre la delegació de signatura amb la delegació de competències. En la delegació de competències l'òrgan delegat passa a decidir i cal publicar l'acord al diari oficial; en la delegació de signatura, en canvi, qui decideix continua sent el delegant i el delegat només subscriu materialment la resolució. Per això l'article 12.2 de la Llei 40/2015 diu les dues coses alhora: no altera la competència de l'òrgan delegant i, per a la seva validesa, no cal publicar-la. Les altres tres combinacions barregen els dos règims. El que sí que és obligatori és fer constar en la resolució que se signa per delegació i indicar l'autoritat de procedència (art. 12.3).

La definició de l'article 4.1 del RGPD és deliberadament ampla: dada personal és qualsevol informació sobre una persona física identificada o IDENTIFICABLE, i s'hi considera identificable qui es pugui determinar directament o indirectament, en particular per un identificador com un nom, un número, dades de localització o un identificador en línia. Aquesta amplitud és el que descarta les altres tres opcions. El format no hi compta: també és dada personal la que està en paper, encriptada o protegida. Les dades de persones jurídiques queden fora de l'àmbit del Reglament (considerant 14), i per tant l'opció que hi inclou l'adreça i el NIF de persones jurídiques és falsa. I la que parla de resultats estadístics agregats per mitjana d'edat o lloc de residència descriu informació que ja no permet reidentificar ningú, que és precisament el cas d'anonimització que el considerant 26 exclou.

El protocol de la Generalitat contra l'assetjament exigeix garantir un tracte amb equitat que no impliqui cap mena de discriminació, i aquesta és l'única de les quatre opcions que és un principi d'actuació davant un cas. Les altres tres xoquen frontalment amb l'apartat de principis generals: la publicitat contradiu el principi de confidencialitat, que obliga totes les parts que intervenen en el procediment i fa que la informació generada tingui caràcter reservat; la revictimització és justament allò que el protocol es compromet a evitar quan enuncia el principi de celeritat i diligència deguda «garantint la no repetició i la no revictimització»; i l'eficiència no hi apareix, el protocol parla d'eficàcia, coordinació i participació.

L'enunciat reprodueix gairebé literalment el segon paràgraf de l'article 3 bis.1 de la Llei 16/2003: la gestió dels drets d'assistència sanitària derivats de les normes internacionals de coordinació dels sistemes de seguretat social, i les altres funcions que aquestes normes atribueixen a les institucions competents i als organismes d'enllaç, corresponen a l'Institut Nacional de la Seguretat Social. La resta de l'article reparteix la resta de papers i explica per què cauen els altres tres: el reconeixement i el control del dret amb càrrec a fons públics és del ministeri competent en sanitat, i un cop reconegut el dret són les administracions sanitàries —el CatSalut, que expedeix la targeta sanitària individual, i l'ICS, que presta l'assistència— les qui el fan efectiu.

Els altres tres enunciats són principis reals de l'article 3 de la Llei 17/2015 als quals s'ha canviat una paraula, i aquesta és tota la dificultat de la pregunta. El principi tercer és l'erradicació de la violència MASCLISTA, no «feminista»; el cinquè és la democràcia PARITÀRIA, no «partidària»; i el segon parla d'equilibri entre el treball de mercat i el domèstic i de cura amb CORESPONSABILITAT, no amb «irresponsabilitat». L'únic enunciat que es reprodueix intacte és l'ús no sexista ni estereotipat del llenguatge, que és el principi vuitè i obliga els poders públics a evitar els usos androcèntrics i els estereotips de gènere.

L'apartat «Els principis orientadors de la Carta» n'enuncia tres: la llibertat i l'autonomia en la presa de decisions, configurada com a eix vertebrador; la igualtat de les persones, entesa no com a tracte igualitari sinó equitatiu, és a dir, en funció de les necessitats; i l'accés a la informació i el coneixement en salut com a condició de l'apoderament de les persones. Les tres primeres opcions són, doncs, aquests principis. La c no només no hi és: contradiu frontalment el segon, perquè la Carta orienta la prioritat en l'accés als serveis per la gravetat dels problemes i l'efectivitat dels tractaments, mai pel nivell socioeconòmic.

L'article 5 de la Llei orgànica 3/2018 té tres apartats i cadascun desmunta una de les opcions falses. L'apartat 1 subjecta al deure de confidencialitat els responsables, els encarregats i TOTES les persones que intervinguin en qualsevol fase del tractament, i no només qui treballa al centre on es registren les dades. L'apartat 2 diu que aquest deure és complementari del secret professional, no incompatible. I l'apartat 3 és el que dona la resposta: les obligacions es mantenen encara que hagi finalitzat la relació de l'obligat amb el responsable o l'encarregat, sense cap límit d'un any ni de cap altra durada.

En un processador de textos, «font» (o tipus de lletra) és el nom del disseny del joc de caràcters: Arial, Times New Roman, Calibri. És el terme que apareix al quadre de diàleg de format de caràcter, al costat de la mida i de l'estil. Les altres tres opcions són paraules del mateix camp semàntic però d'una altra cosa: un estilògraf és una ploma estilogràfica, l'ortografia és la correcció de l'escriptura (i, al programa, el corrector), i «escriptura» és l'acte d'escriure, no el disseny de la lletra.

L'àmbit de la Llei 55/2003 no s'esgota en el personal estatutari. L'article 2.1 la fa aplicable al personal estatutari dels serveis de salut, i l'article 2.3 hi afegeix el personal sanitari funcionari i el laboral que presta serveis en centres del Sistema Nacional de Salut gestionats per les entitats creades per les comunitats autònomes per rebre els mitjans transferits de l'INSALUD, però només «en tot allò que no s'oposi a la seva normativa específica». Aquesta clàusula és la que fa correcta la d i incorrectes alhora la a (que aplicaria la llei en tots els casos), la b (que l'exclouria del tot) i la c (que la limitaria al personal estatutari).

La transició de diapositives defineix l'efecte especial que es reprodueix en el moment en què una diapositiva substitueix l'anterior durant la projecció; és a dir, regula el pas d'una diapositiva a la següent, i s'hi poden configurar l'efecte, la velocitat i si el canvi és per clic o automàtic. No s'ha de confondre amb l'animació, que és la que aplica efectes als elements de dins la diapositiva. Amagar una diapositiva és una altra ordre del menú de presentació, i l'estructura jeràrquica amb els títols és la vista d'esquema.

L'article 29.4 de la LCSP fixa en cinc anys la durada màxima dels contractes de subministraments i de serveis de prestació successiva, i la xifra inclou les pròrrogues que acordi l'òrgan de contractació; no són cinc anys més pròrrogues. La regla existeix per sotmetre periòdicament la prestació a concurrència, que és el principi que enuncia l'apartat 1 del mateix article. El propi precepte preveu excepcions —recuperació d'inversions en contractes de serveis, manteniment lligat a la compra del bé, serveis a les persones—, però l'enunciat demana precisament la regla general.

La Llei 21/2000 fixa un titular únic del dret a la informació assistencial —el pacient— i tot seguit el modula segons la seva capacitat. L'article 3.1 diu que s'informa les persones vinculades en la mesura que el pacient ho permeti, expressament o tàcita; l'article 3.2, que en cas d'incapacitat s'informa el pacient segons el seu grau de comprensió i també qui en tingui la representació; i l'article 3.3, que és el que reprodueix la resposta correcta, obliga a informar també els familiars o les persones vinculades quan, a criteri del metge responsable, el pacient no és competent per entendre la informació. Per això la b i la c són falses (neguen la informació a l'entorn justament quan la llei l'exigeix) i la d nega el titular que el mateix article estableix.