Examen oficial d'Infermeria de l'ICS de 2015, torn lliure, resolt i explicat

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'ancià sagna per una hemorràgia digestiva alta i ja mostra els signes de la pèrdua de volum: desorientació, taquicàrdia, oligúria, pal·lidesa cutània i signe del plec positiu. Que la tensió sigui de 110/70 no tranquil·litza gens, perquè en una hipovolèmia els mecanismes compensadors sostenen la tensió fins que es descompensen de cop; per això el problema potencial prioritari és el xoc hipovolèmic. El pla de cures estandarditzat de l'ICS per a l'hemorràgia digestiva en fase inestable ho posa exactament així: el problema del pla és «Risc de xoc hipovolèmic», i les intervencions que en pengen són el control de l'estat mental, dels signes vitals i dels signes d'inestabilitat, el balanç hídric, el control de la diüresi i la valoració del signe del plec. El risc de caiguda existeix (està desorientat) i el d'encefalopatia és pertinent si hi ha hepatopatia, però cap dels dos amenaça la vida ara mateix; i la sèpsia no explica aquest quadre, perquè la febrícula acompanya habitualment la reabsorció de la sang digerida. Prioritzar vol dir escollir el problema que pot matar abans, i aquí és la pèrdua de volum.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Els tremolors que apareixen pocs minuts després de començar una transfusió són el senyal d'alarma clàssic d'una reacció transfusional, i la primera actuació no és tranquil·litzar ni tapar el malalt: és aturar la transfusió, valorar-lo i avisar el metge, mantenint la via permeable i conservant la bossa i l'equip per a l'estudi. La raó és que en aquell moment no se sap si es tracta d'una reacció febril benigna, d'una reacció hemolítica o de l'inici d'una contaminació bacteriana, i les tres comencen igual; l'única manera de no empitjorar-les és deixar d'administrar el component. Explicar el procediment i resoldre dubtes és una bona pràctica, però aquí arriba tard i no atura el que està passant; atribuir els tremolors a una sensació de fred «habitual» i tapar el malalt amb una manta és justament l'error que fa perdre temps; i accelerar la velocitat de transfusió agreuja la reacció i no respon a cap criteri (la rapidesa de la transfusió de plaquetes no s'ha de convertir en pressa quan el malalt està reaccionant). La guia de transfusió de la SETS ho escriu en aquest ordre exacte al capítol de complicacions agudes: «Parar la transfusión, mantener la vía endovenosa y avisar al médico», i només després, si es confirma que la reacció és febril no hemolítica i el malalt està bé, es reprèn la infusió més a poc a poc.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

En el puerperi immediat el control de la diüresi és una vigilància hemodinàmica encoberta: la disminució del volum d'orina és un dels primers indicadors que la dona està perdent sang, perquè el ronyó reacciona a la caiguda de la perfusió abans que la tensió arterial es mogui. Per això el tribunal marca com a raó principal que una diüresi que baixa pot estar indicant una hemorràgia postpart. Les altres tres afirmacions inverteixen la fisiologia coneguda: la retenció urinària no «evita» la distensió uterina, sinó que la bufeta plena desplaça l'úter cap amunt i cap a un costat i li impedeix contraure's, que és precisament el que afavoreix el sagnat; la distensió vesical no afavoreix la diüresi ni la contracció uterina; i la bufeta plena no afavoreix la contracció uterina, sinó que la dificulta. En la pràctica, les dues coses es vigilen alhora: es mira que la dona buidi la bufeta i es mesura el que orina, perquè tant la retenció com l'oligúria són senyals que cal mirar l'úter i el sagnat.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'escala analgèsica de l'OMS té tres esglaons: analgèsics no opioides al primer, opioides dèbils al segon i opioides potents al tercer, tots ells amb coadjuvants o sense. La dona ja pren codeïna, que és un opioide dèbil, i corticoides, que fan de coanalgèsic; si el dolor no es controla, l'esglaó següent és el tercer, i el fàrmac d'elecció d'aquest esglaó és la morfina, preferentment per via oral, amb els coanalgèsics que calguin. Les altres opcions no pugen d'esglaó: la pentazocina és un opioide agonista-antagonista que no s'hi contempla i que, a més, pot desplaçar l'opioide previ i provocar síndrome d'abstinència; la dihidrocodeïna és un altre opioide dèbil, és a dir, el mateix esglaó on ja és la malalta, i barrejar-la amb morfina no té sentit farmacològic; i afegir un AINE a la dihidrocodeïna i els corticoides és reforçar el segon esglaó, no passar al tercer. La guia de l'ICS d'úlceres d'extremitats inferiors reprodueix l'escala i diu literalment que al darrer esglaó «la morfina és el fàrmac d'elecció, i la via oral hauria de ser la prioritària».

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La necròlisi epidèrmica tòxica (síndrome de Lyell) és una reacció greu, gairebé sempre medicamentosa, en què l'epidermis es desprèn en làmines i deixa el malalt amb una superfície cutània denudada equivalent a la d'un gran cremat. Perduda la barrera cutània, la complicació potencial principal és la infecció generalitzada: la sèpsia és la causa més freqüent de mort en aquests malalts, i per això les cures es fan amb criteris d'aïllament de gran cremat, control de la temperatura i vigilància de tot signe d'infecció. La hipertèrmia maligna no hi té res a veure: és una reacció farmacogenètica als anestèsics halogenats i a la succinilcolina. La retracció conjuntival és una seqüela possible i real de l'afectació mucosa, però és una complicació tardana i no la que amenaça la vida. I la luxació no forma part del quadre. Reconèixer que la prioritat és la infecció explica per què aquests malalts es tracten en unitats de cremats i amb la mateixa asèpsia estricta.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La balanitis és la inflamació del gland i, en els infants petits, la causa més freqüent és la higiene incorrecta de la zona: orina i esmegma retinguts sota el prepuci, rentats massa agressius o sabons irritants. Per això el consell als pares és una higiene suau i regular, sense forçar res. Les altres tres afirmacions no s'aguanten: no pot afectar «per igual ambdós sexes», perquè el gland és una estructura masculina (la inflamació equivalent a la vulva té un altre nom); la retracció del prepuci no afavoreix la infecció, sinó que la retracció forçada i prematura és el que crea microesquinços i adherències —la retracció suau quan ja és possible forma part de la higiene normal—; i dir que no es pot prevenir contradiu tota la resta, perquè justament la higiene adequada és la prevenció. El Protocol d'activitats preventives i de promoció de la salut a l'edat pediàtrica manté aquest mateix consell: no forçar mai la retracció prepucial i mantenir la higiene habitual.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La relaxació muscular progressiva de Jacobson consisteix a contreure un grup muscular uns segons, amb atenció posada en la tensió, i deixar-lo anar del tot notant com la tensió s'esvaeix, recorrent tot el cos grup a grup. El material de referència de suport psicològic al pacient en descriu els passos: posar-se còmode, estirat o assegut, sense creuar braços ni cames; tancar els ulls i respirar profundament amb el diafragma; contreure i relaxar cada grup muscular; i mantenir l'atenció en la sensació de relaxació. Per això les tres opcions que sí que són característiques del procediment són adoptar una posició còmoda, tensar un grup muscular i alliberar-ne la tensió, i fer-se conscient de la respiració. La que no hi encaixa és mantenir un comportament actiu: la tècnica demana exactament el contrari, una actitud passiva i sense esforç, i qualsevol activitat afegida trenca la relaxació que es busca. Nota tipogràfica: a l'opció que parla d'adoptar una posició còmoda, el quadern imprimeix la paraula castellana «posición», i es reprodueix tal com va sortir publicada.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El que descriu la dona és la definició mateixa de la incontinència urinària d'esforç: pèrdua involuntària d'orina quan augmenta la pressió abdominal —aixecar-se, canviar de posició, riure, estossegar, esternudar o fer un esforç—, sense desig miccional previ. Els antecedents hi encaixen: tres parts són un factor de risc clàssic de debilitat del sòl pelvià. La incontinència d'urgència és una altra cosa: hi ha un desig sobtat i imperiós d'orinar que la persona no pot ajornar, i la pèrdua ve després d'aquest desig, no de l'esforç. La funcional no és un problema del tracte urinari, sinó de no arribar a temps al lavabo per una limitació física, cognitiva o de l'entorn. I la mixta exigeix que hi hagi els dos components alhora, l'esforç i la urgència, cosa que l'enunciat no diu enlloc. La guia breu de l'ICS sobre incontinència urinària descriu aquests tipus amb els mateixos criteris i hi vincula el tractament conservador de primera línia, els exercicis del sòl pelvià.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Davant d'un cos estrany a la via aèria, el signe que hi és gairebé sempre i que orienta l'actuació és la dificultat o la incapacitat per parlar, respirar o tossir: és el que distingeix l'obstrucció greu de la lleu i el que fa decidir entre animar la persona a tossir o començar amb els cops interescapulars i les compressions abdominals. Les altres tres afirmacions són falses pel mateix motiu, que confonen un signe tardà o parcial amb el quadre: la cianosi no és precoç, sinó tardana, i quan apareix la hipòxia ja fa estona que dura; l'ús de la musculatura accessòria no es limita a l'aleteig nasal, perquè hi participen l'estèrniclidomastoïdal, els escalens i els intercostals, amb tiratge; i la ranera (el soroll de secrecions) no és el so patognomònic de l'obstrucció per cos estrany —l'estridor inspiratori sí que orienta a obstrucció alta. Les guies del Consell Europeu de Ressuscitació de 2025 mantenen aquest mateix criteri de reconeixement.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'àcid úric prové del metabolisme de les purines, de manera que el consell dietètic en la hiperuricèmia va contra els aliments rics en purines. De les quatre opcions, les sardines són l'únic aliment d'alt contingut purínic: el peix blau petit que es menja sencer —sardines, anxoves, seitons—, juntament amb les vísceres, els extractes de carn i el marisc, encapçala totes les taules de purines, i per això és el que s'ha de minimitzar. Les carxofes són verdura amb un contingut de purines baix o moderat i no formen part del grup restringit; les pomes són fruita, pràcticament sense purines, i a més l'aportació de líquid i de fibra hi juga a favor; i els ous són una de les fonts proteiques recomanades justament perquè gairebé no en tenen, cosa que els fa útils per substituir carn i peix en aquestes dietes. Al costat de la dieta, el consell que més pesa és beure força aigua per afavorir l'eliminació renal de l'urat i moderar l'alcohol, sobretot la cervesa.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El context de la pregunta ja apunta el diagnòstic: una tanda d'amoxicil·lina amb àcid clavulànic altera la flora vaginal i afavoreix la sobrecreixença de Candida albicans, que és un fong que normalment ja viu a la vagina. La candidiasi vaginal es manifesta amb pruïja i cremor intenses i amb un augment del flux, de color blanquinós o grogós i aspecte grumollós; per això aquesta és la resposta del tribunal. El flux escàs, verdós i escumós descriu la tricomoniasi, no la candidiasi; la pal·lidesa vulvar no és el signe d'una infecció aguda, que cursa amb eritema i edema; i el pH vaginal no és «imperceptible» —de fet, en la candidiasi el pH es manté àcid, per sota de 4,5, mentre que puja per damunt de 4,5 en la vaginosi bacteriana i en la tricomoniasi, i aquesta diferència és justament el que permet orientar el diagnòstic al costat del malalt.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Les altres tres afirmacions es descarten amb la guia de pràctica clínica de diabetis tipus 2 de l'ICS a la mà. La guia posa la hiperglucèmia amb cetonúria entre les contraindicacions de l'exercici físic: si hi ha cossos cetònics en orina NO s'ha de fer exercici, perquè l'activitat empitjora la cetosi. Davant d'una glucèmia baixa, la guia parla de valorar «un suplement d'una ració d'HC» i de portar sempre sucre a sobre (uns 15 g); 40 g de carbohidrats no és un suplement mínim, és el triple del que cal. I en les persones tractades amb insulina la recomanació no és esperar de 4 a 5 hores després dels àpats, sinó just el contrari: evitar l'exercici en les hores de màxim efecte insulínic i no injectar la insulina a la zona que més treballarà. Queda la franja de glucèmia per iniciar l'activitat, que és la resposta oficial i que recull el marge de seguretat clàssic: per sota es corre risc d'hipoglucèmia i per damunt de 250 mg/dL, sobretot amb cetonúria, l'exercici és contraproduent. Aquesta xifra concreta de 100-250 mg/dL no consta literalment a la guia de l'ICS, i s'exposa com el criteri clàssic que sostenia la resposta del tribunal, no com una cita.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El trastorn límit de la personalitat és, per definició, un patró d'inestabilitat, i els dos atributs que el tribunal dona per bons en són el nucli. La impulsivitat hi és criteri diagnòstic explícit: la classificació internacional de malalties anomena aquest grup «trastorn d'inestabilitat emocional de la personalitat» i el descriu com una «marcada predisposició a actuar de forma inesperada i sense tenir en compte les conseqüències», i el manual diagnòstic nord-americà parla d'una «notable impulsivitat» en almenys dues àrees potencialment perjudicials per a un mateix (despeses, sexe, consum de substàncies, conducció temerària, afartaments). Les conductes autolesives també hi són criteri propi, i separat del de la impulsivitat justament perquè no s'hi confonguin: «comportaments, intents o amenaces suïcides recurrents, o comportament d'automutilació», i en la versió internacional «reiterades amenaces o actes d'autoagressió». El Pla director de salut mental i addiccions del Departament de Salut descriu el TLP en els mateixos termes, com una patologia mental greu amb «gran variabilitat de símptomes: depressius, ansiosos, irritabilitat, conductes suïcides, clínica paranoide i freqüents canvis de caràcter». Per això l'abrasió del genoll d'un noi de 17 anys amb aquest diagnòstic, atribuïda a una caiguda accidental, demana una valoració que no doni la causa per sabuda. L'estabilitat emocional és exactament el contrari del que defineix el trastorn —la inestabilitat afectiva, amb episodis de disfòria, irritabilitat o ansietat que duren hores, és un altre dels criteris— i no pot ser-ne un atribut. I el retard psicomotor no hi pertany: és un signe de l'episodi depressiu greu amb símptomes melancòlics, d'alguns quadres neurològics i d'alguns efectes farmacològics, i descriu una lentificació del moviment i del pensament, mentre que aquí el quadre és d'excés i de reactivitat, no de frenada. Nota de vigència: la guia de pràctica clínica que sosté aquests criteris és del 2011 i treballa amb les classificacions d'aleshores; les edicions vigents no mouen la resposta del tribunal —el manual diagnòstic manté els nou criteris del trastorn límit, amb la impulsivitat i l'automutilació entre ells, i la classificació internacional nova ha substituït els subtipus per una gradació de gravetat amb un qualificador de «patró límit» que continua descrivint la impulsivitat i l'autolesió.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El malestar general i el dolor abdominal en algú que fa diàlisi peritoneal obliguen a pensar primer en la peritonitis, que és la complicació que més morbimortalitat causa en aquesta tècnica: obliga a ingressos, fa perdre la membrana peritoneal com a superfície d'intercanvi i és la primera causa de canvi a hemodiàlisi. El signe que la delata és el líquid drenat tèrbol, i per això davant d'aquest quadre es mira el drenatge i se'n fa cultiu. Les altres tres complicacions són reals, però mecàniques i de molta menys gravetat: la migració del catèter dona mal drenatge i es resol reposicionant-lo; la fuga de líquid a l'orifici de sortida o a la paret abdominal obliga a reduir volums o a aturar la tècnica uns dies; i la lordosi dorsal ni tan sols és una complicació descrita de la diàlisi peritoneal —el que sí que s'hi descriu és el dolor lumbar per l'augment de pressió intraabdominal. Per això l'educació d'aquests malalts insisteix tant en la tècnica asèptica de les connexions i en avisar de seguida si el líquid surt tèrbol.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La malaltia celíaca és una intolerància permanent al gluten, i el tractament és una dieta estricta sense gluten per a tota la vida. El gluten és a les proteïnes del blat, l'ordi, el sègol i els seus híbrids i derivats, de manera que el blat i l'ordi queden exclosos. La civada mereix un aclariment: no conté gluten pròpiament, però en la pràctica la que es comercialitza sol estar contaminada per blat en el conreu, el transport o la mòlta, i per això només s'admet si està certificada «sense gluten»; una opció que diu «civada» a seques no és la resposta segura. L'arròs, en canvi, no conté gluten en cap cas i és, amb el blat de moro, el cereal de base de l'alimentació del celíac. El cribratge i el consell dietètic de la celiaquia formen part de les activitats preventives a l'edat pediàtrica, i el material d'alimentació saludable de l'ASPCAT recull igualment quins cereals contenen gluten.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La classificació GOLD gradua la gravetat de l'MPOC pel FEV1 postbroncodilatador, un cop confirmada l'obstrucció amb un quocient FEV1/CVF inferior a 0,70. La guia de pràctica clínica de l'MPOC de l'ICS reprodueix la taula: estadi I (lleu) FEV1 ≥ 80 %; estadi II (moderada) 50 % ≤ FEV1 < 80 %; estadi III (greu) 30 % ≤ FEV1 < 50 %; estadi IV (molt greu) FEV1 < 30 %, o bé < 50 % amb insuficiència respiratòria crònica. El cas de l'enunciat cau de ple a la franja del 30 % al 50 %, és a dir, MPOC greu, que és la resposta del patró. AVÍS DE VIGÈNCIA sobre el marc general: aquests talls de FEV1 continuen sent els mateixos avui, però des de 2011 la GOLD ja no classifica el malalt només pel FEV1: el grau espiromètric (ara anomenat GOLD 1 a 4) es combina amb els símptomes (mMRC, CAT) i amb les exacerbacions per situar la persona en els grups A, B i E, que són els que decideixen el tractament. La resposta de la pregunta no canvia; el que ha canviat és que amb la sola xifra del FEV1 ja no n'hi ha prou per decidir què es fa.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Una infecció és una situació d'estrès metabòlic: allibera hormones contrainsulars —cortisol, catecolamines, glucagó i hormona de creixement— que augmenten la producció hepàtica de glucosa i la resistència a la insulina. El resultat és que la glucèmia puja, i per això la guia de diabetis de l'ICS avisa que durant els «dies de malaltia» cal intensificar els autocontrols, no suspendre mai la insulina, hidratar-se bé i vigilar la cetonúria: la febre i la infecció poden descompensar el malalt fins a la cetoacidosi. Amb això cauen les altres tres opcions: les infeccions no contribueixen a la hipoglucèmia (el risc va en direcció contrària, i si de cas la hipoglucèmia apareix quan el malalt deixa de menjar però es continua posant la mateixa insulina), sí que afecten el control metabòlic —dir que «mai» l'afecten és insostenible—, i no disminueixen les hormones d'estrès, sinó que les augmenten. És exactament per això que la diabetis mal controlada i la infecció s'alimenten l'una a l'altra.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Tres de les opcions són mètodes de recerca qualitativa reconeguts i amb tradició pròpia: l'etnografia, que estudia una cultura o un grup des de dins i sobre el terreny, i la fenomenologia, que busca el significat de l'experiència viscuda —exactament el que vol l'equip de l'enunciat quan pregunta per l'experiència dels cuidadors—; la investigació-acció participativa, en què les persones estudiades participen en el disseny i en els canvis que se'n deriven; i la teoria fonamentada (grounded theory), que construeix la teoria a partir de les dades mitjançant comparació constant i saturació. «Acció reactiva interactiva» no és cap mètode: és una etiqueta que sona plausible però que no correspon a cap tradició metodològica, i per això és la resposta. Aquesta pregunta demana reconèixer noms de mètodes, i el corpus de fonts del projecte no conté cap manual de metodologia de la recerca qualitativa a què ancorar-la; es deixa constància del raonament i no s'hi inventa cap cita.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El balanç nitrogenat compara el nitrogen que entra amb la dieta (bàsicament el de les proteïnes) amb el que es perd per orina, femta i pell. Com que el nitrogen és el marcador del recanvi de les proteïnes corporals, el balanç informa del que està passant amb el metabolisme proteic: un balanç negatiu vol dir que es degraden més proteïnes de les que es formen, cosa característica de la resposta metabòlica a l'agressió —cirurgia, sèpsia, cremades, dejuni—, i un balanç positiu, que hi ha anabolisme (creixement, embaràs, recuperació). Per això és una eina de seguiment nutricional en el malalt crític o desnodrit. Les altres opcions confonen conceptes: el balanç no mesura els dipòsits corporals de proteïna, que s'estimen amb l'antropometria i amb proteïnes viscerals com l'albúmina o la prealbúmina; i no té res a veure amb els lípids ni amb el colesterol, l'HDL i l'LDL, que es valoren amb el perfil lipídic. L'informe FAO/OMS/UNU sobre proteïnes i aminoàcids fa servir precisament el balanç de nitrogen com a mètode de referència per estimar les necessitats proteiques.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

De les quatre intervencions, la que va directament contra la broncoaspiració és comprovar el volum gàstric residual: serveix per detectar la retenció gàstrica, que és el pas previ a la regurgitació i a l'aspiració del contingut cap a la via aèria. El programa ARES de l'ICS la té recollida com a intervenció de la pauta de cures de nutrició enteral, al costat del control del peristaltisme i del manteniment de la sonda. Les altres tres no prevenen res: rentar la sonda amb aigua (bidestil·lada o no) serveix per mantenir-la permeable, no per evitar que el malalt aspiri; la posició de Trendelemburg és exactament la contrària de la que cal, perquè posa el cap més baix que l'abdomen i afavoreix el reflux —la mesura correcta és el capçal elevat de 30 a 45 graus durant la nutrició i una estona després—; i rotar la sonda periòdicament és una cura de l'orifici, no una prevenció de l'aspiració. AVÍS DE VIGÈNCIA: la mesura del residu gàstric com a rutina està discutida des de fa anys en el malalt crític, i diverses societats de nutrició clínica ja no la recomanen de manera sistemàtica; el pla de cures de l'ICS, que és el document de referència d'aquesta casa, la manté.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La diabetis tipus 1 debuta per manca d'insulina, i les manifestacions primàries són conseqüència directa de la hiperglucèmia: la glucosa que no entra a les cèl·lules s'elimina per l'orina i arrossega aigua (poliúria), la pèrdua d'aigua provoca set intensa (polidípsia) i la cèl·lula, que no pot fer servir la glucosa, demana menjar (polifàgia); el conjunt s'acompanya típicament de pèrdua de pes tot i menjar més. Aquesta tríada és el que fa sospitar el debut en un adolescent. Les altres opcions descriuen altres coses: el consum excessiu de calories amb dificultat per perdre pes encaixa amb el sobrepès i amb la diabetis tipus 2, no amb el debut d'una tipus 1; el cansament i els símptomes depressius poden acompanyar el quadre però no en són les manifestacions primàries ni orienten el diagnòstic; i les dificultats de concentració i l'estasi venosa no hi tenen relació. La guia de diabetis de l'ICS recull la clínica cardinal i indica que, davant d'aquesta clínica, cal fer una glucèmia capil·lar immediata i, si cal, determinar la cetonúria.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

Escoltar activament no és callar mentre l'altre parla: és una tècnica amb una definició tancada. El Diccionari d'infermeria del TERMCAT i el Departament de Salut la defineix com la «tècnica de comunicació que consisteix a desxifrar el missatge de l'emissor, tant verbal com no verbal, identificar-ne l'emoció i les idees subjacents i mostrar empatia», i hi afegeix que «la reformulació adequada del missatge és fonamental en l'escolta activa», perquè és el que permet al professional «comprendre el que diu la persona atesa i verificar que ha entès correctament el contingut del missatge». Aquesta definició sosté les dues respostes que el tribunal dona per bones. Mostrar empatia i disponibilitat n'és la meitat literal —l'empatia hi surt amb aquesta paraula, i la disponibilitat és la condició que la fa possible: el material de suport psicològic al pacient de l'Institut Obert de Catalunya insisteix a «focalitzar la nostra atenció en la persona que està parlant», que no es pot fer amb el rellotge, la pantalla o una altra tasca al mig. I concentrar-se a rebre i interpretar el missatge i tornar-li a la persona el que se n'ha entès n'és l'altra meitat: és exactament la reformulació, que el mateix material desglossa en «resumir, parafrasejar i fer preguntes per assegurar que hem sentit i entès bé el missatge», amb exemples com «a veure si ho he entès bé, dius que...». La primera opció falla pel final: analitzar el missatge per emetre judicis de valor és el contrari del que demana la tècnica, perquè l'actitud requerida és «mantenir una actitud positiva envers el pacient, evitant jutjar-lo», i «si estem massa pendents de valorar o jutjar el que ens està dient no l'estarem escoltant plenament». La quarta falla pel començament: evitar la conducta verbal, paraverbal i no verbal de l'emissor és renunciar precisament al canal que la definició mana desxifrar, i en una dona de 83 anys que es posa a plorar el plor és part del missatge, no una interferència. Vigència: la fitxa del TERMCAT continua sent la terminologia infermera de referència en català i la definició no s'ha modificat.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La decisió sobre qui acompanya la persona durant una cura no és del professional ni de l'acompanyant: és de la persona atesa, i per això l'única actuació correcta és preguntar-li a ella si vol que l'amiga es quedi o surti, i informar-la del procediment. És l'aplicació directa del dret a la intimitat i a decidir, que la Carta de drets i deures de la ciutadania reconeix, i del valor de la intimitat i la confidencialitat del Codi d'ètica de les infermeres i infermers de Catalunya. Les altres tres actuacions desplacen la decisió: decidir nosaltres la conveniència de la presència de l'amiga la converteix en una qüestió tècnica quan no ho és; fer sortir l'amiga i avisar-la quan es pugui tornar a entrar la tracta com un destorb; i demanar a la noia que faci sortir la seva amiga a la sala d'espera li carrega a ella una decisió que no ha demanat i, a més, ja la dona per presa. El detall important del cas és que és una ferida traumàtica al front en una noia jove que ve acompanyada: cal deixar oberta la possibilitat d'una entrevista a soles, que és la porta per detectar una violència que no s'explica davant de tercers.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El càlcul té dues parts. La primera, el cabal horari: 500 mL en 4 hores són 125 mL/h, i això ja apareix a les quatre opcions, de manera que no és el que decideix. La segona, el degoteig, i aquí tot depèn de l'equip que es faci servir: un equip de macrogoteig dona 20 gotes per mL, i un equip de microgoteig, 60 microgotes per mL. Amb macrogoteig, 125 mL/h × 20 gotes/mL ÷ 60 minuts = 41,6 gotes per minut, és a dir, unes 42 gotes/minut, xifra que no és a cap opció. Amb microgoteig, 125 × 60 ÷ 60 = 125 microgotes per minut: quan es fa servir microgoteig, el nombre de microgotes per minut coincideix sempre amb els mL/h, i aquesta és la regla que resol la pregunta. Per això la resposta és 125 mL/h o 125 microgotes/minut. Les altres tres barregen les unitats: 125 gotes/minut correspondria a un ritme molt més ràpid amb equip normal, i les dues de 83 surten de dividir per 60 en lloc de per 20 o de fer el càlcul per a 500 mL en 6 hores.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Mantenir el llit en la posició més baixa possible és una de les mesures bàsiques de prevenció de caigudes: si la persona s'aixeca sola o rellisca, la distància fins a terra és menor i el cop també. Les bones pràctiques de seguretat dels pacients del Departament de Salut la recullen entre les mesures de l'entorn, al costat de la il·luminació, el calçat i el timbre a l'abast. Les altres tres opcions són, de fet, errors coneguts: la restricció física no està indicada «en totes les persones de risc», sinó que és una mesura excepcional, que augmenta el risc de lesió greu, d'immobilitat i de deliri, i que només es fa servir com a últim recurs i amb els requisits legals i clínics corresponents; les baranes laterals no s'han de posar «sempre», perquè en una persona confusa o inquieta el que fan és convertir una caiguda des del llit en una caiguda des de més amunt, per damunt de la barana; i el calçat no és indiferent, perquè justament el calçat obert, sense subjecció al taló o amb sola lliscant és un dels factors de risc modificables més citats.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

En una cremada química ocular el temps és teixit: mentre el càustic és a la superfície, continua destruint còrnia i conjuntiva, i per això la primera actuació és irrigar l'ull abundantment amb aigua o sèrum fisiològic, com abans i durant força estona, abans de qualsevol altra cosa. El material de primers auxilis recull la mateixa regla per als accidents oculars: rentar amb aigua o sèrum durant uns vint minuts, no aplicar-hi col·liris ni pomades i tapar l'ull després amb gases humides abans de traslladar la persona. Amb això s'entén per què les altres tres opcions són errònies com a primera actuació: registrar la profunditat i l'extensió de la lesió és documentació, i es fa després; un apòsit rígid protegeix un traumatisme perforant però en una causticació només reté el producte contra l'ull; i un apòsit transpirable tampoc no neutralitza res. Rentar primer, valorar després.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El que s'ha d'evitar és l'ibuprofèn, i amb ell tots els antiinflamatoris no esteroidals: són un desencadenant reconegut de brots i d'exacerbacions en la malaltia inflamatòria intestinal, perquè lesionen la mucosa i inhibeixen les prostaglandines que la protegeixen. Per a les molèsties i el dolor, en aquests malalts es prefereix el paracetamol i es consulta abans de prendre res. Les altres tres accions no s'han d'evitar, sinó tot el contrari: deixar de fumar és un consell de salut general que en aquesta noia està del tot indicat —el tabac empitjora la malaltia de Crohn i el risc cardiovascular, i encara que en la colitis ulcerosa s'ha descrit una relació paradoxal amb el tabaquisme, en cap cas es recomana fumar per tractar-la—; l'exercici físic diari és beneficiós i ajuda a mantenir la massa òssia, sovint compromesa pels corticoides; i una alimentació rica en proteïnes i pobra en residus és la pauta habitual durant els brots, quan la mucosa està inflamada.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Si la dona suprimeix els carbohidrats, el seu organisme es queda sense el combustible que fa servir preferentment i passa a obtenir energia de la degradació dels greixos. Aquesta via genera cossos cetònics, que són àcids: apareix primer la cetosi i, si la situació es manté o s'hi afegeix la manca d'insulina, l'acidosi metabòlica, que en el diabètic pot arribar a la cetoacidosi, amb nàusees, vòmits, respiració de Kussmaul i alè cetònic. Per això la complicació que se'n pot derivar és l'acidosi metabòlica. Les altres opcions no hi encaixen: la retinopatia és una complicació microvascular crònica que depèn d'anys de mal control glucèmic, no d'una setmana sense pa; la glucosúria apareix quan la glucèmia supera el llindar renal, és a dir, per excés de glucosa i no per defecte; i la caquèxia és una desnutrició extrema que necessita molt més temps i un altre context. El missatge educatiu de la guia de diabetis és precisament aquest: els carbohidrats no s'eliminen, es distribueixen i es compten.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El material de primers auxilis descriu tres estils comunicatius: l'assertiu, que expressa els propis sentiments i necessitats sense envair els drets dels altres; el passiu o inhibit, que s'anteposa els desitjos dels altres per evitar l'enfrontament; i l'agressiu, que defensa els drets i els desitjos propis per sobre de tot, transgredint els dels altres i situant-los en un pla inferior. El jove de l'enunciat parla de pressa i sense pauses, amb un to de veu alt, agafa fort l'avantbraç del professional i li llança una amenaça velada: el missatge, el parallenguatge i el contacte físic van tots en la mateixa direcció, i això és l'estil agressiu. No és assertiu, perquè l'assertivitat no envaeix ni amenaça; no és inhibit, que seria el contrari, veu baixa i evitació; i «actiu» no és cap dels tres estils descrits, sinó una etiqueta que no pertany a aquesta classificació. Saber-ho identificar serveix per no respondre amb el mateix estil: davant l'agressivitat, la resposta professional és mantenir l'autocontrol i no entrar en la sintonia emocional del malalt.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El protocol de seguiment de l'embaràs, que és el document del corpus que llista les fonts alimentàries de ferro, diu que «les principals fonts de ferro són les carns vermelles i el marisc i els ous (ferro hemo) i també els llegums i la fruita seca (ferro no hemo)». Tres de les quatre opcions són en aquesta llista: les cloïsses són marisc i figuren entre els aliments amb més ferro hemo de tots; el rovell d'ou és la part de l'ou que en concentra; i els llegums són la font vegetal de referència, amb ferro no hemo que s'absorbeix menys però en quantitat apreciable. El lluç, en canvi, és peix blanc magre, i el peix blanc és precisament el grup proteic amb menys ferro dels quatre: per això és la resposta. El consell pràctic que acompanya aquesta pregunta és el de la mateixa font: acompanyar el ferro no hemo amb vitamina C per augmentar-ne l'absorció i allunyar el cafè, el te i els lactis dels àpats principals, perquè la interfereixen.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La dermatitis de contacte irritativa apareix per l'acció física o química directa d'un agent sobre la pell —aquí, l'oclusió i l'adhesiu de l'esparadrap ample— i no necessita cap sensibilització prèvia. El quadre inicial és el d'una inflamació aguda ben delimitada a la zona de contacte: cremor i escoïment (més que picor), eritema, edema i, si la irritació és intensa, vesícules. Per això aquesta és la combinació correcta. Les altres tres barregen signes que no corresponen a l'inici del quadre o que són d'una altra lesió: la pal·lidesa no és pròpia d'una inflamació, que cursa amb envermelliment; les ampolles per fricció i les pústules corresponen a un mecanisme mecànic o a una infecció sobreafegida; i l'ampul·la membranosa amb urticària descriu una reacció d'un altre tipus. La conducta és retirar l'agent, netejar suaument, hidratar i canviar el sistema de fixació per un de no oclusiu, i valorar la derivació si la lesió no millora.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La veu xiuxiuejada és una prova d'exploració clínica de l'audició que es fa sense cap aparell: l'explorador es col·loca darrere de la persona, tapa i emmascara una orella i pronuncia paraules o números en veu xiuxiuejada a una distància fixada, comprovant si els repeteix correctament. És barata, ràpida i prou sensible per al cribratge, i per això figura entre les proves de valoració general de l'audició —el Protocol d'activitats preventives a l'edat pediàtrica la fa servir com un dels sons de la prova d'audició per distracció, i precisa que la intensitat dels sons emesos no ha de superar els 35 dB, «equival[ents] al so que fa una fulla en caure a terra o a la veu xiuxiuejada a cau d'orella». Les altres tres proves exploren una altra cosa: la prova de Romberg valora l'equilibri i la funció vestibular i propioceptiva, no l'audició; l'òrgan de Corti existeix, però no hi ha cap «test de Corti» com a prova d'exploració; i el test d'Ishihara és el de la visió dels colors. Si la veu xiuxiuejada falla, el pas següent és l'audiometria.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El document del Departament de Salut sobre precaucions d'aïllament ho enumera exactament així: les precaucions estàndard s'apliquen «sempre que hi pugui haver contacte amb» sang; qualsevol fluid corporal, secreció i excreció (exceptuant la suor), independentment que estigui tacat de sang o no ho estigui; membranes mucoses; i pell no íntegra. Les opcions que parlen de la sang i els fluids corporals excepte la suor, de les membranes mucoses i de la pell no íntegra reprodueixen tres d'aquests punts, de manera que l'única resposta possible és la que diu que totes són certes. La idea de fons és la que dona sentit a tota la prevenció de la infecció relacionada amb l'assistència: les precaucions estàndard no depenen del diagnòstic ni de la sospita, s'apliquen a tots els pacients i a tots els centres, perquè es basen en el principi que la sang i els fluids de qualsevol persona poden contenir i transmetre agents infecciosos. La suor és l'única excreció exclosa de la llista, i la higiene de mans n'és la mesura central.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'APGAR familiar és un qüestionari breu de cinc preguntes que mesura la percepció que té la persona del funcionament de la seva família, i cadascuna de les lletres del nom correspon a una àrea: adaptació (Adaptation), participació (Partnership), gradient de creixement (Growth), afecte (Affection) i resolució o capacitat de dedicar temps i recursos (Resolve). Tres de les opcions de la pregunta —adaptació, participació i afecte— són tres d'aquestes cinc àrees; el coneixement no és cap d'elles, i per això és la resposta. El sentit de l'instrument és que no mesura l'estructura de la família (qui hi viu, quants són) sinó la satisfacció amb el suport que rep la persona, i per això es passa a la persona atesa i no a la família sencera. L'instrument concret no forma part del corpus documental del projecte —tampoc no hi era quan es va comentar l'ítem equivalent de l'examen de 2018—, de manera que aquí s'exposa el raonament sobre les àrees de l'escala i no s'hi ancora cap cita que no tinguem.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

En la classificació per categories de les lesions per pressió, el grau III és la pèrdua total del gruix de la pell: es destrueix el teixit subcutani, es pot veure greix, pot haver-hi exsudat, esfàcels i àrees necròtiques, i la lesió pot estar socavada o amb tunelitzacions, però no arriba a exposar estructures profundes. L'afectació òssia i tendinosa és el que defineix el grau IV, i per això és l'afirmació que no correspon al grau III i és la resposta. Les altres tres sí que hi corresponen: tota lesió per pressió és una lesió isquèmica —la pressió mantinguda talla la perfusió del teixit—, en el grau III hi ha destrucció del teixit subcutani i és habitual que produeixi exsudat i presenti àrees necròtiques. La distinció importa perquè decideix el tractament: davant d'una categoria IV cal valorar l'osteomielitis i derivar, mentre que una categoria III es tracta amb desbridament i cura en ambient humit.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El catastrofisme és una distorsió cognitiva: consisteix a avançar-se als esdeveniments pensant sempre que passarà el pitjor, tal com el defineix el material de suport psicològic al pacient quan enumera les distorsions del pensament («visió catastròfica»). Per tant, dir que es caracteritza per pensaments extraordinàriament positius és exactament el contrari del que és, i aquesta és l'afirmació falsa que demana l'enunciat. Les altres tres s'aguanten: és un afrontament invalidant, perquè paralitza i impedeix posar en marxa estratègies eficaces; s'associa a un risc alt de depressió i també d'ansietat i de pitjor control del dolor; i és un afrontament de tipus cognitiu, centrat en com la persona interpreta i atén la situació, i no pas en la conducta. Amb un pare que expressa autoculpa i catastrofisme davant del diagnòstic del seu fill, la intervenció infermera va justament per aquí: escolta activa, informació ajustada i ajuda per reconduir els pensaments automàtics.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La pressió intracranial fisiològica de l'adult es mou en valors d'un dígit o poc més —de l'ordre de 5 a 15 mmHg—, i en l'infant és encara més baixa; es considera hipertensió intracranial a partir d'uns 20 mmHg mantinguts, que és el llindar a partir del qual s'actua. Amb aquest ordre de magnitud al cap, només una de les opcions és plausible, la que situa l'adult entre 10 i 15 mmHg, i és la resposta del tribunal. Les altres tres es descarten soles: xifres de 70 a 100 o de 100 a 150 mmHg no són pressions intracranials, sinó tensions arterials (de fet, la pressió de perfusió cerebral, que sí que es mou en aquest rang, és la diferència entre la tensió arterial mitjana i la pressió intracranial); i un rang que arribi als 35 mmHg no descriu la normalitat, sinó una hipertensió intracranial greu. Els plans de cures de l'ICS treballen el «risc d'augment de la pressió intracranial» amb intervencions coherents amb això: repòs, capçal a 30 graus i control de l'estat mental i de la cefalea. Les xifres exactes de normalitat no consten en cap document del corpus, i s'exposen com a raonament d'ordre de magnitud, no com a cita.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Als 8 mesos el que preocupa és el to i la postura: la hipertonia dels adductors —les cames que costen de separar, amb tendència a l'encreuament— és un signe d'alerta neuromotora clàssic d'aquesta edat i fa sospitar una paràlisi cerebral. Per això és la resposta. Les altres tres s'han de llegir amb el calendari del desenvolupament a la mà: l'absència de somriure social és un signe d'alerta, però de molt abans, cap als 2-3 mesos, i als 8 mesos ja fa temps que hauria d'haver-se detectat; una coordinació mà-boca adequada no és cap alerta, sinó una adquisició normal i esperable; i l'absència del reflex de Moro als 8 mesos és exactament el que ha de passar, perquè és un reflex arcaic que desapareix cap als 4-6 mesos —el que seria patològic és que encara hi fos. El Protocol d'activitats preventives a l'edat pediàtrica organitza aquesta vigilància amb la taula de desenvolupament Haizea-Llevant i amb els signes d'alerta per edats.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La Llei 17/2015 d'igualtat efectiva de dones i homes fixa entre les seves finalitats reconèixer i tenir en compte el paper social i econòmic del treball familiar, domèstic i de cura de persones, que tradicionalment han exercit les dones, i que no es comptabilitza com a treball perquè no es remunera. Aquesta és la resposta. Les altres tres estan escrites del revés i es delaten soles: una llei d'igualtat no pot voler que les polítiques públiques «promoguin» els obstacles imposats per raó de sexe —el que ha de fer és eliminar-los—; ni pot voler «incrementar» el dèficit històric de les dones en la redistribució de la riquesa, sinó corregir-lo; ni donar suport a les famílies per «incrementar les desigualtats», sinó per reduir-les. És un tipus de pregunta que es resol llegint amb atenció el verb de cada opció. El text consolidat vigent es consulta al Portal Jurídic de Catalunya, que és on es publica la normativa catalana.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El qüestionari de Morisky-Green és el que pregunta pel compliment del tractament farmacològic: quatre preguntes sobre si la persona s'oblida de prendre la medicació, si la pren a l'hora, si la deixa quan es troba bé i si la deixa quan li fa mal. Els altres tres instruments mesuren coses diferents: l'índex de Katz valora la independència en les activitats bàsiques de la vida diària; l'escala SCOFF és un cribratge de trastorns de la conducta alimentària; i l'índex de Karnofsky puntua l'estat funcional del malalt oncològic. AVÍS DE VIGÈNCIA: l'instrument que assenyala la resposta continua sent el correcte per a allò que pregunta l'enunciat, i això no ha canviat. El que sí que cal saber avui és que les Recomanacions preventives vasculars del PAPPS, en l'actualització de 2024, prioritzen altres mètodes per valorar la manca d'adherència —la persistència o retirada de la prescripció a la farmàcia, la pregunta de Haynes i el recompte de comprimits— i no hi inclouen l'escala MMAS-8, la versió de vuit ítems del Morisky («no se incluye la escala Morisky Medical Adherence Scale (MMAS) 8 por no haber alcanzado buenos indicadores para su uso en la validación realizada en español»), que no és el qüestionari de Morisky-Green de quatre preguntes al qual es refereix aquesta pregunta.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La comunicació amb una persona amb un problema de drogodependència ha de ser acceptadora, no moralitzadora: el que no pot fer, ni amb paraules ni amb gestos, és emetre judicis morals, perquè és el camí més curt perquè la persona se senti jutjada, no torni i abandoni qualsevol procés d'ajuda. Per això aquesta és la resposta. Les altres tres sí que hi tenen lloc: l'acceptació incondicional de la persona (que no vol dir aprovar la conducta) és la base de la relació d'ajuda; reforçar el que la persona aconsegueix —cada pas, cada consecució— és un principi bàsic de l'entrevista motivacional; i l'exigència en el compliment de les normes és legítima i necessària en un marc terapèutic, sempre que es plantegi sobre la conducta i no sobre la persona. El límit, doncs, no és ser exigent: és jutjar moralment. Aquesta distinció entre acceptar la persona i no aprovar necessàriament la conducta és el nucli de la relació terapèutica.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'afirmació falsa és la que diu que els menors d'entre 14 i 15 anys sempre són considerats majors d'edat per prendre les seves pròpies decisions i que no és exigible el consentiment dels pares. La regla real és una altra: el consentiment per representació s'aplica quan el menor no és capaç intel·lectualment ni emocionalment de comprendre l'abast de la intervenció, i a partir dels 16 anys (o en el menor emancipat) no es presta consentiment per representació, tot i que en actuacions de risc greu els pares han de ser informats i la seva opinió tinguda en compte. Entre els 12 i els 16 anys s'escolta el menor i es valora la seva maduresa cas per cas: no hi ha cap automatisme que converteixi els 14 anys en majoria d'edat sanitària. Les altres tres afirmacions són les que recull la Carta de drets i deures: la infermera promou la planificació de decisions anticipades i vetlla perquè es respectin, prioritza les decisions de la persona atesa alhora que ajuda la família a comprendre-les, i la planificació anticipada és un procés dinàmic, flexible, reversible i revocable.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La confidencialitat és un dret fort, però no absolut: la Carta de drets i deures de la ciutadania i la legislació d'autonomia del pacient preveuen excepcions taxades —risc per a la salut pública, risc per a la persona mateixa o per a tercers, requeriment judicial—, i aquestes excepcions han d'estar objectivades i quantificades, valorant si mantenir el dret pot causar un perjudici a la persona o a altri. Aquesta és la resposta del tribunal. Les altres tres exageren o inverteixen la regla: dir que és un dret absolut i que mai no hi pot accedir ningú més fa impossible el treball en equip i l'atenció continuada, que són precisament els supòsits legítims d'accés; dir que l'accés és sempre exclusiu dels professionals que han dut a terme l'acte sanitari deixa fora els qui atenen la persona després, que hi accedeixen per necessitat assistencial; i dir que les dades es poden fer servir «sempre» per a recerca és fals, perquè la recerca exigeix base jurídica, anonimització o consentiment i, si escau, informe del comitè d'ètica.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Les altres tres afirmacions es cauen soles. No és cert que tots els professionals estiguin preparats per identificar l'abús o el maltractament en persones grans: la detecció és precisament un dels punts febles, perquè el maltractament es presenta amb signes inespecífics (caigudes repetides, desnutrició, deshidratació, manca de medicació o de cures, por davant del cuidador) i cal formació i una actitud de sospita activa per veure'l. Tampoc no és funció de la infermera «provar» la sospita: la seva funció és valorar-la, deixar-ne constància, activar el circuit i, si escau, comunicar-ho; la prova és feina judicial, i esperar a tenir-ne abans d'actuar deixa la persona desprotegida. I els ancians amb discapacitat no tenen el mateix risc que la població general, sinó més: la dependència funcional o cognitiva és un dels factors de risc més consistents. Queda com a certa que l'omissió i l'abandonament —la negligència en les cures— són les formes més freqüents, que és la resposta del tribunal. Els plans de cures de l'ICS recullen la valoració d'indicis de maltractament dins l'atenció a la persona cuidadora i la sobrecàrrega del cuidador, que és el context on més sovint apareix. La dada de freqüència relativa de cada forma de maltractament no consta en cap document del corpus i s'exposa com a raonament, no com a cita.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El protocol vigent de la Generalitat per a la prevenció i l'abordatge de l'assetjament sexual (acord de la Mesa General de 9 de març de 2023) diu que la sol·licitud d'intervenció pot provenir de la persona afectada, però també «de qualsevol persona que tingui coneixement d'una possible conducta recollida en aquest protocol», del servei de prevenció, de recursos humans, del comitè de seguretat i salut, dels delegats de prevenció o de la representació del personal. Quan no la presenta la persona afectada, cal el seu consentiment exprés i informat per iniciar les actuacions; i el protocol resol el cas en què no el dona: «Si la persona afectada no dona el consentiment per fer les actuacions del cas que l'afecta, la unitat orgànica prevista al punt 7.1.1 durà a terme les diligències i prendrà les mesures oportunes, com a òrgan competent en matèria de funció pública». Això és exactament la resposta del tribunal. Les altres tres no s'aguanten: no és cert que només pugui presentar-la la persona afectada ni que només pugui anar acompanyada del seu advocat; tampoc que no calgui mai el seu consentiment; i en cap cas la manca de consentiment porta a arxivar l'expedient sense més, perquè l'Administració manté el deure de diligència deguda.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'afirmació falsa és la data: els estudis de Patricia Benner sobre l'expertesa infermera no són del final dels anys 1950, sinó de principis dels anys vuitanta —«From Novice to Expert» es publica el 1982 a l'American Journal of Nursing i el llibre homònim el 1984. Les altres tres són correctes i estan documentades a l'article de referència sobre la seva filosofia: Benner adapta a la infermeria el model d'adquisició d'habilitats humanes dels germans Dreyfus; la seva obra es classifica com una filosofia infermera, no com una teoria de rang mitjà ni com un model conceptual; i descriu cinc nivells de competència clínica —principiant, principiant avançada, competent, eficient i experta— amb els atributs de cadascun. El sentit pràctic del model és que l'expertesa no s'adquireix acumulant anys, sinó experiència reflexionada sobre casos concrets, i que la infermera experta capta la situació de manera intuïtiva i global, sense passar per les regles que necessita la principiant.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Nola J. Pender és l'autora del model de promoció de la salut (Health Promotion Model), que explica la conducta promotora de salut a partir de les característiques i experiències prèvies de la persona, de les cognicions i afectes específics de la conducta —beneficis percebuts, barreres percebudes, autoeficàcia— i dels compromisos i les influències interpersonals i situacionals. És un model pensat per a la infermeria comunitària i l'educació per a la salut, i el seu tret distintiu és que no parteix de la por a la malaltia, sinó de la motivació per assolir un nivell més alt de benestar. Les altres tres opcions són d'altres autores: la salut com a expansió de la consciència és de Margaret Newman; el model d'adaptació és de Callista Roy; i el model del sistema conductual és de Dorothy Johnson. Saber a qui pertany cada model és el que demana el temari, i en la pràctica el de Pender és el que hi ha al darrere de moltes intervencions d'educació sanitària.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'escala de coma de Glasgow puntua tres respostes i se sumen: obertura d'ulls (de 1 a 4), resposta verbal (de 1 a 5) i resposta motora (de 1 a 6). L'adolescent obre els ulls espontàniament, que és la puntuació màxima d'aquest apartat, 4; té una parla confosa, que són 4 punts de resposta verbal; i localitza el dolor, que són 5 punts de resposta motora. El total és 4 + 4 + 5 = 13. Per això la resposta és 13 i les altres tres xifres surten d'errar algun dels tres components: 11 i 10 suposarien una resposta verbal o motora pitjor de la descrita, i 8 és el llindar clàssic de coma que exigeix protecció de la via aèria, molt per sota del que presenta aquest noi. Val la pena recordar que la puntuació mínima possible és 3 i no 0, i que el que informa no és només el total sinó l'evolució de cada component: un Glasgow que baixa dos punts és una alarma encara que el total sembli alt.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La sobrecàrrega circulatòria associada a la transfusió (TACO) apareix per volums grans o per una infusió massa ràpida en persones que no poden manejar aquest volum. La guia de transfusió de la SETS ho concreta: es dona sobretot «en ancianos, niños, o pacientes con la función cardiaca, respiratoria o renal comprometida», i afegeix que la majoria dels qui la pateixen «son niños o ancianos o tienen antecedentes de patología cardiovascular, respiratoria o renal». Amb això, de les quatre persones de la pregunta, la que té MENOR risc és l'adult amb emfisema pulmonar: és una malaltia parenquimatosa obstructiva que no reté volum. Les altres tres sí que estan als grups de risc: la hipertensió portal implica hepatopatia amb alteració del maneig de líquids; el nadó té un volum sanguini petit i qualsevol excés hi pesa molt; i la insuficiència renal crònica impedeix eliminar el volum transfós. Matís honest: la guia també esmenta la funció respiratòria compromesa entre els factors de risc, de manera que la pregunta es resol per comparació entre les quatre situacions i no perquè l'emfisema sigui un factor protector. La prevenció es fa revisant la història i el pes abans de transfondre, transfonent a poc a poc i valorant el diürètic.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La sulfadiazina argèntica és una sulfamida tòpica que combina l'acció antibacteriana de la sulfamida amb la de la plata: és d'ampli espectre enfront de grams positius i negatius i també activa contra càndides, s'aplica en capa fina d'aproximadament un mil·límetre i té capacitat netejadora, ja que ajuda a desprendre teixit desvitalitzat quan es retira. Fins aquí, tres afirmacions certes. La falsa —i la resposta— és que estigui especialment indicada en embarassades, nadons i prematurs: hi està precisament contraindicada, perquè les sulfamides desplacen la bilirubina de l'albúmina i poden provocar querníctere en el nounat, i per això la fitxa d'aquest producte exclou l'embaràs a terme, la lactància i els menors de dos mesos. En una cremada lleu i localitzada com la del jove de l'enunciat, la cura comença igualment per refredar la zona amb aigua, netejar-la i valorar-ne l'extensió i la profunditat abans d'aplicar res.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Aquesta pregunta distingeix dues coses que el temari barreja sovint. Els plans de cures estandarditzats dels hospitals de l'ICS són els del programa ARES, i ARES no treballa amb NANDA, NIC i NOC: treballa amb la terminologia d'interfase ATIC. El document del programa ho explica amb totes les lletres: les classificacions «(NIC, NOC, NANDA, CIM-9...) són terminologies de referència», útils sobretot per a l'anàlisi i l'explotació de dades, mentre que «les terminologies d'interfase com ATIC» serveixen per introduir dades i fan de pont entre el llenguatge natural dels professionals i les classificacions. Per tant, l'afirmació que a l'ICS s'hi utilitzen els llenguatges NANDA, NIC i NOC és la que NO és certa, i és la resposta del tribunal. Les altres tres sí que ho són i consten al mateix document: els plans es vinculen al motiu d'ingrés; cada pla té definit un «problema principal o diagnòstic principal»; i l'estructura del pla conté problemes reals o de risc amb les intervencions infermeres que en pengen. Compte a no llegir-ho al revés: NANDA, NOC i NIC no han estat «substituïts» per ATIC ni a l'inrevés —són coses diferents i conviuen; el que diu la pregunta és quin llenguatge fa servir el programa de l'ICS.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El cop de calor és una hipertèrmia greu amb fallida dels mecanismes de termoregulació, i les seves complicacions vénen del dany cel·lular per la temperatura: rabdomiòlisi per destrucció muscular —amb el risc d'insuficiència renal aguda per mioglobinúria—, insuficiència hepàtica aguda i coagulació intravascular disseminada, a més de l'edema cerebral i la fallida multiorgànica. Les tres opcions que citen aquestes complicacions són, doncs, certes. La que no ho és, i és la resposta, és el risc d'angioedema: l'angioedema és una reacció d'origen al·lèrgic o mediada per bradicinina (per exemple, pels IECA), i no forma part de la fisiopatologia del cop de calor. El tractament immediat va en la mateixa direcció que la fisiopatologia: refredar de pressa i bé —retirar la roba, moure la persona a un lloc fresc, aplicar aigua i aire— i mesurar la temperatura central, sense esperar-se a veure quina complicació apareix.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Cada passada d'aspiració treu secrecions, però també treu aire: mentre s'aspira, la persona no ventila, i per això el temps màxim de succió és curt. El procediment de referència de cures bàsiques ho fixa així: «feu l'aspiració màxima durant 10-15 segons» i «es recomana que el procediment d'aspiració no duri més de 15 segons», amb hiperoxigenació abans i després i un descans de 20 a 30 segons entre passades. De les quatre xifres de la pregunta, l'única compatible amb aquest interval és la de 10 segons, i per això és la resposta; 30, 40 i 60 segons són temps que provoquen hipoxèmia, bradicàrdia per estimulació vagal, arrítmies i traumatisme de la mucosa. En l'educació al malalt i al cuidador que planteja l'enunciat, el missatge és aquest: poca estona, comptant els segons, i aturar-se si apareix inquietud, cianosi o canvis del ritme cardíac.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La lactulosa és un disacàrid no absorbible que actua com a laxant osmòtic: arriba intacte al còlon, on la flora el fermenta, acidifica el medi i atreu aigua cap a la llum intestinal, cosa que estova la femta i estimula el peristaltisme. Aquest mecanisme no és immediat, perquè depèn del trànsit fins al còlon i de la fermentació: l'efecte apareix habitualment al cap d'un o dos dies, i per això la resposta correcta és la que parla d'un parell de dies. Les altres opcions desplacen el temps cap als extrems: menys de 24 hores o abans de 6 hores correspondria a un laxant estimulant o a un enema, no a la lactulosa; i esperar una setmana significaria que el tractament no funciona i que cal revisar-lo. El matís que cal explicar al malalt és que l'efecte no és instantani: en un restrenyiment per opiacis, la lactulosa es pauta de manera regular i preventiva —no a demanda— i pot provocar flatulència i còlics els primers dies, que solen cedir.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'ona P és la primera deflexió del cicle i correspon a la despolarització de les aurícules; en condicions normals és positiva a la major part de derivacions, precedeix cada QRS i dura 0,11 segons o menys (uns 0,08-0,10 s). Quan s'allarga o es fa bífida, orienta a creixement auricular. Per això l'afirmació correcta és la que la lliga a la despolarització auricular amb una durada de 0,11 segons o menys. Les altres tres barregen conceptes: l'ona P no és equivalent a l'ona U —l'ona U és una deflexió petita que apareix després de la T i es relaciona amb la repolarització tardana, i 0,4 segons és una durada impossible per a una P—; la despolarització ventricular no la representa la P sinó el complex QRS, que dura menys de 0,10-0,12 s; i la P no és una deflexió negativa inicial de 0,04 segons, xifra que s'assembla més a la durada d'una ona q normal. Llegir l'ECG en aquest ordre —P, PR, QRS, ST, T— és el que permet situar cada troballa on toca.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La tècnica de fricció amb solució alcohòlica segueix la mateixa seqüència de superfícies que el rentat amb aigua i sabó, i el procediment de referència l'enumera en aquest ordre: palmell contra palmell; palmell d'una mà contra el dors de l'altra amb els dits entrellaçats, i a l'inrevés; palmells amb els dits entrellaçats; dors dels dits contra el palmell oposat agafant els dits; fricció rotatòria del polze atrapat amb el palmell de l'altra mà, i després l'altre polze; i finalment fricció rotatòria de les puntes dels dits d'una mà contra el palmell de l'altra, i a l'inrevés. L'últim pas de la fricció és, doncs, el de les puntes dels dits, que és la resposta; amb solució alcohòlica, després només queda deixar assecar les mans a l'aire, sense eixugar-les. Les altres tres opcions són passos anteriors de la mateixa seqüència: el palmell sobre el dors, el dors dels dits contra el palmell oposat i la rotació del polze. Fer-los tots i en ordre importa perquè les zones que més sovint queden sense fregar són precisament els polzes i les puntes dels dits.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Una unitat de beguda estàndard (UBE) equival a uns 10 g d'alcohol: una canya de cervesa o una copa de vi compten com 1 UBE, i un combinat o una copa de licor, com 2. Sis UBE en una sola sessió, cada dissabte, és el patró de consum intensiu —el que en anglès es diu binge drinking—, que és el que la pregunta vol fer identificar. El criteri habitual situa el consum intensiu a partir d'unes 6 UBE en els homes i 4 en les dones en una mateixa ocasió, i és un patró de risc encara que el total setmanal quedi per sota dels llindars de consum de risc habitual (de l'ordre de 28 UBE a la setmana en homes i 17 en dones). Per això, de les quatre etiquetes, la que correspon és la de risc alt: no és un consum baix ni moderat, perquè tot es concentra en una sola sessió, i «risc ocasional» no és cap categoria d'aquesta classificació. El consell derivat és el de sempre en el consell breu: informar del que compta com una UBE, quantificar-ho amb el propi jove i proposar repartir o reduir, tenint en compte que en menors i en conducció el risc no admet gradació.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Durant i immediatament després d'una crisi convulsiva, la prioritat és protegir la persona i la seva via aèria: no se subjecta, no se li posa res a la boca, s'aparta el que pugui fer-li mal, es protegeix el cap i, quan la crisi cedeix, es col·loca en decúbit lateral amb el cap lleugerament cap endavant, que és la posició que deixa sortir la saliva i el vòmit i evita l'aspiració. Per això aquesta és la resposta. Les altres tres posicions són perilloses: la Fowler alta no millora l'oxigenació d'algú que convulsiona i afavoreix la caiguda; el decúbit supí amb el coll en hiperextensió deixa la via aèria exposada a l'aspiració i pot lesionar la columna cervical si hi ha hagut traumatisme; i el Trendelemburg fa baixar el cap per sota del tronc i encara afavoreix més que el contingut gàstric pugi. Els primers auxilis de 2025 mantenen aquest mateix criteri: protegir, no immobilitzar, cronometrar la crisi i posar la persona de costat quan acaba, demanant ajuda si la crisi dura més de cinc minuts o si se'n repeteixen.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'envelliment fisiològic —el d'un ancià sa, com el de l'enunciat— va acompanyat d'una pèrdua progressiva de reserva funcional en gairebé tots els sistemes, i un dels canvis més constants és la immunosenescència: menys resposta immunitària cel·lular i humoral, menys eficàcia de les barreres (pell més fina, menys clarificació mucociliar, menys acidesa gàstrica) i, en conseqüència, més susceptibilitat a patir infeccions i a patir-les amb menys símptomes. Per això aquesta és la resposta. Les altres tres van en direcció contrària al que fa l'edat: la velocitat de conducció nerviosa disminueix, i amb ella els temps de reacció; l'agudesa visual també disminueix, amb presbícia i menys adaptació a la foscor; i la massa òssia disminueix, que és el fonament de l'osteopènia i de l'osteoporosi. La conseqüència pràctica d'aquesta pregunta és doble: cal vacunar i cal no esperar el quadre clínic típic, perquè en la persona gran una infecció pot presentar-se com una caiguda, una confusió o una pèrdua de gana.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El volum corrent és el volum d'aire que entra o surt del pulmó en cada respiració normal, en repòs: uns 500 mL en l'adult, tal com el defineix el material de referència de cures bàsiques quan enumera els volums pulmonars. Aquesta és, doncs, l'explicació que cal donar al malalt. Les altres tres descriuen altres paràmetres de l'espirometria: la capacitat màxima dels pulmons després d'una inspiració forçada és la capacitat pulmonar total (o, si es parla del que es pot mobilitzar, la capacitat vital); el volum d'aire que queda als pulmons després d'una espiració forçada és el volum residual, que no es pot mesurar amb una espirometria simple; i «la quantitat d'aire corrent en els pulmons després de l'espiració» barreja termes sense correspondre a cap volum definit. Explicar-ho amb paraules planes —«és l'aire que mou vostè respirant tranquil·lament»— és el que fa útil l'educació sanitària en una persona amb MPOC que s'ha de fer proves funcionals.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El que la infermera NO ha de recomanar és fer massatge excessiu o intens a les zones envermellides: sobre una pell que ja pateix pressió, el massatge intens sobre l'eritema afegeix fricció i cisalla i pot fer malbé teixit ja isquèmic; per això les guies de prevenció de lesions per pressió el desaconsellen expressament i recomanen, en canvi, alleugerir la pressió amb canvis posturals, superfícies d'alleujament i protecció de les prominències. Les altres tres recomanacions són correctes i formen part de la cura estàndard de la pell en l'enllitament perllongat: rentar amb aigua tèbia i sabó neutre, sense fregar; hidratar amb olis o cremes sense colorants ni perfums, que irriten; i utilitzar roba de llit de teixits naturals, que transpiren i no maceren. Nota de transcripció: a l'opció que recomana rentar la pell amb aigua tèbia i sabó neutre, el quadern imprimeix «aigua tèbia í i sabó neutre», amb una conjunció duplicada i accentuada; es reprodueix tal com va sortir publicat.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'índex de Barthel mesura el grau d'independència en les activitats bàsiques de la vida diària —menjar, rentar-se, vestir-se, arreglar-se, control d'esfínters, anar al lavabo, traslladar-se, caminar i pujar escales—, amb una puntuació que va de 0 a 100. Per això la resposta correcta és la que el defineix com una mesura del nivell d'independència en les activitats bàsiques de la vida diària. No mesura la funció cognitiva: per a això s'usen altres instruments com el Mini-Mental o el Pfeiffer. I les dues opcions que interpreten la puntuació de 25 són falses totes dues, però per motius diferents: en l'escala de Barthel, com més alta és la puntuació més independent és la persona, de manera que un 25 sobre 100 no és una dependència moderada ni lleu, sinó greu o total. Una lectura pràctica: el Barthel és l'instrument que fa servir l'atenció primària per seguir l'evolució funcional i per justificar recursos, i per això es repeteix en el temps i no es mira una sola vegada.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'afirmació falsa és la que diu que la resposta simpàtica a l'estrès disminueix la freqüència cardíaca i la tensió arterial: el sistema nerviós simpàtic prepara l'organisme per a la lluita o la fugida i fa exactament el contrari —augmenta la freqüència cardíaca, la contractilitat i la tensió arterial, dilata les pupil·les i els bronquis i desvia la sang cap al múscul. El que baixa la freqüència cardíaca és l'activació parasimpàtica. Les altres tres afirmacions són certes: l'estrès és un estat de tensió originat per un canvi o una amenaça, real o percebuda —i aquesta última paraula és clau, perquè el que compta és l'avaluació que en fa la persona—; les respostes biofísiques estan mediades per l'encèfal, que és qui posa en marxa l'eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenal i el sistema simpàtic; i les respostes psicoemocionals estan mediades per l'afrontament, és a dir, pels recursos que la persona posa en joc per manejar la situació. Entendre-ho és el que permet intervenir en els dos plans: sobre l'activació fisiològica amb tècniques de relaxació i sobre l'afrontament amb suport emocional i reestructuració.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

En una persona amb MPOC evolucionada i retenció crònica de CO₂, administrar oxigen a altes concentracions pot fer que la ventilació caigui: es perd l'estímul hipòxic, empitjora la relació ventilació-perfusió i augmenta la PaCO₂, de manera que la persona respira cada cop menys fins a la somnolència, la narcosi per CO₂ i, finalment, l'apnea. Per això la resposta del tribunal és l'apnea. Les altres tres no encaixen: el dolor toràcic anginós no és una complicació de l'oxigenoteràpia; l'alcalosi respiratòria és el trastorn contrari, propi de la hiperventilació, mentre que aquí el que s'instaura és una acidosi respiratòria per hipercàpnia; i l'acidosi metabòlica té un altre origen. La conseqüència pràctica és la que ja porta l'enunciat: en aquests malalts l'oxigen es pauta a dosis baixes i controlades —les ulleres nasals a 2 L/minut de l'enunciat en són l'exemple—, amb objectius de saturació més baixos que en la resta de pacients i amb control gasomètric.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El coma mixedematós és la descompensació extrema de l'hipotiroïdisme: hipotèrmia sense calfreds, bradicàrdia, hipotensió, hiponatrèmia, hipoventilació amb hipercàpnia i deteriorament del nivell de consciència fins al coma, sovint desencadenat per una infecció, pel fred o per la retirada del tractament substitutiu. Per això la resposta és l'hipotiroïdisme. L'emergència equivalent de l'hipertiroïdisme és la contrària, la crisi tirotòxica, amb febre alta, taquiarrítmia i agitació. I les altres dues opcions són trastorns de les paratiroides, que alteren el metabolisme del calci: l'hipoparatiroïdisme cursa amb hipocalcèmia i tetània, i l'hiperparatiroïdisme, amb hipercalcèmia, astènia i litiasi renal; cap dels dos produeix mixedema. El terme mixedema, de fet, ja conté la pista: és l'edema dur i no depressible propi del dèficit d'hormona tiroïdal.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

En el cribratge del consum de tabac, la classificació no depèn de la quantitat sinó de la regularitat: es considera fumadora la persona que fuma cada dia, encara que sigui una sola cigarreta, i fumadora ocasional la que fuma però no cada dia. La senyora de l'enunciat en fuma una cada dia després de dinar: per tant, és fumadora, que és la resposta del tribunal. Les altres tres opcions no s'hi ajusten: «fumadora potencial» no és una categoria del cribratge; «no fumadora» és qui no ha fumat mai o no fuma des de fa temps (a partir de dotze mesos sense fumar es considera exfumadora); i «fumadora ocasional» exigiria que no fos un consum diari. La conseqüència pràctica és important, i per això es pregunta: una sola cigarreta diària no és inofensiva i justifica igualment el consell breu per deixar de fumar, que és una de les intervencions preventives amb més rendiment de l'atenció primària.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'enalapril és un inhibidor de l'enzim conversiu de l'angiotensina (IECA), i el seu efecte advers més característic és la tos seca, persistent i sovint nocturna, que apareix en una part gens menyspreable de les persones tractades i que no cedeix amb antitussígens: el mecanisme és l'acumulació de bradicinina i substància P a la via aèria. Quan és molt molesta, el que es fa és canviar l'IECA per un ARA-II, que no comparteix aquest efecte. Per això la resposta és la tos nocturna seca i persistent. Les altres tres no corresponen a aquest fàrmac: els IECA tendeixen a la hiperpotassèmia, no a la hipopotassèmia —la que sí que provoquen les tiazides i els diürètics de nansa—; la hipersòmnia no és un efecte descrit; i l'hirsutisme s'associa a altres fàrmacs, com el minoxidil o la ciclosporina. L'altre efecte que cal conèixer d'aquest grup és l'angioedema, molt menys freqüent però greu, que obliga a retirar el fàrmac de manera definitiva.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El quadre descrit —diaforesi, pols irregular, tensió arterial de 162/96 i cefalàlgia intensa en un adult enllitat amb lesió medul·lar completa— és una disreflèxia autonòmica, i no una crisi hipertensiva qualsevol. És una urgència vital pròpia de les lesions per damunt del sisè segment toràcic: un estímul per sota del nivell de la lesió dispara una descàrrega simpàtica que el cervell ja no pot frenar, i el resultat és una pujada brusca de la tensió acompanyada de cefalea intensa, sudoració profusa per damunt del nivell de la lesió i bradicàrdia o taquicàrdia. Sense tractar pot acabar en hemorràgia intracranial, despreniment de retina, convulsions, arítmies i mort, de manera que les dues accions correctes són les dues primeres del protocol. Elevar el capçal del llit fins a asseure la persona és la mesura immediata: el protocol de maneig mana «col·locar l'individu en una posició de sedestació vertical per provocar una disminució ortostàtica de la pressió arterial i una reducció del flux i la pressió intracranials», i és l'única de les quatre que baixa la tensió mentre se'n busca la causa. Valorar el globus vesical i la impacció fecal és la segona: fins al 80 % dels episodis els provoca la bufeta plena o la distensió o irritació intestinal, i el protocol diu literalment que cal avaluar la necessitat de cateterització vesical i, si no és això, la de desimpactació intestinal. El pla de cures estandarditzat del lesionat medul·lar de l'ICS està construït sobre aquesta mateixa lògica: al costat del problema «risc de disreflèxia autònoma», amb el control dels signes indicadors i la valoració de la cefalea i de la diaforesi, hi ha la bufeta neurogènica —sondatge vesical d'evacuació, control d'orina residual— i el budell neurogènic —control de deposicions i extracció de fecaloma. Posar en marxa el ventilador tracta un signe i no la causa: la sudoració no és calor, és la descàrrega vegetativa, i mentre el ventilador funciona la tensió continua alta; a més, el fred sobre una persona que per sota de la lesió no percep ni regula la temperatura pot ser ell mateix un estímul nociu que mantingui la crisi. I col·locar el malalt en decúbit supí amb les cames elevades és la maniobra contrària a la que toca: és la posició antixoc, pensada per augmentar el retorn venós i la pressió central en una persona hipotensa, i aquí l'única cosa que faria és empènyer encara més amunt una tensió que ja és perillosa.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

El Codi d'ètica de les infermeres i infermers de Catalunya, aprovat pel Consell de Col·legis el 18 de setembre de 2013, enumera els seus valors professionals en una sola frase del capítol «Valors infermers i compromís ètic»: «l'avenç de la professió infermera va unit essencialment al desenvolupament d'aquests valors: responsabilitat infermera, autonomia de la persona, intimitat i confidencialitat, justícia social i compromís professional». Són cinc, i el text els reprèn un per un com a capítols del codi, encapçalats per la paraula «VALOR». Les tres opcions que el tribunal marca cobreixen exactament aquests cinc noms, i fins i tot amb les mateixes paraules: la responsabilitat infermera i el compromís professional són el primer i el cinquè; l'autonomia de la persona i la justícia social són el segon i el quart; la intimitat i la confidencialitat són el tercer, que el codi tracta com un sol valor amb dos apartats propis —intimitat i confidencialitat— justament perquè no es poden separar. Per això cap d'aquestes tres opcions no es podia deixar sense marcar sense deixar fora algun dels valors del codi. L'opció que queda fora, la competència ètica i moral individual, no és cap valor del codi, i el parany és fi: el codi sí que parla de «competència professional», però com a primer apartat de dins del valor de la responsabilitat, i la defineix al glossari com el «conjunt d'habilitats, actituds i coneixements per a la presa de decisions que permet que l'actuació professional estigui en el nivell exigible en cada moment». És una altra cosa que la moral individual de cadascú: un codi deontològic és precisament l'acord col·legiat que fixa què s'espera de tothom, i l'article 60.2 de la Llei 7/2006 d'exercici de professions titulades i dels col·legis professionals l'encarrega als consells de col·legis per aquest motiu. Vigència: el codi del 2013 continua sent el vigent a Catalunya i no se n'ha publicat cap revisió, de manera que la resposta del tribunal és també la d'avui.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La higiene de les mans és, des de Semmelweis, la mesura més eficaç i més barata per prevenir la infecció relacionada amb l'assistència sanitària, i és la mesura central de les precaucions estàndard: l'OMS l'ha convertida en el model dels «cinc moments» —abans del contacte amb el pacient, abans d'una tasca neta o asèptica, després del risc d'exposició a fluids corporals, després del contacte amb el pacient i després del contacte amb el seu entorn— precisament perquè el que transmet els microorganismes d'un malalt a un altre són les mans. Les altres tres opcions són mesures necessàries, però no la més important ni substitutives de la higiene de mans: l'esterilització del material evita la transmissió pel material, no per les mans; portar bates netes és una mesura d'uniformitat i de barrera parcial; i els guants no substitueixen la higiene de mans —s'han de posar i treure en el moment adequat i cal fer la higiene abans i després, perquè poden tenir microporus i les mans es contaminen en retirar-los.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

En l'acompanyament del dol, la intervenció que NO s'aplica és donar pautes perquè la persona «accepti la pèrdua i eviti els records»: l'evitació és precisament el que cronifica el dol. El treball de dol passa per poder recordar, per parlar del difunt i per anar integrant la pèrdua, no per apartar-la; i les pautes prescriptives sobre com i quan s'ha d'acceptar imposen un ritme que no és el de la persona. Les altres tres sí que formen part de l'abordatge i apareixen al pla de cures del dol de l'ICS: valorar les habilitats i els recursos de la persona per sobreposar-se a la pèrdua, valorar la presència de culpa i de remordiments —que són un dels indicadors de risc de dol complicat, sobretot en morts sobtades com la d'un accident— i facilitar l'expressió de sentiments i emocions mitjançant l'escolta activa. La diferència entre un dol normal i un dol disfuncional no és el patiment, sinó el bloqueig: per això es valora, es fa seguiment i es deriva quan cal.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Els exercicis de Kegel —contraccions repetides i progressives de la musculatura del sòl pelvià— són la tècnica conservadora de primera línia de la incontinència urinària, i no només de la d'esforç: en la incontinència d'urgència, la contracció voluntària del sòl pelvià inhibeix per via reflexa la contracció del detrusor i ajuda a ajornar la micció, de manera que es combinen amb l'entrenament vesical i amb mesures d'hàbits (horaris miccionals, moderació de cafeïna i alcohol). Per això la resposta és aquesta. Les altres tres no hi tenen indicació: els exercicis d'emissió forçada i la maniobra de Credé —prémer la zona suprapúbica per buidar la bufeta— són maniobres de buidatge en bufetes hipoactives o neurògenes, i en una dona amb urgència poden ser contraproduents i fins i tot perilloses si hi ha reflux; i els exercicis de percussió no són cap tècnica del sòl pelvià. La guia de l'ICS sobre incontinència urinària recull les mesures conservadores com a primer esglaó, abans de qualsevol fàrmac i molt abans de l'absorbent.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Dispnea que empitjora, inquietud, tos i expectoració rosada i escumosa en un ancià amb insuficiència cardíaca descompensada són el quadre de l'edema agut de pulmó: la pressió capil·lar pulmonar puja, el líquid passa a l'alvèol i l'esput s'acoloreix de rosa per la barreja d'aire i de sang. És una urgència que es tracta amb el malalt assegut amb les cames penjant, oxigen, diürètic i vasodilatador, i controlant la resposta. Les altres tres opcions no expliquen el conjunt: una sobreinfecció respiratòria donaria febre i esput purulent, no rosat i escumós; una hemorràgia pulmonar donaria sang franca (hemoptisi), no una escuma rosada; i un infart agut de miocardi pot ser-ne la causa desencadenant, però la manifestació que descriu l'enunciat no és el dolor toràcic sinó l'edema pulmonar. La guia d'insuficiència cardíaca de l'ICS descriu aquest quadre entre els signes de descompensació que obliguen a actuar de manera immediata.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Els tres factors de risc de suïcidi reconeguts entre les opcions són la depressió greu —el trastorn mental que més s'hi associa—, els antecedents familiars d'autòlisi i la drogodependència, que hi afegeix impulsivitat, desinhibició i deteriorament del suport social. La paternitat, en canvi, no és un factor de risc: la tenir fills i mantenir vincles familiars i socials actua com a factor de protecció, i el Pla director de salut mental i addiccions apunta en la mateixa direcció quan enumera entre les circumstàncies que augmenten la prevalença de suïcidi «la manca de suport familiar i social, la soledat i la ruptura de xarxes socials». Per això la paternitat és la resposta. Dues precisions pràctiques: cap factor de risc no prediu el suïcidi per si sol, i el que més pesa és la conjunció de diversos factors amb una temptativa prèvia; i preguntar directament per la ideació suïcida no la indueix —és la manera de detectar-la i d'activar el circuit d'atenció.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El control neurovascular d'una extremitat immobilitzada consisteix a comprovar, com a mínim, els polsos perifèrics distals, la temperatura i el color de la pell, i la sensibilitat i la mobilitat dels dits, comparant sempre amb l'extremitat contralateral; és el que permet detectar a temps una compressió vascular o nerviosa i, sobretot, una síndrome compartimental. Per això aquesta és la resposta. Les altres tres parlen d'altres coses: mantenir l'extremitat en abducció és una indicació postural d'altres situacions, no un control neurovascular; mobilitzar les peses de la tracció no és una valoració, i a més les peses d'una tracció no s'han d'aixecar ni de recolzar perquè perdrien la funció; i valorar l'estat mental, la freqüència cardíaca i la tensió arterial és una valoració general i hemodinàmica, no neurovascular de l'extremitat. La freqüència del control és alta les primeres hores i qualsevol dolor desproporcionat, parestèsia o pal·lidesa obliga a avisar de seguida.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La colangiopancreaticografia retrògrada endoscòpica (CPRE) accedeix a la via biliar i al conducte pancreàtic a través del duodè, i les seves complicacions són les d'aquesta manipulació: la pancreatitis post-CPRE, que és la més freqüent; la colangitis, per infecció de la via biliar instrumentada; i la perforació, que pot ser duodenal o de la via biliar. La que NO hi té relació directa és la diverticulitis, que és la inflamació dels diverticles del còlon, un territori que la CPRE ni toca ni travessa; per això és la resposta. Per a la informació prèvia que demana el malalt, això es tradueix en què cal vigilar després: dolor abdominal intens i persistent, febre o calfreds, vòmits o distensió, i l'aparició d'icterícia; i en què s'espera una dieta absoluta les primeres hores i un control analític si el dolor no cedeix. Cap document del corpus cobreix la CPRE, de manera que aquesta explicació s'exposa com a raonament clínic i no s'hi ancora cap cita que no tinguem.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'estratègia que NO és correcta és no reconèixer un error que s'ha produït: davant d'una persona agitada o agressiva, negar o amagar un error alimenta la desconfiança i escala el conflicte, mentre que admetre'l amb calma el desactiva i és, a més, el que exigeix la transparència amb el pacient. Les altres tres sí que són estratègies reconegudes: intentar desarticular l'agressivitat amb cordialitat i empatia trenca l'escalada; el contrabalanceig emocional consisteix a respondre amb un to i un ritme oposats als de la persona agressiva —veu baixa i pausada davant del crit— en lloc de seguir-li el to; i mantenir l'autocontrol emocional per evitar la sintonització emocional és justament el que impedeix que el professional acabi reaccionant amb la mateixa intensitat. A tot això s'hi afegeix el que la pregunta no diu: cuidar l'entorn (espai obert, sortida accessible, no envoltar la persona) i recórrer a la contenció només com a últim recurs, quan tota la resta ha fallat i hi ha risc real, amb els requisits i el registre que marquen les recomanacions sobre intervencions restrictives.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Al tub digestiu hi arriben cada dia uns vuit o nou litres d'aigua entre el que es beu i les secrecions digestives (saliva, suc gàstric, bilis, suc pancreàtic i secreció intestinal), i la immensa majoria —al voltant del 80-90 %— es reabsorbeix al budell prim, sobretot al jejú i a l'ili, acoblada a l'absorció de sodi i de nutrients. El còlon reabsorbeix l'últim litre i escaig i és el que acaba de donar consistència a la femta, però no és on es reabsorbeix «principalment» l'aigua. Per això la resposta és el budell prim, i queden descartats tant el còlon descendent com l'ascendent. L'estómac gairebé no absorbeix aigua: la seva funció és la digestió i el buidatge controlat cap al duodè. Aquesta distribució explica per què una diarrea d'origen a l'intestí prim deshidrata molt més de pressa que una d'origen colònic, i per què la rehidratació oral funciona: la solució amb sodi i glucosa aprofita el transport acoblat del jejú.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El virus de l'hepatitis C es transmet per via parenteral, per contacte amb sang, i no per l'aire ni per gotes; per tant, la mesura que no cal és posar-se una mascareta quirúrgica per visitar el malalt, que és la resposta. El que sí que cal és exactament el que diuen les precaucions estàndard, que s'apliquen a tots els pacients i no només als que tenen un diagnòstic conegut: higiene de mans abans i després d'atendre la persona; guants sempre que hi pugui haver contacte amb sang, com en una extracció; i notificació immediata de qualsevol lesió accidental amb material potencialment contaminat, que és el que activa el protocol d'exposició accidental —rentat de la zona, valoració del risc, serologies i seguiment. Val la pena remarcar l'ordre del raonament: no és el diagnòstic del malalt el que determina les precaucions, sinó la via de transmissió i el tipus de contacte previst.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Dels quatre fàrmacs, l'únic que disminueix la freqüència cardíaca és l'atenolol, que és un betablocador cardioselectiu: bloqueja els receptors beta-1 del cor i baixa la freqüència i la contractilitat, i per això és el grup que es fa servir quan interessa alhora controlar la tensió i la freqüència. Els altres tres no la baixen: l'enalapril és un IECA i el losartan un ARA-II, que actuen sobre el sistema renina-angiotensina i tenen un efecte neutre sobre la freqüència; i la hidralazina és un vasodilatador arterial directe que, en baixar les resistències, provoca taquicàrdia reflexa, és a dir, l'efecte contrari al que demana la pregunta. La conseqüència pràctica és doble: en una persona tractada amb betablocadors, la bradicàrdia és un efecte previsible que cal vigilar, i la retirada brusca d'aquests fàrmacs pot provocar un efecte rebot amb taquicàrdia i angina, de manera que mai no s'aturen de cop.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Les estratègies d'afrontament adaptatives són les que ajuden la persona a manejar la situació o la seva resposta emocional: racionalitzar (analitzar el problema i buscar-hi explicacions), reinterpretar (donar un significat nou i més manejable al que passa) i expressar emocions i sentiments, que és de les més protectores. Disminuir l'activitat física, en canvi, és una estratègia d'evitació i de retirada: redueix el contacte amb l'entorn, empitjora l'estat d'ànim i el son i alimenta el cercle de la inactivitat, i per això és la no adaptativa i la resposta de la pregunta. La distinció útil per a la pràctica és la clàssica entre afrontament centrat en el problema (actuar sobre el que passa) i centrat en l'emoció (regular com se sent la persona): tots dos poden ser adaptatius segons la situació —quan res no es pot canviar, el centrat en l'emoció és el que serveix—, mentre que l'evitació i la desconnexió conductual són les que empitjoren el pronòstic.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

En una hiponatrèmia aguda i greu, el sodi plasmàtic baixa tan de pressa que l'aigua es desplaça cap a l'interior de les cèl·lules per osmosi; la cèl·lula que pateix aquest desplaçament dins d'una caixa rígida és la neurona, i el resultat és l'edema cerebral. Per això la vigilància infermera s'orienta a detectar-ne els signes precoços: cefalea, nàusees i vòmits, letargia, desorientació, agitació, i més endavant convulsions i disminució del nivell de consciència. Les altres tres opcions corresponen a altres mecanismes: l'angioedema és una reacció al·lèrgica o per bradicinina; l'edema agut de pulmó és un problema de pressió capil·lar pulmonar, propi de la insuficiència cardíaca; i l'edema de glotis és també una reacció de la via aèria superior. La conducta associada és igual d'important: la correcció del sodi ha de ser lenta i controlada, perquè corregir massa de pressa una hiponatrèmia crònica pot provocar una síndrome de desmielinització osmòtica.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

En educació per a la salut, els objectius han de ser clars i realistes: formulats en termes concrets i assolibles, perquè és l'única manera que l'adolescent hi pugui reconèixer el que s'espera i que després es pugui avaluar si s'ha aconseguit. Les altres tres afirmacions contradiuen la metodologia: els objectius no es formulen en termes «neutres», sinó en termes de conducta observable i orientats al canvi que es busca; no els ha de formular unilateralment el professional o un adult, perquè en l'adolescència la participació en la definició dels objectius és justament el que dona adherència a la intervenció —aquest és el punt que més sovint es falla—; i no hi ha cap regla que obligui a formular un sol objectiu: un programa acostuma a tenir un objectiu general i diversos d'específics, sempre que siguin pocs i prioritzats. El material de referència d'educació per a la salut recull aquesta seqüència: valorar necessitats, formular objectius, escollir metodologia i avaluar.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'agonia, o situació dels últims dies, té un conjunt de manifestacions reconeixibles: disminució del nivell de consciència amb períodes d'inquietud o de deliri terminal, respiració irregular amb pauses i amb la ranera —el soroll de les secrecions que la persona ja no pot mobilitzar—, pèrdua de la capacitat d'ingesta, extremitats fredes i marmòries i alteracions urinàries, amb oligúria o incontinència. Tres de les opcions —inquietud, alteracions urinàries i ranera— hi corresponen. L'estomatitis, en canvi, és la inflamació de la mucosa oral: és un problema freqüent en el malalt oncològic o immunodeprimit i cal prevenir-la amb cura de la boca, però no és una manifestació característica de l'agonia, i per això és la resposta. El sentit pràctic de la pregunta és que reconèixer la situació d'últims dies canvia les cures: es retiren les mesures inútils, es prioritza el confort i la boca, i s'informa i s'acompanya la família, explicant-li que la ranera no és ofec i que no requereix aspiracions repetides.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El protocol de seguiment de l'embaràs a Catalunya defineix la preeclàmpsia com una patologia exclusiva de l'embaràs, a partir de la setmana 20 o en el postpart, que «es diagnostica per l'aparició d'hipertensió arterial i proteïnúria de nova aparició i/o agreujament d'HTA i proteïnúria preexistents». Per tant, en una gestant que ja té hipertensió induïda per l'embaràs i factors de risc, el signe indicador que es busca és la proteïnúria, que és la resposta. Les altres tres no ho són: l'hematúria orienta a patologia urinària o litiasi; la cetonúria apareix en el dejuni, els vòmits o el mal control metabòlic; i la glucosúria s'associa a la hiperglucèmia i al llindar renal, no a la preeclàmpsia. Cal afegir-hi el que el protocol també recull: els signes de gravetat que obliguen a derivar sense esperar la proteïnúria —cefalea intensa, alteracions visuals, dolor epigàstric o a l'hipocondri dret, vòmits i edemes de ràpida instauració.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'afirmació falsa és la de la inspiració superficial prèvia: abans de disparar l'inhalador cal buidar l'aire, fent una espiració completa i tranquil·la, i tot seguit inspirar lentament i profundament mentre es prem el cartutx, perquè el fàrmac arribi a la via aèria petita i no es quedi a la boca. Una inspiració superficial prèvia no té cap sentit i, si es fa, el dipòsit pulmonar cau. Les altres tres són correctes: cal agitar l'inhalador diverses vegades abans de cada dosi perquè el principi actiu i el propel·lent es barregin; cal aguantar la respiració uns deu segons després de la inhalació perquè les partícules sedimentin; i entre una inhalació i la següent s'ha d'esperar aproximadament mig minut. A la pràctica, el que més rendiment dona és revisar la tècnica cada visita —la majoria d'errors són de coordinació— i recomanar la cambra d'inhalació, que en resol bona part, i esbandir-se la boca després dels corticoides inhalats.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El que descriu la mare és el quadre típic de l'ansietat de separació: la nena s'enganxa a la figura de referència, la segueix, es queixa de mal de panxa al matí —quan s'acosta la separació—, ploriqueja i busca el llit dels pares a la nit. Coincideix a més amb un canvi vital, el començament del curs preescolar, que és el desencadenant habitual. Per això és la resposta. Les altres tres etiquetes no corresponen: «ansietat d'incertesa» no és una categoria d'aquesta edat; l'ansietat parental existeix, i de fet és important valorar-la perquè sovint retroalimenta la de l'infant, però el que la pregunta descriu són les manifestacions de la nena; i «ansietat fisiològica» descriuria una resposta adaptativa normal, no un patró que interfereix amb el dia a dia. Per telèfon, la conducta correcta és normalitzar sense minimitzar, donar pautes (comiats curts i previsibles, rutines estables, no ridiculitzar la por) i valorar la consulta presencial si la intensitat o la durada interfereixen en la vida familiar o escolar.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

El signe de Battle és l'equimosi sobre l'apòfisi mastoide, darrere del pavelló auricular: apareix hores o dies després d'un traumatisme cranioencefàlic i és un signe clàssic de fractura de la base del crani, concretament del peçol petrós de l'os temporal. Per això la resposta és l'equimosi a la zona de l'apòfisi mastoide. Les altres tres opcions descriuen altres coses: el dolor periauricular és inespecífic; les parestèsies facials generalitzades apuntarien a una afectació del nervi trigemin; i el tinnitus és un símptoma auditiu que pot acompanyar molts quadres otològics. El que fa important reconèixer-lo és el que implica: davant d'un signe de Battle —o del seu equivalent periorbitari, els ulls de mapatxe— cal descartar fístula de líquid cefalorraquidi, no tamponar l'orella ni el nas si en surt líquid, i derivar per fer proves d'imatge. Cap document del corpus descriu aquest signe, de manera que s'exposa com a raonament clínic i no s'hi ancora cap cita que no tinguem.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Taquipnea, taquicàrdia, desorientació, febre i erupció petequial quaranta-vuit hores després d'una fractura de tíbia i peroné dibuixen la síndrome d'embòlia grassa: glòbuls de greix del moll d'os alliberats per la fractura ocluen la microcirculació i donen la tríada clàssica d'insuficiència respiratòria, alteració neurològica i petèquies —sobretot al tòrax, les aixelles i les conjuntives—, amb un interval lliure d'entre 24 i 72 hores que encaixa amb l'enunciat. Per això és la resposta. Les altres tres no expliquen el conjunt: la trombosi venosa profunda dona dolor i edema d'una extremitat, no petèquies ni desorientació; el xoc neurogènic apareix en la lesió medul·lar alta, amb hipotensió i bradicàrdia, i no s'esmenta cap lesió medul·lar; i la síndrome compartimental és un quadre local de l'extremitat, amb dolor desproporcionat i tensió del compartiment, sense febre ni petèquies. La conducta és de suport respiratori i hemodinàmic, i la millor prevenció és l'estabilització precoç de la fractura. Cap document del corpus descriu aquesta síndrome, de manera que s'exposa com a raonament clínic i no s'hi ancora cap cita que no tinguem.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Les tres afirmacions certes són les del maneig habitual de la disfàgia orofaríngia, que el pla de cures de disfàgia de l'ICS recull: la flexió anterior del coll durant la ingesta és una de les mesures posturals que protegeixen la via respiratòria; l'EAT-10 és l'instrument de cribratge que s'hi utilitza, al costat de l'exploració clínica amb el mètode d'exploració clínica volum-viscositat (MECV-V); i les complicacions respiratòries —la pneumònia per aspiració— són la principal causa de mortalitat d'aquests malalts, motiu pel qual es vigilen els signes d'alteració de la seguretat de la deglució (tos, canvi de to de veu i caiguda de la saturació). La falsa, i per tant la resposta, és la que descriu la textura nèctar com un espessor extrem: en l'escala de viscositats que fa servir el MECV-V, el nèctar és la viscositat intermèdia entre el líquid i el púding, i la que correspon a un espessiment extrem és la de púding. El document del corpus descriu les tres viscositats i el mètode, però no en dona els valors en centipoise; la xifra de l'enunciat s'exposa aquí com el que és, una dada de l'enunciat, i no s'ancora en cap cita que no tinguem.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Un recompte absolut de neutròfils per sota de 500 cèl·lules/mm³ amb febre defineix la neutropènia febril, que és una urgència oncològica: sense neutròfils, la infecció no queda localitzada i pot progressar en poques hores a sèpsia i a xoc sèptic; per això la resposta correcta és la que parla del risc de sèpsia i de progressió a xoc sèptic. Les altres tres inverteixen la relació de causa i efecte o descriuen el punt de partida en lloc de la complicació: la immunodepressió no és la complicació, és la situació que ja hi ha; el «risc d'infestació» remet a paràsits i no és el problema d'aquests malalts; i l'aplàsia és la causa medul·lar de la neutropènia, no allò que se'n deriva. La conducta és la que justifica la pregunta: davant de febre en un malalt neutropènic, obtenir hemocultius i administrar antibioteràpia empírica d'ampli espectre en la primera hora, sense esperar a tenir el focus, i extremar les mesures d'asèpsia i de protecció.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La tensió arterial mitjana (TAM) no és la mitjana aritmètica de la sistòlica i la diastòlica, perquè el cor passa més temps en diàstole que en sístole; es calcula amb la fórmula clàssica TAM = diastòlica + (sistòlica − diastòlica) / 3, és a dir, la diastòlica més un terç de la pressió diferencial. Amb 126/80 mmHg: la diferencial és 126 − 80 = 46; un terç de 46 és 15,3; i 80 + 15,3 = 95,3 mmHg, que s'arrodoneix a 95 mmHg. Per això la resposta és 95 mmHg. Les altres tres xifres surten d'errors identificables: 106 mmHg seria la mitjana aritmètica de les dues pressions; 85 mmHg s'acostaria a sumar només una fracció massa petita; i 46 mmHg és directament la pressió diferencial, no la mitjana. La TAM importa perquè és la pressió que determina la perfusió dels òrgans: per sota d'uns 60-65 mmHg la perfusió renal i cerebral es compromet, i per això és el paràmetre que es fixa com a objectiu en el malalt crític.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

La mononucleosi infecciosa, causada pel virus d'Epstein-Barr, es presenta en l'adolescent amb la tríada clàssica de febre, faringoamigdalitis i adenopaties, sobretot cervicals posteriors, acompanyades d'astènia intensa i sovint d'esplenomegàlia. Per això la resposta és la que combina febre, faringitis i adenopaties cervicals. Les altres tres no descriuen el quadre: la icterícia pot aparèixer en una minoria de casos per l'afectació hepàtica, però no és habitual, i la pruïja no hi és pròpia —el que sí que és característic és l'exantema que surt si es dona amoxicil·lina per error diagnòstic—; la normotèrmia contradiu la febre, que hi és gairebé sempre; i la tos nocturna no forma part del quadre. Dos consells d'infermeria que es deriven del diagnòstic: repòs relatiu amb hidratació i analgèsia, i evitar els esports de contacte durant setmanes pel risc de ruptura esplènica.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

Una excanulació accidental en una traqueostomia és una urgència de via aèria: l'estoma es pot tancar en pocs minuts, de manera que l'actuació inicial és recanalitzar-lo inserint una cànula nova —del mateix calibre o, si no entra, d'un calibre inferior— i demanar ajut alhora, mantenint l'estoma obert mentre no s'hi aconsegueix introduir res. Per això aquesta és la resposta. Les altres tres perden el temps que no es té: deixar la cànula deu minuts en solució desinfectant abans de tornar-la a inserir deixa el malalt sense via aèria durant aquests deu minuts; protegir l'estoma amb un apòsit i tranquil·litzar el malalt no restableix la via; i netejar la cànula, protegir-la amb gases i avisar el metge fa el mateix, ajornar la maniobra que cal. El material de referència de cures descriu el protocol de neteja i canvi de cànula i insisteix en aquest punt: cal mantenir l'estoma obert i tenir sempre a la capçalera una cànula de recanvi del mateix calibre i una d'inferior.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'antídot de la intoxicació per paracetamol és la N-acetilcisteïna: actua reposant el glutatió hepàtic, que és el que neutralitza el metabòlit tòxic (NAPQI) responsable de la necrosi hepàtica, i és tant més eficaç com abans s'administra —idealment dins de les primeres vuit hores. El quadre de l'enunciat encaixa amb la fase inicial de la intoxicació: nàusees, vòmits, diaforesi i malestar general poques hores després de la ingesta, quan encara no hi ha cap signe de dany hepàtic; precisament per això no es pot esperar que apareguin per tractar. Les altres tres opcions són antídots d'altres tòxics: l'atropina, dels organofosforats i dels carbamats; la naloxona, dels opiacis; i la N-acetilpenicil·lamina és un quelant que s'ha fet servir en intoxicacions per metalls pesants, no en la del paracetamol. La conducta inclou determinar la concentració plasmàtica de paracetamol per situar-la al nomograma i valorar la funció hepàtica.

Per què i vigència · Vigència revisada el 13.09.2026

L'objectiu de l'estudi és determinar la prevalença de dolor postoperatori no controlat a les 24 hores de la intervenció: mesurar quants malalts el presenten en un moment donat. Això és, per definició, un estudi observacional (l'equip no intervé, només observa), descriptiu (no compara grups per buscar associacions) i transversal (mesura en un únic tall temporal). El glossari de termes tècnics de salut pública ho diu igual: l'estudi transversal «també [s']anomena[] estudi de prevalença» i «mesura el nombre de casos prevalents del fenomen estudiat, en un període de temps determinat, d'una població o d'una mostra de la població». Per això la resposta és el disseny observacional, descriptiu i transversal. Les altres tres no encaixen: un estudi de casos i controls és analític i parteix del desenllaç per mirar enrere l'exposició; un disseny observacional retrospectiu i longitudinal seguiria els malalts en el temps, cosa que aquí no cal; i un disseny experimental en dues branques implicaria assignar els malalts a una intervenció, que és exactament el que no fa qui vol saber quina prevalença hi ha.

Per què i vigència · Vigència revisada el 14.09.2026

La pregunta demana quins factors, entre els quatre, expliquen que una població faci servir més o menys els serveis sanitaris, i el marc de referència en salut pública per a aquesta qüestió ordena els determinants en tres grups: els que predisposen a fer servir el servei, els que el fan possible i els de necessitat. La revisió sistemàtica d'Andersen de l'any 2021 els enuncia així: «predisposing characteristics (e.g., chronological age or sex), enabling resources (e.g., self-rated access to hospital or household income) and need factors», i hi compta també, entre els factors del model, els «organizational factors such as physician density or office hours». Les tres respostes que el tribunal marca cauen exactament en aquests grups. L'edat i el sexe de la població són el factor predisposant de manual: no canvien la necessitat clínica d'una persona concreta, però sí que determinen quant s'utilitza el sistema en conjunt —el Glossari de termes tècnics de salut pública del Departament de Salut ho diu del tram alt de l'edat, «més enllà dels 75 anys, augmenta la utilització dels serveis sanitaris i socials»— i són, a més, la variable per la qual es desagrega qualsevol informe d'utilització. L'accessibilitat als serveis és el factor facilitador clàssic, i el mateix glossari la defineix com el fet que el servei arribi «sense restriccions per causes com ara temps o distància»: un servei que existeix però és a dues hores de viatge o té horaris incompatibles amb una jornada laboral s'utilitza menys, i això no és una diferència de salut sinó d'oportunitat. L'organització del sistema sanitari és l'altre factor facilitador, el de context: com es reparteixen els dispositius pel territori, qui fa de porta d'entrada, quines llistes d'espera hi ha i quins horaris s'ofereixen decideixen quanta gent hi entra i per on. La primera opció és la que queda fora, i no perquè sigui irrellevant sinó perquè no és del mateix ordre: les indicacions de les guies de pràctica clínica són un criteri tecnicoprofessional sobre què s'ha de fer amb una persona que ja és dins del sistema, i no descriuen cap circumstància social de la població que faci que hi entri o no. Advertiment honest sobre les fonts: al corpus del projecte no hi ha cap document oficial català que enumeri literalment aquesta llista de quatre, de manera que aquí no se n'atribueix cap; el raonament es fa opció per opció i s'ancora en els dos documents oberts que fixen el marc —la revisió del model d'Andersen i el glossari del Departament de Salut—, i la resposta que val per a aquest examen continua sent la del patró del tribunal.