Examen oficial d'Administratiu/iva de l'ICS de 2016, promoció interna, resolt i explicat

La clau oficial del tribunal diu que sí, que continuarà cobrant el 2n nivell del grup professional de personal de suport. La promoció interna temporal no trenca el vincle amb la categoria d'origen: l'article 35.2 de l'Estatut marc (Llei 55/2003) estableix que qui la fa «se mantendrá en servicio activo en su categoría de origen» i percep les retribucions de les funcions efectivament exercides. Què passa amb la carrera professional ho resol el II Acord de la Mesa Sectorial de Sanitat (apartat 6, punt 8) amb aquestes mateixes paraules: quan la promoció interna temporal suposa desenvolupar funcions de grups professionals diferents, «no es suspendrà el pagament dels nivells que es tinguessin concedits en el grup professional d'origen durant el temps en que es romangui en aquesta nova funció». Per això no és certa la suspensió del pagament, ni el pas a cobrar un nivell de la categoria d'auxiliar administratiu —que en Xavier no té reconegut, perquè la carrera es demana i s'avalua dins d'un grup professional concret—, ni cap prorrateig entre les dues categories. Actualització: el III Acord (Resolució EMT/74/2024, DOGC 9085 de 23.01.2024) manté la regla i hi afegeix un matís que el 2017 encara no hi era: qui està en promoció interna temporal pot accedir a la carrera de la categoria que exerceix i, mentre no hi assoleixi un nivell que superi l'import que ja cobra, «es mantindrà la carrera professional de la categoria de la qual es promociona».

La clau oficial del tribunal marca els principis d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i compensació de desavantatges. No és una fórmula aproximada: és la literal de l'article 30.6, segon paràgraf, de l'Estatut marc, que diu que «el acceso a la condición de personal estatutario de las personas con discapacidad se inspirará en los principios de igualdad de oportunidades, no discriminación y compensación de desventajas, procediéndose, en su caso, a la adaptación de las pruebas de selección a las necesidades específicas y singularidades de estas personas». El mateix apartat és el que reserva un cupo no inferior al 5 % de les places convocades per a persones amb una discapacitat de grau igual o superior al 33 %, que és el cas d'en Pere. Les altres combinacions barregen principis que la llei no enuncia aquí (competència, capacitat, publicitat): la publicitat i la capacitat sí que són principis de l'accés a l'ocupació pública en general (art. 30.1 de la mateixa llei), però el precepte sobre discapacitat no els esmenta, i «no capacitat» o «no competència» no són principis de res.

La clau oficial del tribunal marca que és un servei gratuït. La factura electrònica adreçada a les administracions catalanes entra pel servei e.FACT del Consorci AOC, que és el punt general d'entrada de factures electròniques de les administracions públiques de Catalunya, i el portal Canal Empresa de la Generalitat ho diu sense matisos: «A e-FACT podeu lliurar, de forma gratuïta, tant les factures electròniques com la resta de documentació annexa». La Llei 25/2013, que és qui obliga cada administració a tenir un punt general d'entrada (art. 6), no preveu cap taxa ni cap preu per presentar-hi la factura, de manera que ni el nombre de factures, ni l'import de cadascuna, ni cap quota fixa hi tenen cap paper. El que sí que té cost és, si l'empresa ho vol, la plataforma privada que contracti per generar i signar les factures; això és una decisió seva i no és el servei d'entrada.

La clau oficial del tribunal marca l'orientació als resultats. El contracte programa entre l'ICS i el Servei Català de la Salut és l'instrument que articula la prestació de serveis de l'ICS per compte del CatSalut (art. 14.1 de la Llei 8/2007), i l'article 14.3 fixa què hi ha de constar com a mínim: la relació de serveis i activitats amb la seva avaluació econòmica i els objectius i el finançament, els requisits i condicions de prestació i, de manera expressa, «els objectius, els resultats esperats, els mecanismes per a avaluar els objectius i els resultats efectivament assolits, els indicadors i el marc de responsabilitat de l'Institut Català de la Salut». Aquest és el tret fonamental: és un contracte que compra activitat mesurada contra resultats, amb una durada màxima de cinc anys. No és, en canvi, cap compromís de reduir ni d'augmentar despeses, ni una garantia de més dotació pressupostària: el finançament surt del pressupost de la Generalitat, no del contracte programa.

La clau oficial del tribunal marca els marges. Al Word, el quadre de diàleg «Paràgraf» —el que s'obre amb el botó dret sobre el text— conté les opcions que afecten el bloc de text: el sagnat (esquerre, dret i de primera línia), l'espaiat anterior i posterior i l'interlineat, i, al peu del mateix quadre, el botó «Tabulacions», que és on es defineixen els tabuladors. Així ho descriu l'ajuda oficial de Microsoft «Ajustar la sangría y el espaciado». Els marges, en canvi, no són una propietat del paràgraf sinó de la pàgina: es fixen a la pestanya Disposició (Format de pàgina) amb l'ordre «Marges», tal com explica l'ajuda «Cambiar los márgenes», i s'apliquen a tot el document o a la secció. Aquesta és exactament la distinció que la pregunta busca: tres opcions de paràgraf i una de pàgina.

La clau oficial del tribunal marca un any. La lliure elecció d'equip d'atenció primària està regulada avui per la Instrucció 13/2022 del CatSalut, que manté la regla que ja s'aplicava el 2017: entre els condicionants que poden motivar la denegació de la sol·licitud de canvi hi figura, literalment, «quan ja s'hagi dut a terme un canvi d'EAP < 1 any, si no està degudament justificat». És a dir, la porta no es tanca per sempre —la mateixa frase salva el canvi justificat i, a part, el canvi de domicili no és una elecció sinó una reassignació per residència—, però sense justificació cal esperar que passi un any des del canvi anterior. Per això no és cert que es pugui demanar en qualsevol moment, ni que el termini sigui de sis mesos, ni que no es pugui tornar a demanar mai.

La clau oficial del tribunal marca la consulta d'annexar. El que es demana és afegir files noves —les visites de la setmana— a una taula que ja existeix, sense tocar-ne el disseny ni les dades que ja hi ha. Això és exactament el que fa la consulta d'annexió: l'ajuda oficial de Microsoft per a l'Access la descriu com la consulta que «s'utilitza per afegir registres nous a una taula existent amb dades d'altres orígens», i el procediment és crear una consulta de selecció amb les files que es volen i canviar-ne el tipus a «Annexió». Les altres consultes fan coses diferents: la de creació de taula genera una taula nova (perdries la taula del mes i te'n quedaria una de duplicada), la d'actualització modifica valors de registres que ja existeixen però no en crea cap, i la de duplicats només serveix per localitzar registres repetits.

La clau oficial del tribunal marca les unitats orgàniques de totes les administracions. DIR3 és el Directori Comú d'Unitats Orgàniques i Oficines, l'inventari unificat i comú a totes les administracions públiques de les unitats orgàniques, els organismes públics i les seves oficines. A la factura electrònica s'hi han de fer constar tres codis DIR3 —oficina comptable, òrgan gestor i unitat tramitadora—, tal com recull la pàgina de factura electrònica de l'ICS, que en publica el fitxer per a tots els seus centres; l'exigència d'identificar aquests òrgans ve de l'article 4 de la Llei 25/2013 i de la disposició addicional 32a de la Llei 9/2017 de contractes del sector públic. La clau de la resposta és l'abast: el directori no distingeix per nivell d'administració (estatal, autonòmica, local) ni serveix per assenyalar quins ens són organismes autònoms; el que fa és identificar de manera unívoca la unitat orgànica concreta de qualsevol administració que ha de rebre, tramitar i comptabilitzar la factura.

La clau oficial del tribunal marca la situació de serveis especials. És l'única de les quatre en què la llei reconeix el dret a continuar percebent els triennis: l'article 64.1 de l'Estatut marc diu que qui hi està «tendrá derecho al cómputo de tiempo a efectos de antigüedad y carrera, en su caso, al percibo de trienios y a la reserva de la plaza de origen». Les altres tres es queden fora per motius diferents i val la pena separar-los. L'excedència voluntària per interès particular és la més clara: l'article 67.3 diu que no es meriten retribucions ni computa el temps a efectes de carrera ni de triennis. L'excedència per prestar serveis en el sector públic tampoc genera retribucions mentre dura; l'article 66.3 només reconeix el temps «a efectos de trienios y carrera profesional, en su caso, cuando reingresen al servicio activo», que és una cosa diferent de percebre'ls. I l'excedència per tenir cura d'un fill computa a efectes de triennis —així ho diu l'article 89.4 del TREBEP, aplicable supletòriament—, però tampoc no es cobra res mentre s'hi està. La pregunta demana qui genera el dret a la percepció, i això només ho fan els serveis especials.

La clau oficial del tribunal marca que és un dret individual. L'Estatut marc separa amb molta cura dues llistes: l'article 17 enumera els drets individuals del personal estatutari i l'article 18 els col·lectius. La formació continuada és a la primera: l'article 17.1.c reconeix el dret «a la formación continuada adecuada a la función desempeñada y al reconocimiento de su cualificación profesional en relación a dichas funciones». No és, per tant, un dret col·lectiu ni exclusiu del personal fix —l'article 17 parla de personal estatutari sense distingir vincle—, ni una millora simplement pactada en un acord de condicions de treball, encara que els acords de la Mesa Sectorial després en concretin els permisos i el finançament. Tampoc no és cap dret fonamental amb una bossa de vint hores: aquesta xifra no surt de l'Estatut marc.

La clau oficial del tribunal marca el Consell d'Administració i el director o directora gerent. L'article 6.1 de la Llei 8/2007 ho diu literalment: «Els òrgans de direcció de l'Institut Català de la Salut són el Consell d'Administració i el director o directora gerent». La resta d'estructures que apareixen a les altres opcions existeixen, però no són òrgans de direcció en el sentit de la llei. El Consell d'Administració és l'òrgan superior de govern i direcció (art. 7.1) i el director o directora gerent en té la representació legal i assumeix la gestió ordinària (art. 9). La Comissió Executiva no és un òrgan de direcció sinó una comissió del mateix Consell, creada pels estatuts per exercir les facultats que el Consell hi delegui (art. 7.8). I els serveis corporatius, les gerències territorials i les unitats de gestió dels centres són òrgans de gestió, que la llei tracta a l'article 6.2 en un apartat diferent.

La clau oficial del tribunal marca com a incorrecta l'afirmació que en Pau no pot decidir com se li comunica la informació: pot escollir-ho. La pregunta reprodueix el catàleg de formes de fer efectiu el dret d'accés que el 2017 tenia rang reglamentari, l'article 28 del Reglament de la LOPD (Reial decret 1720/2007). El seu apartat 1 comença dient que «al ejercitar el derecho de acceso, el afectado podrá optar por recibir la información a través de uno o varios de los siguientes sistemas de consulta del fichero», i llavors enumera la visualització en pantalla, l'escrit, còpia o fotocòpia tramesa per correu (certificat o no), el telefax, el correu electrònic o altres sistemes de comunicacions electròniques, i qualsevol altre adequat a la configuració del fitxer. Aquest «podrá optar» és el que fa incorrecta l'opció que nega a en Pau la decisió. L'apartat 2 hi posa l'únic límit: els sistemes es poden restringir per la configuració del fitxer, «siempre que el que se ofrezca al afectado sea gratuito y asegure la comunicación escrita si éste así lo exige». Sobre la història clínica en particular, la Llei 21/2000 (art. 13.1) reconeix el dret d'accés i a obtenir còpia i remet a cada centre la regulació del procediment. Avís de vigència: aquest catàleg tancat ja no és el dret aplicable. El Reglament (UE) 2016/679 va desplaçar el Reial decret 1720/2007 —la Llei orgànica 3/2018 deroga en la disposició derogatòria única, apartat 3, tota disposició d'igual o inferior rang que s'hi oposi— i el que regeix avui és l'article 15.3 del RGPD, que dona dret a una còpia de les dades, i l'article 12.3, que estableix que si la sol·licitud es presenta per mitjans electrònics la informació s'ha de facilitar per mitjans electrònics d'ús comú, llevat que la persona demani una altra cosa. El resultat pràctic coincideix amb la resposta del tribunal —la persona interessada hi té veu—, però la llista concreta de mitjans de l'examen ja no és la norma vigent; per això l'ítem queda fora del banc de pràctica.

La clau oficial del tribunal marca que pots fer vaga sempre que es respecti el manteniment dels serveis essencials per a l'atenció sanitària de la població. És la redacció literal de l'article 18.c de l'Estatut marc, que inclou la vaga entre els drets col·lectius del personal estatutari «garantizándose en todo caso el mantenimiento de los servicios que resulten esenciales para la atención sanitaria a la población». Aquest matís és el que fa fallar les altres opcions. La vaga no és un dret individual sinó col·lectiu: l'article 17 (drets individuals) no l'esmenta i l'article 18 sí, i per això la resposta que la qualifica d'individual és falsa encara que l'exercici sigui personal. Tampoc no existeix cap deure de preavisar quinze dies l'absència per vaga —el preavís és una càrrega de la convocatòria sindical, no de cada persona— ni cap regla d'un 10 % de plantilla: el que fixa el mínim d'activitat són els serveis essencials que determina l'autoritat competent per a cada convocatòria.

La clau oficial del tribunal marca el document ADO: autorització, disposició i obligació. L'article 46 del Text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya (Decret legislatiu 3/2002) defineix les fases en aquest ordre i amb aquest contingut: l'autorització és l'acte que acorda fer una despesa a càrrec d'un crèdit determinat i en reserva l'import; la disposició és l'acte pel qual s'acorda o es concerta la realització concreta de l'obra, el servei o el subministrament, i formalitza la reserva per un import i unes condicions exactes; l'obligació és contreure en comptes el crèdit exigible perquè la prestació ja s'ha acreditat satisfactòriament, i el pagament proposat és l'operació posterior contra la tresoreria. En una compra urgent que ja s'ha lliurat correctament, les tres primeres fases es donen alhora i es documenten en un sol acte comptable acumulat, que és el que s'anomena ADO. Les altres opcions o bé alteren l'ordre lògic (no es pot disposar abans d'autoritzar, ni reconèixer l'obligació abans de disposar) o bé barregen fases que no van juntes en un mateix document.

La clau oficial del tribunal marca la fotocòpia de la targeta sanitària individual com el requisit que no cal. La pregunta està calcada de l'article 25.1 del Reglament de la LOPD (Reial decret 1720/2007), que enumerava exactament què havia de contenir la sol·licitud d'exercici dels drets: nom i cognoms de la persona interessada i fotocòpia del DNI, passaport o document equivalent; la petició en què es concreta la sol·licitud; l'adreça a efectes de notificacions, la data i la signatura, i els documents acreditatius de la petició. La targeta sanitària no hi figura, i no hi figura per una raó de fons: la TSI acredita el dret a l'assistència, no la identitat de qui exerceix un dret de protecció de dades. El mateix article afegia, a més, que l'ús de la signatura electrònica identificativa de la persona afectada eximia de presentar la fotocòpia del DNI. Avís de vigència: aquest article és norma desplaçada. Amb el Reglament (UE) 2016/679, exigir de manera sistemàtica una fotocòpia del DNI ja no és el criteri: l'article 12.6 només permet demanar informació addicional quan hi hagi dubtes raonables sobre la identitat de qui sol·licita, i l'article 16 regula la rectificació sense imposar cap formulari. La resposta del tribunal continua sent la bona —la TSI segueix sense caldre—, però el motiu ha canviat: avui hi ha un requisit menys, no un de més.

La clau oficial del tribunal marca el capítol 2. La classificació econòmica de la despesa dels pressupostos de la Generalitat agrupa en el capítol 2, «Despeses corrents de béns i serveis», tot el consum de béns i serveis necessari per al funcionament ordinari, i hi inclou de manera expressa els treballs fets per empreses externes com la neteja, la seguretat o la bugaderia. Els altres capítols són per a coses diferents i aquí és on es veu l'error de cada opció: el capítol 1 és remuneracions del personal (hi aniria el sou del personal de neteja propi, no un contracte de neteja), el capítol 4 són transferències corrents a tercers sense contraprestació directa i el capítol 6 són inversions reals, és a dir, actius que s'incorporen al patrimoni. Una neteja contractada no crea cap actiu ni és cap subvenció: és despesa corrent del servei.

La clau oficial del tribunal marca que pot signar actes i resolucions fent constar que signa per autorització i identificant l'òrgan que l'autoritza. És la figura de l'autorització de signatura de l'article 11 de la Llei 26/2010, que permet a qui és titular d'un òrgan autoritzar la signatura dels seus actes a persones titulars d'òrgans o unitats que en depenen. Els tres apartats que resolen la pregunta són el 11.5 —els actes signats així «han d'incloure, al davant d'aquesta, les paraules "per autorització" i la identificació del titular o la titular de l'òrgan que l'autoritza»—, el 11.6, que diu que l'autorització és vàlida i eficaç «sense necessitat de publicar-la en el diari o butlletí oficial corresponent ni de notificar-la a les persones interessades», i el 11.4, segons el qual els actes signats per autorització es consideren dictats a tots els efectes per l'òrgan titular de la competència. Per això no cal esperar cap publicació al DOGC ni la menció es limita a les resolucions. Hi ha un límit que l'examen no recull i que convé saber: l'article 11.3 exclou de l'autorització de signatura les resolucions de caràcter sancionador.

La clau oficial del tribunal marca la primera targeta en format braille i la primera targeta en format Cuida'm. Ho diu la Resolució SLT/427/2014, que va desplegar la taxa creada per l'article 89 de la Llei 2/2014: a l'apartat 2.1, sota l'epígraf «No subjecció a la taxa», estableix que «no estan subjectes a la taxa les sol·licituds d'emissió de la primera targeta sanitària individual», i hi inclou expressament «les sol·licituds d'emissió de la targeta sanitària individual en format Cuida'm i format Braille». Convé una precisió tècnica que l'enunciat no fa: aquests supòsits no són exempcions sinó supòsits de no subjecció, perquè el fet imposable de la taxa és la renovació i la reposició, no la primera emissió. Les exempcions pròpiament dites són només dues i estan a l'article 21.25-5 de la Llei de taxes: la reposició per rectificació i canvi de dades —que la mateixa Resolució limita a les dades que afecten el codi d'identificació personal, és a dir, cognoms, gènere i data de naixement— i les renovacions periòdiques que gestiona i promou l'Administració. Això és el que fa fallar les altres opcions: el robatori és justament un dels casos que la llei posa com a exemple de fet imposable encara que hi hagi denúncia; un canvi de nivell de cobertura no afecta el CIP; i una banda magnètica espatllada és una causa imputable a l'Administració, de manera que ni tan sols entra en el fet imposable.

La clau oficial del tribunal marca escriure evitant tecnicismes per no crear confusió en qui llegeix. El criteri de redacció administrativa de la Generalitat és el del manual «Documentació jurídica i administrativa» de la Direcció General de Política Lingüística, que fixa com a principis del llenguatge administratiu la claredat, la concisió i l'adequació a la persona destinatària, i recomana defugir el llenguatge críptic i els tecnicismes innecessaris quan l'escrit va adreçat a la ciutadania. Una resposta a una reclamació és precisament un escrit adreçat a una persona que no és del ram. Les altres opcions fallen per motius concrets: el tecnicisme no dona valor a un escrit oficial sinó que n'obstaculitza la comprensió; els agraïments o les disculpes, si calen, van al principi, perquè és el que la persona espera llegir primer; i el to ha de ser respectuós i cordial però impersonal i institucional, no personal, perquè qui respon no és la persona que signa sinó l'organització.

La clau oficial del tribunal marca qualsevol persona major de 14 anys que es trobi al domicili i faci constar la seva identitat. És la regla literal de l'article 42.2 de la Llei 39/2015: quan la notificació es practica al domicili de la persona interessada i aquesta no hi és, «podrá hacerse cargo de la misma cualquier persona mayor de catorce años que se encuentre en el domicilio y haga constar su identidad». Els dos requisits van junts: l'edat mínima de catorze anys i fer constar la identitat de qui recull. Per això fallen les altres opcions: la llei no demana majoria d'edat ni fixa el llindar en setze anys, i no estableix cap límit superior d'edat —la referència als 65 anys no existeix en cap norma de procediment. El mateix article 42.2 continua amb el que s'ha de fer si ningú no es fa càrrec de la notificació, que és l'objecte de la pregunta 109 d'aquest mateix examen.

La clau oficial del tribunal marca que les altes s'han de tramitar amb caràcter previ, abans que la persona comenci a prestar serveis. Ho diu l'article 32.3.1r del Reial decret 84/1996: «Las solicitudes de alta deberán presentarse por los sujetos obligados con carácter previo al comienzo de la prestación de servicios por el trabajador, sin que en ningún caso puedan serlo antes de los sesenta días naturales anteriores al previsto para la iniciación de la misma». És a dir, hi ha una finestra: mai després de començar i mai més de seixanta dies abans. La mateixa norma preveu què fer quan la incorporació no s'ha pogut preveure o cau en dia o hora inhàbil —enviar les dades abans de l'inici per fax, telegrama o mitjà electrònic—, cosa que confirma que el «previ» és estricte. Per contrast, el termini de sis dies naturals que la gent sol recordar és el de les baixes i les variacions de dades (art. 32.3.2n), no el de les altes; i l'obligació neix de la llei, no de cap instrucció de la direcció del centre.

La clau oficial del tribunal marca el Servei Català de la Salut. La Llei d'ordenació sanitària de Catalunya el configura com l'ens públic que ordena, planifica i garanteix la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública: entre les seves finalitats hi ha «garantir la salut com a dret inalienable de la població catalana i l'accés a guarir-se, a través de l'estructura del Servei Català de la Salut» (art. 6.2.b) i la prestació dels serveis de promoció, prevenció, assistència i rehabilitació (art. 6.1.e), i entre les seves funcions, la gestió dels serveis i les prestacions del sistema sanitari públic de Catalunya (art. 7.1.e). L'ICS és una cosa diferent: és una empresa pública proveïdora de serveis assistencials que els presta per compte del CatSalut a través del contracte programa (Llei 8/2007, art. 14). El Departament de Salut exerceix la direcció política i la planificació sanitària, però qui assegura i garanteix les prestacions és el CatSalut. El Departament de Sanitat i Seguretat Social, en fi, és la denominació històrica del departament que apareix al text original de la Llei de 1990 i que avui ja no existeix amb aquest nom.

La clau oficial del tribunal marca que no li pots agafar el document perquè cal ser major d'edat. El document de voluntats anticipades —el que popularment s'anomena testament vital— està definit a l'article 8.1 de la Llei 21/2000 com el document «en el qual una persona major d'edat, amb capacitat suficient i de manera lliure, expressa les instruccions a tenir en compte quan es trobi en una situació en què les circumstàncies que concorrin no li permetin d'expressar personalment la seva voluntat». La majoria d'edat és, doncs, un requisit d'atorgament, i la llei estatal bàsica diu el mateix (art. 11.1 de la Llei 41/2002). Un pacient de disset anys no el pot atorgar, per molt que en altres àmbits sigui menor madur i decideixi sobre la seva salut. Això és el que fa fallar les altres opcions: si el document no és vàlid, no es pot incorporar a la història clínica —cosa que l'article 8.4 ordena fer amb els documents que sí que ho són—, ni trametre'l al Registre de voluntats anticipades, ni passar-lo al metge responsable com si fos eficaç.

La clau oficial del tribunal marca el servei e-FACT. La Llei 25/2013 obliga cada administració a disposar d'un punt general d'entrada de factures electròniques (art. 6), i a Catalunya aquest punt és l'e.FACT del Consorci AOC, designat per Acord GOV/151/2014 per a totes les administracions públiques catalanes; la pròpia pàgina de factura electrònica de l'ICS remet els proveïdors a aquest servei. Les altres tres opcions són serveis reals que fan una altra cosa i per això no valen com a resposta: FACe és el punt general d'entrada de l'Administració General de l'Estat —l'e.FACT hi està interconnectat, però no és on ha d'enviar la factura un proveïdor de l'ICS—, l'e-TAULER és el tauler d'anuncis electrònic i l'e-NOTUM és el servei de notificacions electròniques.

Pregunta oficial. La clau oficial de correcció del tribunal marca que sí que se li pot escriure la reclamació, però assegurant-se que la lectura i la signatura es facin davant de dos testimonis. Del que sí que està documentat en norma accessible, la part que encaixa és la primera: la reclamació és un escrit que la persona usuària signa —la Instrucció 03/2004 del CatSalut ho articula així i encarrega a l'entitat proveïdora «vetllar per la completa i correcta formalització» del full de reclamació—, i la Llei 39/2015 exigeix a l'escrit d'iniciació la signatura de la persona sol·licitant o l'acreditació de l'autenticitat de la seva voluntat (art. 66.1.c); ajudar materialment a redactar-lo no desplaça l'autoria ni permet negar-se a recollir-lo. El que no hem pogut documentar és el requisit dels dos testimonis: no apareix ni a la Instrucció 03/2004, ni a la Llei 39/2015, ni a cap document primari d'accés obert que hàgim pogut consultar el 14.09.2026. Queda pendent localitzar el manual o el procediment intern d'atenció a la ciutadania d'on el tribunal el va treure; mentrestant l'ítem es marca com a incert i no entra al banc de pràctica, i la resposta oficial no es toca. Sí que es pot dir, com a orientació, que les altres opcions són clarament pitjors: no hi ha cap norma que prohibeixi ajudar a escriure una reclamació, dissuadir-ne la presentació va contra el dret a reclamar que reconeix la Carta de drets i deures, i la referència a «emportar-se una bona imatge de l'entitat» no és cap criteri de tramitació.

La clau oficial del tribunal marca la conservació de l'enviament. Un certificat digital és el document electrònic que vincula unes dades de verificació de signatura amb una persona i en confirma la identitat; el que aporta, quan s'utilitza per signar o per establir un canal segur, és identificació de qui emet, integritat del que s'envia —si el document es modifica pel camí, la signatura deixa de validar— i, amb xifratge, confidencialitat. El marc que ho regula avui és el Reglament (UE) 910/2014 (eIDAS), complementat per la Llei 6/2020. El que un certificat no fa és guardar res: la conservació d'un enviament i la prova que es va fer, quan es va fer i què contenia són un servei de confiança diferent, el de lliurament electrònic certificat que regulen els articles 43 i 44 del mateix Reglament, i la conservació a llarg termini de signatures i segells n'és un altre. Per això les tres opcions restants sí que són coses que el certificat garanteix i la conservació no.

La clau oficial del tribunal marca la fotocòpia del DNI del pare i la de la resolució judicial que acredita que n'és el tutor legal. El fill és major d'edat: la pàtria potestat s'ha extingit i el llibre de família ja no acredita cap facultat de representació, de manera que el que cal provar no és el parentiu sinó el càrrec. El dret d'accés a la història clínica es pot exercir per representació «sempre que estigui degudament acreditada» (art. 13.3 de la Llei 21/2000), i la Llei 39/2015 admet acreditar-la «mediante cualquier medio válido en Derecho que deje constancia fidedigna de su existencia» (art. 5.4); en una persona amb la capacitat modificada judicialment, aquest mitjà és la resolució judicial que nomena la persona que exerceix el suport o la tutela. Per això no serveixen ni el llibre de família, ni la signatura dels dos progenitors, ni la fotocòpia de la mateixa sol·licitud. Nota de vocabulari: la Llei 8/2021 va substituir la incapacitació i la tutela d'adults pel sistema de mesures de suport —la resolució judicial continua sent el document acreditatiu, però avui parlarà de curatela representativa i no d'incapacitació.

La clau oficial del tribunal marca que el navegador té configurada la pàgina en blanc com a pàgina d'inici. La pàgina que apareix en obrir un navegador és un paràmetre de configuració del programa, no una propietat de la xarxa ni del lloc web: si hi ha «about:blank» o l'equivalent «pàgina en blanc», el navegador farà exactament això cada vegada, tant si la intranet funciona com si no. El diagnòstic es comprova en un moment obrint les opcions del navegador i mirant quina pàgina d'inici hi consta. Les altres opcions confonen símptoma i causa: si Internet no funcionés, no es veuria una pàgina en blanc sinó un error de connexió; si la intranet estigués caiguda, l'error apareixeria en intentar-hi entrar, no abans; i no existeix cap comportament pel qual una pàgina només funcioni amb el navegador ja obert. Aquest és precisament el tipus de configuració bàsica del navegador que recull la competència ACTIC C3, «Navegació i comunicació en el món digital».

La clau oficial del tribunal marca que la manca de qualificació no és obstacle per tramitar l'escrit, sempre que se'n dedueixi el caràcter vertader. És la regla literal de l'article 115.2 de la Llei 39/2015: «El error o la ausencia de la calificación del recurso por parte del recurrente no será obstáculo para su tramitación, siempre que se deduzca su verdadero carácter». L'article 115.1 enumera què ha d'expressar la interposició —identificació de qui recorre, l'acte que es recorre i la raó de la impugnació, lloc, data i signatura, i l'òrgan al qual s'adreça—, i posar-hi el nom del recurs no hi és. La raó de fons és antiformalista: si del contingut es dedueix que la persona impugna una resolució que se li ha notificat, allò és un recurs encara que no digui quin. Per això no cal requerir cap esmena com si faltés un requisit de l'article 66, ni es pot inadmetre per defecte de forma —les causes d'inadmissió són les taxades a l'article 116—, ni es pot degradar l'escrit a simple sol·licitud o queixa.

La clau oficial del tribunal marca que la jornada complementària no tindrà en cap cas la condició ni el tractament establert per a les hores extraordinàries. És l'article 48.3 de l'Estatut marc, i la frase continua amb la conseqüència que fa fallar les altres opcions: «En consecuencia, no estará afectada por las limitaciones que respecto a la realización de horas extraordinarias establecen o puedan establecer otras normas y disposiciones, y su compensación o retribución específica se determinará independientemente en las normas, pactos o acuerdos que, en cada caso, resulten de aplicación». Dit d'una altra manera: les guàrdies i altres sistemes d'atenció continuada no són hores extres, no compten dins del límit anual d'hores extres i sí que es retribueixen o es compensen, amb el complement d'atenció continuada que preveu l'article 43.2.d. El límit que sí que s'hi aplica és un altre: la durada màxima conjunta de jornada ordinària i complementària és de 48 hores setmanals de mitjana en còmput semestral (art. 48.2).

La clau oficial del tribunal marca l'Excel. La taula dinàmica és una eina pròpia del full de càlcul: l'ajuda oficial de Microsoft la presenta com la manera de «calcular, resumir i analitzar dades» a partir d'un interval o d'una taula del full, amb la possibilitat de veure comparacions, patrons i tendències reordenant els camps a les àrees de files, columnes, valors i filtres. Ni el Word ni l'Access ofereixen aquest objecte: el Word treballa amb taules de text sense capacitat de resum, i l'Access resumeix amb consultes de totals i informes agrupats, que són una altra tècnica. Per això tampoc no val la resposta que diu que qualsevol dels tres serveix.

La clau oficial del tribunal marca que la relació com a companys de feina, per si sola, no és una de les causes previstes d'abstenció. Les causes són taxades i les enumera l'article 23.2 de la Llei 40/2015: tenir interès personal en l'assumpte, ser administrador d'una entitat interessada o tenir-hi qüestió litigiosa pendent; el vincle matrimonial o situació de fet assimilable i el parentiu per consanguinitat fins al quart grau o d'afinitat fins al segon; tenir amistat íntima o enemistat manifesta amb alguna d'aquestes persones; haver intervingut com a perit o testimoni en el procediment, i tenir relació de servei amb la persona interessada o haver-li prestat serveis professionals els dos últims anys. Haver estat companys de feina fa tres anys, amb bona relació, no és cap d'aquestes: no és parentiu, no és relació de servei ni prestació de serveis professionals, i «bona relació» no equival a «amistat íntima», que és el llistó que posa la llei. Convé afegir dues precisions que desmunten les altres opcions: si hi hagués causa, el deure seria abstenir-se i comunicar-ho al superior immediat, que és qui resol (art. 23.1) —no decidir-ho la presidència del tribunal—, i el parentiu no és l'única causa possible.

La clau oficial del tribunal marca que no atorga cap dret. La TSI Cuida'm és una targeta identificativa: assenyala les persones que, per la seva situació, necessiten actuacions diferenciades en la relació amb els professionals i els serveis sanitaris, de manera que l'equip que les atén ho sàpiga d'entrada i pugui adaptar-hi l'atenció. El CatSalut ho diu literalment a la pàgina de la TSI Cuida'm: «La TSI Cuida'm no comporta cap modificació en el dret a l'atenció ni al nivell de cobertura, i no atorga als seus beneficiaris cap tipus de dret addicional»; el seu objectiu és permetre «una atenció amb un tracte més adequat i personalitzat» i facilitar l'acompanyament per familiars a les visites, a l'atenció urgent, a les proves i als trasllats. Per això fallen les altres opcions: no dona dret a atenció prioritària, que seria un dret nou; no identifica únicament persones grans, perquè el col·lectiu inclou, entre d'altres, persones amb demència amb afectació cognitiva moderada, dany cerebral amb trastorn de la conducta, discapacitat intel·lectual, trastorns de l'espectre autista o malalties minoritàries cognitivoconductuals de base genètica en edat pediàtrica; i no és una targeta de pacients terminals. La cobertura i les prestacions continuen sent les que corresponen a la persona pel seu dret a l'assistència, no per la targeta.

Pregunta oficial. La clau oficial de correcció del tribunal marca el document amb signatura reconeguda. El 10.06.2017 aquesta resposta era literalment la de la llei aplicable: l'article 3.4 de la Llei 59/2003 de signatura electrònica deia que «la firma electrónica reconocida tendrá respecto de los datos consignados en forma electrónica el mismo valor que la firma manuscrita en relación con los consignados en papel», i definia la reconeguda com la signatura avançada basada en un certificat reconegut i generada amb un dispositiu segur de creació —d'aquí que la simple signatura avançada, la bàsica o una rúbrica escanejada no hi arribin. Correcció per vigència: la Llei 59/2003 està derogada. La Llei 6/2020, d'11 de novembre, la deroga expressament (disposició derogatòria, lletra a) i el marc aplicable és el Reglament (UE) 910/2014 (eIDAS), que ja no fa servir la categoria «signatura reconeguda»: la figura equivalent és la signatura electrònica qualificada, i és l'article 25.2 el que estableix que «una firma electrónica cualificada tendrá un efecto jurídico equivalente al de una firma manuscrita». La resposta oficial no es toca —el concepte és el mateix i el resultat jurídic també—, però avui el nom correcte i la norma que cal citar són uns altres; per això l'ítem queda fora del banc de pràctica.

La clau oficial del tribunal marca informar que els tríptics no es poden registrar i que, si vol un assentament registral, haurà de presentar un escrit amb les dades de l'emissor i el destinatari. El registre no és un servei de missatgeria interna: l'article 16.1 de la Llei 39/2015 diu que s'hi fa «el correspondiente asiento de todo documento que sea presentado o que se reciba», i l'article 16.3 detalla què ha de contenir cada assentament —número, epígraf expressiu de la naturalesa del document, data i hora de presentació, identificació de la persona interessada, òrgan remitent si escau i persona o òrgan a qui s'envia—, amb un rebut automàtic que consisteix en una còpia autenticada del document. Un feix de tríptics informatius no és un document dirigit a l'Administració amb un contingut identificable per assentar: no té emissor identificat ni petició, i per tant no hi ha res que registrar. La solució correcta és la que dona la resposta oficial: un escrit de tramesa, que sí que és registrable i genera la constància que la persona vol. Les altres opcions o bé forcen un assentament irregular, o bé li neguen la constància i la deriven a un lliurament en mà sense rastre.

La clau oficial del tribunal marca evitar riscos per a la salut d'altres persones derivats de la falta d'adopció de mesures preventives individuals. La Carta de drets i deures de la ciutadania en relació amb la salut i l'atenció sanitària ordena cada àmbit en dos blocs, drets i deures, i aquesta frase és literalment el deure 2.2.3 de l'àmbit 2, «Protecció i promoció de la salut i prevenció de la malaltia». Les altres tres opcions són, també literalment, drets d'aquest mateix àmbit: tenir seguretat ambiental i alimentària i gaudir d'un entorn físic, social i comunitari que permeti una vida saludable i amb benestar és el 2.1.1; conèixer els beneficis i els riscos que pot comportar l'adopció de determinades conductes i les seves mesures preventives és el 2.1.4, i conèixer com actuar personalment i col·lectivament davant d'una situació de risc per a la salut de la comunitat és el 2.1.6. La pista és gramatical i val la pena retenir-la: el que la persona pot rebre o saber és un dret; el que ha de fer per no perjudicar tercers és un deure.

La clau oficial del tribunal marca la Sindicatura de Comptes. L'enunciat de la pregunta reprodueix gairebé paraula per paraula la definició de l'article 80.1 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya: «La Sindicatura de Comptes és l'òrgan fiscalitzador extern dels comptes, de la gestió econòmica i del control d'eficiència de la Generalitat, dels ens locals i de la resta del sector públic de Catalunya». La Llei 18/2010 ho recull a l'article 1.1 —amb la fórmula actualitzada de «control financer»— i hi afegeix el que explica per què és externa: depèn orgànicament del Parlament, que li delega les funcions, i té personalitat jurídica pròpia i plena autonomia. Les altres opcions són òrgans de control, però de naturalesa diferent: la Intervenció General i la Intervenció Delegada a l'ICS són control intern de la mateixa Administració (arts. 63 i 64 del Decret legislatiu 3/2002), i el Tribunal de Comptes és l'òrgan fiscalitzador suprem de l'Estat (art. 136 de la Constitució), no l'òrgan extern propi de la Generalitat.

La clau oficial del tribunal marca els actes i gestions de tràmit. L'article 5.3 de la Llei 39/2015 parteix en dos el règim de la representació: «Para formular solicitudes, presentar declaraciones responsables o comunicaciones, interponer recursos, desistir de acciones y renunciar a derechos en nombre de otra persona, deberá acreditarse la representación. Para los actos y gestiones de mero trámite se presumirá aquella representación». Les tres opcions descartades són precisament actes de la primera llista, on la representació s'ha d'acreditar i no es presumeix mai. I aquí hi ha una conseqüència pràctica per al cas plantejat: una sol·licitud de permís sense sou és una sol·licitud, no una gestió de tràmit, de manera que en Miquel hauria d'acreditar la representació. Que no ho hagi fet no tomba l'escrit: l'article 5.6 diu que la manca o insuficiència d'acreditació no impedeix tenir per fet l'acte si s'aporta o s'esmena en el termini de deu dies que l'òrgan ha de concedir a aquest efecte.

La clau oficial del tribunal marca utilitzar un cercador com el Google o el Bing i seleccionar les pàgines amb autoria identificada i acreditada per una entitat o organisme de prestigi. La resposta combina bé les dues coses que la competència ACTIC C3, «Navegació i comunicació en el món digital», demana: saber fer la cerca i saber avaluar críticament la fiabilitat de la informació obtinguda a la xarxa, per a la qual els continguts ACTIC fixen expressament «criteris per avaluar la fiabilitat de la informació». L'autoria identificada i avalada per una universitat o una administració és un d'aquests criteris. Les altres opcions fallen per dos motius que convé separar. Un és conceptual: Internet no té cap control de qualitat previ, de manera que triar «la pàgina que més s'aproximi» és exactament el que no s'ha de fer, i l'absència de publicitat no és cap indicador de fiabilitat. L'altre és terminològic: l'Explorer, el Chrome i el Mozilla no són cercadors sinó navegadors, i les dues opcions que els anomenen així confonen l'eina que mostra les pàgines amb el servei que les indexa.

La clau oficial del tribunal marca «Us faig arribar els calendaris laborals del col·lectiu sanitari d'aquest centre». La Guia d'usos no sexistes de la llengua en els textos de l'Administració de la Generalitat, de la Direcció General de Política Lingüística, recomana com a primera solució els recursos que eviten la marca de gènere sense duplicar: els noms col·lectius i abstractes, les denominacions de càrrec o de servei i les construccions impersonals. «El col·lectiu sanitari» és exactament un nom col·lectiu, i resol la frase sense deixar ningú fora ni allargar-la. Les altres tres opcions fallen de maneres diferents i és útil veure-les una a una: anomenar «metges i infermeres» reparteix cada professió a un gènere i és el cas de sexisme més citat de la guia; duplicar només una part («metges i metgesses i infermeres») deixa la duplicació a mitges i manté el biaix a la segona professió, i la fórmula amb barra («diplomats i diplomades sanitaris/àries») és la que la guia aconsella reservar per a formularis i impresos amb espai limitat, no per a un text corrent.

La clau oficial del tribunal marca AVI i JPG. L'encàrrec és esborrar fotos i vídeos, de manera que cal identificar una extensió d'imatge i una de vídeo: JPG (o JPEG) és el format d'imatge comprimida més estès i AVI és un contenidor de vídeo clàssic de Windows. Les altres combinacions barregen sempre alguna extensió que no correspon a cap dels dos tipus de fitxer i que, a més, sol contenir feina que no s'ha de tocar: PDF és un document, XLS és un llibre de full de càlcul de l'Excel i PST és l'arxiu de dades de l'Outlook, és a dir, el correu. Esborrar-ne qualsevol per alliberar espai no només no compliria l'encàrrec sinó que destruiria informació de treball. Reconèixer els formats de la imatge, el so i el vídeo i les seves extensions és contingut explícit de la competència ACTIC C5.

La clau oficial del tribunal marca que sí, que l'import depèn de la causa que ha produït la incapacitat temporal. La prestació econòmica d'incapacitat temporal és, segons l'article 171 del Text refós de la Llei general de la Seguretat Social, «un subsidio equivalente a un tanto por ciento sobre la base reguladora», i aquest percentatge i la base sobre la qual s'aplica canvien segons l'origen del procés. Quan deriva de contingències comunes, la base és la de contingències comunes del mes anterior i el subsidi va del 60 % —del quart al vintè dia— al 75 % a partir del vint-i-unè; quan deriva d'accident de treball o malaltia professional, la base és la de contingències professionals i el subsidi és del 75 % des de l'endemà de la baixa. Això desmunta les altres opcions: no és el 100 % en tots els casos, i la que barreja els percentatges els posa justament al revés, perquè l'accident de treball és el supòsit més protegit, no el menys. Tampoc no depèn de si el vincle és fix o temporal: el que pot canviar per aquesta via és la millora que estableixin els acords de condicions de treball, no la prestació de la Seguretat Social.

La clau oficial del tribunal marca el Consell d'Administració de l'Institut Català de la Salut. L'article 8.2.f de la Llei 8/2007 li atribueix la funció d'«aprovar el projecte de pressupost de l'Institut Català de la Salut i presentar-lo al departament competent en matèria de salut, perquè l'incorpori al seu projecte general i el tramiti segons la normativa vigent». La frase conté tot el recorregut i per això desmunta les altres opcions: el departament de salut i el d'economia i finances intervenen després, en la tramitació, però no aproven el projecte de l'ICS; el Parlament aprova la Llei de pressupostos de la Generalitat, que és el pas final de la cadena, no aquest, i la gerència no hi té la competència —és al Consell d'Administració, i a més l'article 8.3 impedeix delegar-la en la Comissió Executiva, cosa que confirma que la llei la considera una funció indelegable del Consell.

La clau oficial del tribunal marca copiar el resultat en un full d'Excel. El circuit que descriu l'enunciat és el normal: l'Access calcula el resum tabular amb una consulta i el full de càlcul és l'eina que converteix aquesta taula en un gràfic. L'Excel crea gràfics circulars a partir d'un interval de dades amb un parell de clics i els actualitza sols quan les dades canvien, i per això és l'opció més eficient. Les altres tres no resolen el que es demana. El Word i el PowerPoint poden mostrar un gràfic, però el construeixen igualment amb un full de dades incrustat de l'Excel: hi arribes pel mateix camí i amb un pas de més. I copiar el resultat a una altra base de dades de l'Access no genera cap gràfic: duplica les dades i deixa el problema igual.

La clau oficial del tribunal marca les retribucions bàsiques, amb l'advertiment que no se li acreditarà cap haver si no compareix en el procediment. És la redacció literal de l'article 75.2 de l'Estatut marc: «Durante la suspensión provisional, el interesado percibirá las retribuciones básicas. No se le acreditará haber alguno en caso de incomparecencia en el procedimiento». Les retribucions bàsiques són el sou, els triennis i les pagues extraordinàries (art. 42.1); queden fora, doncs, les complementàries, i entre aquestes el complement de carrera. Això desmunta les altres opcions: no es cobra només la carrera professional —precisament és el que no es cobra—, ni es perden tots els drets, perquè la privació de tots els drets inherents a la condició és l'efecte de la suspensió ferma (art. 68.1), no de la provisional, ni existeix cap regla que redueixi el sou i els triennis al 50 %. Val la pena recordar la resta del precepte: la suspensió provisional per expedient disciplinari no pot excedir de sis mesos i, si l'expedient no acaba en suspensió de funcions ni en separació del servei, la persona es reincorpora i té dret a percebre les retribucions deixades de percebre, tant les bàsiques com les complementàries.

La clau oficial del tribunal marca que els informes són facultatius i no vinculants. És la primera frase de l'article 80 de la Llei 39/2015: «Salvo disposición expresa en contrario, los informes serán facultativos y no vinculantes». La regla és, doncs, una presumpció que només cedeix quan una norma diu una altra cosa, i això és el que fa fallar la resta d'opcions: un informe no pot ser alhora facultatiu i preceptiu —són qualificacions contràries, perquè preceptiu vol dir que la norma n'exigeix la sol·licitud—, ni és vinculant per defecte, ni és obligatori per defecte. Convé retenir les dues conseqüències que el mateix article afegeix: el termini ordinari d'emissió és de deu dies i, si l'informe no s'emet a temps, es poden continuar les actuacions, llevat que sigui preceptiu, cas en què es pot suspendre el termini màxim per resoldre (art. 80.2 i 80.3).

La clau oficial del tribunal marca que el centre inicial ha de continuar prestant l'atenció sanitària. Ho diu l'article 8.1 del Decret 125/2007, que regula la segona opinió: «En cas que l'informe facultatiu de segona opinió confirmi el diagnòstic i tractament, l'atenció sanitària es continuarà prestant en el centre on inicialment s'havia fet el diagnòstic o indicat el tractament». La lògica és senzilla: si la segona opinió no aporta cap alternativa, no hi ha res que justifiqui moure la persona de centre. On sí que hi ha elecció és en el supòsit contrari, i convé no confondre'ls: l'article 8.2 estableix que si l'informe difereix del diagnòstic o del tractament, aleshores és el pacient qui pot optar entre el centre de la segona opinió i el centre inicial —llevat que el centre inicial no pugui oferir l'alternativa proposada. Per això aquí no decideix ni el pacient, ni el centre de la segona opinió, ni el centre inicial: ho diu directament la norma.

La clau oficial del tribunal marca convertir l'informe a PDF generant les metadades de digitalització segura i incorporant-hi un segell d'òrgan que en garanteixi la integritat i la fidelitat. La digitalització segura no és escanejar: és un procés reglat que produeix un document electrònic amb valor jurídic. El Decret 76/2020 d'Administració digital la defineix a l'article 60 com la conversió d'un document en paper a una representació digital «de manera que la còpia resultant té les mateixes garanties d'autenticitat, integritat i disponibilitat que el document original», d'acord amb l'Esquema Nacional d'Interoperabilitat, i afegeix que les digitalitzacions per incorporar documents en paper a un expedient «es conformen mitjançant un codi segur de verificació o el segell electrònic de l'òrgan que realitza la digitalització». La norma tècnica d'interoperabilitat de digitalització de documents hi posa la resta: un conjunt de metadades mínimes obligatòries associades a la imatge i la signatura d'aquesta imatge. Per això les altres opcions es queden curtes: l'escàner, per bo que sigui, no dona cap garantia jurídica; encriptar el fitxer protegeix l'accés però no acredita ni la fidelitat ni l'autoria, i desar la imatge en una carpeta amb contrasenya no és ni tan sols una còpia autèntica.

La clau oficial del tribunal marca que qui està en comissió de serveis té dret a la reserva de la seva plaça o lloc de treball d'origen. És, paraula per paraula, l'article 39.3 de l'Estatut marc. L'article 39 sencer és el que regula la figura i desmunta la resta d'opcions: l'apartat 1 permet cobrir en comissió de serveis, amb caràcter temporal, una plaça vacant o temporalment desatesa per necessitats del servei, de manera que no és cert que l'Estatut marc no en digui res; i com que la reserva és un dret reconegut per llei, tampoc no es pot condicionar el retorn a un informe previ de la direcció del lloc ocupat temporalment ni negar-lo. L'altre apartat que cal llegir alhora és el que resol les retribucions —les del lloc efectivament exercit, llevat que siguin inferiors a les d'origen—, que és l'objecte de la pregunta 123 d'aquest mateix examen.

La clau oficial del tribunal marca el document d'Excel amb tretze fulls, dotze de mensuals i un de totals enllaçat amb els anteriors. El que decideix la resposta és que hi ha un càlcul que s'ha de mantenir sol: el total anual ha de reflectir els canvis dels dotze mesos sense refer-lo a mà. Això només ho fa el full de càlcul, on una cel·la pot referenciar cel·les d'altres fulls del mateix llibre i recalcular-se automàticament quan canvien; és la manera habitual de consolidar dades repartides en fulls. Les altres opcions ho impedeixen o ho compliquen: el Word no calcula sumatoris entre pàgines, un PDF és un format de publicació on el contingut ja no es recalcula, i dir que això «només» es pot fer amb l'Access és fals —l'Access serviria, però amb taules, consultes i informes, i per a un recompte mensual d'hores de lliure disposició és molt més feina que un llibre de càlcul.