Examen oficial d'Administratiu/iva de l'ICS de 2003, torn lliure, resolt i explicat

La clau oficial del tribunal diu que el pressupost comunitari l'executa la Comissió sota la seva pròpia responsabilitat. És la regla de sempre dels tractats: el text vigent el dia de l'examen era l'article 274 del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea, que avui és l'article 317 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea amb la mateixa idea i gairebé les mateixes paraules: «La Comisión, bajo su propia responsabilidad y dentro del límite de los créditos autorizados, ejecutará el presupuesto en cooperación con los Estados miembros […] con arreglo al principio de buena gestión financiera». El repartiment de papers és aquest: el Parlament i el Consell aproven el pressupost i el Parlament aprova després la gestió (la descàrrega), però qui l'executa és la Comissió i no ho fa «sota el control» de ningú altre en el sentit orgànic que suggereixen les altres opcions; per això no són certes ni les que posen el Parlament o el Consell com a executors ni les que subordinen la Comissió al Consell. Actualització: el Tractat de Lisboa va renumerar l'article i hi va afegir la cooperació amb els estats membres, però la responsabilitat de l'execució continua essent de la Comissió.

La clau oficial del tribunal atribueix aquesta funció al personal DUI/ATS. La frase de l'enunciat no és una descripció lliure: és una funció copiada gairebé literalment de l'Estatut de personal sanitari no facultatiu de 1973, que en la llista de funcions de les infermeres i ajudants tècnics sanitaris escriu «Vigilar la conservación y el buen estado del material sanitario, instrumental y, en general, de cuantos aparatos clínicos se utilicen en la Institución, manteniéndolos ordenados y en condiciones de perfecta utilización» (article 58 per a institucions obertes i article 67 per a institucions tancades). La llista de funcions de les auxiliars de clínica del mateix estatut (articles 74 i 75) no conté aquesta vigilància: hi ha la neteja dels carros de cures i del seu material, però la conservació de l'instrumental i dels aparells clínics és de la infermera. Tampoc no és del personal mèdic ni del personal tècnic. Actualització: l'Estatut de 1973 va ser derogat per la Llei 55/2003 (disposició derogatòria única.1.f), però la mateixa llei manté vigents, fins que cada servei de salut les reguli, les disposicions sobre categories professionals i les seves funcions (disposició transitòria sisena.1.b). El contingut, doncs, continua essent el bo; el que ha canviat és el nom del col·lectiu, que avui és infermeria i no «DUI/ATS».

La clau oficial del tribunal diu que l'escàner no és un perifèric de sortida. Pregunta sense font normativa: no hi ha cap norma que classifiqui els perifèrics d'un ordinador, i per això aquest ítem no porta cita d'article. El raonament és el de qualsevol manual d'informàtica bàsica i es pot comprovar amb el sentit del flux de dades: un escàner converteix un document físic en dades i les fa ENTRAR a l'ordinador, de manera que és un perifèric d'entrada, com el teclat o el ratolí. La impressora i la pantalla, en canvi, agafen dades de l'ordinador i les treuen a fora —paper i imatge— i són de sortida. El disquet és un suport d'emmagatzematge i, com que s'hi escriu i se'n llegeix, funciona com a perifèric d'entrada i sortida alhora, que és per això que tampoc no és «només de sortida»; la pregunta demana el que NO ho és i l'únic purament d'entrada de la llista és l'escàner. Vigència: la classificació entrada/sortida no ha canviat, tot i que el disquet fa anys que no s'utilitza.

La clau oficial del tribunal diu que l'instrument és un reial decret del president del Govern. La norma que ho fixava el 2003 era l'article 8.2 de la LOFAGE (Llei 6/1997): «La determinación del número, la denominación y el ámbito de competencia respectivo de los Ministerios y las Secretarías de Estado se establecen mediante Real Decreto del Presidente del Gobierno». És una potestat personal del president, no del Consell de Ministres, i per això no pot ser ni una llei ordinària ni una llei orgànica: l'organització interna del Govern no està reservada a la llei. I un reial decret llei tampoc no hi encaixa, perquè el reial decret llei és una norma amb rang de llei que dicta el Govern en cas d'extraordinària i urgent necessitat, no un acte d'organització del president. Actualització: la LOFAGE va ser derogada per la Llei 40/2015, que reprodueix la regla a l'article 57.3 amb les mateixes paraules, de manera que la resposta continua essent bona avui.

La clau oficial del tribunal diu que el recurs extraordinari de revisió s'interposa davant el mateix òrgan que va dictar l'acte, que també és el competent per resoldre'l. Ho deia l'article 118.1 de la Llei 30/1992 en la redacció de la Llei 4/1999, vigent el dia de l'examen: «Contra los actos firmes en vía administrativa podrá interponerse el recurso extraordinario de revisión ante el órgano administrativo que los dictó, que también será el competente para su resolución». D'aquí surt també per què les altres tres no poden ser: no s'admet contra tot tipus d'acte, sinó només contra actes ferms en via administrativa i només per les quatre causes taxades de l'article (error de fet que resulti dels documents de l'expedient, aparició de documents essencials, documents o testimonis declarats falsos per sentència ferma i prevaricació, suborn, violència o maquinació fraudulenta declarades per sentència ferma); no s'interposa davant el superior jeràrquic —això és el recurs d'alçada—; i precisament no procedeix contra actes que no causen estat, perquè aquests tenen obert el recurs ordinari. Actualització: la regla és idèntica avui als articles 113 i 125.1 de la Llei 39/2015.

La clau oficial del tribunal diu que el tràmit d'audiència consisteix a posar de manifest la totalitat de l'expedient, amb l'excepció del que afecta els supòsits d'excepció del dret d'accés a arxius i registres. L'article 84.1 de la Llei 30/1992 ho deia així: instruïts els procediments i immediatament abans de redactar la proposta de resolució, «se pondrán de manifiesto a los interesados o, en su caso, a sus representantes, salvo lo que afecte a las informaciones y datos a que se refiere el artículo 37.5». El que es posa de manifest és l'expedient sencer, i per això no és cert ni que es limiti als documents amb fets o al·legacions diferents dels adduïts per la persona interessada, ni que l'òrgan instructor triï quins documents ensenya, ni —encara menys— que es puguin fer al·legacions sense veure l'expedient: l'audiència sense vista de l'expedient no és audiència. Actualització: la regla és la mateixa a l'article 82.1 de la Llei 39/2015, que ara remet als límits de la Llei 19/2013 de transparència en lloc de l'antic article 37.5.

La clau oficial del tribunal diu que la unitat territorial elemental és l'àrea bàsica de salut. És la definició literal de l'article 41.1 de la Llei d'ordenació sanitària de Catalunya: «L'Àrea Bàsica de Salut és la unitat territorial elemental on es presta l'atenció primària de salut d'accés directe de la població, i que constitueix l'eix vertebrador del sistema sanitari». Les altres tres opcions són peces reals del sistema però d'una altra naturalesa: el sector sanitari és la subunitat territorial en què s'ordena la regió sanitària i agrupa diverses àrees bàsiques (article 33); l'equip d'atenció primària és el conjunt de professionals que hi treballa, és a dir gent i no territori (article 41.2); i el centre d'atenció primària és l'edifici on l'equip desenvolupa principalment la seva activitat, és a dir una estructura física. Vigència: l'article 41 continua vigent amb aquesta redacció.

La clau oficial del tribunal diu que el personal facultatiu de l'equip d'atenció primària són metges de família, pediatres puericultors i odontòlegs estomatòlegs. Ho fixa l'article 6.2 del Decret 84/1985, de mesures per a la reforma de l'atenció primària de salut a Catalunya, que en enumerar qui integra l'equip posa com a personal mèdic els «metges generals d'atenció primària», els «pediatres puericultors d'atenció primària» i els «odontòlegs-estomatòlegs d'atenció primària», i deixa en un altre calaix el personal auxiliar sanitari, els assistents socials i el personal no sanitari. Les altres tres opcions fallen per la mateixa raó: hi fiquen figures que el decret no situa dins l'equip —metges de contingent i zona, que són la plantilla del model anterior a la reforma, metges rehabilitadors o especialistes del primer grup d'especialitats, que són atenció especialitzada de suport i no membres de l'equip. Vigència: l'article 6 continua vigent amb aquesta redacció, tot i que les denominacions professionals i l'organització de l'atenció bucodental han evolucionat molt des de 1985.

La clau oficial del tribunal diu que és incapacitat permanent absoluta. La definició de l'enunciat —inhabilitació completa per a tota professió o ofici— és la del grau absolut i estava a l'article 137.5 del text refós de la Llei general de la Seguretat Social de 1994: «Se entenderá por incapacidad permanente absoluta para todo trabajo la que inhabilite por completo al trabajador para toda profesión u oficio». Els altres graus del mateix article marquen les fronteres: la parcial suposa una disminució no inferior al 33 % en el rendiment per a la professió habitual sense impedir-ne les tasques fonamentals; la total inhabilita per a la professió habitual però permet dedicar-se a una altra; i la gran invalidesa és una situació d'incapacitat permanent en què, a més, cal l'assistència d'una altra persona per als actes essencials de la vida. La quarta opció, «gran invalidesa total», no és cap grau legal: la gran invalidesa no porta cognom. Vigència: els quatre graus i les seves definicions es mantenen als articles 194 i 195 del text refós vigent de 2015.

La clau oficial del tribunal diu que qui proposa la dissolució és el president del Govern. L'article 115.1 de la Constitució ho diu literalment: «El Presidente del Gobierno, previa deliberación del Consejo de Ministros, y bajo su exclusiva responsabilidad, podrá proponer la disolución del Congreso, del Senado o de las Cortes Generales, que será decretada por el Rey». Cal separar dos actes: la proposta és del president —amb deliberació prèvia del Consell de Ministres, que no és el mateix que decisió del Consell— i el decret és del rei. Per això no és certa l'opció que atribueix la proposta al rei, que només la decreta; ni la que l'atribueix al Govern com a òrgan col·legiat, perquè la responsabilitat és exclusiva del president; ni, evidentment, la del poble, que no té cap iniciativa d'aquest tipus. El mateix article recorda dos límits que solen caure a examen: no es pot proposar mentre hi hagi en tràmit una moció de censura i no es pot fer una nova dissolució abans que passi un any de l'anterior. Vigència: article vigent.

La clau oficial del tribunal diu que tenen la condició de personal al servei de l'Administració de la Generalitat els qui, per lliure nomenament, ocupen llocs considerats de confiança. És el personal eventual. La llei de funció pública catalana —avui refosa al Decret legislatiu 1/1997— classifica el personal al servei de l'Administració de la Generalitat en funcionaris, personal eventual, personal interí i personal laboral (article 10.2), i defineix el personal eventual com el format pels qui, «en virtut de lliure nomenament del president o dels consellers i en règim no permanent, ocupen un lloc de treball considerat de confiança o d'assessorament no reservat a funcionaris» (article 12). Les altres tres opcions queden fora d'aquestes quatre classes: qui té un contracte administratiu per a serveis específics i no habituals no s'incorpora a l'Administració com a personal seu, els consellers i alts càrrecs són titulars d'òrgans polítics i no personal, i els contractistes d'obres públiques són tercers que contracten amb l'Administració. Vigència: el Decret legislatiu 1/1997 continua vigent i els articles 10 i 12 mantenen aquesta redacció.

La clau oficial del tribunal diu que són dos. L'article 13 de la Llei d'ordenació sanitària de Catalunya, en enumerar els vocals del Consell de Direcció del Servei Català de la Salut, hi posa «Dos en representación de los Consejos Comarcales de Cataluña», al costat de dos més en representació dels ajuntaments, dos de les organitzacions sindicals més representatives i dos de les empresarials. Dir «cap» és el parany fàcil, perquè els consells comarcals sí que hi són; i el 5 és el nombre que apareix en altres òrgans de participació, no aquí. Vigència: la representació dels consells comarcals continua essent de dos vocals a la redacció consolidada de l'article 13, però la composició global del Consell de Direcció s'ha ampliat molt des de 1990 —avui hi consten vint-i-nou vocals, entre els quals els presidents dels consells de direcció de les regions sanitàries i el conseller competent en matèria de salut del Consell General d'Aran—, de manera que la resta de xifres de l'article de 1990 ja no serveixen.

La clau oficial del tribunal diu que els secretaris d'Estat són òrgans superiors. La LOFAGE (Llei 6/1997) separava els dos escalons a l'article 6.2: òrgans superiors són els ministres i els secretaris d'Estat; òrgans directius són els subsecretaris i secretaris generals, els secretaris generals tècnics i directors generals, i els subdirectors generals. La diferència no és de protocol: als òrgans superiors els correspon establir els plans d'actuació de l'organització que tenen sota la seva responsabilitat, i als directius desenvolupar-los i executar-los. Per això les tres opcions restants —subsecretaris, secretaris generals tècnics i secretaris generals— són òrgans directius, no superiors. Actualització: la LOFAGE va ser derogada, però la Llei 40/2015 manté la mateixa llista a l'article 55.3, de manera que la resposta continua essent bona.

La clau oficial del tribunal diu que la sol·licitud s'ha d'efectuar en relació amb totes les activitats públiques declarades compatibles. Ho diu el darrer paràgraf de l'article catorze de la Llei 53/1984, d'incompatibilitats del personal al servei de les administracions públiques: «Quienes se hallen autorizados para el desempeño de un segundo puesto o actividad públicos deberán instar el reconocimiento de compatibilidad con ambos». La lògica és clara: la compatibilitat privada s'ha de valorar sobre el conjunt de dedicació pública de la persona, no sobre un tros. Per això no val ni demanar-la només per a l'activitat principal ni només per a la secundària, i tampoc no és cert que no es pugui tramitar mai: l'exercici d'activitats professionals, laborals, mercantils o industrials fora de les administracions públiques requereix el reconeixement previ de compatibilitat, però es pot reconèixer. Vigència: la Llei 53/1984 continua vigent i l'article catorze manté aquesta redacció.

La clau oficial del tribunal diu que el treball dels voluntaris no és una relació laboral. La llei del voluntariat vigent el 2003 (Llei 6/1996) definia el voluntariat com el conjunt d'activitats d'interès general fetes per persones físiques «siempre que las mismas no se realicen en virtud de una relación laboral, funcionarial, mercantil o cualquier otra retribuida» i exigia caràcter altruista i solidari, llibertat, absència de contraprestació econòmica —llevat del reemborsament de despeses— i actuació a través d'una organització i amb programes o projectes concrets (article 3.1). La mateixa llei tanca la porta a la confusió: «La actividad de voluntariado no podrá en ningún caso sustituir al trabajo retribuido» (article 3.3). Per això no és ni relació laboral comuna ni relació laboral especial —les especials estan taxades a l'Estatut dels treballadors i el voluntariat no hi és— ni cap règim especial de la Seguretat Social, que és una categoria d'enquadrament de persones que sí que treballen. Actualització: la Llei 6/1996 va ser substituïda per la Llei 45/2015, de voluntariat, que manté el mateix criteri al seu article 3.

La clau oficial del tribunal diu que l'afiliació és una obligació legal de l'empresari. El text refós de la Llei general de la Seguretat Social de 1994 fixava que l'afiliació és obligatòria i única per a tota la vida (article 12) i que correspon «a las personas y entidades que reglamentariamente se determinen, el cumplimiento de las obligaciones de solicitar la afiliación» (article 13.2); el reglament que ho concreta és el Reial decret 84/1996, que imposa als empresaris sol·licitar l'afiliació de les persones que ingressen al seu servei i que no hi estiguin afiliades. Les altres opcions descriuen papers reals però diferents: la persona treballadora només pot instar directament l'afiliació si l'empresa no compleix (article 13.3), la Tresoreria General de la Seguretat Social és qui la practica i la pot fer d'ofici (article 13.4), i la mútua col·labora en la gestió de contingències, no en l'alta al sistema. Actualització: la regla és la mateixa als articles 15 i 16 del text refós vigent de 2015.

La clau oficial del tribunal diu que cal una llei orgànica. L'article 141.1 de la Constitució ho diu en una sola frase: «La provincia es una entidad local con personalidad jurídica propia, determinada por la agrupación de municipios y división territorial para el cumplimiento de las actividades del Estado. Cualquier alteración de los límites provinciales habrá de ser aprobada por las Cortes Generales mediante ley orgánica». És una de les poques reserves de llei orgànica que no té a veure amb drets fonamentals ni amb estatuts d'autonomia, i per això s'ha de recordar tal com és: ni llei ordinària, ni reial decret llei —que a més no pot afectar l'organització territorial de l'Estat—, ni cap norma organitzativa de l'Administració local. Vigència: article vigent.

La clau oficial del tribunal diu que l'obligació de resoldre abasta tots els procediments administratius. L'article 42.1 de la Llei 30/1992, en la redacció de la Llei 4/1999, ho formulava així: «La Administración está obligada a dictar resolución expresa sobre cuantas solicitudes se formulen por los interesados así como en los procedimientos iniciados de oficio cuya instrucción y resolución afecte a los ciudadanos o a cualquier interesado». Els inicis a instància de part i d'ofici hi queden tots dos coberts, i per això les tres opcions que retallen l'obligació —només a instància de part, només a instància de part i sancionadors, o només sancionadors— són falses. El mateix precepte hi posa les úniques excepcions, que no són procediments sencers sinó situacions: prescripció, caducitat, renúncia, desistiment, exercici de drets que només s'hagin de comunicar i pèrdua sobrevinguda de l'objecte. Actualització: l'article 21.1 de la Llei 39/2015 manté l'obligació i hi afegeix expressament la de notificar la resolució.

Pregunta anul·lada pel tribunal. L'annex 1 de la diligència de plantilla definitiva, de 23 de desembre de 2003, la declara nul·la «atès que a l'enunciat de la pregunta no s'especifica si els actes són nuls o anul·lables, la qual cosa modificaria la resposta correcta», i el punt quart del mateix annex la substitueix per la pregunta de reserva número 77. La plantilla provisional de 24 de novembre de 2003 havia marcat la iniciativa compartida entre l'Administració i la persona interessada, però l'anul·lació té tot el sentit i val la pena entendre per què: la Llei 30/1992 separava dues vies segons el vici de l'acte favorable. Si l'acte és nul de ple dret per alguna de les causes de l'article 62.1, la revisió d'ofici de l'article 102.1 es podia iniciar «por iniciativa propia o a solicitud de interesado», de manera que la iniciativa era de tots dos. Si l'acte és merament anul·lable, l'article 103 exigia que l'Administració el declarés lesiu per a l'interès públic i després l'impugnés davant la jurisdicció contenciosa administrativa, i aquesta declaració de lesivitat és cosa només de l'Administració. Sense dir de quin vici parlem, l'enunciat admetia dues respostes. Actualització: la mateixa dualitat es manté avui als articles 106.1 i 107.1 de la Llei 39/2015. Com que és una pregunta anul·lada, no té resposta correcta i no entra al banc de pràctica.

La clau oficial del tribunal diu que comporta la nul·litat de ple dret del contracte. El text refós de la Llei de contractes de les administracions públiques de 2000 tenia un article dedicat justament a això: són causes de nul·litat de dret administratiu, a més de les de l'article 62.1 de la Llei 30/1992, «la falta de capacidad de obrar o de la solvencia económica, financiera, técnica o profesional, debidamente acreditada, o el estar incurso el adjudicatario en alguna de las prohibiciones o incompatibilidades» (article 62.b). No és, doncs, una simple anul·labilitat —que la llei reserva a la resta d'infraccions de l'ordenament (article 63)— ni una «irregularitat», que no és cap categoria d'invalidesa, ni una manca de solvència sense conseqüències. Actualització: la regla continua igual a la Llei 9/2017 de contractes del sector públic, article 39.2.a), que hi afegeix la falta d'habilitació empresarial o professional i la falta de classificació quan escaigui.

La clau oficial del tribunal reuneix les dues causes de suspensió que la llei preveu. L'article 111.2 de la Llei 30/1992 permetia a l'òrgan competent per resoldre el recurs suspendre l'execució de l'acte, després de ponderar de manera raonada el perjudici a l'interès públic o a tercers i el perjudici al recurrent, quan concorregués alguna d'aquestes dues circumstàncies: «a) Que la ejecución pudiera causar perjuicios de imposible o difícil reparación. b) Que la impugnación se fundamente en alguna de las causas de nulidad de pleno derecho previstas en el artículo 62.1». Per això no basta al·legar l'anul·labilitat de l'acte —que és el vici menys greu i no obre aquesta porta—, ni demanar mesures cautelars sense més, ni invocar un perjudici a l'Administració, que és justament l'interès que la suspensió posa a l'altre plat de la balança. Actualització: les dues causes són les mateixes a l'article 117.2 de la Llei 39/2015.

La clau oficial del tribunal diu que el presideix el president del Tribunal Suprem. L'article 122.3 de la Constitució ho estableix en obrir la composició de l'òrgan: «El Consejo General del Poder Judicial estará integrado por el Presidente del Tribunal Supremo, que lo presidirá, y por veinte miembros nombrados por el Rey por un período de cinco años». És una presidència per raó del càrrec, no una elecció separada. Les altres tres opcions posen al capdavant persones que no hi tenen cabuda: el fiscal general de l'Estat encapçala el ministeri fiscal, que és una altra institució; el ministre de Justícia és Govern, i posar l'Executiu a presidir l'òrgan de govern dels jutges xocaria amb la independència judicial; i el president de l'Audiència Nacional presideix un tribunal concret. Vigència: article vigent.

La clau oficial del tribunal diu que el document comptable és el D. Les quatre lletres corresponen a les quatre fases de l'execució de la despesa que defineix l'article 46 del text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya. L'autorització (A) és «l'acte pel qual s'acorda la realització d'una despesa a càrrec d'un crèdit pressupostari determinat», és a dir la reserva del crèdit abans de saber a qui s'adjudicarà. La disposició (D) és «l'acte pel qual s'acorda o concerta, segons els casos, després dels tràmits legals que siguin procedents, la realització concreta d'obres, la prestació de serveis o el subministrament», i amb ella «queda formalitzada la reserva del crèdit per un import i condicions exactament determinats»: és exactament el que passa quan s'adjudica un concurs a un proveïdor. L'obligació (O) és el reconeixement del deute quan s'ha acreditat que la prestació s'ha fet, i el pagament proposat (P) és l'expedició del manament de pagament. Vigència: l'article 46 continua vigent amb aquesta redacció.

La clau oficial del tribunal diu que sí, sempre que es garanteixi l'autenticitat, la integritat i la conservació del document. Ve directament de l'article 45.5 de la Llei 30/1992: els documents emesos per mitjans electrònics, informàtics o telemàtics per les administracions públiques, o les còpies d'originals emmagatzemats per aquests mateixos mitjans, «gozarán de la validez y eficacia de documento original siempre que quede garantizada su autenticidad, integridad y conservación y, en su caso, la recepción por el interesado». Les tres condicions no són retòrica: són el que substitueix el paper i la signatura manuscrita. Per això no és cert que calgui l'escrit original, ni que el suport informàtic no valgui mai, ni tampoc que valgui «sempre» sense condicions: el «sí» de la llei va amb garanties. Actualització: avui l'article 26 de la Llei 39/2015 gira la regla del revés i fa que el document administratiu electrònic sigui la norma i no l'excepció, amb requisits equivalents de contingut, identificació, referència temporal i signatura electrònica.

La clau oficial del tribunal diu que, si no hi ha opció expressa, s'entén que se sol·licita l'excedència voluntària per incompatibilitat en la categoria d'origen. La regla és de la Llei 53/1984 d'incompatibilitats i està a l'article deu: «Quienes accedan por cualquier título a un nuevo puesto del sector público que con arreglo a esta Ley resulte incompatible con el que vinieran desempeñando habrán de optar por uno de ellos dentro del plazo de toma de posesión. A falta de opción en el plazo señalado se entenderá que optan por el nuevo puesto, pasando a la situación de excedencia voluntaria en los que vinieran desempeñando». És a dir: el silenci no deixa la persona en la plaça vella ni la deixa sense triar, sinó que la llei tria per ella a favor de la plaça nova i fa caure l'antiga en excedència. Per això no és cert que la incorporació a la plaça nova sigui obligatòria sense possibilitat de triar, ni que calgui una opció expressa perquè hi hagi efecte, ni que el silenci conservi la plaça que ja s'exercia. Vigència: l'article deu de la Llei 53/1984 continua vigent.

La clau oficial del tribunal diu que l'Estat té competència exclusiva sobre la legislació laboral. És la matèria 7a de l'article 149.1 de la Constitució: «Legislación laboral; sin perjuicio de su ejecución por los órganos de las Comunidades Autónomas». Cal llegir bé el matís, perquè és el que fa la pregunta: l'exclusivitat és sobre la LEGISLACIÓ, no sobre l'execució, que és de les comunitats autònomes. Les altres tres matèries són justament les que la Constitució posa a l'altre costat: l'urbanisme i l'habitatge poden ser assumits per les comunitats autònomes (article 148.1.3a), la protecció del medi ambient és legislació bàsica de l'Estat amb desenvolupament i gestió autonòmics (article 149.1.23a), i en sanitat i higiene l'Estat només té la sanitat exterior, les bases i la coordinació general i la legislació sobre productes farmacèutics (article 149.1.16a). Vigència: article vigent.

La clau oficial del tribunal diu que l'obligació de cotitzar només s'extingeix amb la sol·licitud en regla de la baixa en el règim general a l'organisme competent. L'article 106 del text refós de la Llei general de la Seguretat Social de 1994 ho ordena en tres passos: neix amb l'inici de la prestació del treball, inclòs el període de prova (apartat 1); es manté mentre la persona estigui d'alta o presti serveis, encara que siguin discontinus (apartat 2); i «dicha obligación sólo se extinguirá con la solicitud en regla de la baja en el Régimen General al organismo competente» (apartat 3), amb l'advertiment que aquesta comunicació no extingeix l'obligació si la prestació de treball continua. Per això no s'extingeix ni per incapacitat temporal —el mateix article diu que l'obligació continua (apartat 4)— ni perquè la persona exerceixi representació sindical (apartat 2), ni perquè abandoni l'empresa sense que se'n comuniqui la baixa. Actualització: la regla és la mateixa a l'article 144 del text refós vigent de 2015.

La clau oficial del tribunal diu que s'adopten per majoria simple i que el president disposa d'un vot diriment en cas d'empat. La norma vigent el 2003 era la Llei 3/1982, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat, que a l'article 73 deia: «Para la validez de las deliberaciones y de los acuerdos, es preciso que estén presentes el Presidente o quien le sustituya y la mitad de los Consejeros. Los acuerdos del Consejo Ejecutivo se adoptan por mayoría; en caso de empate, el voto del Presidente es dirimente». Per això no cal ni majoria absoluta ni unanimitat, que farien inviable el funcionament d'un govern col·legiat, i tampoc no és una decisió unipersonal del president a proposta dels consellers: el Govern decideix com a òrgan. Actualització: la regla es manté idèntica a l'article 29.1 de la Llei 13/2008, de la presidència de la Generalitat i del Govern, que va substituir aquells preceptes: «Les decisions del Govern s'adopten per majoria simple. En cas d'empat, el vot del president o presidenta de la Generalitat és diriment».

La clau oficial del tribunal diu que el suport amb més capacitat és el DVD. Pregunta sense font normativa: no hi ha cap norma que fixi la capacitat dels suports d'informació, i per això aquest ítem no porta cita d'article. L'ordre de magnitud de cada suport, però, no admet discussió: un disquet de 3,5 polzades en alta densitat guarda 1,44 MB, un CD-ROM estàndard ronda els 650-700 MB i un DVD d'una cara i una capa arriba als 4,7 GB, unes set vegades el CD i unes tres mil vegades el disquet. Un document DIN-A4 imprès no és pròpiament un suport d'informació digital i, mesurat en text, no passa d'uns pocs quilobytes. Vigència: la relació entre els tres suports òptics i magnètics no ha canviat, però convé recordar que el disquet, el CD i el DVD són avui suports en desús davant de la memòria flaix i l'emmagatzematge en núvol.

La clau oficial del tribunal diu que només es poden delegar competències ja delegades quan ho autoritzi expressament una llei. És la regla del subdelegar, i l'article 13.5 de la Llei 30/1992 la formulava així: «Salvo autorización expresa de una Ley, no podrán delegarse las competencias que se ejerzan por delegación, ni el ejercicio de la competencia para resolver un asunto cuando se haya emitido con anterioridad dictamen preceptivo acerca del mismo». La prohibició és el principi i la llei formal és l'única excepció; per això no basta que ho determini l'òrgan delegant —que no pot autoritzar-se a si mateix a trencar el límit— ni un acord de Govern, que és una norma sense rang de llei; i tampoc no és cert que la prohibició sigui absoluta, perquè la llei mateixa deixa oberta l'excepció. Actualització: l'article 9.5 de la Llei 40/2015 manté la mateixa frase.

Pregunta anul·lada pel tribunal. L'annex 1 de la diligència de plantilla definitiva, de 23 de desembre de 2003, la declara nul·la «atès que l'any de la llei que figura a l'enunciat de la pregunta és erroni (és 1997 i no 1987), la qual cosa produeix confusió respecte de la resposta correcta», i el punt cinquè del mateix annex la substitueix per la pregunta de reserva número 78. L'errata és real: la norma de consolidació i racionalització del sistema de Seguretat Social és la Llei 24/1997, de 15 de juliol, i no cap Llei 24/1987. La plantilla provisional de 24 de novembre de 2003 havia marcat que la llei conté part de les recomanacions del Pacte de Toledo, que és el que diu la seva pròpia exposició de motius: recorda que el 6 d'abril de 1995 el Ple del Congrés va aprovar l'informe conegut com a Pacte de Toledo i reconeix després que «queda pendiente, sin embargo, la articulación de parte de las recomendaciones contenidas en el denominado “Pacto de Toledo” y que no son objeto de tratamiento en la presente Ley». Part sí, tot no: per això no podia ser ni que hi nasqués en contra, ni que no en recollís cap recomanació, ni que fos anterior al Pacte, que és de 1995. Com que és una pregunta anul·lada, no té resposta correcta i no entra al banc de pràctica.

La clau oficial del tribunal diu que s'estructura en delegacions territorials. Cal distingir dues coses que l'enunciat acosta a propòsit: l'organització territorial DE CATALUNYA —municipis i comarques, segons l'Estatut— i l'organització de l'ADMINISTRACIÓ de la Generalitat sobre el territori, que és el que pregunta l'ítem. Per a això últim, l'article 18 de la Llei 13/1989 diu exactament: «L'Administració territorial de la Generalitat s'estructura en Delegacions Territorials del Govern, d'acord amb la delimitació que s'estableixi legalment», i l'article 20 hi afegeix que a l'àmbit de cada delegació territorial hi pot haver un delegat per a cada departament. Per això les províncies, les regions i les comarques no són la resposta: la primera és divisió de l'Estat, la segona no és una categoria d'organització administrativa general i la tercera és organització territorial local, no administració perifèrica de la Generalitat. Vigència: els articles 18 i 20 de la Llei 13/1989 continuen vigents.

La clau oficial del tribunal reprodueix l'article 98.1 de la Constitució: «El Gobierno se compone del Presidente, de los Vicepresidentes, en su caso, de los Ministros y de los demás miembros que establezca la ley». La frase té dues obertures que cal retenir: els vicepresidents només hi són «si n'hi ha» —pot no haver-n'hi cap— i la composició no és tancada, perquè la llei hi pot afegir altres membres. Això descarta l'opció que acaba la llista amb els ministres «exclusivament», la que hi posa només el president i els ministres, i la que remet al reglament de les Corts Generals, que regula el funcionament de les cambres i no la composició del Govern. Vigència: article vigent; la Llei 50/1997, del Govern, desplega l'article 98 sense ampliar la llista de membres.

La clau oficial del tribunal diu que és el Consell d'Estat. L'article 107 de la Constitució ho diu en una sola frase: «El Consejo de Estado es el supremo órgano consultivo del Gobierno. Una ley orgánica regulará su composición y competencia». Les altres tres opcions són òrgans reals però amb una altra funció o un altre àmbit: el Defensor del Poble és l'alt comissionat de les Corts Generals per a la defensa dels drets fonamentals, el Consell Consultiu era l'òrgan consultiu de la Generalitat —no del Govern de l'Estat— i la Junta Consultiva de Contractació Administrativa és un òrgan especialitzat en matèria de contractes. Vigència: article vigent; la llei orgànica que el desplega és la Llei orgànica 3/1980, del Consell d'Estat.

La clau oficial del tribunal diu que l'expedient administratiu és un conjunt de documents ordenats que reflecteixen un procediment administratiu determinat. Dues paraules el defineixen: ORDENAT i lligat a UN procediment. El 2003 la Llei 30/1992 no en donava definició legal, però la idea és la que després va recollir l'article 70.1 de la Llei 39/2015: «Se entiende por expediente administrativo el conjunto ordenado de documentos y actuaciones que sirven de antecedente y fundamento a la resolución administrativa, así como las diligencias encaminadas a ejecutarla». Amb aquest criteri cauen les altres tres opcions: la carpeta personal de cada treballador amb tot el que fa a l'oficina no està lligada a cap procediment; el conjunt de tràmits d'una persona en una mateixa oficina sense diferenciar assumpte ni data és exactament el contrari de l'ordre que exigeix la definició; i la carpeta de resolucions signades per un secretari general durant un període és un recull cronològic de documents, no un expedient. Vigència: la definició de l'article 70.1 és la vigent i hi afegeix que els expedients tenen format electrònic i porten un índex numerat.

La clau oficial del tribunal diu que l'aprova el Parlament de Catalunya. És l'aplicació al pressupost de la regla bàsica de qualsevol parlament: el Govern l'elabora i el presenta, i la cambra l'aprova per llei. El text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya organitza tot el cicle sobre aquesta base —elaboració i remissió pel Govern, aprovació parlamentària, execució per l'Administració i control— i per això les altres tres opcions confonen fases o institucions: el Govern de la Generalitat elabora el projecte i l'executa, però no l'aprova; les Corts Generals aproven els pressupostos generals de l'Estat, no els de la Generalitat; i la Sindicatura de Comptes és l'òrgan de fiscalització externa que controla el compte general un cop executat, mai qui l'aprova. Vigència: la regla no ha canviat.

La clau oficial del tribunal diu que l'acte és nul de ple dret quan l'ha dictat un òrgan manifestament incompetent per raó de la matèria o del territori. L'article 62.1.b) de la Llei 30/1992 ho deia amb aquestes tres condicions acumulades: que la incompetència sigui MANIFESTA i que ho sigui per raó de la MATÈRIA o del TERRITORI. Les altres opcions eliminen alguna d'aquestes peces i per això cauen: la incompetència jeràrquica —dictar l'acte un òrgan inferior quan tocava al superior— és causa d'anul·labilitat i, a més, és el vici típic que es pot convalidar; la incompetència genèrica, sense el «manifestament», no arriba a la nul·litat radical; i prescindir d'un requisit formal només fa nul de ple dret l'acte si es prescindeix «total y absolutamente» del procediment, que és una altra lletra del mateix article. Actualització: la lletra és la mateixa avui a l'article 47.1.b) de la Llei 39/2015.

La clau oficial del tribunal diu que es fa constar a l'expedient, es té per efectuat el tràmit i el procediment continua. És l'article 59.4 de la Llei 30/1992 en la redacció de la Llei 4/1999: «Cuando el interesado o su representante rechace la notificación de una actuación administrativa, se hará constar en el expediente, especificándose las circunstancias del intento de notificación y se tendrá por efectuado el trámite siguiéndose el procedimiento». El rebuig, doncs, no atura res ni obliga a insistir: la llei el tracta com una notificació feta. Per això no cal publicar l'actuació en cap butlletí oficial —la publicació edictal està reservada a un altre supòsit, el de la persona interessada desconeguda o la notificació que no s'ha pogut practicar— ni intentar-la dues vegades més, ni imposar cap sanció, que la llei no preveu enlloc. Actualització: la regla és la mateixa a l'article 41.5 de la Llei 39/2015.

La clau oficial del tribunal diu que és el delegat del Govern a la comunitat autònoma. L'article 154 de la Constitució ho resol en una sola frase: «Un Delegado nombrado por el Gobierno dirigirá la Administración del Estado en el territorio de la Comunidad Autónoma y la coordinará, cuando proceda, con la administración propia de la Comunidad». El parany de l'ítem és la diferència entre «delegat del Govern» i «delegat del president del Govern», que no existeix com a figura. El president de la comunitat autònoma dirigeix l'administració autonòmica i ostenta la representació ordinària de l'Estat a la comunitat, però no dirigeix l'Administració de l'Estat; i el Tribunal de Comptes no té comissionats territorials d'aquesta mena. Vigència: article vigent, desplegat avui pels articles 72 i 73 de la Llei 40/2015, que confirmen que els delegats del Govern dirigeixen i supervisen l'Administració General de l'Estat al territori.

La clau oficial del tribunal diu que la comarca s'organitza al voltant de dos elements bàsics, el consell comarcal i el gerent. La llei d'organització comarcal enumera els òrgans del consell comarcal —ple, presidència, vicepresidència, consell d'alcaldes i comissió especial de comptes— i hi afegeix, en un apartat propi, que «forma part també de l'organització comarcal el gerent, amb les funcions executives que determina aquesta Llei». El preàmbul de la Llei 6/1987 explica per què aquesta figura és un element bàsic i no un càrrec més: es tracta d'«alliberar l'element representatiu de la càrrega de l'estricta gestió», amb el gerent nomenat i separat pel ple i sotmès a les directrius dels òrgans polítics. Per això les altres opcions no s'aguanten: la província no forma part de l'organització comarcal, el president de la diputació provincial hi és aliè, i l'organització no varia lliurement segons cada comarca, sinó que és la mateixa per a totes, sens perjudici que el ple la pugui complementar. Vigència: la regla es manté al text refós actual, l'article 12.2 del qual repeteix que el gerent integra l'organització comarcal i l'article 16 en regula les funcions i el nomenament.

La clau oficial del tribunal diu que és el Congrés dels Diputats. L'article 108 de la Constitució ho tanca en una línia: «El Gobierno responde solidariamente en su gestión política ante el Congreso de los Diputados». La responsabilitat política és davant d'una sola cambra, i això és coherent amb els instruments que la fan efectiva —qüestió de confiança i moció de censura—, que la Constitució atribueix només al Congrés als articles 112 a 114. El Senat participa en la funció legislativa i en altres tasques, però no pot fer caure el Govern; el Defensor del Poble és un comissionat de les Corts per als drets fonamentals i no exigeix responsabilitat política; i el rei és irresponsable i els seus actes van refrendats. Vigència: article vigent.

La clau oficial del tribunal diu que hi participen l'Administració i les parts interessades. El tràmit de prova de la Llei 30/1992 és compartit: l'instructor acorda l'obertura del període de prova quan l'Administració no tingui per certs els fets al·legats o quan la naturalesa del procediment ho exigeixi, i ho fa «a fin de que puedan practicarse cuantas juzgue pertinentes» (article 80.2); i els fets rellevants es poden acreditar «por cualquier medio de prueba admisible en Derecho» (article 80.1). Les persones interessades hi proposen proves, que l'instructor només pot rebutjar per resolució motivada quan siguin manifestament improcedents o innecessàries (article 80.3). Per això no és cert ni que l'Administració en sigui l'única obligada, ni que només hi participi la persona interessada. I els jutges no hi pinten res: el procediment administratiu no és un procés judicial, i la intervenció judicial arriba després, si escau, en via contenciosa. Actualització: la regla es manté als articles 77 i 78 de la Llei 39/2015.

La clau oficial del tribunal diu que no ho permet mai. L'article 145.1 de la Constitució és taxatiu: «En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas». El que sí que permet l'apartat segon del mateix article és una altra cosa, i és el que provoca l'error: els estatuts poden preveure els supòsits, requisits i termes en què les comunitats autònomes poden celebrar convenis entre si per a la gestió i prestació de serveis propis, amb comunicació a les Corts Generals; i en els altres casos, els acords de cooperació entre comunitats necessiten l'autorització de les Corts. Conveni i cooperació sí; federació, mai. Per això no serveixen ni la llei orgànica excepcional, ni la previsió estatutària, ni un reial decret llei del Consell de Ministres. Vigència: article vigent.

La clau oficial del tribunal reuneix els quatre elements que la llei exigeix. L'article 58.2 de la Llei 30/1992 deia que tota notificació ha de contenir «el texto íntegro de la resolución, con indicación de si es o no definitivo en la vía administrativa, la expresión de los recursos que procedan, órgano ante el que hubieran de presentarse y plazo para interponerlos». Són quatre peces i han de ser-hi totes: text íntegre, esgotament o no de la via administrativa, recursos procedents amb l'òrgan on presentar-los i termini d'interposició. Per això no basten les opcions que en deixen fora una part, i encara menys la que substitueix el text íntegre per un resum: la notificació que no reprodueix la resolució sencera no permet a la persona destinatària saber què se li ha resolt. El mateix article afegia que les notificacions defectuoses, si contenen el text íntegre, fan efecte des que la persona interessada actua demostrant que en coneix el contingut o interposa el recurs procedent. Actualització: els quatre elements són els mateixos a l'article 40.2 de la Llei 39/2015, que ara distingeix a més els recursos en via administrativa i en via judicial.

La clau oficial del tribunal diu que es diuen sectors sanitaris. L'article 33.1 de la Llei d'ordenació sanitària de Catalunya ho defineix amb les mateixes paraules que fa servir l'enunciat: la regió sanitària «s'ordena en subunitats territorials integrades que seran conformades per un conjunt d'Àrees Bàsiques de Salut, i que comptaran amb una estructura desconcentrada de direcció, gestió i participació comunitària, denominades Sectors Sanitaris». L'escala, doncs, és regió sanitària, sector sanitari i àrea bàsica de salut, de més gran a més petita; per això l'àrea bàsica no pot ser la resposta, perquè és el graó de sota i és justament allò que el sector agrupa. La unitat productiva no és una demarcació territorial i l'àmbit de salut no és cap categoria de la llei. Vigència: l'article 33 continua vigent i el mateix precepte recorda que cada sector té assignat un hospital de referència.

La clau oficial del tribunal diu que el termini és de deu dies. L'article 58.2 de la Llei 30/1992 comença exactament així: «Toda notificación deberá ser cursada en el plazo de diez días a partir de la fecha en que el acto haya sido dictado». Convé no confondre aquest termini amb els altres que envolten la notificació i que són els que fan de distractor: el termini per interposar recursos, els terminis d'audiència —entre deu i quinze dies— o el termini màxim per resoldre. El còmput es fa des que es dicta l'acte, no des que es publica ni des que se signa la proposta. Actualització: el termini de deu dies es manté idèntic a l'article 40.2 de la Llei 39/2015.

La clau oficial del tribunal diu que s'utilitza la llengua que determini la legislació autonòmica, si bé es podran traduir al castellà els documents que la persona interessada sol·liciti. Ve de l'article 36.2 de la Llei 30/1992, que té dos paràgrafs i cal llegir-los tots dos: «En los procedimientos tramitados por las Administraciones de las Comunidades Autónomas y de las Entidades Locales, el uso de la lengua se ajustará a lo previsto en la legislación autonómica correspondiente. En cualquier caso, deberán traducirse al castellano los documentos que deban surtir efectos fuera del territorio de la Comunidad Autónoma y los dirigidos a los interesados que así lo soliciten expresamente». La remissió a la legislació autonòmica és, doncs, certa però no és tota la regla: hi ha una garantia de traducció que l'opció escollida recull i les altres no. Per això no basta dir que s'utilitza la llengua pròpia ni la que decideixi la persona interessada, ni tampoc quedar-se en la remissió a seques. A Catalunya, la legislació autonòmica és la Llei 1/1998, de política lingüística. Actualització: l'article 15 de la Llei 39/2015 manté la remissió i reformula la garantia: ara la traducció al castellà correspon a l'Administració instructora i no cal si els documents han de fer efecte en una altra comunitat autònoma on aquella llengua també és oficial.

La clau oficial del tribunal diu que implica la prohibició d'establir drets d'aduana d'importació i exportació i qualsevol exacció d'efecte equivalent. El precepte vigent el dia de l'examen era l'article 25 del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea, que avui és l'article 30 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea amb la mateixa redacció: «Quedarán prohibidos entre los Estados miembros los derechos de aduana de importación y exportación o exacciones de efecto equivalente. Esta prohibición se aplicará también a los derechos de aduana de carácter fiscal». Les altres tres opcions estan construïdes girant el verb: dues obliguen a ESTABLIR el que el tractat prohibeix, i la quarta prohibeix SUPRIMIR els drets d'aduana, que és exactament el contrari del que vol la unió duanera. Vigència: article vigent; el mateix capítol del tractat completa la unió duanera amb l'aranzel duaner comú, que fixa el Consell a proposta de la Comissió.

La clau oficial del tribunal diu que és el principi d'unitat jurisdiccional. L'article 117.5 de la Constitució ho diu literalment: «El principio de unidad jurisdiccional es la base de la organización y funcionamiento de los Tribunales». La conseqüència immediata és la de l'apartat següent: es prohibeixen els tribunals d'excepció; i la sola excepció que la Constitució admet és la jurisdicció militar en l'àmbit estrictament castrense i en els supòsits d'estat de setge, regulada per llei. Els altres tres enunciats són principis reals però amb un altre paper: la igualtat davant la llei és un dret de l'article 14, l'equitat és un criteri de ponderació en l'aplicació de les normes i no un principi d'organització judicial, i el dret a ser escoltat abans de ser condemnat és una garantia processal del dret de defensa de l'article 24. Vigència: article vigent, desplegat per la Llei orgànica del poder judicial.

La clau oficial del tribunal diu que els aprova el ple de les corporacions. És una de les atribucions indisponibles del ple: la llei municipal i de règim local de Catalunya, avui refosa al Decret legislatiu 2/2003, atribueix al ple «determinar els recursos propis de caràcter tributari; aprovar i modificar els pressupostos, disposar despeses en els assumptes de la seva competència i aprovar els comptes» (article 52.2.f). Ni el Parlament de Catalunya ni el Govern de la Generalitat aproven pressupostos d'ens locals: això vulneraria l'autonomia local que garanteix la Constitució. I la darrera opció, que reparteix l'aprovació entre les corporacions i el Parlament, barreja dues coses que no es toquen. Vigència: l'article 52.2.f) continua vigent, i la legislació d'hisendes locals hi afegeix el procediment —aprovació inicial, exposició pública, reclamacions i aprovació definitiva.

Pregunta de reserva anul·lada pel tribunal. L'annex 1 de la diligència de plantilla definitiva, de 23 de desembre de 2003, la declara nul·la «atès que el contingut de la mateixa no està inclòs en el temari». Per això les preguntes de reserva que van substituir les dues anul·lades del quadern principal van ser la 77 i la 78, i no aquesta. La plantilla provisional de 24 de novembre de 2003 havia marcat la interrupció per reclamació dels creditors o deutors legítims, i el contingut és correcte encara que estigui fora del temari: el text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya distingeix dos règims paral·lels de prescripció, tots dos de quatre anys. Per als drets de la hisenda, «la prescripció s'interromp si el deutor reconeix el deute o l'Administració de la Generalitat li n'exigeix per escrit el seu pagament» (article 15.2). Per a les obligacions, «l'exigència dels creditors legítims o dels seus drethavents mitjançant la presentació de documents justificatius del seu dret produeix el nou inici del termini de la prescripció» (article 26.2). Com que és una pregunta anul·lada, no té resposta correcta i no entra al banc de pràctica.