Examen oficial d'Infermeria de l'ICS de 2016, promoció interna, resolt i explicat

Els quatre estadis de la lesió per pressió es distingeixen per la profunditat del teixit afectat. L'estadi III és la pèrdua total del gruix de la pell amb destrucció del teixit subcutani, que pot arribar fins a la fàscia subjacent però sense travessar-la: és la valoració que descriu la destrucció de la capa subcutània amb possible afectació de la fàscia. Les altres tres valoracions corresponen als estadis veïns, i val la pena memoritzar-les en ordre: l'eritema amb pell intacta que no blanqueja amb la pressió és l'estadi I, l'epidermis i la dermis destruïdes amb flictenes són l'estadi II, i l'afectació del teixit muscular, ossi i de les estructures de suport és l'estadi IV. Revisat el 13.09.2026: el document tècnic núm. II del GNEAUPP i la guia breu d'úlceres per pressió de l'ICS mantenen aquests quatre nivells.

En la malaltia pulmonar obstructiva crònica estable no hi ha cap indicació d'antibiòtic profilàctic: l'antibiòtic es reserva per a l'exacerbació amb criteris d'infecció, i donar-lo de manera continuada només selecciona resistències. Per això és l'actuació que NO estaria recomanada. Les altres tres són pilars del maneig en fase estable segons la guia de pràctica clínica de l'ICS: la vacunació antigripal i antipneumocòccica com a mesures preventives, l'exercici físic (la rehabilitació és una de les intervencions amb més impacte en la tolerància a l'esforç i la qualitat de vida) i, per damunt de tot, l'abandonament del tabac, que és l'única mesura que modifica el curs de la malaltia. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La roba interior molt ajustada no evita cap fuita: comprimeix l'abdomen, augmenta la pressió sobre la bufeta i el sòl pelvià i, a més, macera la pell d'una zona que ja està exposada a la humitat. Per això és l'hàbit que NO ajuda. Les altres tres sí que hi ajuden i són les mesures conservadores que la guia breu de l'ICS sobre incontinència urinària situa com a primer graó: pautar les miccions (anar al lavabo cada tres hores durant el dia evita que la bufeta acumuli volums grans), mantenir un bon ritme intestinal, perquè el restrenyiment i la femta impactada empenyen la bufeta i empitjoren la incontinència, i evitar la cafeïna i les begudes carbonatades, que són irritants vesicals. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La comprovació de la respiració ha de durar com a MÀXIM 10 segons, no 30: aturar-se mig minut a mirar si la persona respira retarda l'inici de les compressions justament quan cada segon compta. Per això l'afirmació falsa és la que admet fins a 30 segons per valorar l'absència de ventilació abans de començar la reanimació. Les altres tres afirmacions són correctes i coincideixen amb el capítol de suport vital bàsic de l'adult de l'European Resuscitation Council de 2025, que el Consell Català de Ressuscitació difon aquí: els braços estesos i perpendiculars sobre l'estèrnum, perquè la força vingui del pes del cos i no de la musculatura del braç; la relació de 30 compressions per 2 ventilacions en l'adult, i una profunditat de compressió d'entre 5 i 6 cm. Aquestes xifres no han variat entre les recomanacions de 2015, 2021 i 2025, de manera que la clau del tribunal continua essent vàlida. Revisat el 13.09.2026.

La relació entre pressió i temps va a l'inrevés del que diu l'afirmació que sosté que una pressió alta durant un període curt malmet més el teixit que una pressió baixa mantinguda molta estona: el que fa malbé la pell és sobretot la DURADA de la pressió, i per això aquesta és l'afirmació falsa i la mesura preventiva bàsica és moure la persona, no reduir una pressió puntual. Les altres tres afirmacions són correctes i coincideixen amb el pla de cures de prevenció de lesions relacionades amb la dependència de l'ICS i amb la guia breu d'úlceres per pressió: hi intervenen tres forces (pressió, cisallament i fricció); els factors de risc principals són la immobilitat, la incontinència, el dèficit nutricional i el deteriorament cognitiu, i en una persona enllitada es recomanen canvis posturals com a mínim cada dues hores. Revisat el 13.09.2026 sense canvis de criteri.

La taula 8 de la guia de pràctica clínica de l'ICS sobre insuficiència cardíaca enumera els factors precipitants i tres de les quatre opcions hi són literalment: la hipertensió arterial mal controlada, la insuficiència renal i la fibril·lació auricular ràpida, al costat de la ingesta excessiva de sal, la manca d'adherència, alguns fàrmacs, les infeccions respiratòries, la isquèmia miocardíaca, l'embolisme pulmonar, l'anèmia i la disfunció tiroïdal. La insuficiència hepàtica no hi consta: de fet, la relació habitual va en sentit contrari (és la insuficiència cardíaca dreta la que congestiona el fetge i produeix hepatomegàlia), i per això és l'opció falsa. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La despesa energètica total d'una persona adulta té tres components, i són exactament els que enumera la resposta correcta: el metabolisme basal, l'exercici físic i la termogènesi. L'informe de la consulta d'experts FAO/OMS/UNU «Human energy requirements» ho detalla a l'apartat 2.3: el metabolisme basal és el que el cos consumeix per mantenir-se viu i representa entre el 45 i el 70 % del total; la resposta metabòlica a l'aliment (la termogènesi induïda per la dieta) hi afegeix al voltant d'un 10 % de la taxa metabòlica basal al llarg de 24 hores, i l'activitat física és el component més variable i el segon en magnitud. Les altres tres opcions barregen processos metabòlics concrets (la lipogènesi, la glucogènesi) o situacions (el creixement, l'estrès metabòlic, l'estat de salut) que modulen la despesa en etapes o circumstàncies determinades però que no són els components de la necessitat energètica de l'adult sa: el mateix informe recorda que el cost energètic del creixement ja és negligible al final de l'adolescència. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Un pla de cures estandarditzat és un punt de partida, no un punt d'arribada: es dissenya a partir dels problemes més freqüents d'un grup de població i després S'INDIVIDUALITZA a partir de la valoració d'aquella persona concreta. Per això l'afirmació incorrecta és la que diu que els plans estandarditzats no s'han d'individualitzar, que a més contradiu una altra afirmació del mateix enunciat, la que recorda que individualitzar un pla estàndard implica fer la valoració de l'estat. Els plans de cures estandarditzats del programa ARES de l'ICS estan construïts amb aquesta lògica (un problema principal, uns problemes secundaris i unes intervencions que la infermera selecciona i ajusta), i la classificació en plans bàsics, específics, genèrics i complementaris també és correcta. Convé tenir present que l'ICS documenta les cures amb ARES i terminologia ATIC mentre que el temari oficial de l'oposició explica el pla de cures amb NANDA-NOC-NIC: són dos llenguatges per al mateix procés infermer i cap dels dos no ha substituït l'altre, però la regla d'individualitzar el pla estàndard és comuna a tots dos. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El valor biològic d'una proteïna el determina si conté o no els aminoàcids ESSENCIALS (els que l'organisme no pot sintetitzar i ha d'obtenir de la dieta), i per això l'afirmació certa és la que diu que es consideren proteïnes d'alt valor biològic les que contenen aminoàcids essencials. Les altres tres estan invertides. Els aminoàcids essencials es troben sobretot en proteïnes d'origen animal (carn, peix, ou, llet); les d'origen vegetal solen tenir-ne algun de deficitari i per això es combinen (llegum amb cereal) per completar-se, de manera que dir que es troben sobretot en els vegetals és fals. La glicina i la cisteïna no són aminoàcids essencials: l'informe FAO/OMS/UNU les classifica totes dues com a CONDICIONALMENT indispensables, és a dir, imprescindibles només en determinades situacions fisiològiques o patològiques, mentre que els indispensables són histidina, isoleucina, leucina, lisina, metionina, fenilalanina, treonina, triptòfan i valina. I un aminoàcid limitant és precisament el que hi ha en menys quantitat respecte de la necessitat i limita l'aprofitament de tota la proteïna: és el contrari de l'alt valor biològic. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El metaparadigma infermer són els quatre conceptes que qualsevol model o teoria d'infermeria ha de definir: la PERSONA, l'ENTORN, la SALUT i el rol professional o les CURES infermeres. Tres d'aquests quatre apareixen entre les opcions (l'entorn, la persona i les cures infermeres) i, per tant, sí que en formen part. El que hi sobra és el concepte de malaltia: el metaparadigma parla de SALUT, no de malaltia, i la diferència no és semàntica, perquè és justament el que situa la disciplina infermera en la resposta de la persona a la seva situació de salut i no en la patologia, que és l'objecte del paradigma mèdic. El Diccionari d'infermeria del TERMCAT i el Departament de Salut recull el terme en aquest mateix sentit. Revisat el 13.09.2026: contingut disciplinari estable.

Cada tipus d'incontinència té un mecanisme propi i el de la incontinència d'URGÈNCIA és la contracció involuntària del múscul detrusor: la bufeta es contreu quan no toca i la persona sent una necessitat imperiosa d'orinar que no pot ajornar. Les altres tres opcions descriuen les altres incontinències: la incapacitat física o mental per arribar al bany és la incontinència funcional, la disfunció del sòl pelvià quan la pressió intraabdominal supera la intrauretral és la d'esforç, i que la pressió intravesical superi la intrauretral és la formulació genèrica de qualsevol fuita, no d'aquest tipus concret. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Les cinc fases del procés infermer són valoració, diagnòstic, planificació, execució i avaluació, i cadascuna respon a una pregunta diferent. La valoració recull informació, el diagnòstic hi posa un judici clínic, la PLANIFICACIÓ decideix on es vol arribar i com (fixa els objectius i determina les intervencions i activitats), l'execució les duu a terme i l'avaluació comprova si els objectius s'han assolit. Per això la resposta és la fase de planificació. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La cadena epidemiològica és la seqüència que ha de completar-se perquè una infecció es transmeti, i el material de referència sobre malalties transmissibles la desglossa en els seus elements: l'agent causal, la font d'infecció o reservori, el mecanisme de transmissió i l'hoste susceptible. Tres de les opcions són baules d'aquesta cadena. L'antigen no ho és: és una molècula del microorganisme que el sistema immunitari reconeix, un concepte d'immunologia, no un esglaó de la transmissió. Per això és la resposta. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Els guants no substitueixen la higiene de mans i no són una barrera perfecta: es poden perforar sense que es vegi i les mans es contaminen igualment en treure'ls, de manera que l'afirmació que diu que ofereixen una protecció completa contra la contaminació de les mans és falsa, i també ho és la que sosté que no cal rentat ni antisèpsia abans d'utilitzar-los, perquè la higiene de mans és obligada abans de posar-se'ls i després de treure'ls: forma part dels cinc moments de l'OMS. Guardar-los a la butxaca en comptes d'agafar-los de l'envàs original és una mala pràctica evident, perquè allà es contaminen. L'afirmació correcta és la que diu que, en una mateixa persona, s'han de canviar sempre que es canviï de procediment: uns guants que han tocat una zona contaminada no poden passar a una zona neta. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

En una persona que acaba de ser diagnosticada de diabetis tipus 2 l'educació sanitària comença pel que ella pot fer cada dia, i la pràctica regular d'exercici físic n'és la peça central: la guia de pràctica clínica de l'ICS el quantifica en un mínim de 150 minuts a la setmana i el situa, junt amb l'alimentació, com a primer graó del tractament. Les altres tres propostes no encaixen. La que parla dels hidrats de carboni inverteix la recomanació dietètica: han de constituir el 45-60 % de l'energia total diària, però el que es limita són els d'absorció RÀPIDA, no els d'absorció lenta. La detecció precoç de la cetoacidosi diabètica és pròpia de la diabetis tipus 1 i excepcional al debut d'una tipus 2, on la descompensació típica és la situació hiperosmolar. I els coneixements sobre el glucagó s'ensenyen a qui té risc d'hipoglucèmia greu (persones tractades amb insulina o sulfonilurees), no a algú que tot just debuta i encara no pren cap fàrmac. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

L'aigua calenta NO es recomana per rentar-se les mans, i el motiu és el contrari del que insinua l'enunciat: l'aigua calenta elimina el greix natural de la pell, la resseca i augmenta el risc de dermatitis, que és una de les causes documentades d'abandonament de la higiene de mans. Per això l'afirmació que NO és certa és la que diu que es recomana aigua calenta pel risc de dermatitis. Les altres tres sí que ho són i defineixen l'antisèpsia de mans tal com la descriuen l'OMS i el material de referència sobre prevenció d'infeccions: s'utilitza sabó antisèptic, s'asseca amb tovalloles de paper d'un sol ús i el sabó s'ha de dispensar amb dispensador, mai amb pastilla, que es manté humida i actua com a reservori de microorganismes. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La guia de pràctica clínica de l'ICS sobre la diabetis mellitus tipus 2 fixa literalment el punt de partida: en el moment del diagnòstic cal prescriure un pla d'alimentació i exercici adequats a la persona i veure'n l'impacte en l'HbA1c al cap de 3 mesos. Tres mesos, no sis, perquè és el temps que triga l'hemoglobina glicada a reflectir el canvi; per això l'opció que proposa el mateix pla però amb reavaluació als 6 mesos queda descartada només pel termini. En un home de 40 anys amb normopès que tot just debuta, ni prescriure un fàrmac oral d'entrada ni prescriure insulina són el tractament inicial: la metformina s'afegeix si als tres mesos no s'assoleix l'objectiu, i la insulina es reserva per a la descompensació aguda o el fracàs del tractament oral. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El document del Departament de Salut «Precaucions d'aïllament per evitar la transmissió d'agents infecciosos als centres sanitaris» resol la pregunta a la seva taula de precaucions per malalties: la «meningitis causada per Haemophilus influenzae tipus b, o sospita d'infecció» porta precaucions per evitar la transmissió per GOTES, mantingudes 24 hores després d'iniciar el tractament antibiòtic eficaç. El mateix apartat la llista al costat de la meningitis meningocòccica, la parotiditis, la tos ferina i la diftèria faríngia. Les gotes són el mecanisme perquè el bacteri es transmet per les secrecions respiratòries a distància curta, no per l'aire a distància llarga ni pel contacte. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La paraula que decideix la resposta és DEFINITIVA. Un control metabòlic deficient amb fàrmacs orals a dosis plenes vol dir que la reserva de la cèl·lula beta ja no dona per a més: la insulina que s'hi comença no es retira, i per això és la insulinització definitiva. Les altres tres són situacions TRANSITÒRIES en què s'insulinitza mentre dura la causa i després es reavalua: el tractament amb corticoides (que fa pujar la glucèmia mentre s'administra), l'embaràs i la lactància (on els antidiabètics orals estan majoritàriament contraindicats) i la descompensació aguda de la hiperglucèmia. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

L'encefalopatia hepàtica es gradua en quatre nivells segons l'estat de consciència i la conducta, i el nivell II és el que el patró dona per bo: augment de la somnolència, desorientació, conducta inapropiada, canvis d'humor i agitació. Els altres tres grups de símptomes descriuen els graus veïns, i és útil ordenar-los: el grau I és l'alteració subtil (nivell de consciència normal amb períodes de letargia i eufòria i inversió del patró de son dia-nit), el grau III és l'estupor amb confusió marcada i parla incoherent en algú que dorm la major part del temps, i el grau IV és el coma sense resposta a estímuls dolorosos i amb absència de reflexos tendinosos profunds. Contingut clínic de referència estable; revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La regla bàsica del sondatge vesical és no trencar mai el circuit: la bossa de diüresi ha de ser de CIRCUIT TANCAT, amb vàlvula antireflux i port de mostres, perquè cada desconnexió és una porta d'entrada per als microorganismes i la infecció urinària associada al catèter és una de les infeccions relacionades amb l'assistència més freqüents. Per això la resposta és la bossa de circuit tancat, i la de circuit obert queda descartada d'entrada. Canviar la sonda cada setmana també és fals: la sonda no es canvia per calendari sinó quan hi ha obstrucció, infecció o s'exhaureix la durada que el fabricant dona al material. I recomanar la silicona com a primera opció confon les indicacions: en un sondatge de curta durada com el postoperatori immediat no cal, perquè la silicona és el material dels sondatges llargs. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El benefici de perdre pes en una persona amb diabetis tipus 2 i obesitat arriba de pressa i pels dos camins alhora: millora la sensibilitat a la insulina (el greix visceral és el que la deteriora) i, per tant, millora la glucèmia, i ho fa a CURT termini, sovint abans que la bàscula reflecteixi una pèrdua gran. Aquesta immediatesa és precisament l'argument educatiu més útil a la consulta, perquè permet mostrar resultats aviat. Les dues formulacions que diuen que millora la glucèmia però no la resistència a la insulina separen dos efectes que van junts, i la que situa la millora de la resistència a la insulina i de la glucèmia a llarg termini arriba tard. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El que descriu l'enunciat (atròfia i pèrdua de força d'una extremitat immobilitzada) és la síndrome de DESÚS: el múscul que no treballa perd massa i força en poques setmanes, i per això la rehabilitació comença tan aviat com el guariment ho permet. El material de referència sobre mecànica corporal i mobilització recull aquest grup de complicacions de la immobilitat, al costat de les respiratòries, les circulatòries i les cutànies. Les altres tres opcions són quadres diferents: la síndrome compartimental és una urgència per augment de pressió dins d'un compartiment muscular, amb dolor desproporcionat i risc de necrosi; la síndrome de Guillain-Barré és una polineuropatia autoimmune ascendent, i «síndrome d'estancament» no és una entitat clínica. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

El «sempre» de l'afirmació que diu que la febre és present en les primeres fases ja hauria d'encendre l'alarma, i aquí és literalment el que la fa falsa: la febre és el signe més freqüent de l'endocarditis infecciosa, però pot faltar, sobretot en persones grans, immunodeprimides o que han pres antibiòtics abans del diagnòstic, i aquesta és precisament una de les raons per les quals la malaltia es diagnostica tard. Les altres tres afirmacions són certes: la higiene bucal acurada és una mesura bàsica de prevenció primària en portadors de vàlvula cardíaca perquè la boca és la porta d'entrada més freqüent, qui ha patit una endocarditis té un risc elevat de tornar-la a patir encara que s'hagi tractat correctament, i les embòlies sèptiques des de la vegetació poden provocar isquèmia cerebral. Contingut clínic de referència estable; revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Tot el maneig de la pruïja va en la mateixa direcció: evitar el que dilata els vasos cutanis i el que resseca o irrita la pell. Els aliments i les begudes molt calents fan justament el primer (augmenten la vasodilatació perifèrica i la sudoració), i per això són la recomanació que NO està indicada. Les altres tres sí que hi són: mantenir les ungles curtes redueix les lesions per gratat i el risc de sobreinfecció, banyar-se amb aigua tèbia (no calenta) evita ressecar més la pell, i aplicar emol·lients just després del bany, amb la pell encara humida, hi reté l'aigua. Contingut clínic-assistencial de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La hipertensió arterial és el factor de risc modificable més important de l'ictus, i molt especialment de l'hemorràgic: la pressió alta manté durant anys una agressió sobre les artèries perforants del cervell que acaba en microaneurismes i en la seva ruptura. Per això és la resposta. Les altres tres compten, però menys o d'una altra manera: l'edat i els antecedents familiars són factors NO modificables, i el tabac pesa sobretot en l'ictus isquèmic. Les Recomanacions preventives vasculars del PAPPS recorden que la pressió arterial elevada s'associa de manera contínua amb l'ictus i la resta d'esdeveniments vasculars, i que és el factor amb més impacte poblacional. La distinció modificable/no modificable és el que fa útil la resposta: el que es pot tractar és la pressió. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

Una gasometria s'interpreta en dos passos. Primer el pH: 7,25 està per sota de 7,35, o sigui acidosi, cosa que descarta les dues alcalosis. Segon, l'origen: la PCO₂ de 52 mmHg està alta (el normal és 35-45) i el bicarbonat de 28 mEq/L també, lleugerament (el normal és 22-26). El component que ha provocat l'acidosi és el respiratori (la retenció de CO₂), i el bicarbonat una mica alt és la resposta compensadora del ronyó, que reté bases per frenar la caiguda del pH. Per tant és una acidosi respiratòria parcialment compensada. En una acidosi metabòlica el bicarbonat estaria baix, no alt. Font registrada el 17.09.2026: «Physiology, Acid Base Balance» (StatPearls, NBK507807) per als valors normals i «Respiratory Acidosis» (StatPearls, NBK482430) per a la compensació renal (en l'acidosi respiratòria crònica el bicarbonat puja 4 mEq/L per cada 10 mmHg de PCO2). La lectura en dos passos s'explica ara al cos del tema 3.

Cada via parenteral té el seu angle i el que decideix l'angle és la profunditat que es busca. La via INTRADÈRMICA vol quedar-se dins de la dermis, just sota l'epidermis, i per això l'agulla entra gairebé paral·lela a la pell, amb un angle de 5-15º i el bisell cap amunt; si la punció fos més profunda no es formaria la pàpula que confirma que s'ha fet bé, com passa amb la prova de la tuberculina. Els altres angles són més grans perquè el destí és més profund: uns 45º (o 90º amb agulla curta) a la via subcutània, uns 25-30º a la via endovenosa i, en el cas de l'administració intratecal, no parlem d'un angle de punció sinó d'un accés a l'espai subaracnoïdal entre vèrtebres. Font registrada el 17.09.2026: el procediment RT-6 «Administración de medicación por vía intradérmica» del Servicio Andaluz de Salud (Hospital Universitario Virgen del Rocío, 2012), que ho fixa amb aquestes paraules: «introduzca la aguja en la piel con un ángulo de 5 a 15 grados». Els angles de totes les vies s'expliquen ara al cos del tema 6.

La codeïna és un opioide dèbil i comparteix el perfil d'efectes adversos de tota la família: el restrenyiment (tan constant que s'ha de prevenir amb un laxant des del primer dia), les nàusees i els vòmits, sobretot a l'inici del tractament, i també la somnolència. La boca seca no és un efecte característic dels opioides: és típica dels anticolinèrgics, dels antidepressius tricíclics i d'alguns antihistamínics. Per això és la resposta. La guia de pràctica clínica de l'ICS «Maneig i tractament d'úlceres d'extremitats inferiors» situa la codeïna, amb el tramadol, al segon esglaó de l'escala analgèsica de l'OMS. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

L'aspiració de secrecions ha de ser tan eficaç com poc lesiva, i el calibre de la sonda és el que decideix les dues coses alhora. Una sonda del diàmetre màxim possible ocupa gairebé tota la llum de la via aèria, de manera que en aspirar treu també l'aire dels pulmons i provoca hipoxèmia i atelèctasi, a més de lesionar la mucosa: la regla és que no superi la meitat del diàmetre intern de la via aèria. Per això seleccionar una sonda del major diàmetre possible és la recomanació que NO s'ha de tenir en compte. Les altres tres sí que s'han de seguir: aspirar abans del tractament amb inhaladors permet que el fàrmac arribi a un bronqui net, hiperoxigenar abans d'aspirar compensa la caiguda de la saturació que la maniobra provoca en la insuficiència respiratòria, i aspirar abans del canvi de cànula externa de traqueotomia evita que les secrecions caiguin a la via aèria durant el canvi. Font registrada el 17.09.2026: el Manual de Procedimientos Generales de Enfermería de l'Hospital Universitario Virgen del Rocío, que ho diu literalment («el tamaño de la sonda de aspiración no debe ocluir más de la mitad del tubo endotraqueal o cánula de traqueotomía») i també demana hiperoxigenar abans i després en pacients hipoxèmics, amb una pressió de 100-120 mmHg i aspiracions de no més de 10-15 segons.

La contenció física és sempre l'ÚLTIM recurs, no el primer: abans s'han d'haver provat les alternatives (revisar la causa de l'agitació, adaptar l'entorn, acompanyar, reorientar, ajustar el tractament) i s'ha de documentar per què no han funcionat. Dir que els professionals han d'intentar la immobilització en primer terme i que s'ha d'utilitzar com a primera opció és, doncs, l'afirmació falsa, i a més xoca amb el valor d'autonomia del Codi d'ètica de les infermeres i infermers de Catalunya. Les altres tres són certes: hi ha immobilitzacions de finalitat postural durant una cirurgia o un trasllat, no poden causar dany ni fer-se servir mai com a càstig, i una infermera formada pot iniciar-les en una situació urgent però ho ha de comunicar de seguida al metge perquè es prescrigui i es registri. Contingut de referència estable; revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La sobrecàrrega circulatòria associada a la transfusió apareix quan el sistema cardiovascular no pot absorbir el volum que s'hi infon, i els factors que hi predisposen són els que limiten aquesta capacitat: la insuficiència cardíaca, l'edat avançada (amb menys reserva miocàrdica i renal) i la inestabilitat hemodinàmica. Aquests tres sí que s'han de tenir en compte per ajustar la velocitat d'infusió. L'obesitat no hi és: no redueix la capacitat d'absorbir volum i, de fet, un pes corporal més gran vol dir un volum sanguini més gran. Per això l'obesitat és la resposta. Contingut clínic-assistencial de referència estable; revisat el 13.09.2026 sense trobar cap guia posterior que en modifiqui la resposta; la llista oficial de factors de risc és la de l'annex 1 «Recomanacions per a una transfusió segura» de la Comissió d'Hemovigilància de Catalunya, que publica el Banc de Sang i Teixits a l'informe «L'hemovigilància a Catalunya» i que des del 13.10.2026 és al corpus: insuficiència cardíaca, edat avançada, inestabilitat hemodinàmica, pes baix, hipoalbuminèmia, antecedents de sobrecàrrega circulatòria i insuficiència renal. L'obesitat no hi surt; qui hi surt és el pes baix.

El reflex de Moro és un reflex arcaic: als dos mesos hi ha de ser, i desapareix cap als 4-6 mesos. La seva presència, doncs, no és cap senyal d'alerta: el que ho seria és la seva absència o la seva persistència més enllà d'aquesta edat. El Protocol d'activitats preventives i de promoció de la salut a l'edat pediàtrica «Créixer amb Salut» (2a edició, juliol de 2025) ho confirma dues vegades: a la taula 4 de senyals d'alerta per edats, la «persistència de la reacció de Moro» apareix a la columna dels 6 mesos, no a la dels 2, i al capítol d'exploració del neurodesenvolupament hi diu que els reflexos primitius, entre els quals el de Moro, només són senyal d'alerta «si persisteixen o són molt exagerats». Les altres tres opcions sí que consten com a senyals d'alerta d'aquestes primeres setmanes en aquella mateixa taula: la irritabilitat constant al nadó, i els punys tancats amb inclusió del polze (el polze adduït de l'enunciat) als 3 mesos; el sobresalt exagerat hi entra per la regla dels reflexos «molt exagerats». El document s'ha incorporat al corpus el 10.09.2026 i la pregunta torna al banc de pràctica.

La classificació dels incidents de seguretat del pacient es fa per una sola pregunta: fins on va arribar l'incident. Aquí l'error (administrar un antibiòtic al qual la persona és al·lèrgica) s'ha detectat ABANS d'arribar-hi, gràcies a la comprovació d'al·lèrgies, i per això és un QUASIINCIDENT: l'error s'ha produït però ha estat interceptat i no ha arribat al pacient. Si hagués arribat sense causar-li dany seria un incident sense dany, i si li hagués causat dany seria un esdeveniment advers. La circumstància notificable és una situació amb capacitat potencial de causar dany en què encara no hi ha hagut cap error. El sistema de notificació d'incidents de seguretat dels pacients de Catalunya (SNiSP) treballa amb aquesta mateixa gradació. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La resposta és la primera revisió perquè les pautes de salut dental no comencen quan surt la primera dent, sinó abans, amb els hàbits de la família. El Protocol d'activitats preventives i de promoció de la salut a l'edat pediàtrica en l'edició de 2008 (la vigent el dia de l'examen) ho recull en una taula de pautes per edats que arrenca exactament a la primera visita: «0-30 dies: Advertència de no afegir sucre als biberons ni al xumet». Les altres opcions són passos posteriors de la mateixa taula: als 7-9 mesos, «si han aparegut les dents, recomaneu que es netegin amb una gasa i aigua després dels àpats»; als 2 anys, «cal introduir la utilització del raspall amb quantitats mínimes de dentifrici fluorat». L'edició vigent, «Créixer amb Salut» (2a edició, juliol de 2025), manté el mateix criteri: la taula de consells de salut porta «Xumet sense sucre, mel» ja a la primera columna d'edats i el raspallat amb pasta fluorada «des de la primera dent». Amb les dues edicions al corpus des del 10.09.2026, la pregunta torna al banc de pràctica.

La guia de pràctica clínica de l'ICS «Maneig i tractament d'úlceres d'extremitats inferiors» descriu els tres esglaons de l'escala de l'OMS per potència (esglaó 1 no opioides, esglaó 2 opioides dèbils, esglaó 3 opioides potents) i concreta qui hi ha a cadascun: «els opioides dèbils són la codeïna i el tramadol i s'utilitzen quan el dolor és moderat». La codeïna és, doncs, del SEGON esglaó. El primer és el del paracetamol i els antiinflamatoris no esteroides, el tercer el de la morfina i el fentanil, i és fals que la codeïna no consti a l'escala. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.

La prevenció quaternària és la que protegeix la persona del propi sistema sanitari. El material de referència del cicle de cures auxiliars d'infermeria la defineix així: «consisteix a eliminar els excessos en les accions de salut pública una vegada es comprova l'absència de cap benefici per a la població», és a dir evitar la iatrogènia i les intervencions innecessàries. Això és exactament la definició que el patró dona per bona: qualsevol intervenció encaminada a evitar els riscos i la iatrogènia derivada de l'ús innecessari de les intervencions sanitàries. Les altres tres descriuen els altres tres nivells: identificar i tractar persones asimptomàtiques amb malaltia preclínica és la prevenció secundària, la intervenció preventiva que forma part del tractament d'una malaltia clínica és la terciària, i la dirigida a individus sans per evitar l'aparició del trastorn és la primària. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La paraula que decideix la resposta és «canviar»: cap dels tres dissenys qualitatius clàssics es proposa transformar la realitat que estudia. L'etnografia descriu la cultura d'un grup, la teoria fonamentada construeix teoria a partir de les dades i la fenomenologia comprèn l'experiència viscuda; totes tres observen i interpreten. La investigació acció participativa, en canvi, és l'única que integra la producció de coneixement amb l'acció transformadora i amb la participació de les persones implicades: es fa AMB la comunitat, no SOBRE la comunitat, i el seu objectiu explícit és comprendre la pràctica per millorar-la, tant en l'individu com en el col·lectiu. Metodologia de referència estable; revisada el 10.09.2026 sense canvis.

Aquesta pregunta és literalment la taula 7 de la guia de pràctica clínica de l'ICS sobre insuficiència cardíaca, que ensenya la persona a «reconèixer els símptomes de descompensació: augment de pes corporal (més d'un kg en un dia o més de 2 kg en més de dos dies), edemes, augment de la dispnea, sensació de plenitud abdominal, ortopnea, augment de la nictúria, alteracions de la son». Les xifres són el que decideix: 1 kg en un dia i 2 kg en més de dos, no 2 i 4. La formulació que duplica aquestes xifres a més substitueix l'ortopnea i la nictúria per la disúria, que no hi és. I les dues formulacions restants s'equivoquen de direcció: parlar de manteniment del pes o de disminució del pes contradiu el que alerta de debò, que és el guany ràpid de pes per retenció de líquid. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El Codi d'ètica de les infermeres i infermers de Catalunya s'estructura en cinc valors i el que descriu l'enunciat és el primer, la RESPONSABILITAT: fer-se càrrec de la persona atesa al llarg de tot el procés, garantir-li el màxim confort i benestar i donar suport a la família és l'exercici de la responsabilitat professional sobre les cures. L'autonomia seria respectar les decisions que la persona pren, la intimitat i la confidencialitat protegeixen la seva informació i la justícia social té a veure amb l'equitat en l'accés a les cures; cap d'aquestes tres és el que la pregunta descriu. Revisat el 10.09.2026: el Codi d'ètica de 2013 continua vigent.

El que defineix un estudi experimental pur (l'assaig clínic) és que l'investigador assigna la intervenció I hi ha un grup de comparació, normalment per aleatorització. Si hi ha intervenció però NO hi ha grup control, es perd la comparació i l'estudi passa a ser QUASI EXPERIMENTAL: encara es pot mesurar el canvi abans i després, però no es pot atribuir amb la mateixa seguretat a la intervenció, perquè no hi ha res amb què comparar-lo. Per això les altres tres opcions no serveixen: «experimental» i «assaig clínic» pressuposen el grup control, i l'assaig comunitari és un assaig en què la unitat d'assignació és una comunitat sencera, però continua tenint comparació. Metodologia de referència estable; revisada el 10.09.2026 sense canvis.

Els principis inspiradors del Pla de salut van tots en la mateixa direcció (posar la persona al centre, garantir l'equitat, actuar sobre els determinants socials i acostar la decisió al territori), i per això «planificar centralitzant la gestió» és el que hi desafina: el model català planifica de manera integrada però DESCENTRALITZA la gestió al territori, que és exactament el contrari. Les altres tres sí que hi són: centrar l'atenció en les persones i assegurar el continuum assistencial, garantir l'equitat en l'accés a les prestacions i reconèixer les causes socials com a determinants principals de les desigualtats en salut. Nota de vigència: el Pla de salut 2016-2020 que l'enunciat cita ja no és el vigent (el va succeir el de 2021-2025 i el 2026-2030 està en tramitació), però aquests principis rectors s'han mantingut sense canvis d'un pla a l'altre i es reprodueixen igual als plans de salut territorials. Comprovat el 10.09.2026.

La prova de la «E» d'Snellen és un optotip: una taula amb la lletra E orientada en direccions diferents, que l'infant identifica assenyalant cap on apunten les potes. Com que no cal saber llegir, serveix per mesurar l'AGUDESA VISUAL en edats en què l'optotip de lletres encara no és possible, com els 4 anys de l'enunciat. Les altres tres exploracions són diferents i es fan amb altres maniobres: les anomalies de la còrnia i de les parpelles es veuen per inspecció, la motilitat ocular es valora seguint un objecte amb la mirada i fent el cover test, i les pupil·les amb la reacció a la llum. El Protocol d'activitats preventives i de promoció de la salut a l'edat pediàtrica «Créixer amb Salut» (2a edició, juliol de 2025) ho deixa escrit al capítol d'oftalmologia: l'«E d'Snellen» hi consta entre els optotips de l'instrumental necessari, i els optotips són l'instrument de la fila «Agudesa visual» del quadre de cribratges per edats. El document s'ha incorporat al corpus el 10.09.2026; abans aquesta nota advertia que no el teníem. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

Un programa de salut comunitària segueix el cicle clàssic de la planificació sanitària, i el patró dona per bona la seqüència que el reprodueix sencer i en ordre: analitzar la situació de salut de la comunitat, establir prioritats entre els problemes detectats, formular objectius, dissenyar les intervencions, posar-les en marxa i avaluar-les. Les altres tres seqüències són versions escapçades del mateix cicle i totes perden la mateixa peça, l'AVALUACIÓ: la que va de la detecció de necessitats a les activitats i la que comença per una enquesta a la població acaben totes dues en «tancament» o «finalització», i la que parteix del diagnòstic de salut substitueix la priorització i els objectius per una cerca bibliogràfica. Sense priorització no se sap per què s'actua sobre aquell problema i no un altre, i sense avaluació no se sap si ha servit de res. Contingut de referència estable; revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El Programa Salut i Escola és el programa conjunt dels departaments de Salut i d'Educació que porta la infermera referent al centre educatiu i hi obre la «consulta oberta» per a l'alumnat adolescent. La guia d'implantació del programa ho diu amb aquestes paraules: «La població objecte del programa són els adolescents que cursen el segon cicle d'ESO (tercer i quart) als centres públics i concertats de Catalunya», i afegeix que els professionals docents implicats són «el professorat de tercer i quart d'educació secundària». Segon cicle d'ESO és, doncs, tercer i quart d'ESO, que és la resposta del patró; ni educació primària ni batxillerat ni el primer cicle d'ESO són la població objecte. La fitxa vigent del programa que publica l'Agència de Salut Pública de Catalunya manté la mateixa població diana («adolescents que cursen 3r i 4t d'ESO») i hi afegeix que «el programa també està obert a 1r i 2on d'ESO i Batxillerat, ja que entenem que la salut és universal i es fonamenta en el principi d'equitat»: la porta és més ampla, però la població objecte del programa no ha canviat. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El test de Fagerström mesura el grau de dependència FÍSICA a la nicotina i es puntua de 0 a 10. La guia de pràctica clínica de l'ICS «Detecció i tractament del consum del tabac», que publica el qüestionari complet de 1991, fixa els talls en 0-4 dependència baixa, 5-6 moderada i 7-10 alta; circula també una lectura molt estesa que baixa un punt la frontera entre baixa i moderada (0-3 i 4-6). Amb totes dues, una puntuació de 8 cau en dependència alta, i això té una conseqüència pràctica immediata: és el llindar a partir del qual el tractament substitutiu de la nicotina o el suport farmacològic estan clarament indicats. Per la mateixa raó queden descartades les lectures de dependència moderada i baixa, que corresponen a puntuacions més baixes. I dir que el test no mesura la dependència és fals: sí que la mesura. El que no mesura és la motivació per deixar de fumar, que és el que valora el test de Richmond. La guia de pràctica clínica de l'ICS sobre la diabetis mellitus tipus 2 recull aquest test com l'instrument per valorar el grau de dependència nicotínica de la persona fumadora. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

En una reagudització de la insuficiència cardíaca el control de pes ha de ser DIARI, no setmanal: és l'indicador més precoç de retenció de líquid i la mateixa guia de l'ICS ensenya a alertar-se per un augment de més d'un quilo en un dia. Un control setmanal deixaria passar la descompensació, i per això el control setmanal de pes és la mesura incorrecta. Les altres tres sí que són correctes en aquesta situació: la restricció de sal per sota de 2 g al dia, la restricció de líquids a menys d'un litre al dia (que la guia fixa per a la insuficiència cardíaca severa i que importa especialment quan hi ha tendència a la hiponatrèmia) i el repòs mentre dura la reagudització, amb represa de l'exercici quan la situació s'estabilitza. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

El primer objectiu de qualsevol orientació en el dol és exactament el contrari de disminuir la realitat de la pèrdua: es tracta d'ajudar la persona a ACCEPTAR aquesta realitat. Minimitzar el que ha passat allarga el dol i afavoreix que es cronifiqui, i per això disminuir la realitat de la pèrdua és la formulació que NO és un objectiu. Les altres tres sí que ho són: facilitar l'expressió de l'afectivitat (posar paraules i permetre les emocions), ajudar a vèncer els impediments que dificulten el reajustament a la vida sense la persona morta, i afavorir un comiat que permeti recol·locar emocionalment el difunt i sentir-se còmode en la nova situació. El pla de cures del dol disfuncional del programa ARES de l'ICS treballa amb aquest mateix marc. Revisat el 13.09.2026 sense canvis.

La fase exploratòria de l'entrevista clínica és aquella en què es vol que la persona expliqui, i per tant tot el que talla el relat hi juga en contra. L'EMPATIA (fer-li saber que se l'entén i que el que sent és legítim) és la tècnica que sosté la narració i convida a continuar. Les altres tres la frenen: la pregunta tancada obliga a respondre sí o no i tanca el discurs, l'alta reactivitat (respondre o interrompre massa de pressa, sense deixar silenci) impedeix que la persona acabi de pensar, i evitar el contacte visual comunica desinterès. El material de referència de suport psicològic ho resumeix en la condició bàsica de l'escolta activa: mantenir una actitud positiva envers la persona, evitant jutjar-la. Revisat el 10.09.2026 sense canvis.